Capítol VI

Tornar a París no li procurà cap plaer; era al vespre, a finals del mes d’agost, el bulevard semblava buit, se succeïen els passejants amb aspecte de disgust, aquí i allà una caldera d’asfalt fumejava, moltes cases tenien les persianes totalment tancades; arribà a casa seva; les tapisseries estaven cobertes de pols; i, sopant tot sol, Frédéric fou presa d’una estranya sensació d’abandó; aleshores pensà en mademoiselle Roque.

La idea de casar-se ja no li semblava exorbitant. Viatjarien, anirien a Itàlia, a Orient! I ja la veia sobre un turó, contemplant un paisatge, o bé repenjada al seu braç en una galeria florentina, aturant-se davant dels quadres. Quina joia seria veure aquella bona personeta expandir-se davant de les esplendors de l’Art i de la Natura! Un cop sortida del seu ambient, en poc temps es convertiria en una companya encantadora! D’altra banda, la fortuna de monsieur Roque el temptava. Tanmateix una determinació així li repugnava com una feblesa, un enviliment.

Però estava totalment decidit a fer el que calgués per canviar d’existència, és a dir, no perdre mai més el cor en passions infructuoses, i fins i tot vacil·lava a complir la comissió que Louise li havia encarregat. Es tractava de comprar per a ella, a la botiga d’Arnoux, dues grans estatuetes policromes que representaven negres, com els que hi havia a la prefectura de Troyes. Coneixia el fabricant, i no les volia d’un altre. Frédéric tenia por que, si tornava a casa d’ells, pogués caure una vegada més en el seu vell amor.

Aquelles reflexions el preocuparen tota la tarda; i ja estava a punt d’anar-se’n a dormir quan entrà una dona.

—Sóc jo —va dir rient mademoiselle Vatnaz—. Vinc de part de Rosanette. —Així doncs, s’havien reconciliat?—. Ja ho crec, que sí! Jo no sóc dolenta, ja ho saps. A més, aquella pobra noia… Seria massa llarg d’explicar.

En resum, la Mariscala desitjava veure’l, esperava una resposta, ja que la seva carta s’havia passejat de París a Nogent; mademoiselle Vatnaz no sabia què contenia. Aleshores Frédéric s’informà sobre la Mariscala.

Ara estava amb un home molt ric, un rus, el príncep Tzernukoff, que l’havia vista a les curses del Camp de Mars l’estiu passat.

—Té tres cotxes, cavall de muntar, lliurea, grum amb el xic anglès, casa al camp, llotja al teatre dels Italians, i un munt de coses més. Ja ho veus, noi.

I la Vatnaz, com si hagués tret profit d’aquell canvi de fortuna, semblava més alegre, tota feliç. Es tragué els guants i examinà els mobles i objectes que hi havia a la cambra. Els valorava en el seu preu just, com un antiquari. L’hauria hagut de consultar, per trobar millors ocasions; i el felicitava pel seu bon gust.

—Ah, és moníssim, està molt bé! Això només se t’acut a tu. —Després, en veure que al capçal de l’alcova hi havia una porta, va dir—: Per allà és per on fas sortir les dones?

I, amistosament, li agafà la barbeta. Ell s’esgarrifà al contacte amb aquelles mans llargues, primes i suaus alhora. Als punys hi portava una vora de randa i al cosset del vestit verd, passamaneria, com un hússar. El barret de tul negre, amb les vores abaixades, li tapava una mica el front; els ulls li brillaven a sota: dels cabells s’escampava una olor de patxuli; la llàntia que hi havia sobre una tauleta, il·luminant-la des de baix com un llum de teatre, li destacava la mandíbula —i de cop i volta, davant d’aquella dona lletja que tenia a la cintura ondulacions de pantera, Frédéric sentí unes ganes enormes, un desig de voluptat bestial.

Ella li digué amb veu untosa, traient del portamonedes tres trossos de paper:

—Agafa això.

Eren tres localitats per a una representació en benefici de Delmar.

—Com pot ser? Ell…?

—Certament.

Mademoiselle Vatnaz, sense explicar-se més, afegí que l’adorava més que mai. Aquell actor, segons ella, es classificava definitivament entre les «eminències de l’època». I el que ell representava no era pas tal o tal personatge, sinó el geni de França, el Poble! Tenia «l’ànima humanitària; comprenia el sacerdoci de l’Art!». Frédéric, per deslliurar-se d’aquells elogis, li donà els diners de les tres localitats.

—No cal que en parlis, allà! Jesús! Se m’ha fet tard! Me n’haig d’anar. Ah!, em descuidava de l’adreça: carrer Grange-Batelière, 14. —I des del llindar, exclamà—: Adéu, home estimat!

«Estimat per qui?», es preguntà Frédéric. «Quina persona tan estranya!».

I es recordà que Dussardier li havia dit un dia, parlant d’ella: «Oh! No és gran cosa!», com al·ludint a històries poc honorables.

L’endemà anà a casa de la Mariscala. Vivia en una casa nova, amb uns estors que avançaven cap al carrer. A cada replà hi havia un mirall contra la paret, una jardinera rústica davant de les finestres, al llarg de les escales una alfombra de lona; i quan s’arribava de fora, la frescor de l’escala reposava.

Va venir a obrir un criat, un majordom amb armilla vermella. A l’antecambra, asseguts a la banqueta, una dona i dos homes, segurament proveïdors, estaven esperant com al vestíbul d’un ministre. A l’esquerra, la porta del menjador, entreoberta, deixava veure ampolles buides sobre els bufets, tovallons al respatller de les cadires; i paral·lelament s’estenia una galeria on uns bastons de color d’or sostenien un emparrat de roses. A baix, al pati, dos mossos, amb els braços nus, fregaven un landó. La seva veu pujava fins allà, amb el soroll intermitent d’un estríjol que picaven contra una pedra.

El criat va tornar. «La senyora rebria el senyor»; i li féu travessar una segona antecambra, després un gran saló amb les parets entapissades de brocatell groc, amb uns entorxats a les puntes que s’unien al sostre i semblaven continuades pels ornaments de la làmpara, que tenien forma de cables. Sens dubte hi havia hagut festa la nit anterior. Hi havia cendra de cigar escampada sobre les consoles.

Finalment, entrà en una mena de tocador il·luminat confusament per vitralls de colors. Uns trèvols de fusta esculpida adornaven la part de dalt de les portes; darrere d’una balustrada, tres matalassos de porpra formaven un divan, i a sobre hi havia tirat el tub d’un narguil de platí. La xemeneia, en comptes de mirall, tenia un prestatge piramidal que oferia a les grades tota una col·lecció de curiositats: vells rellotges de plata, vasos de Bohèmia en forma de banya, agulles de pit de pedreria, botons de jade, esmalts, figures de buda, una petita verge bizantina amb capa de plata; i tot allò es fonia, en un crepuscle daurat, amb el color blavenc de l’alfombra, el reflex de nacre dels tamborets, el vermell viu de les parets cobertes de cuiro marró. Als racons, sobre pedestals, unes gerres de bronze contenien poms de flors que afeixugaven l’ambient.

Aparegué Rosanette, vestida amb una jaqueta de setí rosa, uns pantalons de caixmir blanc, un collaret de piastres i una gorra vermella envoltada d’una branca de gessamí.

Frédéric féu un moviment de sorpresa; després va dir que portava «la cosa en qüestió», presentant-li el bitllet de banc.

Ella se’l mirà molt esbalaïda; i com que ell continuava amb el bitllet a la mà, sense saber on deixar-lo, va dir:

—Au, agafa’l.

Ella el va prendre; després el tirà sobre el divan i va dir:

—Ets molt amable.

Era per a un terreny de Bellevue, que pagava per anualitats. Aquella familiaritat va ferir Frédéric. Però fet i fet, millor!, així es venjava del passat.

—Seu! —va dir ella—. Aquí, més a prop. —I amb to greu, va afegir—: Primer de tot, t’haig d’agrair, estimat, que hagis posat en perill la teva vida.

—Oh!, no és res.

—I ara! És molt bonic!

I la Mariscala li mostrà una gratitud que l’incomodava; perquè ella es devia pensar que s’havia barallat exclusivament per Arnoux, ja que aquest, que s’ho imaginava, devia haver cedit a la necessitat de dir-l’hi.

«Potser s’està burlant de mi», pensava Frédéric.

No tenia res més a fer i, al·legant una cita, s’aixecà.

—No, no! Queda’t!

Ell tornà a seure i li va fer compliments sobre la roba que duia.

Ella respongué amb un aire d’atabalament.

—És el príncep, que li agrada que vagi així! I hem de fumar amb aquests trastos! —afegí Rosanette, assenyalant el narguil—. I si el provem? Et ve de gust?

Van portar foc. El tombac^[73] costava d’encendre’s, i Rosanette picà de peus d’impaciència. Després li agafà un esllanguiment; i s’estava immòbil sobre el divan, amb un coixí sota l’aixella, el cos una mica torçat, un genoll plegat, l’altra cama tota recta. La llarga serp de tafilet vermell, que formava anells per terra, s’enrotllava al seu braç. Ella es posava el broquet d’ambre sobre els llavis i mirava Frédéric, parpellejant, a través del fum que l’embolcallava amb les seves virutes. L’aspiració del seu pit feia borbollejar l’aigua, i Rosanette murmurava de tant en tant:

—Pobre noi! Pobrissó meu!

Ell intentava trobar un tema de conversa agradable; li vingué la idea de la Vatnaz.

Va dir que li havia semblat molt elegant.

—Ves —digué la Mariscala—, aquesta, sort en té de mi! —sense afegir ni una paraula més, de tanta restricció com hi havia en el que deia.

Tots dos sentien una trava, un obstacle. Efectivament, el duel del qual Rosanette es creia la causa havia afalagat el seu amor propi. Després, l’havia estranyat molt que ell no hagués vingut a prevaler-se de la seva acció; i, per forçar-lo a tornar, se li havia acudit aquella necessitat de cinc-cents francs. Com podia ser que Frédéric no demanés a canvi una mica de tendresa? Era un refinament que la meravellava i, en un impuls de cor, li digué:

—Vols venir amb nosaltres als banys de mar?

—Qui és «nosaltres»?

—Jo i el meu manso; et faré passar per cosí meu, com a les comèdies antigues.

—Mil gràcies!

—Molt bé, doncs agafaràs una habitació a prop de la nostra.

La idea d’amagar-se d’un home ric l’humiliava.

—No, això és impossible.

—Com vulguis.

Rosanette es girà, perquè tenia una llàgrima a les parpelles. Frédéric ho veié i, per mostrar interès, es digué feliç de veure-la, finalment, en una bona posició.

Ella s’encongí d’espatlles. Qui l’afligia així? És que per casualitat no tenia ningú que l’estimés?

—Oh! A mi sempre m’estimen! —I afegí—: Falta saber de quina manera!

Queixant-se que «s’ofegava de calor», es descordà la jaqueta; i, sense més roba que la camisa de seda, la Mariscala inclinava el cap sobre l’espatlla, amb un aire d’esclava ple de provocacions.

Un home d’un egoisme menys reflexiu no hauria pensat que podia entrar el vescomte, monsieur de Comaing, o un altre. Però Frédéric havia estat massa vegades víctima d’aquelles precaucions per comprometre’s en una nova humiliació.

Ella volgué conèixer les seves relacions, les seves distraccions; arribà fins a interessar-se pels seus negocis, i a oferir-se a prestar-li diners, si li feien falta. Frédéric, que ja no podia més, agafà el barret.

—Au, estimada, que t’ho passis bé als banys; adéu-siau!

Ella obrí uns ulls com taronges; després va dir amb to sec:

—A reveure!

Tornà a passar pel saló groc i per la segona antecambra. Sobre la taula, entre una gerra plena de targetes de visita i un escriptori, hi havia una arquella de plata cisellada. Era la de madame Arnoux! Aleshores va sentir un entendriment i al mateix temps com l’escàndol d’una profanació. Tenia ganes d’agafar-la i obrir-la. Tingué por de ser vist i se’n va anar.

Frédéric va ser virtuós. No va tornar a casa dels Arnoux.

Envià el seu criat a comprar els dos negres, després de fer-li totes les recomanacions indispensables; i la caixa partí aquella tarda mateix cap a Nogent. L’endemà, quan anava a casa de Deslauriers, a la cantonada del carrer Vivienne i el bulevard, madame Arnoux aparegué davant d’ell, cara a cara.

El seu primer moviment va ser recular; després, els va venir als llavis el mateix somriure, i es van abordar. Durant un minut, no va parlar cap dels dos.

El sol l’envoltava —i el seu rostre oval, les llargues pestanyes, el xal de randa negra, emmotllant la forma de les seves espatlles, el seu vestit tornassolat, el ram de violetes a la solapa de l’abric, tot li semblà d’una esplendor extraordinària. Una suavitat infinita es vessava dels seus ulls tan bells; i, balbucejant, a l’atzar, les primeres paraules que se li van acudir, Frédéric digué:

—Com es troba Arnoux?

—Bé, gràcies.

—I els seus fills?

—Estan molt bé.

—Ah!… Ah!… Quin bon temps estem tenint, oi que sí?

—Magnífic, és veritat.

—Ha sortit de compres?

—Sí.

I amb una lenta inclinació de cap, va dir:

—Adéu!

Ella no li havia allargat la mà, no li havia dit ni una sola paraula d’afecte, ni tan sols l’havia convidat a anar a casa, però era igual! No hauria canviat aquella breu trobada per la més bella aventura; i en rumiava la dolçor mentre continuava la seva ruta.

Deslauriers, sorprès de veure’l, dissimulà el seu despit —ja que encara conservava per obstinació alguna esperança per la banda de madame Arnoux; i havia escrit a Frédéric que es quedés allà per estar més lliure en les seves maniobres.

Tanmateix, va dir que s’havia presentat a casa d’ella per saber si el seu contracte estipulava la comunitat; aleshores es podria recórrer contra la dona; «i ha fet una cara molt estranya quan li he comunicat la teva boda».

—I ara! Quina invenció!

—Ho havia de fer, per mostrar que necessitaves els teus capitals! Una persona indiferent no hauria tingut la mena d’atac que li ha agafat a ella.

—De debò? —exclamà Frédéric.

—Que et delates, nano! Au, vinga, sigues franc.

Una covardia immensa envaí l’enamorat de madame Arnoux.

—Que no, home, on vas a parar! Paraula d’honor!

Aquelles fluixes negatives acabaren de convèncer Deslauriers. Li va fer compliments. Li va demanar «detalls». Frédéric no n’hi va donar, i fins va resistir les ganes d’inventar-se’n.

Pel que fa a la hipoteca, li va dir que no fes res, que esperés. Deslauriers trobà que s’equivocava, i fins va mostrar-se brutal en els seus retrets.

A més, estava més taciturn, malèvol i irascible que mai. D’aquí a un any, si la fortuna no canviava, s’embarcaria cap a Amèrica, on es pegaria un tret. En fi, semblava tan furiós contra tot i d’un radicalisme tan absolut, que Frédéric no es va poder estar de dir-li:

—Et veig com Sénécal.

Deslauriers, quan li ho va dir, l’informà que acabava de sortir de Sainte-Pélagie^[74], ja que la instrucció, segurament no havia pogut aportar proves suficients per jutjar-lo.

Enmig de l’alegria d’aquest alliberament, Dussardier volgué «convidar a un ponx», i pregà a Frédéric que «s’unís a ells», tot advertint-li, però, que es trobaria amb Hussonet, el qual s’havia mostrat boníssim amb Sénécal.

En efecte, Le Flambard acabava d’associar-se amb un gabinet de negocis que deia als seus prospectes: «Comercial vitícola. - Oficina de publicitat. -Despatx de cobraments i informes, etc.». Però el bohemi es temia que aquesta indústria no perjudiqués la seva consideració literària, i havia agafat el matemàtic perquè portés els comptes. Tot i que el lloc era mediocre, Sénécal s’hauria mort de gana sense aquesta feina. Frédéric, que no volia disgustar el bon empleat, acceptà la invitació.

Dussardier, tres dies abans, havia encerat ell mateix les rajoles roges de la mansarda, espolsat la butaca, netejat la xemeneia, on es veia sota un globus un rellotge de pèndol d’alabastre entre una estalactita i un coco. Com que els dos canelobres i la palmatòria no eren suficients, havia demanat prestats al porter dues torxes; i aquelles cinc lluminàries brillaven sobre la còmoda, recoberta amb tres estovalles, per tal de suportar més decentment crocants, galetes, un pa de pessic i dotze ampolles de cervesa. A davant, contra la paret empaperada de groc, una petita llibreria de caoba contenia les Fables de Lachambeaudie, Les Mystères de Paris, el Napoléon de Norvins —i, enmig de l’alcova, somreia, dins d’un marc de palissandre, el rostre de Béranger.^[75]

Els comensals eren (a més de Deslauriers i Sénécal) un farmacèutic acabat de llicenciar, però que no tenia els fons necessaris per establir-se; un jove que treballava a casa seva, un detallista de vins, un arquitecte i un senyor empleat en les assegurances. Regimbart no havia pogut venir. Se’l va trobar a faltar.

Van acollir Frédéric amb grans mostres de simpatia, tothom coneixia a través de Dussardier les seves paraules a casa de monsieur Dambreuse. Sénécal es conformà d’allargar-li la mà amb aire digne.

S’estava dret contra la xemeneia. Els altres, asseguts i amb la pipa als llavis, l’escoltaven discórrer sobre el sufragi universal, del qual havia de resultar el triomf de la Democràcia, l’aplicació dels principis de l’Evangeli. D’altra banda, s’acostava el moment; els banquets reformistes es multiplicaven a les províncies; el Piemont, Nàpols, la Toscana…

—És veritat —va dir Deslauriers tallant-li en sec la paraula—, això no pot durar gaire més!

I es posà a traçar un quadre de la situació.

Havíem sacrificat Holanda per obtenir d’Anglaterra el reconeixement de Lluís Felip; i aquella famosa aliança anglesa estava perduda gràcies als matrimonis espanyols!^[76] A Suïssa, monsieur Guizot, a remolc de l’austríac, donava suport als tractats de 1815.^[77] Prússia, amb la seva Zollverein^[78], ens preparava problemes. La qüestió d’Orient continuava pendent.

—Que el gran duc Constantí enviï regals al duc d’Aumale no és motiu per fiar-se de Rússia. I si parlem de l’interior, mai no s’havia vist tant d’encegament, tanta ximpleria! Aquesta majoria no s’aguanta! En fi, pertot arreu, i per citar la coneguda dita: res!, res!, res! I davant de tantes vergonyes —prosseguí l’advocat, posant-se els punys als malucs—, es declaren satisfets!

Aquella al·lusió a un vot famós, provocà aplaudiments. Dussardier destapà una ampolla de cervesa; l’escuma esquitxà les cortines, ell no s’hi va fixar; carregava les pipes, tallava el pastís, n’oferia, havia baixat diverses vegades per veure si ja venia el ponx; i no trigaren a exaltar-se, ja que tots tenien contra el Poder la mateixa exasperació. Era violenta, sense cap altra causa que l’odi a la injustícia; i barrejaven els greuges legítims amb els retrets més estúpids.

El farmacèutic va gemegar per l’estat lamentable de la nostra flota. El corredor d’assegurances no tolerava els dos sentinelles del mariscal Soult. Deslauriers denuncià els jesuïtes, que acabaven d’instal·lar-se a Lille, públicament. Sénécal execrava encara més monsieur Cousin; perquè l’eclecticisme, en ensenyar a extraure la certesa de la raó, desenvolupava l’egoisme, destruïa la solidaritat; el venedor de vins, que no hi entenia gaire d’aquestes matèries, observà que Sénécal s’oblidava de moltes altres infàmies.

—El vagó reial de la línia del Nord costarà vuitanta mil francs! Qui el pagarà?

—Sí, sí, qui el pagarà? —reprengué l’empleat de comerç, furiós com si li haguessin tret aquests diners de la butxaca.

Van seguir recriminacions contra els vampirs de la Borsa i la corrupció dels funcionaris. S’havia de pujar més amunt, segons Sénécal, i acusar, primer de tot, els prínceps, que ressuscitaven els costums de la Regència.

—Que no heu vist, últimament, els amics del duc de Montpensier tornant de Vincennes, segurament borratxos, i molestant amb les seves cançons els obrers del faubourg Saint-Antoine?

—Fins i tot s’ha arribat a cridar: «Fora lladres!» —digué el farmacèutic—. Jo hi era, vam cridar això!

—Me n’alegro! Finalment el Poble es desperta després del procés Teste-Cubières.^[79]

—A mi, aquest procés em va fer pena —va dir Dussardier—, perquè es va deshonrar un soldat veterà!

—Sabeu què es va trobar a casa de la duquessa de Praslin?^[80] —continuà Sénécal.

Però un cop de peu obrí la porta. Entrà Hussonet.

—Salut, excel·lències! —digué, asseient-se al llit.

No es féu cap al·lusió al seu article, que d’altra banda lamentava haver escrit, ja que la Mariscala l’havia renyat amb aspresa.

Tot just venia del teatre, de veure Le Chevalier de Maison-Rouge de Dumas i «ho havia trobat avorrit».

Aquell judici estranyà els demòcrates —ja que aquell drama, per les seves tendències, o més aviat els seus decorats, afalagava les seves passions. Van protestar. Sénécal, per acabar, preguntà si l’obra era útil a la Democràcia.

—Sí…, potser sí; però és d’un estil…

—Doncs bé, aleshores és bona; què és l’estil? És la idea! —I sense permetre que Frédéric parlés, va afegir—: Estava dient, doncs, que en l’afer Praslin…

Hussonet interrompé:

—Bah, quina lata! Ho trobo d’un avorrit…!

—No ets l’únic! —replicà Deslauriers—. Ha fet segrestar no menys de cinc diaris! Escolteu aquesta nota.

Va treure una llibreta i va llegir:

—«Hem patit, des de l’establiment de la millor de les repúbliques, mil dos-cents vint-i-nou processos contra la premsa, dels quals han resultat per als escriptors: tres mil cent quaranta-un anys de presó, amb la lleugera suma de set milions cent deu mil cinc-cents francs de multes». No està gens malament, oi?

Tots van remugar amargament. Frédéric, animat com els altres, continuà:

—La Démocratie pacifique té un judici pendent pel seu fulletó, una novel·la titulada La part de les dones.

—La que faltava! —va dir Hussonet—. Ara ens prohibeixen la nostra part de dones!

—I què és el que no està prohibit? —exclamà Deslauriers—. Està prohibit fumar al parc de Luxemburg, prohibit cantar l’himne a Pius IX!

—I prohibeixen el banquet dels tipògrafs! —articulà una veu sorda.

Era la de l’arquitecte, amagat per l’ombra de l’alcova, i silenciós fins a aquell moment. Afegí que, la setmana anterior, un tal Rouget havia estat condemnat per ultratges al rei.

—El Rouget^[81] està fregit! —va fer Hussonet.

Aquella broma li semblà tan inconvenient a Sénécal, que va retraure-li defensar «el bufó de l’Ajuntament, l’amic del traïdor Dumoriez»^[82].

—Jo? Al contrari!

Ell trobava que Lluís Felip era com una caricatura, un guàrdia nacional, ben bé el tipus de botiguer, un carrincló tronat! I, posant-se la mà sobre el cor, el bohemi recità les paraules sacramentals: «Amb un plaer sempre renovat…», «La nacionalitat polonesa no finirà mai…», «Les nostres grans obres continuaran endavant…», «Doneu-me diners per a la meva familieta…». Tots reien molt, el declaraven un xaval deliciós, la mar de graciós: l’alegria va augmentar a la vista del bol de ponx que portava el botiguer.

Les flames de l’alcohol i les de les espelmes ben aviat escalfaren l’apartament; i la llum de la mansarda, travessant el pati, il·luminava a l’altra banda la vora d’una teulada amb el tub d’una xemeneia que s’alçava negra, sobre la nit. Parlaven molt fort, tots alhora; s’havien tret la levita; topaven amb els mobles, feien xocar els vasos.

Hussonet exclamà:

—Feu pujar les grans dames perquè quedi més Tour de Nesle^[83], amb força color local, tot ben rembrandesc, reïra de bet!

I el farmacèutic, que remenava el ponx indefinidament, entonà a ple pulmó:

Sénécal li posà la mà a la boca, no li agradava el desordre; i els llogaters treien el cap a la finestra, sorpresos de la cridòria insòlita que hi havia a casa de Dussardier.

El bon noi era feliç, i digué que allò li recordava les velles trobades del passat, al quai Napoléon; n’hi havia que no hi eren, però, com Pellerin…

—Podem prescindir d’ell —digué Frédéric.

I Deslauriers s’informà sobre Martinon.

—Què s’ha fet d’aquell interessant senyor?

Immediatament, Frédéric, deixant anar la mala voluntat que li tenia, atacà la seva intel·ligència, el seu caràcter, la seva falsa elegància, l’home tot sencer. Era ben bé el tipus del pagès pervingut! L’aristocràcia nova, la burgesia, era molt pitjor que l’antiga, la noblesa. Ell sostenia aquella opinió; i els demòcrates aprovaven —com si ell hagués format part de l’una i els altres haguessin freqüentat l’altra. Van quedar encantats amb ell. El farmacèutic va arribar fins a comparar-lo amb monsieur d’Alton-Shée que, tot i ser par de França, defensava la causa del Poble.

Havia arribat l’hora d’anar-se’n. Tots se separaren amb grans estretes de mà; Dussardier, per tendresa, acompanyà Frédéric i Deslauriers. Així que foren al carrer, l’advocat semblà reflexionar i, després d’un instant de silenci, va fer:

—De manera que li tens molta mania, a Pellerin?

Frédéric no dissimulà la seva rancúnia.

El pintor, tanmateix, havia tret de l’aparador el famós quadre. No s’havien de barallar per minúcies! No valia la pena crear-se enemics!

—Va cedir a un impuls de mal humor, excusable en un home que no té ni un ral. Tu no les pots comprendre, aquestes coses!

I, un cop Deslauriers va haver pujat a casa seva, l’empleat no va deixar anar Frédéric; fins i tot el va animar a comprar el quadre. En efecte, Pellerin, desesperant de poder-lo intimidar, els havia entabanat perquè, gràcies a ells, Frédéric s’emportés la cosa.

Deslauriers en tornà a parlar, va insistir. Les pretensions de l’artista eren raonables.

—Estic segur que mitjançant, diguem, cinc-cents francs…

—Bah, dóna’ls-hi! Té, aquí els tens! —féu Frédéric.

Aquella mateixa nit fou portat el quadre. Li va semblar encara més abominable que la primera vegada. Les mitges tintes i les ombres s’havien apagat pels retocs excessius, i semblaven enfosquides en relació amb les llums que, com que continuaven brillant aquí i allà, desentonaven amb el conjunt.

Frédéric es venjà d’haver-lo pagat denigrant-lo amargament. Deslauriers es cregué el que deia, i aprovà la seva conducta, perquè encara ambicionava constituir una falange de la qual ell seria el cap; hi ha homes que s’alegren fent fer als seus amics coses que a ells els resulten desagradables.

Mentrestant, Frédéric no havia tornat a casa dels Dambreuse. Li faltaven els capitals. Hauria de donar unes explicacions de mai acabar; vacil·lava a decidir-se. Potser tenia raó? Ara no hi havia res segur, i el negoci de les hulles tan poc com qualsevol altre; havia d’abandonar aquell món; en fi, Deslauriers el desanimà de l’empresa. A força d’odi esdevenia virtuós; i a més, preferia Frédéric en la mediocritat. D’aquesta manera continuava sent el seu igual, i en comunió més íntima amb ell.

L’encàrrec de mademoiselle Roque s’havia executat molt malament. El seu pare li escrigué donant-li explicacions més precises, i acabava la carta amb aquesta brometa: «Amb el risc de donar-li una feinada de negre».

Frédéric no podia deixar d’anar a casa d’Arnoux. Pujà a la botiga i no hi veié ningú. El comerç s’estava enfonsant, i els empleats imitaven la incúria de l’amo.

Resseguí un llarg prestatge carregat de porcellanes, que ocupava de cap a cap el centre de l’apartament; després, un cop al fons, davant del taulell, caminà més fort per fer-se sentir.

S’obrí la porta i aparegué madame Arnoux.

—Vostè per aquí! Vostè!

—Sí —balbucejà ella una mica torbada—. Estava buscant…

Frédéric va veure el seu mocador a prop del pupitre, i endevinà que madame Arnoux havia baixat al despatx del seu marit segurament per verificar o aclarir alguna inquietud.

—Potser…, necessita alguna cosa —digué ella.

—Una coseta de no res.

—Aquests empleats són intolerables! Quan els busques no hi són mai!

No els havia de blasmar. Al contrari, ell es felicitava de la circumstància.

Ella se’l mirà irònicament.

—I doncs, aquest casament?

—Quin casament?

—El seu!

—Jo? Mai de la vida! —Ella féu un gest de negació—. I si fos cert, què? Ens refugiem en la mediocritat per desesperació de trobar la bellesa que hem somiat!

—Però els somnis de vostè no eren pas tan…, càndids!

—Què vol dir?

—Quan es passejava a les curses amb…, certes persones!

Ell maleí la Mariscala. Li vingué un record.

—Però si va ser vostè mateixa qui em va pregar que la tractés, pel bé d’Arnoux!

Ella replicà movent el cap:

—I vostè va aprofitar-se’n per distraure’s.

—Déu meu! Oblidem aquestes ximpleries.

—És de justícia, ja que vostè es casa.

I ella retenia el sospir mossegant-se els llavis.

Aleshores ell exclamà:

—Li repeteixo que no! Pot creure que jo, amb les meves necessitats intel·lectuals, els meus costums, pugui anar-me a enterrar en una província per jugar a cartes, vigilar els paletes i passejar-me amb esclops? Amb quina finalitat? Li deuen haver dit que ella és rica, oi? Bah, a mi tant se me’n donen, els diners! Que potser després d’haver desitjat tot el que existeix de més bonic, de més tendre, de més encisador, una espècie de paradís amb forma humana, i quan finalment l’he trobat, aquest ideal, quan aquesta visió em priva de totes les altres…

I, agafant-li el cap amb les dues mans, començà a besar-li les parpelles, repetint:

—No! No! No! No em casaré mai! Mai! Mai!

Ella acceptava les carícies, paralitzada per la sorpresa i l’embadaliment.

La porta del magatzem que donava a l’escala va petar. Ella va fer un bot; i s’estava amb la mà estesa, com per ordenar-li silenci. S’acostaren uns passos. Després algú va dir, a fora:

—És aquí, senyora?

—Endavant!

Madame Arnoux tenia el colze sobre el taulell i feia girar una ploma entre els dits, tranquil·lament, quan el tenidor de llibres obrí la porta.

Frédéric s’aixecà.

—Senyora, tinc l’honor de saludar-la. El servei deu estar llest, oi que sí? Puc comptar-hi?

Ella no respongué. Però aquella complicitat silenciosa li inflamà el rostre amb totes les vermellors de l’adulteri.

L’endemà, tornà a casa d’ella, el van rebre; i, per tal de perseguir els seus avantatges immediatament, sense preàmbul, Frédéric començà justificant-se per la trobada del Camp de Mars. Només l’atzar li havia fet trobar aquella dona. Admetent que fos bonica (cosa que no era certa), com podia ocupar el seu pensament, ni que fos per un minut, si ell n’estimava una altra!

—Ja ho sap, això, jo l’hi vaig dir.

Madame Arnoux abaixà el cap.

—Estic enfadada que m’ho digués.

—Per què?

—Les conveniències més elementals exigeixen que ara ja no ens tornem a veure.

Ell declarà la innocència del seu amor. El passat havia de respondre del futur; s’havia promès a ell mateix no torbar la seva existència, no atabalar-la amb les seves queixes.

—Però ahir el meu cor vessava.

—No hem de tornar a pensar en aquell moment, amic meu.

I tanmateix, on seria el mal, si dos pobres éssers confonguessin la seva tristesa?

—Perquè vostè tampoc no és feliç! Oh! Jo la conec, vostè no té ningú que respongui a les seves necessitats d’afecte, d’abnegació; faré tot el que vostè em digui! No l’ofendré…!, l’hi juro.

I es deixà caure sobre els genolls, sense voler, aclaparat sota un pes interior massa feixuc.

—Aixequi’s! —digué ella—. L’hi ordeno!

I li declarà imperiosament que, si no obeïa, no el tornaria a veure més.

—Ah, la desafio que ho faci! —continuà Frédéric—. Què m’importa la vida social? Els altres s’esforcen per la riquesa, la fama, el poder! Jo no tinc estat, vostè és la meva ocupació exclusiva, tota la meva fortuna, la finalitat, el centre de la meva existència, dels meus pensaments. Que potser no sent l’aspiració de la meva ànima que puja fins a la seva, i que totes dues s’han de confondre, i que em moro per això?

Madame Arnoux començà a tremolar amb tots els membres.

—Oh, vagi-se’n, sisplau!

L’expressió trastornada del seu rostre l’aturà. Després va fer un pas. Però ella reculava, ajuntant les dues mans.

—Deixi’m! En nom del cel! Per pietat!

I Frédéric l’estimava tant, que va sortir.

Ben aviat va sentir-se envaït de còlera contra ell mateix, es declarà un imbècil, i al cap de vint-i-quatre hores, va tornar.

La senyora no era a casa. Es quedà al replà, atordit de fúria i d’indignació. Aparegué Arnoux i li va dir que la seva dona, aquell mateix matí, se n’havia anat a instal·lar en una caseta de camp que llogaven a Auteuil, perquè la de Saint-Cloud ja no la tenien.

—Una altra mania de les seves! En fi, si això la fa contenta! I a mi també, d’altra banda; millor per mi! Sopem plegats, aquesta nit?

Frédéric al·legà un assumpte urgent, i se’n va anar corrents a Auteuil.

Madame Arnoux deixà escapar un crit d’alegria. Aleshores, tota la seva rancúnia s’esvaí.

Ell no parlà del seu amor. Per inspirar-li més confiança, fins exagerà la seva reserva; i quan preguntà si podia tornar, ella va respondre: «Clar que sí», oferint la mà, que retirà quasi immediatament.

Frédéric, a partir de llavors, multiplicà les visites. Prometia al cotxer grosses propines. Però moltes vegades la lentitud del cavall l’impacientava, i baixava; després, panteixant, pujava a un òmnibus; i com examinava desdenyosament els rostres de la gent asseguda davant seu, que no anaven a casa d’ella!

Reconeixia la casa de lluny, per un lligabosc enorme que cobria, per un sol costat, els taulons de la teulada; era una mena de xalet suís pintat de vermell, amb un balcó exterior. Al jardí hi havia tres castanyers, i al mig, en una elevació, un para-sol de canya sostingut per un tronc d’arbre. Sota la pissarra de les parets una grossa vinya mal lligada penjava aquí i allà, com un cable podrit. La campaneta de la reixa, una mica aspra d’estirar, prolongava el seu carilló, i sempre trigaven abans de venir. Ell, cada vegada, experimentava una angoixa, una por indeterminada.

Després sentia cruixir, sobre la sorra, les sabatilles de la minyona; o bé es presentava madame Arnoux en persona. Un dia, arribà darrere de la seva esquena, quan ella estava acotxada, davant de la gespa, buscant violetes.

L’humor de la seva filla l’havia obligat a internar-la al convent. El noi passava la tarda en una escola. Arnoux feia llargs dinars al Palais-Royal, amb Regimbart i l’amic Compain. Cap importú no podia molestar-los.

Estava ben entès que no s’havien de pertànyer. Aquesta convenció els garantia del perill, facilitava les seves expansions.

Ella li digué la seva existència anterior, a Chartres, a casa de la seva mare; la seva devoció cap als dotze anys; després, el seu furor per la música, quan cantava fins a la nit, a la seva petita cambra, des d’on es discernien les muralles. Ell li contà la seva melancolia al col·legi, i com al seu cel poètic resplendia una cara de dona, de manera que en veure-la per primera vegada, l’havia reconeguda.

Aquells discursos no solien incloure més que els anys de la seva freqüentació. Ell li recordava detalls insignificants, el color del seu vestit a tal època, quina persona havia vingut un dia, el que ella havia dit una altra vegada; i ella responia, tota meravellada:

—Sí, ja me’n recordo!

Tenien els mateixos gustos, els mateixos judicis.

Sovint, el que escoltava l’altre exclamava:

—I jo també!

I l’altre, per la seva banda, reprenia:

—I jo també!

Després venien interminables queixes sobre la Providència:

—Per què no ho ha volgut el cel? Si ens haguéssim conegut!

—Ah, si jo hagués estat més jove! —sospirava ella.

—No, jo una mica més vell.

I s’imaginaven una vida exclusivament amorosa, prou fecunda per omplir les més vastes solituds, excedint totes les joies, desafiant totes les misèries, on les hores haurien desaparegut en una contínua efusió d’ells mateixos, i que hauria fet una cosa resplendent i elevada com la palpitació dels estels.

Quasi sempre s’estaven a l’aire lliure, al capdamunt de l’escala; les capçades dels arbres, engroguides per la tardor, s’inflaven davant d’ells, desigualment, fins a l’extrem del cel pàl·lid; o bé anaven a l’extrem del caminal, a un pavelló que tenia com a únic moble un canapè de lona grisa. Uns punts negres tacaven el mirall; les parets exhalaven una olor de florit —i s’estaven allà, conversant sobre ells mateixos, sobre els altres, sobre qualsevol cosa, embadalits. De vegades, els raigs del sol, travessant la gelosia, estenien des del sostre fins a les rajoles com les cordes d’una lira, brins de pols terbolinaven en aquelles barres lluminoses. Ella es divertia partint-les amb la mà —Frédéric l’agafava, dolçament; i contemplava el dibuix de les seves venes, el gra de la pell, la forma dels dits. Cada un dels dits era, per a ell, més que una cosa, quasi una persona.

Ella li donà els seus guants, la setmana següent el mocador. Ella l’anomenava «Frédéric», ell l’anomenava «Marie», adorant aquell nom, fet expressament, deia, per ser sospirat en l’èxtasi, i que semblava contenir núvols d’encens, ramells de roses.

Arribaren a fixar per endavant el dia de les visites; i, sortint com per atzar, ella l’anava a trobar, al camí.

Ella no feia res per excitar el seu amor, perduda en aquella indolència que caracteritza les grans felicitats. Durant tota la temporada portà un vestit de seda marró, rivetejada de vellut semblant, una peça àmplia que s’adeia amb la blanesa de les seves actituds i a la seva fesomia seriosa. D’altra banda, estava arribant al mes d’agost de les dones, època de reflexió i de tendresa alhora, en què la maduresa que comença acoloreix la mirada amb una flama més profunda, quan la força del cor es barreja amb l’experiència de la vida i, al final dels seus expandiments, l’ésser complet vessa riqueses en l’harmonia de la seva bellesa. Mai no havia tingut tanta dolçor, tanta indulgència. Segura de no defallir, s’abandonava a un sentiment que li semblava un dret conquerit per les seves penes. Allò era tan bo, d’altra banda, i tan nou! Quin abisme entre la grolleria d’Arnoux i les adoracions de Frédéric!

Ell tremolava de perdre amb una paraula tot el que es pensava haver guanyat, dient-se que no es pot recuperar una ocasió i que no et refàs mai d’una ximpleria. Volia que ella es donés, i no prendre-la. La seguretat del seu amor el delectava com un gust anticipat de la possessió, i a més, l’encant de la seva persona li torbava més el cor que els sentits. Era una beatitud indefinida, una embriaguesa tal, que arribava a oblidar la possibilitat d’una felicitat absoluta. Lluny d’ella, el devoraven furioses cobejances.

Molt aviat, als seus diàlegs hi hagué grans intervals de silenci. De vegades, una mena de pudor sexual els feia enrojolar l’un davant de l’altre. Totes les precaucions per amagar el seu amor el desvelaven; com més fort esdevenia, més contingudes eren les seves maneres. Amb l’exercici d’una tal mentida, la seva sensibilitat s’exasperà. Gaudien silenciosament de l’olor de fulles humides, sofrien del vent de l’est, tenien irritacions sense causa, pressentiments fúnebres; un soroll de passes, el cruixir d’una fusta els causaven espants com si haguessin estat culpables; se sentien empesos cap a un abisme; una atmosfera tempestuosa els embolcallava; i, quan a Frédéric se li escapaven queixes, ella s’acusava a si mateixa.

—Sí! Faig mal fet! Semblo una coqueta! No vingui més!

Aleshores ell repetia els juraments de sempre —que ella escoltava cada vegada amb plaer.

El seu retorn i la preparació del Cap d’Any suspengueren una mica les seves entrevistes. Quan ell tornà, tenia en el posat alguna cosa de més ardit. Ella sortia a cada minut a donar ordres, i rebia, malgrat els precs d’ell, tots els burgesos que la venien a veure. Aleshores es lliuraven a converses sobre Léotade^[85], monsieur Guizot, el Papa, la insurrecció de Palerm, el banquet del districte XII, que inspirava inquietuds. Frédéric s’alleujava criticant el Poder; perquè desitjava, com Deslauriers, un capgirament universal, de tan amargat com estava. Madame Arnoux, per la seva banda, es posava trista.

El seu marit, prodigant les extravagàncies, mantenia una obrera de la fàbrica, la que anomenaven la Bordelesa. Madame Arnoux ho explicà en persona a Frédéric. Ell volia extraure d’allò un argument «ja que la traïen».

—Oh, això no em treu pas el son! —deia ella.

Aquella declaració li semblà afermar completament la seva intimitat. Arnoux sospitava res?

—No! Ara ja no!

I li contà que una nit ell els havia deixat tots dos sols, després havia tornat, havia estat escoltant darrere la porta i, com que tots dos parlaven de coses indiferents, vivia des d’aquell dia en la més completa seguretat.

—Amb raó, no és veritat? —digué amargament Frédéric.

—Sí, sens dubte!

Més li hauria valgut no aventurar aquella frase.

Un dia, ella no era a casa a l’hora en què ell solia venir. Per ell va ser com una traïció.

Després es va enfadar de veure les flors que portava sempre ficades en un vas d’aigua.

—On vol que les posi?

—Aquí segur que no! Però de fet, hi deuen patir menys fred que al seu cor.

Al cap d’un temps, li va retraure que el dia abans hagués anat al Teatre dels Italians sense avisar-lo. D’altres l’havien vista, admirada, potser estimada; Frédéric s’aferrava a les seves sospites únicament per barallar-se amb ella, turmentar-la; perquè començava a odiar-la, i era just que ella sofrís almenys una part dels seus patiments!

Una tarda (vers mitjan febrer) la sorprengué molt emocionada. Eugène es queixava de mal de coll. El doctor, però, havia dit que no era res, un refredat fort, una grip. Frédéric quedà sorprès per l’aire embriac de la criatura. Tanmateix, va tranquil·litzar la seva mare, cità com a exemple alguns nens que acabaven de tenir afeccions semblants i de seguida s’havien posat bé.

—De debò?

—I tant! Ja ho crec, que sí!

—Vostè sí que és bo!

I li agafà la mà. Ell l’estrenyé en la seva.

—Au, deixi’m!

—Què hi fa, si vostè només l’ofereix a qui li dóna consol…! Em creu en aquestes coses, però dubta de mi…, quan li parlo del meu amor!

—No en dubto pas, pobre amic meu!

—Per què aquesta desconfiança, com si fos un miserable capaç d’abusar…!

—No, no!

—Si almenys tingués una prova…!

—Quina prova?

—La que es dóna al primer que passa, la que em va concedir a mi mateix.

I li recordà que una vegada havien sortit plegats, en un crepuscle d’hivern, un dia de boira. Tot allò quedava molt lluny, ara! Qui, doncs, li impedia de mostrar-se de bracet d’ell, davant de tothom, sense cap por per part d’ella, sense segones intencions per la seva, sense ningú al voltant que els importunés?

—Molt bé! —digué ella, amb una bravura de decisió que primer va xocar Frédéric.

Però va reprendre vivament.

—Vol que l’esperi a la cantonada del carrer Tronchet amb el carrer de la Ferme?

—Valga’m Déu! Escolti… —balbucejava madame Arnoux.

Sense donar-li temps de pensar-s’hi, afegí:

—Posem dimarts que ve?

—Dimarts?

—Sí, entre les dues i les tres!

—No hi faltaré!

I ella girà la cara, amb un moviment de vergonya. Frédéric li tocà la nuca amb els llavis.

—Oh!, això no està bé —va dir ella—. Em farà penedir.

Ell s’enretirà, tement la mobilitat habitual en les dones. Després, al llindar, murmurà suaument, com una cosa convinguda:

—Fins dimarts!

Ella abaixà la vista d’una manera discreta i resignada.

Frédéric tenia un pla.

Esperava que, gràcies a la pluja o al sol, podria fer que ella s’aturés en una porta, i que una vegada a la porta, entraria a casa. El difícil era descobrir una casa convenient.

Es posà, doncs, a buscar, i cap a la meitat del carrer Tronchet, va llegir de lluny, en una ensenya: «Apartaments moblats».

L’empleat, comprenent la seva intenció, li ensenyà tot seguit, a l’entresòl, una cambra i un gabinet amb dues sortides. Frédéric la va reservar per un mes i pagà per endavant.

Després anà a tres botigues a comprar els més rars perfums; es procurà un tros de fals guipur per substituir una horrible vànova de cotó vermell, escollí un parell de sabatilles de setí blau; només el temor de semblar groller el moderà en les compres; tornà amb tot el que havia comprat —i, més devotament que el que fa un monument de Corpus, canvià els mobles de lloc, féu plecs a les cortines, va posar bruc a la xemeneia, violetes a la còmoda; li hauria agradat pavimentar tota la cambra d’or. «És demà», es repetia, «sí, demà! No estic somiant!». I sentia bategar el cor a grans cops pel deliri de la seva esperança; després, quan tot estigué preparat, s’emportà la clau a la butxaca, com si la felicitat, que dormia allà, pogués escapar-se volant.

A casa seva l’esperava una carta de la seva mare.

«Per què una absència tan llarga? La teva conducta comença a semblar ridícula. Ja comprenc que, en certa mesura, primer hagis dubtat davant d’aquesta unió; però hi has de pensar!».

I precisava les coses: quaranta-cinc mil lliures de renda! A més, «la gent en parlava»; i monsieur Roque esperava una resposta definitiva. Pel que fa a la jove persona, la seva posició era realment incòmoda. «T’estima molt».

Frédéric llençà la carta sense acabar-la de llegir, n’obrí una altra. Era una nota de Deslauriers.

«Xaval, la pera^[86] està madura. Segons la teva promesa, comptem amb tu. Ens reunim demà de matinada a la plaça del Panteó. Entra al cafè Soufflot. Haig de parlar amb tu abans de la manifestació».

«Bah!, ja me les conec, jo, les seves manifestacions. Moltíssimes gràcies! Tinc una cita més agradable».

I l’endemà, a les onze, Frédéric ja havia sortit. Volia donar una última ullada als preparatius; després, qui sap, per una casualitat qualsevol ella podia arribar abans. I, desembocant del carrer Tronchet, sentí darrere de la Madeleine un gran clamor; avançà; i va veure al fons de la plaça, a l’esquerra, gent amb brusa, i burgesos.

En efecte, una manifestació publicada als diaris havia convocat en aquell indret tots els subscriptors del banquet reformista. El ministeri, quasi immediatament, havia difós una proclama prohibint-lo. La vigília al vespre, l’oposició parlamentària hi havia renunciat; però els patriotes, que ignoraven aquella resolució dels caps, havien acudit a la cita, seguits per un gran nombre de curiosos. Una diputació de les escoles havia arribat poc abans a casa d’Odilon Barrot^[87]. Ara era al ministeri d’afers estrangers; i no se sabia si el banquet se celebraria, si el govern executaria la seva amenaça, si apareixerien els guàrdies nacionals. Es culpava els diputats i el Poder. La multitud anava augmentant, quan de sobte vibrà en l’aire la tornada de La Marsellesa.

Era la columna dels estudiants que arribava. Caminaven al pas, formant dues files, en bon ordre, amb aspecte irritat, les mans nues, i tots cridaven per intervals:

—Visca la Reforma! Fora Guizot!

Els amics de Frédéric eren allà, per descomptat. El descobririen i l’arrossegarien. Es refugià ràpidament al carrer de l’Arcade.

Quan els estudiants van haver donat dues vegades la volta a la Madeleine, van baixar fins a la plaça de la Concorde. Estava plena de gent; i la multitud amuntegada semblava, de lluny, un camp d’espigues negres que oscil·laven.

Al mateix moment, els soldats d’infanteria es formaren en ordre de combat, a l’esquerra de l’església.

Mentrestant, els grups no es movien. Per acabar, uns agents de policia vestits de paisà agafaven els més revoltosos i els portaven al post, brutalment. Frédéric, malgrat la seva indignació, es quedà callat; l’haurien pogut agafar amb els altres, i hauria faltat a la cita amb madame Arnoux.

Al cap de poc temps, aparegueren els cascos dels municipals. Picaven al seu voltant; a cops de sabre pla. Un cavall va caure; van córrer a ajudar-lo; i així que el genet estigué assegut a la sella, tothom va fugir.

Aleshores hi hagué un gran silenci. La pluja fina, que havia mullat l’asfalt, havia deixat de caure. Uns núvols se n’anaven, escombrats blanament pel vent de l’oest.

Frédéric es posà a recórrer el carrer Tronchet, mirant davant seu i darrere seu.

Finalment van tocar les dues.

«Ah! És ara!», es digué, «ara surt de casa seva, s’està acostant»; i al cap d’un minut: «Ja hauria tingut temps de venir». Fins a les tres, intentà calmar-se. «No, el que passa és que arriba tard; una mica de paciència!».

I, per distraure’s, examinava les escasses botigues; un llibreter, un baster, una botiga de dol. Aviat va conèixer tots els noms dels articles, tots els arnesos, totes les teles. Els botiguers, a força de veure’l passar i repassar contínuament, primer van quedar estranyats, després espantats, i van tancar els aparadors.

Segur que hi devia haver algun impediment, i ella també devia estar patint. Però quina alegria, ben aviat! —Perquè vindria, això era segur! «M’ho va prometre!». Tanmateix, una angoixa intolerable s’apoderava d’ell.

Amb un moviment absurd, entrà a l’hotel, com si ella hagués pogut trobar-s’hi. En aquell mateix moment, potser ella estava arribant al carrer. S’hi llançà. Ningú! I començà de nou a recórrer la vorera.

Observava les escletxes del paviment, l’obertura de les canals, els llums, els números damunt de les portes. Els objectes més petits esdevenien per a ell companys, o més aviat observadors irònics; i les façanes irregulars de les cases li semblaven despietades. Patia de fred als peus. Se sentia dissoldre d’aclaparament. La repercussió dels seus passos li sacsejava el cervell.

Quan va veure les quatre al seu rellotge, experimentà com un vertigen, un espant. Intentà repetir-se versos, calcular qualsevol cosa, inventar-se una història. Impossible! La imatge de madame Arnoux l’obsessionava. Tenia ganes de córrer a buscar-la. Però quina ruta emprendria per no creuar-se amb ella?

Abordà un ordinari, li posà a la mà cinc francs i li encarregà que anés al carrer Paradis, a la casa de Jacques Arnoux, per preguntar al porter «si la senyora era a casa». Després, es plantà a la cantonada del carrer de la Ferme amb el carrer Tronchet, de manera que pogués veure-les simultàniament totes dues. Al fons de la perspectiva, al bulevard, lliscaven unes masses confuses. De vegades distingia el plomall d’un dragó, un barret de dona; i aclucava els ulls per reconèixer-la. Un infant esparracat que ensenyava una marmota en una capsa li demanà almoina, somrient.

Va tornar l’home de la jaqueta de vellut. «El porter no l’havia vist sortir». Qui la retenia? Si estava malalta, ho haurien dit! Era una visita? No hi havia res més fàcil que no rebre-la. Es picà el front.

«Ah!, que sóc beneit! És el motí!». Aquella explicació natural l’alleujà. Després, de sobte, pensà: «Però el seu barri està tranquil». I un dubte abominable l’assaltà. «I si no pensava venir? Si la seva promesa només hagués estat una frase per allunyar-me? No! No!». El que la impedia venir era, sens dubte, un atzar extraordinari, un d’aquells esdeveniments que desbaraten tota previsió. En aquest cas, li hauria escrit. I envià el majordom a casa seva, al carrer Rumfort, per saber si no hi havia cap carta.

No havien portat cap carta. Aquella absència de notícies el tranquil·litzà.

Del nombre de monedes agafades a l’atzar, de la fesomia dels vianants, del color dels cavalls, en treia presagis; i quan l’auguri era contrari, s’esforçava per no creure-hi. En els seus accessos de furor contra madame Arnoux, la insultava a mitja veu. Després li venien febleses que quasi el feien desmaiar, i de cop i volta revifalles d’esperança. Ella vindria. Estava darrere la seva esquena. Es girava: no res! Una vegada, va veure a unes trenta passes una dona de la mateixa estatura, amb el mateix vestit. S’hi va acostar; no era ella!

Van tocar les cinc! Dos quarts de sis! Les sis! El gas s’encenia. No havia vingut.

Madame Arnoux havia somniat, la nit precedent, que era a la vorera del carrer Tronchet des de feia estona. Hi estava esperant alguna cosa indeterminada però considerable i, sense saber per què, tenia por de ser vista. Però un maleït gosset, acarnissat contra ella, li mossegava la vora del vestit. Tornava amb obstinació i bordava cada cop més fort. Madame Arnoux es despertà. El lladruc del gos continuava. Va parar l’orella. Allò procedia de la cambra del seu fill. S’hi precipità descalça. Era el nen que estava tossint. Tenia les mans bullint, la cara vermella i la veu singularment ronca. La dificultat de respirar augmentava a cada minut. S’estigué fins que es va fer de dia inclinada sobre la manta, observant-lo.

A les vuit, el tambor de la guàrdia nacional vingué a avisar monsieur Arnoux que els seus companys l’estaven esperant. Es va vestir a corre-cuita i se’n va anar, prometent que passaria de seguida per cal metge, monsieur Colot. A les deu, com que monsieur Colot no havia aparegut, madame Arnoux hi envià la cambrera. El doctor estava de viatge, al camp, i el jove que el substituïa estava fent uns encàrrecs.

Eugène tenia el cap de costat, sobre el coixí, amb les celles arrugades, dilatant els narius; la seva pobra carona es feia més pàl·lida que els llençols; i de la laringe li sortia un xiulet produït per cada inspiració, cada cop més curta, seca i com metàl·lica. La seva tos s’assemblava al soroll d’aquells mecanismes bàrbars que fan lladrar els gossos de cartró.

Madame Arnoux fou presa de l’espant. Es llançà sobre la campaneta, demanant socors, cridant:

—Un metge! Un metge!

Al cap de dos minuts arribaven un ancià amb corbata blanca i patilles grises, ben tallades. Va fer moltes preguntes sobre els hàbits, l’edat i el temperament del jove malalt, després li examinà la gorja, li posà el cap sobre l’esquena i escrigué una recepta. L’aire tranquil d’aquell bon home era odiós. Feia olor d’embalsamament. Ella li hauria volgut pegar. Va dir que tornaria al vespre.

Molt aviat tornaren els horribles atacs de tos. De vegades, l’infant s’incorporava de sobte. Uns moviments convulsius li sacsejaven els músculs del pit, i en les aspiracions, el ventre se li enfonsava com si estigués sufocat d’haver corregut. Després tornava a caure amb el cap enrere i la boca molt oberta. Amb precaucions infinites, madame Arnoux intentava fer-li empassar el contingut de les ampolles, xarop d’ipecacuana, una poció de quermes. Però ell rebutjava la cullera, gemegant amb veu feble. Semblava com si bufés les paraules.

De tant en tant, ella rellegia la recepta. Les observacions del formulari l’espantaven; potser el farmacèutic s’havia equivocat! La seva impotència la desesperava. Arribà el deixeble de monsieur Colot.

Era un jove d’aire modest, nou en l’ofici, i que no ocultà pas la seva impressió. Primer s’estigué indecís, per por de comprometre’s, i finalment prescrigué l’aplicació de trossos de gel. Van trigar molt de temps a trobar gel. La veixiga que contenia els trossos es rebentà. Li van haver de canviar la camisa. Tot aquell trasbals provocà un nou atac més terrible.

El nen començà a arrencar-se la roba del coll, com si hagués volgut retirar l’obstacle que l’ofegava, i esgarrapava la paret, aferrava les cortines de la llitera, buscant un punt de suport per respirar. Ara, el seu rostre era blavós, i tot el seu cos, xop d’una suor freda, semblava aprimar-se. Els seus ulls esverats s’aferraven a la seva mare amb terror. Li llançava els braços al coll, s’hi penjava d’una manera desesperada; i ella, amb sanglots, balbuceja paraules tendres:

—Sí, amor meu, àngel meu, tresor!

Després, venien moments de calma.

Va anar a buscar joguines, un putxinel·li, una col·lecció de cromos, i els va estendre sobre el llit del nen, per distraure’l. Fins va intentar cantar.

Començà una cançó que solia cantar-li temps enrere, quan el bressolava i el canviava en aquella mateixa cadira entapissada. Però ell s’esgarrifà tot al llarg del seu cos, com una ona sota un cop de vent; tenia els glòbuls dels ulls sortits; ella cregué que estava morint-se, i es girà per no veure’l.

Un instant després, va tenir forces per mirar-lo. Encara era viu. Les hores se succeïren, feixugues, monòtones, interminables, desesperants; i ella no deixava de comptar-ne els minuts, com durant la progressió d’aquella agonia. Les sacsejades del pit el llançaven cap endavant com si s’hagués de trencar; finalment va vomitar una cosa estranya, que s’assemblava a un tub de pergamí. Què era? S’imaginà que l’infant havia tret un extrem de les seves estranyes. Però respirava àmpliament, regularment. Aquella aparença de benestar l’espantà més que tota la resta; s’estava com petrificada, amb els braços penjant, els ulls fixos, quan vingué monsieur Colot. El nen, segons ell, estava salvat.

Primer no ho va entendre, i es féu repetir la frase. No era una d’aquelles consolacions pròpies dels metges? El doctor se n’anà amb aire tranquil. Aleshores, per a ella, va ser com si es deslliguessin totes les cordes que li premien el cor.

—Salvat! És possible?

De sobte, la idea de Frédéric li vingué d’una manera clara i inexorable. Allò era un advertiment de la Providència. Però el Senyor, en la seva misericòrdia, no havia volgut castigar-la del tot! Quina expiació, més tard, si perseverava en aquell amor! Sens dubte insultarien el seu fill per culpa d’ella; i madame Arnoux el va veure de noi, ferit en una topada, portat en una llitera, moribund. D’un bot, es precipità a la cadireta; i amb totes les seves forces, llançant l’ànima a les altures, oferí a Déu, com un holocaust, el sacrifici de la seva primera passió, la seva única feblesa.

Frédéric havia tornat a casa. S’estava a la butaca, sense forces ni per maleir-la. El vencé una espècie de somnolència; i a través del malson, sentia caure la pluja, creient que continuava allà, a la vorera.

L’endemà, en una última covardia, envià encara un ordinari a casa de madame Arnoux.

Ja fos perquè el savoià no complí l’encàrrec, o que ella tenia massa coses a dir per explicar-se en una nota, va tornar amb la mateixa resposta. La insolència era massa forta. El prengué una còlera d’orgull. Es jurà de no tenir mai més ni un desig; i, com un fullatge emportat per un huracà, el seu amor desaparegué. En sentí un alleujament, una alegria estoica, després una necessitat d’accions violentes; i se n’anà a l’atzar, pels carrers.

Passaven homes dels suburbis, armats de fusells, sabres vells, alguns portaven gorres vermelles, i tots cantaven La Marsellesa o Les Girondins. Aquí i allà, un guàrdia nacional s’afanyava per anar al seu ajuntament. Els tambors ressonaven, a la llunyania. Es lluitava a la porta Saint-Martin. Hi havia a l’aire una cosa gallarda i bel·licosa. Frédéric continuava caminant. L’agitació de la gran ciutat el posava content.

A l’altura del Frascati, va veure les finestres de la Mariscala; se li acudí una idea boja, una reacció de joventut. Travessà el bulevard.

Estaven tancant la porta cotxera, i Delphine, la cambrera, que estava escrivint-hi a sobre, amb carbó: «Hem entregat les armes», li digué vivament:

—Ah! La senyora està ben arreglada! Aquest matí ha despatxat el grum que l’insultava. Creu que hi haurà pillatge a tot arreu! Està morta de por! És que el senyor se n’ha anat!

—Quin senyor?

—El príncep!

Frédéric entrà al tocador. La Mariscala aparegué amb faldilla, els cabells sobre les espatlles, trasbalsada.

—Ah!, gràcies, véns a salvar-me! És la segona vegada! No demanes mai el preu, tu!

—Mil perdons! —digué Frédéric agafant-li la cintura amb les dues mans.

—Com? Què fas? —balbucejà la Mariscala, alhora sorpresa i contenta d’aquelles maneres.

Ell va respondre:

—Estic a la moda, m’estic reformant.

Ella es deixà tombar sobre el divan i continuava rient entre els petons.

Es passaren la tarda mirant, des de la finestra, el poble al carrer. Després ell la portà a sopar a Les Trois Frères Provençaux. L’àpat va ser llarg, delicat. Tornaren a peu, a falta de cotxes.

A la notícia d’un canvi de ministeri, París havia canviat. Tothom estava alegre; la gent passejava, a cada pis les llànties feien una claror com de ple dia. Els soldats tornaven lentament a les casernes, esgotats, amb aire trist. La gent els saludava, cridant: «Visca la infanteria!». Ells continuaven sense respondre. A la guàrdia nacional, al contrari, els oficials, vermells d’entusiasme, brandaven el sabre vociferant: «Visca la reforma!», i aquella frase, cada vegada, feia riure els dos amants. Frédéric feia broma, estava molt alegre.

Pel carrer Duphot van arribar als bulevards. Uns fanals venecians penjats a les cases formaven garlandes de llum. Un formigueig confús s’agitava a sota; enmig d’aquella ombra, per indrets, brillava la blancor de les baionetes. S’elevava un gran rebombori. La multitud era massa compacta, la tornada directa impossible; i entraven al carrer Caumartin quan, de sobte, esclatà darrere d’ells un soroll semblant al cruixit d’una immensa peça de seda que algú estripa. Era l’afusellada del bulevard dels Capucines.

—Bah, s’estan carregant uns quants burgesos —va dir Frédéric tranquil·lament, perquè hi ha situacions en què l’home menys cruel està tan deslligat dels altres, que veuria morir el gènere humà sense un batec de cor.

La Mariscala, aferrada al seu braç, petava de dents. Es declarà incapaç de fer vint passes més. Aleshores, per un refinament d’odi, per ultratjar millor en la seva ànima madame Arnoux, la portà fins a l’hotel del carrer Tronchet, a l’apartament preparat per a l’altra.

Les flors no s’havien pansit. El guipur s’estenia sobre el llit. Va treure de l’armari les sabatilles. Rosanette trobà aquells compliments molt delicats.

Cap a la una, la van despertar uns redoblaments llunyans; i va veure que ell sanglotava amb el cap enfonsat en el coixí.

—Què et passa, amor meu?

—És l’excés de felicitat —digué Frédéric—. Fa massa temps que et desitjava.