Capítol IV

La Mariscala estava preparada i esperant-lo.

—Quanta amabilitat! —va dir, clavant-li els seus bonics ulls, alhora tendres i alegres.

Quan es va haver cordat la capa, es va asseure al divan i es quedà en silenci.

—Ens en anem? —digué Frédéric.

Ella mirà el rellotge de pèndol.

—Oh, no, hem d’esperar una hora i mitja —va dir, com si ella mateixa hagués posat aquest límit a la seva incertesa.

Finalment, va sonar l’hora.

—Molt bé, andiamo, caro mio!

I va donar un últim toc als seus bandós, féu recomanacions a Delphine.

—La senyora tornarà per sopar?

—Per què? Soparem plegats en algun lloc, al Cafè Anglès, on tu vulguis!

—Entesos.

Els seus gossets bordaven al voltant d’ella.

—Ens els podem endur, oi que sí?

Frédéric els va portar fins al carruatge. Era una berlina de lloguer amb dos cavalls de posta i un postilló; havia posat el seu criat al seient de darrere. La Mariscala semblà satisfeta de l’arranjament; després tan bon punt va estar asseguda, li preguntà si no havia estat a casa dels Arnoux, últimament.

—Fa un mes —digué Frédéric.

—Jo me’l vaig trobar abans-d’ahir, fins i tot havia de venir avui. Però té tota mena d’entrebancs, un altre judici, jo què sé. Quin home més estrany!

Frédéric afegí amb aire indiferent:

—Per cert, encara et veus amb…, com li deies…, aquell antic cantant… Delmar?

Ella replicà secament:

—No! S’ha acabat.

Així, la ruptura entre ells era certa. Frédéric en concebé una esperança.

Baixaren al pas pel barri Bréda; els carrers, perquè era diumenge, estaven deserts, i darrere les finestres apareixien rostres de burgesos. El cotxe agafà un tren més ràpid; el soroll de les rodes feia girar els vianants, el cuiro de la capota abaixada brillava, el criat doblegava la cintura, i els dos gossets havans, l’un al costat de l’altre, semblaven dos maniguets d’ermini, posats sobre coixins. Frédéric s’abandonava al balanceig de les corretges. La Mariscala girava el cap a dreta i a esquerra, somrient.

El seu barret de palla nacrada tenia un adorn de puntes negres. La caputxa de la capa flotava al vent; i es protegia del sol sota una ombrel·la de setí lila, punxeguda per dalt, com una pagoda.

—Quins ditets més bufons! —digué Frédéric agafant-li suaument l’altra mà, l’esquerra, adornada amb una polsera d’or en forma de cadeneta—. Mira! Que bonic! D’on l’ha tret?

—Bah, fa molt de temps que la tinc —digué la Mariscala.

El jove no objectà res a aquella resposta hipòcrita. S’estimà més «aprofitar l’ocasió». I, sense deixar-li el canell, hi diposità els llavis, entre el guant i la màniga.

—Estigui’s quiet, que ens poden veure!

—Bah, i què hi fa?

Després de la plaça de la Concorde, van agafar pel quai de la Conférence i el quai de Billy, on es pot veure un cedre en un jardí. Rosanette es pensava que el Líban era a la Xina; va riure’s de la seva pròpia ignorància i pregà a Frédéric que li donés classes de geografia. Després, deixant a la dreta el Trocadero, creuaren el pont de Iena, i finalment es van aturar al bell mig del Camp de Mars, a prop d’altres carruatges, ja col·locats a l’Hipòdrom.

Els tossals de gespa estaven coberts de gent del poble. Es veien curiosos al balcó de l’Escola militar; i els dos pavellons de fora del recinte de pesada, les dues tribunes incloses en el recinte, i una tercera davant de la del Rei, es trobaven plenes d’una multitud vestida de gala que, amb el seu comport, mostrava reverència per aquella diversió encara nova. El públic de les curses, més especial en aquell temps, tenia un aspecte menys vulgar; era l’època de les traves sota les sabates, els colls de vellut i els guants blancs. Les dones, vestides de colors brillants, portaven vestits de cintura alta i, assegudes a les grades de les tarimes, formaven com grans massissos de flors, tacats de negre aquí i allà, pels vestits foscos dels homes. Però totes les mirades es giraven cap al famós algerià Bou-Maza,^[50] que es mantenia impassible, entre dos oficials de l’Estat Major, en una de les tribunes privades. La del Jockey-Club només contenia senyors seriosos.

Els més entusiastes estaven col·locats a baix, al costat de la pista, protegida per dues línies de pals que sostenien cordes; en l’oval immens que descrivia aquella avinguda, els venedors de coco agitaven les matraques, d’altres venien el programa de les curses, d’altres anunciaven cigars, s’elevava un vast murmuri; els guàrdies municipals passaven una i altra vegada; una campana, penjada en un pal cobert de números, dringà. Aparegueren cinc cavalls, i tothom entrà a les tribunes.

Mentrestant, uns grossos núvols fregaven amb les seves volutes la copa dels oms. Rosanette tenia por de la pluja.

—Tinc paraigua —digué Frédéric—, i tot el que ens cal per distraure’ns —va afegir, aixecant el maleter, on hi havia provisions en una cistella.

—Bravo! Ja veig que ens entenem!

—I encara ens entendrem més, oi que sí?

—Podria ser! —féu ella tornant-se vermella.

Els joqueis, amb casaca de seda, intentaven alinear els cavalls i els retenien amb les dues mans. Algú abaixà una bandera roja. Aleshores, tots cinc, inclinant-se sobre les crineres, van partir. Primer van romandre compactes en una sola massa; aviat es va allargar, es trencà; el que portava la casaca groga, a la meitat de la primera volta, va estar a punt de caure; durant una estona hi hagué incertesa entre Filly i Tibi; després Tom Pouce prengué la davantera; però Clubstick, a la cua des de la sortida, se’ls uní i arribà primer, guanyant Sir Charles per dos cossos; va ser una sorpresa; la gent cridava, les barraques de fusta vibraven sota les trepitjades.

—Com ens divertim! —va dir la Mariscala—. T’estimo, rei meu!

Frédéric no dubtà més de la seva fortuna; aquella última frase de Rosanette ho confirmava.

A cent passes d’ell, en un cabriolé milord, aparegué una dama. S’inclinava fora de la porta, després retrocedia vivament; allò es repetí diverses vegades; Frédéric no podia distingir la seva cara. L’assaltà un dubte, li semblà que era madame Arnoux. Però allò era impossible! Per què hauria de venir? Frédéric baixà del cotxe amb el pretext de passejar fins al pavelló de pesada.

—No ho trobo gaire galant! —va fer Rosanette.

Ell no escoltà res i va avançar. El cabriolé, girant, es posà al trot.

A Frédéric, en aquell precís moment, el va atrapar Cisy.

—Hola, amic meu! Com estàs? Hussonet és allà. Què et sembla!

Frédéric intentava desfer-se de Cisy per agafar el cabriolé. La Mariscala li feia senyals perquè tornés amb ella. Cisy la va veure, i volia obstinadament saludar-la.

Des que s’havia acabat el dol de la seva àvia, realitzava el seu ideal, aconseguia tenir classe. Armilla escocesa, jaqueta curta, sabates amb llaços i targeta a la cinta del barret, efectivament, no li faltava res de tot el que ell mateix anomenava el «chic», un chic anglòfil i mosqueter. Començà queixant-se del Camp de Mars, un hipòdrom execrable, després parlà de les curses de Chantilly i de les bromes que la gent hi feia, jurà que podia beure’s dotze copes de xampany durant les dotze campanades de mitjanit, proposà a la Mariscala que apostessin, acariciava suaument els dos gossets; i amb l’altre colze repenjat en la porta del cotxe, continuava dient ximpleries, amb el pom del bastó a la boca, les cames separades, el tors tibat. Frédéric, al seu costat, fumava mentre intentava descobrir què s’havia fet del cabriolé.

Quan va tocar la campana, Cisy se’n va anar, amb gran acontentament de Rosanette, a qui el noi avorria molt, deia ella.

La segona prova no tingué res de particular, la tercera tampoc, tret d’un home que es van endur en una llitera. La quarta, en què vuit cavalls es van disputar el premi de la Ciutat, va ser més interessant.

Els espectadors de les tribunes s’havien enfilat als bancs. Els altres, drets als carruatges, seguien amb la ullera a la mà l’evolució dels joqueis; els veia passar com taques vermelles, grogues, blanques i blaves al llarg de tota la multitud, que vorejava el perímetre de l’Hipòdrom. De lluny, la seva velocitat no semblava pas excessiva; a l’altre extrem del Camp de Mars, fins i tot semblaven alentir-se, i avançar únicament per una mena de lliscament, en què els ventres dels cavalls tocaven a terra sense que les seves potes esteses es dobleguessin mai. Però, tornant amb rapidesa, s’engrandien; el seu pas tallava el vent, el terra tremolava, volaven pedres; l’aire, ficant-se en les casaques dels joqueis, les feia bategar com veles; a grans cops de fusta, animaven les bèsties per arribar al pal; era la meta. Es treien uns números, se n’hissaven uns altres; i, enmig dels aplaudiments, el cavall victoriós s’arrossegava fins al pavelló de pesada, tot cobert de suor, amb els genolls encarcarats, el coll baix, mentre el seu genet, com agonitzant sobre la sella, s’agafava les costelles.

Una protesta retardà l’última sortida. La multitud, que s’avorria, s’escampà. Grups d’homes xerraven al peu de les tribunes. Les converses eren lliures; algunes dames de l’alta societat se’n van anar, escandalitzades per la proximitat de noies fàcils.

També hi havia famosos de ball públic, actrius de bulevard —i no eren pas les més boniques les que més homenatges rebien. La vella Georgine Aubert, que un autor de vodevils anomenava el Lluís XI de la prostitució, horriblement maquillada i llançant de tant en tant una espècie de riure que semblava un gruny, s’estava tota estirada a la seva llarga calessa, sota una capa de marta com en ple hivern. Madame de Remoussot, de moda gràcies al seu procés, senyorejava sobre el seient d’un break en companyia d’americans; i Thérèse Bachelu, amb el seu aire de verge gòtica, omplia amb els seus dotze farbalans l’interior d’un cargol^[51] que, al lloc del tauler, tenia una jardinera plena de roses. La Mariscala estigué gelosa d’aquelles glòries; perquè es fixessin en ella, va posar-se a fer grans gestos i a parlar molt fort.

Alguns gentlemen la reconegueren i la van saludar. Ella corresponia dient els seus noms a Frédéric. Tots eren comtes, vescomtes, ducs i marquesos; i ell n’estava tot ufanós, perquè totes les mirades expressaven cert respecte per la seva bona sort.

Cisy no tenia l’aire menys content en el cercle d’homes madurs que el rodejaven. Somreien des de dalt de les seves corbates, com burlant-se d’ell; finalment, picà la mà del més vell, i avançà cap a la Mariscala.

Ella estava menjant amb golafreria afectada un tall de foie gras; Frédéric, per obediència, la imitava, sostenint una ampolla de vi sobre els genolls.

Tornà el cabriolé milord, era madame Arnoux. Es va tornar extraordinàriament pàl·lida.

—Dóna’m xampany! —digué Rosanette.

I alçant al més possible la copa plena, cridà:

—Eh, escolteu! Dones honrades, tu, la dona del meu protector, ei!

Esclataren riures al seu voltant, el cabriolé milord va desaparèixer. Frédéric l’estirava pel vestit, estava a punt d’esclatar. Però Cisy era allà, en la mateixa actitud que un moment abans; i carregant-se d’aplom, invità Rosanette a sopar aquell vespre mateix.

—Impossible! —respongué ella—. Anem tots dos al Café Anglais.

Frédéric, com si no hagués sentit res, es quedà callat; i Cisy se separà de la Mariscala amb aire decebut.

Mentre ell li parlava, dret contra la porta de la dreta, Hussonet havia vingut pel costat esquerre i, distingint aquella paraula de Café Anglais, va intervenir:

—És un lloc fantàstic! Per què no hi anem a fer un mos, eh?

—Com vulguis —féu Frédéric que, enfonsat al racó de la berlina mirava com el cabriolé milord desapareixia a l’horitzó, sentint que acabava de produir-se una cosa irreparable, i que havia perdut el seu gran amor. I l’altre, l’amor alegre i fàcil era allà, al costat seu! Però fart, ple de desitjos contradictoris i sense ni saber què volia, experimentava una tristesa desmesurada, tenia ganes de morir.

Un gran enrenou de passos i veus li féu aixecar el cap; la mainada, aixecant les cordes de la pista, venia a mirar les tribunes; la gent se n’anava. Van caure algunes gotes de pluja. Augmentà l’embús dels carruatges. Hussonet s’havia perdut.

—Molt bé, me n’alegro! —digué Frédéric.

—T’estimes més que estiguem a soles? —respongué la Mariscala, posant la mà sobre la d’ell.

Aleshores passà davant seu, amb reflexos de coure i d’acer, un esplèndid landó tirat per quatre cavalls, conduïts a la daumont^[52] per dos joqueis amb jaqueta de vellut orlada d’or. Madame Dambreuse hi anava al costat del seu marit, Martinon a l’altra banqueta, al davant; tots tres feien cara de sorpresa.

«M’han reconegut!», pensà Frédéric.

Rosanette va voler aturar-se, per veure més bé la desfilada. Madame Arnoux podia aparèixer novament. Ell cridà al postilló:

—Au, tira, vinga, endavant!

I la berlina es llançà cap als Camps Elisis enmig dels altres carruatges, calesses, briskes, wurts, tàndems, tílburis, dog-carts, tapisseres amb cortines de cuiro on cantaven treballadors mig borratxos, demi-fortunes que guiaven amb prudència pares de família. A les victòries atapeïdes de gent, algun noi, assegut als peus dels altres, deixava penjar enfora les dues cames. Grans cupès amb seient de tela passejaven viudes que s’endormiscaven: o bé passava un stepper^[53] magnífic, portant una cadira, senzilla i coqueta com el vestit negre d’un dandi. Però el xàfec redoblava. La gent treia els paraigües, els para-sols, els mackintosh^[54]; es cridaven de lluny «Hola!», «Com va?», «Bé!», «Anar fent!», «Fins ara!» i els rostres se succeïen a una velocitat d’ombres xineses. Frédéric i Rosanette no es parlaven, sentien una mena d’estupefacció de veure a prop d’ells, contínuament, totes aquelles rodes girant.

Per moments, les files de carruatges, massa denses, s’aturaven totes alhora en diverses línies. Aleshores la gent es quedava de costat, i s’examinava. Des de dalt dels plafons amb escuts d’armes, les mirades indiferents queien sobre la multitud; ulls plens d’enveja brillaven al fons dels fiacres; somriures de denigració responien als caps tibats d’orgull; les boques totes badades expressaven admiracions imbècils; i, aquí i allà, algun passejant, al bell mig de la via, es feia enrere d’un bot, per evitar un genet que galopava entre els carruatges i aconseguia sortir-ne. Després tot es posava de nou en moviment; els cotxers afluixaven les regnes, abaixaven els fuets; els cavalls, animats, sacsejant la barbada, llançaven escuma al voltant seu; i les gropes i els arnesos humits fumejaven en el vapor d’aigua que el sol ponent travessava. Passant per sota l’Arc de Triomf, allargava a l’alçada d’un home una claror vermellosa, que feia espurnejar els botons de les rodes, els poms de les portes, l’extrem de les llances, les anelles de les selles; i, a les dues bandes de la gran avinguda —semblant a un riu on ondulaven crineres, vestits, caps humans— els arbres tots lluents de pluja s’alçaven com dues muralles verdes. El blau del cel, a dalt, reapareixent en certs indrets, tenia suavitats de setí.

Aleshores, Frédéric es recordà dels dies ja llunyans en què envejava la inexpressable felicitat de trobar-se en un d’aquells carruatges, al costat d’una d’aquelles dones. La posseïa, aquella felicitat, i no n’estava pas més content.

La pluja havia cessat de caure. Els vianants, refugiats entre les columnes del Guardamobles, se n’anaven. Alguns passejants, al carrer Royale, pujaven cap al bulevard. Davant del ministeri d’Afers Estrangers, una fila de badocs s’estaven parats a l’escalinata.

A l’alçada dels Banys Xinesos, com que hi havia forats al paviment, la berlina afluixà el pas. Un home amb paltó color avellana caminava per l’extrem de la vorera. Un esquitx, sorgit de sota els ressorts, s’escampà per la seva esquena. L’home es girà, furiós. Frédéric es posà pàl·lid; havia reconegut Deslauriers.

A la porta del Café Anglais, va acomiadar el cotxe. Rosanette havia començat a pujar, metre ell pagava el postilló.

La retrobà a l’escala, conversant amb un senyor. Frédéric l’agafà pel braç. Però, enmig del corredor, l’aturà un segon senyor.

—Continua, no pateixis —li digué ella—, de seguida vinc!

I ell entrà tot sol al gabinet. Per les dues finestres obertes, es veia gent a través dels vidres de les altres cases, davant per davant. Àmplies taques irisades s’estremien sobre l’asfalt que s’anava assecant, i una magnòlia dipositada a la vora del balcó perfumava l’apartament. Aquell perfum i aquella frescor li van afluixar els nervis; s’esfondrà sobre el divan roig, sota el mirall.

La Mariscala tornà; i besant-lo al front, va dir:

—Estàs amoïnat, reietó?

—Podria ser! —replicà ell.

—Doncs no ets pas l’únic! —cosa que volia dir: «Oblidem els nostres neguits en una felicitat comuna!».

Després es posà un pètal de flor entre els llavis i l’hi oferí perquè l’agafés amb els llavis. Aquell moviment, d’una gràcia i d’una mansuetud quasi lasciva, entendrí Frédéric.

—Per què em fas patir? —va dir ell, pensant en madame Arnoux.

—Jo? Que jo et faig patir?

I, dreta davant d’ell, Rosanette el mirava, amb els ulls mig clucs i les dues mans sobre les espatlles.

Tota la seva virtut, tota la seva rancúnia es precipità en un covardia sense fons.

Ell va reprendre:

—Com que no vols estimar-me! —va dir, atraient-la als seus genolls.

Ella es deixava; ell li rodejava la cintura amb els dos braços; l’espurneig del seu vestit l’inflamava.

—On són? —va dir la veu d’Hussonet al passadís.

La Mariscala s’aixecà bruscament i anà a posar-se a l’altre extrem de gabinet, donant l’esquena a la porta.

Va demanar ostres; i es van entaular.

Hussonet no va estar divertit; a força d’escriure quotidianament sobre tota mena de temes, de llegir molts diaris, de sentir moltes discussions i emetre paradoxes per enlluernar, havia acabat perdent la noció exacta de les coses, i s’encegava a ell mateix amb els seus febles petards. Les dificultats d’una vida, en altres temps lleugera però ara complicada, el mantenien en una agitació perpètua; i la seva impotència, que no volia confessar, el feia malhumorat, sarcàstic. Parlant d’Ozaï, un ballet nou, va fer una mena d’atac frontal contra la dansa i, a propòsit de la dansa, contra l’Òpera; després, a propòsit de l’Òpera, contra la companyia dels Italians, ara substituïts per una companyia d’actors espanyols, «com si ja no n’estiguéssim farts, de les Castelles!». Frédéric quedà tocat en el seu amor romàntic per Espanya; i, per tal de canviar de conversa, s’informà sobre el Collège de France, d’on acabaven d’expulsar Edgar Quinet i Mickiewicz. Però Hussonet, admirador del senyor de Maistre^[55], es declarà partidari de l’Autoritat i l’Espiritualisme. Tanmateix, dubtava dels fets més ben demostrats, negava la història, i criticava les coses més positives, fins al punt d’exclamar, quan sentia la paraula geometria: «Quina ximpleria, la geometria!». Tot plegat mesclat amb imitacions d’actors. Sainville^[56] era particularment el seu model.

Aquelles pallassades avorrien Frédéric. En un moviment d’impaciència, amb la bota, trepitjà un dels gossets, sota la taula.

Tots dos començaren a udolar d’una manera odiosa.

—Hauries de fer que els tornessin a casa! —va dir, bruscament.

Rosanette no confiava en ningú per fer-ho.

Aleshores es girà cap al bohemi.

—Vinga, Hussonet, sigui amable.

—Sí, home, au, tingues el detall!

Hussonet se’n va anar sense fer-se pregar.

De quina manera pagaven la seva complaença? Frédéric no hi pensà. Ja començava a alegrar-se de trobar-se a soles novament, quan entrà un cambrer.

—Senyora, la demanen.

—Com! Una altra vegada?

—Perdona, però hi haig d’anar —digué Rosanette.

Ell en tenia set, necessitat. Aquella desaparició li semblà un delicte, quasi una grosseria. Què volia aquella dona? No en tenia prou d’haver humiliat madame Arnoux? Però, què li importava, aquella? Ara odiava totes les dones; i l’ofegaven els plors, perquè el seu amor era ignorat i la seva concupiscència enganyada.

La Mariscala tornà i, presentant-li Cisy, digué:

—He convidat aquest senyor. He fet ben fet, oi?

—Naturalment! No faltaria sinó!

Frédéric, amb un somriure de martiritzat, féu un senyal al gentilhome perquè s’assegués.

La Mariscala començà a repassar la carta, aturant-se en els noms estranys.

—I si mengéssim, posem per cas, un turban de conill a la Richelieu i un púding a la d’Orleans?

—Ep! Res d’Orleans! —exclamà Cisy, que era legitimista i es pensà haver fet un acudit.

—S’estima més un turbot a la Chambord^[57]? —continuà la noia.

Aquelles maneres van xocar Frédéric.

La Mariscala es decidí per un simple turnedó, uns llagostins, tòfones, una ensalada de pinya, sorbets de vainilla.

—Després ja veurem. De moment, és tot. Ah! Me’n descuidava! Porti’m una llonganissa! Però que no sigui d’all!

I anomenava «jove» el cambrer, picava la copa amb el ganivet, tirava al sostre una molla de pa. Va voler beure tot seguit vi de Borgonya.

—No es pren des del començament —va dir Frédéric.

Era una cosa que de vegades es feia, segons el comte.

—No, no! Mai de la vida!

—Que sí, t’ho asseguro.

—Ho veus?

La mirada amb què ella acompanyà aquesta frase significava: «Ell sí que és ric, fes-li cas».

Mentrestant, la porta s’obria a cada minut, els cambrers cridaven, i al gabinet del costat, en un piano infernal, algú matxucava un vals. Després, les curses portaren a parlar d’equitació i dels dos sistemes rivals. Cisy defensava Baucher, Frédéric el comte d’Aure, quan Rosanette s’encongí d’espatlles.

—Calla, per l’amor de Déu! Ell hi entén molt més que tu!

Estava mossegant una magrana, amb el colze sobre la taula; les espelmes del canelobre, davant seu, tremolaven al vent; aquella claror blanca penetrava la seva pell amb tons nacrats, li posava rosa a les parpelles, li feia brillar el glòbul dels ulls; la vermellor de la fruita es confonia amb el porpra dels seus llavis, els seus narius bategaven; i tota la seva persona tenia alguna cosa d’insolent, d’embriac i ofegat que exasperava Frédéric i tanmateix li llançava al cor uns desitjos folls.

Després, Rosanette demanà amb veu tranquil·la de qui era aquell gran landó amb lliurea marró.

—De la comtessa Dambreuse —respongué Cisy.

—Són molt rics, oi?

—Oi tant! Riquíssims! Tot i que madame Dambreuse, que de soltera era simplement mademoiselle Boutron, filla d’un prefecte, té una fortuna molt mitjaneta.

El seu marit, en canvi, havia de rebre unes quantes herències. Cisy les enumerà; freqüentava els Dambreuse i coneixia la seva història.

Frédéric, per ser-li desagradable, s’entestà a contradir-lo. Sostingué que madame Dambreuse es deia de Boutron, certificava la seva noblesa.

—Tant és! Ja m’agradaria a mi tenir el seu carruatge! —va dir la Mariscala, deixant-se caure sobre la butaca.

I la màniga del seu vestit, relliscant una mica, descobrí al seu canell esquerre un braçalet adornat amb tres òpals.

Frédéric el veié.

—Caram! Però si…

Es miraren tots tres, i es van tornar vermells.

La porta s’entreobrí discretament, aparegué la vora d’un barret, i després el perfil d’Hussonet.

—Ja em perdonaran si els molesto, enamorats!

Però s’aturà, estranyat de veure Cisy, i que Cisy hagués ocupat el seu lloc.

Van portar un altre cobert; i, com que tenia molta gana, agafava les coses a l’atzar, entre les restes del sopar, carn d’un plat, una fruita d’una panera, bevia amb una mà, se servia amb l’altra, mentre explicava la seva missió. Els dos gossets ja eren a casa. Cap novetat, al domicili. Havia trobat la cuinera amb un soldat, una història falsa, inventada únicament per causar efecte.

La Mariscala va agafar la capa del penja-robes. Frédéric es precipità a la campaneta cridant de lluny al cambrer:

—Un cotxe!

—Jo tinc el meu —digué el vescomte.

—Però, i ara!

—Insisteixo!

I es miraven fixament, pàl·lids tots dos i amb les mans tremoloses.

Finalment, la Mariscala agafà el braç de Cisy i, assenyalant el bohemi entaulat, va dir:

—Cuida’l, que s’ofega! No voldria que la seva gentilesa amb els gossets li costés la vida!

La porta es tancà.

—En fi… —digué Hussonet.

—En fi què?

—Jo em pensava…

—Què et pensaves?

—Doncs que tu…

I completà la frase amb un gest.

—I ara! Mai de la vida!

Hussonet no va insistir més.

Havia tingut un objectiu, en convidar-se a sopar. El seu diari, que ja no es deia L’Art, sinó Le Flambard, amb aquest epígraf: «Artillers, als canons!», no prosperava de cap manera, i ara tenia ganes de transformar-lo en una revista setmanal, tot sol, sense l’ajut de Deslauriers. Tornà a parlar del projecte antic, i exposà el seu nou pla.

Frédéric, probablement sense entendre’l, respongué amb coses vagues. Hussonet empunyà un grapat de cigars de sobre la taula, va dir: «Adéu, maco!», i desaparegué.

Frédéric demanà el compte. Era llarg; i el cambrer, amb el tovalló sota el braç, esperava els diners, quan un altre, un individu pàl·lid que s’assemblava a Martinon, va venir a dir-li:

—Dispensi’m, s’han descuidat d’apuntar el fiacre.

—Quin fiacre?

—El que ha agafat el senyor fa un moment per portar els gossets.

I el rostre del cambrer es va allargar, com si planyés el jove. A Frédéric li van venir ganes de clavar-li una bufetada. Va deixar de propina els vint francs que li tornaven.

—Gràcies, excel·lència! —va dir l’home del tovalló amb una gran salutació.

Frédéric es passà tot l’endemà rumiant la seva còlera i la seva humiliació. Es retreia no haver clavat una bufetada a Cisy. Quant a la Mariscala, es jurà no tornar-la a veure; no en faltaven de més guapes i tot; i, com que per posseir aquelles dones es necessitaven diners, jugaria a la Borsa el preu de la seva finca, seria ric, esclafaria amb el seu luxe la Mariscala i tothom. Arribat el vespre, s’estranyà de no haver pensat en madame Arnoux.

«Millor que millor! Per què hi havia de pensar?».

Dos dies després, a les vuit, Pellerin va venir a fer-li una visita. Començà amb admiracions sobre el mobiliari, afalacs. Després, de sobte:

—Tu eres a l’Hipòdrom, diumenge?

—Sí, per desgràcia.

Aleshores, el pintor declamà contra l’anatomia dels cavalls anglesos, exaltà els cavalls de Géricault, els cavalls del Partenó. «Rosanette era amb tu?». I encetà el seu elogi, hàbilment.

La fredor de Frédéric el desconcertà. No sabia com fer-s’ho per arribar al retrat.

La seva intenció havia estat fer un Tiziano. Però, de mica en mica, la coloració variada del model l’havia seduït; i havia treballat amb franquesa, acumulant capa sobre capa i llum sobre llum. Rosanette, primer, va estar encantada; les seves cites amb Delmar havien interromput les sessions i deixat Pellerin tot el temps del món per enlluernar-se. Després, l’admiració havia anat cedint, i s’havia preguntat si al quadre no li faltava grandesa. Havia tornat a veure els Tiziano, havia comprès la distància, reconegut la falta; i s’havia posat a repassar els perfils, simplement. Després havia intentat, reduint-los, perdre i mesclar els tons del cap i els del fons; i la figura havia pres consistència, les ombres, vigor; tot semblava més ferm. Finalment la Mariscala havia tornat. Fins i tot s’havia permès algunes objeccions; l’artista, naturalment, havia perseverat. Després de grans furors contra la seva estupidesa, havia pensat que potser tenia raó ella. Aleshores havia començat l’era dels dubtes, les tensions del pensament que provoquen rampes d’estómac, els insomnis, la febre, el fàstic de si mateix; havia tingut el coratge de fer alguns retocs, però sense cor, sabent que la seva feina era dolenta.

Només es va plànyer d’haver estat refusat al Saló, després retragué a Frédéric que no hagués anat a veure el retrat de la Mariscala.

—Tant se me’n dóna, a mi, la Mariscala!

Una declaració així el va enardir.

—Pots creure que ara, aquell tros de mula no vol saber res del quadre?

El que no deia és que li havia reclamant mil escuts. Però la Mariscala, poc interessada a saber qui pagaria, i preferint obtenir d’Arnoux coses més urgents, ni tan sols n’hi havia parlat.

—Sí, clar, però i Arnoux? —digué Frédéric.

Ella l’havia adreçat a ell. L’antic marxant de quadres no volia saber res del retrat.

—Sosté que pertany a Rosanette.

—Efectivament, és seu.

—Com! Però si ella m’envia a tu! —replicà Pellerin.

Si hagués cregut en l’excel·lència de l’obra, potser no hauria pensat a explotar-la. Però una suma (i una suma considerable) seria un desmentit a la crítica, una reafirmació d’ell mateix. Frédéric, per tal de desempallegar-se’n, s’interessà per les condicions, cortesament.

L’extravagància de la xifra el revoltà, va respondre:

—No, i ara!

—Però si tu ets el seu amant, vas ser tu qui em va fer l’encàrrec.

—Perdona, jo només vaig ser l’intermediari!

—Però no voldràs que em quedi amb el quadre sota el braç!

L’artista s’enfurismava.

—Ah, no et creia tan interessat!

—Ni jo a tu tan avar. Adéu-siau!

Acabava de marxar quan es presentà Sénécal.

Frédéric, torbat, va tenir un moment de neguit.

—Què passa?

Sénécal explicà la seva història.

—Dissabte, cap a les nou, madame Arnoux va rebre una carta que la cridava a París; com que, per casualitat, allà no hi havia ningú per anar a Creil a buscar un cotxe, volia fer-m’hi anar a mi mateix. Jo m’hi vaig negar, ja que això no forma part de les meves obligacions. Va marxar i va tornar el diumenge al vespre. Ahir al matí, Arnoux es deixà caure a la fàbrica. La bordelesa es va queixar. Jo no sé què hi ha entre ells dos, però Arnoux va aixecar-li la multa davant de tothom. Vam tenir un intercanvi de frases una mica viu. En resum, que em va pagar el que em devia, i aquí em tens. —Després, subratllant les paraules, va afegir—: Però la veritat és que no me’n penedeixo, he complert el meu deure. No hi fa res, és per culpa teva.

—Com? —exclamà Frédéric, tement que Sénécal no hagués endevinat alguna cosa.

Sénécal no havia endevinat res, perquè continuà:

—Vull dir que si no arriba a ser per tu, potser hauria trobat una feina millor.

Frédéric va sentir una mena de remordiment.

—I ara en què et puc ser útil?

Sénécal demanava una feina qualsevol, un lloc de treball.

—A tu et resulta fàcil. Coneixes tanta gent, monsieur Dambreuse, entre altres, pel que m’ha dit Deslauriers.

Aquella al·lusió a Deslauriers va resultar-li desagradable al seu amic. No tenia cap intenció de tornar a casa dels Dambreuse després de la trobada al Camp de Mars.

—No sóc prou íntim de la casa per recomanar ningú.

El demòcrata encaixà la negativa estoicament, i després d’un minut de silenci, va afegir:

—Tot això, n’estic segur, ve de la bordelesa, i també de la teva madame Arnoux.

Aquell «teva» va treure del cor de Frédéric el poc bon voler que hi guardava. Tanmateix, per delicadesa, agafà la clau del secreter.

Sénécal el previngué.

—Gràcies!

Després, oblidant les seves misèries, parlà de les coses de la pàtria, les creus d’honor prodigades el dia del sant del Rei, un canvi de ministeri, els afers Drouillard i Bénier, escàndols de l’època, declamà contra els burgesos i va predir una revolució.

Un criss japonès penjat a la paret li va aturar la mirada. L’agafà, provà el mànec, després el llançà sobre el canapè amb gest de disgust.

—Au, adéu! Me n’haig d’anar a Notre-Dame-de-Lorette.

—I ara! A què fer?

—És que avui fan el servei d’aniversari de Godefroy Cavaignac^[58]. Aquest sí que va morir en plena feina! Però no tot s’ha acabat… Qui sap? —I Sénécal va allargar la mà amb gravetat—. Potser no ens tornarem a veure mai més! Adéu!

Aquell adéu, repetit dues vegades, l’encongiment de celles quan va veure el punyal, la seva resignació i l’aire solemne, sobretot, van fer somiar Frédéric, que ben aviat va deixar de pensar-hi.

Aquella mateixa setmana, el notari de l’Havre li envià el preu de la seva granja, cent setanta mil francs. En va fer dues parts, col·locà la primera en l’Estat, i anà a portar la segona a un agent de canvi per fer-la jugar a la Borsa.

Menjava als restaurants de moda, freqüentava els teatres i procurava distraure’s, quan Hussonet li envià una carta, en què narrava alegrement que la Mariscala, l’endemà mateix del dia de les curses, havia despatxat Cisy. Frédéric se’n va alegrar, sense indagar per què el bohemi l’informava d’aquella aventura.

L’atzar va fer que es trobés Cisy al cap de tres dies. El gentilhome li va fer bon paper, i fins el va convidar a sopar el proper dimecres.

Frédéric, el matí d’aquell dia, rebé una notificació d’uixer, en què monsieur Charles-Jean-Baptiste Oudry l’informava que, segons una sentència del tribunal, havia adquirit una propietat situada a Belleville, pertanyent a monsieur Jacques Arnoux, i que estava disposat a pagar els dos-cents vint-i-tres mil francs, import de preu de la venda. Però que de la mateixa acta resultava que la suma de les hipoteques amb què estava gravat l’immoble ultrapassava el preu d’adquisició, i per tant la fiança de Frédéric es trobava completament perduda.

Tot el mal venia de no haver renovat a temps una inscripció hipotecària. Arnoux s’havia encarregat d’aquesta gestió, i després se n’havia oblidat. Frédéric es va indignar contra ell, i quan la còlera va haver passat, va pensar: «I després de tot, què? Si això el pot salvar, millor que millor! Jo no me’n moriré, d’aquesta! No hi pensem més!».

Però, regirant papers sobre la seva taula, es trobà la carta d’Hussonet, i es fixà en la postdata, que no havia llegit la primera vegada. El bohemi li demanava cinc mil francs, tot just, per posar en marxa el negoci del diari.

«Ah! Quin pesat!».

I refusà brutalment en una nota lacònica. Fet això, es vestí per anar a la Maison d’Or.

Cisy presentà els seus convidats, començant pel més respectable, un senyor gros de cabells blancs.

—El marquès Gilbert des Aulnays, el meu padrí. Monsieur Anselme de Forchambeaux —digué després (era un jove ros i esquifit, ja calb); després, assenyalant un quadragenari de maneres senzilles—: Joseph Boffreu, cosí meu; i aquest és el meu antic professor, monsieur Vezou —un personatge mig carreter mig seminarista, amb grosses patilles i levita llarga, cordada per baix amb un sol botó, de manera que formava un xal sobre el pit.

Cisy encara esperava una altra persona, el baró de Comaing, «que potser vindrà, però no és segur». Sortia a cada minut, semblava inquiet; finalment, a les vuit, van passar a un menjador il·luminat magníficament i massa espaiós per al nombre de comensals. Cisy l’havia escollit per pompa, expressament.

Un centre de plata daurada, carregat de flors i fruites, presidia la taula, coberta de safates d’argent, seguint la vella moda francesa; safates plenes de salaons i espècies, formaven una vora al voltant; unes gerres de vi rosat refredades amb gel s’alçaven de distància en distància; cinc vasos d’alçada diferent estaven alineats davant de cada plat, amb coses que no se sabia quin ús tenien, mil utensilis de boca enginyosos —i hi havia, només per al primer servei: un cap d’esturió mullat de xampany, un pernil de York al tokai, tords al gratí, guatlles rostides, un vol-au-vent Bechamel, un saltat de perdius roges i, als dos extrems de tot això, patates ratllades barrejades amb tòfones. Una aranya i diversos canelobres il·luminaven l’estança, entapissada de domàs vermell. Quatre criats vestits de negre s’estaven darrere les butaques de marroquí. Davant d’aquell espectacle, els convidats van fer grans exclamacions, sobretot el preceptor.

—No es pot negar que el nostre amfitrió ha fet autèntiques follies! Això és massa!

—Això? Au, home! —digué el vescomte de Cisy.

I, a la primera cullerada, digué:

—Què, amic meu des Aulnays, ja ha anat al Palais-Royal a veure Père et Portier?

—Ja saps que jo no tinc temps —replicà el marquès.

Els matins els tenia ocupats per un curs d’arboricultura, els vespres pel Cercle Agrícola, i totes les tardes pels estudis a les fàbriques d’instruments aratoris. Com que vivia a la Saintonge tres quarts de l’any, aprofitava els viatges a la capital per instruir-se; i el seu barret d’ales amples, dipositat sobre una consola, estava ple de fullets.

Però Cisy, observant que monsieur de Forchambeaux refusava el vi, va dir:

—Au, home, beu! No et veig gaire valent, per ser el teu últim sopar de solter!

En sentir això, tots es van inclinar i el felicitaven.

—I la jove —digué el preceptor— deu ser encantadora, n’estic segur.

—Diantre! —exclamà Cisy—. Tant és, s’equivoca! El matrimoni és una ximpleria!

—Estàs parlant amb lleugeresa, amic meu —replicà monsieur des Aulnays, mentre que una llàgrima li rodolava dels ulls, en recordar la seva difunta.

I Forchambeaux repetí diverses vegades seguides, burleta:

—Tu també hi cauràs, tu també hi cauràs!

Cisy protestà. Ell s’estimava més divertir-se, «ser Regència»^[59]. Volia aprendre la boxa francesa per visitar els antres de mala mort del barri de la Cité, com el príncep Rodolf de Les Mystères de Paris^[60], es va treure de la butxaca una pipa, tractava amb rudesa els criats, bevia extremadament; i, per tal de donar bona opinió d’ell, denigrava tots els plats. Fins va tornar les tòfones, i el preceptor, que se’n delectava, digué per baixesa:

—No es poden comparar amb els ous a la neu de la seva senyora àvia!

Després tornà novament a xerrar amb el seu veí, l’agrònom, el qual trobava que viure al camp comportava molts avantatges, ni que fos només el de poder educar les seves filles en els gustos senzills. El preceptor aplaudia les seves idees i l’afalagava, suposant-li influència sobre el seu alumne, de qui desitjava secretament ser l’home de confiança.

Frédéric havia vingut ple de sentiments hostils contra Cisy; la seva ximpleria l’havia desarmat. Però els seus gestos, el seu rostre, tota la seva persona li recordava el sopar del Café Anglais, i allò l’empipava cada vegada més; i escoltava les observacions desagradables que feia a mitja veu el cosí Joseph, un bon noi sense fortuna, aficionat a la caça i jugador a la Borsa. Cisy, a manera de broma, li va dir «lladre» diverses vegades; després, de sobte:

—Ah, el baró!

Aleshores entrà un homenot de trenta anys, que tenia alguna cosa de rude a la fesomia, d’elàstic als membres, amb el barret de gairell i una flor al trau. Era l’ideal del vescomte. Va estar encantat de tenir-lo; i com que la seva presència l’excitava, fins i tot intentà fer un joc de paraules, ja que, quan van passar un gall salvatge, va dir:

—Vet aquí el millor de tots els caràcters de La Bruyère^[61]!

Després adreçà a monsieur de Comaing un munt de preguntes sobre persones desconegudes a la societat; després, com si se li acudís una idea, va fer:

—Digui, ha pensat en mi?

L’altre s’encongí d’espatlles.

—Encara no té edat, criatura! Impossible!

Cisy li havia pregat que el fes admetre al seu club. Però el baró, sens dubte apiadat del seu amor propi, afegí:

—Ah! Me’n descuidava! Moltíssimes felicitats per la seva aposta, amic meu!

—Quina aposta?

—La que va fer a l’hipòdrom, d’anar aquell mateix vespre a casa d’aquella senyora.

Frédéric experimentà com la sensació d’un cop de fuet. El va tranquil·litzar tot seguit la cara desconcertada de Cisy.

En efecte, la Mariscala, l’endemà mateix, ja estava penedida, quan Arnoux, el seu primer amant, el seu home, s’havia presentat aquell dia. Tots dos havien fet entendre al vescomte que «estava de més», i l’havien fet fora amb poques cerimònies.

Va semblar que no ho sentia. El baró afegí:

—Què se n’ha fet, de la bona de la Rosa?… Encara té aquelles cames tan maques? —demostrant amb aquella frase que la coneixia íntimament.

A Frédéric el contrarià el descobriment.

—No hi ha res de què avergonyir-se —continuà el baró—; és un bon assumpte!

Cisy va fer petar la llengua.

—Pse, no tan bo!

—Ah!

—Que sí, home, que sí. Per començar, jo no li trobo res d’extraordinari, i a més, com aquestes en pots trobar tantes com vulguis, perquè, després de tot…, està en venda!

—Però no per a tothom —reprengué agrament Frédéric.

—Ell es creu diferent dels altres! —replicà Cisy—. No em facis riure!

I una rialla recorregué la taula.

Frédéric sentia que els batecs del cor l’ofegaven. Es va empassar dos gots d’aigua seguits.

Però el baró havia guardat un bon record de Rosanette.

—Encara continua amb un tal Arnoux?

—No en tinc ni idea —digué Cisy—. Jo no el conec, aquest senyor.

Tanmateix, aventurà que era una mena d’estafador.

—Un moment! —exclamà Frédéric.

—Però si és veritat! Si fins i tot ha tingut un judici!

—Això és mentida!

Frédéric es posà a defensar Arnoux. Garantia la seva probitat, acabava per creure-hi, s’inventava xifres, proves. El vescomte, ple de rancúnia, i que a més estava begut, s’entossudí en les seves assercions, de tal manera que Frédéric li va dir amb gravetat:

—Ho diu per ofendre’m, senyor meu?

I el mirava amb unes pupil·les ardents com el seu cigar.

—Oh, no, de cap manera! Fins i tot li concediré que Arnoux té una cosa que està molt bé: la dona.

—La coneix?

—I ara! La Sophie Arnoux! Però si la coneix tothom!

—Però què diu?

Cisy, que s’havia aixecat, repetia balbucejant:

—Tothom la coneix! Tothom!

—Calli! Ella no és de la mena de dones que vostè freqüenta!

—I n’estic molt orgullós!

Frédéric li llançà el plat a la cara.

Va passar com un llampec per sobre de la taula, va tirar dues ampolles, destrossà una compotera i, després de trencar-se contra el centre de taula en tres trossos, s’estavellà contra la panxa del vescomte.

Els altres s’aixecaren per retenir-lo. Ell es debatia, cridant, pres d’una espècie de frenesí; monsieur des Aulnays repetia:

—Calma’t, home, tranquil, criatura!

—Això és espantós! —vociferava el preceptor.

Forchambeaux, lívid com una pruna, estava tremolant; Joseph es trencava de riure; els cambrers eixugaven el vi, recollien els bocins per terra; i el baró anà a tancar la finestra, perquè aquell terrabastall, malgrat el soroll dels carruatges, s’hauria pogut sentir des del bulevard.

Com que, al moment en què es va llançar el plat, tothom parlava alhora, fou impossible descobrir la raó d’aquella ofensa, si era a causa d’Arnoux, de madame Arnoux, de Rosanette, o d’algú altre. El que resultava cert era la brutalitat inqualificable de Frédéric; es negà categòricament a expressar el mínim penediment.

Monsieur des Aulnays intentà amansir-lo, el cosí Joseph, el preceptor, fins i tot Forchambeaux. El baró, mentrestant, reconfortava Cisy que, cedint a una debilitat nerviosa, estava plorant. Frédéric, al contrari, s’irritava cada vegada més; i s’haurien quedat allà si el baró no hagués dit, per acabar:

—Demà, senyor, el vescomte enviarà els seus testimonis a casa de vostè.

—A quina hora?

—A les dotze, si li sembla bé.

Frédéric, un cop a fora, respirà a plens pulmons. Feia massa temps que contenia el seu cor. Finalment acabava de satisfer-lo; experimentava com un orgull de virilitat, una sobreabundància de forces íntimes que l’embriagaven. Necessitava dos testimonis. El primer en qui pensà va ser Regimbart; es dirigí immediatament a una taverna del carrer Saint-Denis. Estava tancada. Però en una finestra, damunt de la porta, es veia llum. S’obrí, i ell entrà doblegant-se molt per sota el ràfec.

Una espelma, a la punta del taulell, il·luminava l’estança deserta. Tots els tamborets, amb les potes enlaire, estaven col·locats sobre les taules. L’amo i la mestressa amb el cambrer estaven sopant en un racó prop de la cuina —i Regimbart, amb el barret al cap, compartia el seu àpat, i fins i tot feia nosa al cambrer, que es veia obligat a girar-se de costat una mica a cada mos. Frédéric, després d’explicar-li el cas breument, reclamà la seva assistència. El Ciutadà començà no responent res; posava els ulls en blanc, semblava estar rumiant, va fer unes voltes per la sala, i finalment va dir:

—Sí, amb molt de gust.

I un somriure homicida l’alegrà quan va saber que l’adversari era un noble.

—El farem caminar a toc de timbal, no pateixis! Primer…, amb l’espasa…

—Però potser no és legal —objectà Frédéric.

—Et dic que primer has d’agafar l’espasa! —replicà brutalment el Ciutadà—. Saps tirar?

—Una mica.

—Ah, una mica! Tots sou igual! I després teniu el valor d’atacar com si res! Què us ensenyen a la sala d’armes? Escolta: tu mantén-te bé a distància, i sempre tancat en cercles, endavant i endarrere! Això està permès. Cansa’l. I després un fons per sobre, sense manies! I sobretot, res de trucs, res de cops a La Fougère!^[62] No! Simples passades, un-dos. Mira, fixa’t, girant el puny com si obrissis una porta. Vauthier, doni’m el bastó! Molt bé, prou.

Agafà la vara que servia per encendre el gas, va corbar el braç esquerre, doblegà el dret, i es posà a llançar cops contra la paret. Picava amb el peu, s’animava, fingia trobar-se en dificultats, mentre cridava: «Ho veus? Ho captes?», i la seva silueta enorme es projectava sobre la paret, amb el barret que semblava tocar el sostre. El taverner, de tant en tant, deia: «Bravo!, molt bé!». La seva muller també l’admirava, però emocionada; i Théodore, un soldat veterà, estava paralitzat d’astorament, perquè era un fanàtic de monsieur Regimbart.

L’endemà de bon matí, Frédéric es precipità al magatzem de Dussardier. Després d’un seguit d’habitacions totes plenes de teles que omplien els prestatges, o esteses sobre les taules, mentre aquí i allà una bola de fusta sostenia els xals, el va veure en una espècie de gàbia amb reixes, enmig de registres, escrivint a peu dret sobre un pupitre. El bon noi deixà immediatament la feina.

Els testimonis van arribar abans de les dotze. Frédéric, per bon gust, va creure que no havia d’assistir a la conferència.

El baró i monsieur Joseph van declarar que es conformarien amb les excuses més simples. Però Regimbart, que tenia per principi no cedir mai, i que insistia a defensar l’honor d’Arnoux (Frédéric no li havia parlat d’altra cosa), demanà que el vescomte presentés excuses. Monsieur de Comaing va indignar-se d’aquella gosadia. El Ciutadà no volgué desdir-se. Com que tota reconciliació resultava impossible, es batrien.

Sorgiren altres dificultats; perquè l’elecció de les armes, legalment, corresponia a Cisy, l’afrontat. Però Regimbart sostingué que, en enviar de lletra de desafiament, es constituïa en ofensor. Els seus testimonis exclamaren que una bufetada, tanmateix, era la més cruel de totes les ofenses. El Ciutadà epilogà sobre aquelles paraules, ja que un cop no era pas una bufetada. Finalment, van decidir que consultarien els militars; i els quatre testimonis sortiren per anar a assessorar-se amb el oficials de qualsevol caserna.

Es van aturar en la del Quai d’Orsay, monsieur de Comaing abordà dos capitans, i els exposà la disputa.

Els capitans no van comprendre res de res, embrollada com estava per les frases incidents del Ciutadà. En resum, ells aconsellaren a aquells senyors que escrivissin un atestat; després d’això, decidirien. Aleshores es traslladaren a un cafè; i fins i tot, per fer les coses amb més discreció, van designar Cisy amb una H i Frédéric amb una K.

Després tornaren a la caserna. Els oficials havien sortit. Van aparèixer i declararen que, evidentment, l’elecció de les armes corresponia al senyor H. Tots tornaren a casa de Cisy. Regimbart i Dussardier es van quedar a la vorera.

El vescomte, en saber la solució, fou presa d’un torbament tal, que se la féu repetir unes quantes vegades; i quan monsieur de Comaing va parlar de les pretensions de Regimbart, murmurà «tanmateix», perquè ell també estava quasi decidit a obtemperar. Després es deixà caure en una butaca, i declarà que no es batria.

—Què? Com? —digué el baró.

Aleshores Cisy s’abandonà a un torrent labial desordenat. Es volia batre amb trabuc, a boca de canó, amb una sola pistola.

—O bé posarem arsènic en un vas, i ho farem a sorts. Això es fa, de vegades, jo ho he llegit.

El baró, que era poc pacient per naturalesa, el va increpar amb rudesa.

—Aquests senyors estan esperant la teva resposta. Això és indecent, francament. Què esculls, a veure? L’espasa?

El vescomte replicà «sí» amb un moviment de cap; i la cita quedà fixada per l’endemà, a la porta de Maillot, a les set en punt.

Com que Dussardier se n’havia de tornar als seus assumptes, Regimbart anà a avisar Frédéric.

L’havien deixat tot el dia sense notícies; la impaciència se li havia arribat a fer intolerable.

—Millor! —exclamà.

El Ciutadà quedà satisfet d’aquella actitud.

—I ens reclamaven excuses, què et sembla! No era res, una simple paraula! Però jo l’he engegat a dida sense vacil·lar. És el que havia de fer, oi que sí?

—Ja ho crec —va dir Frédéric, pensant que hauria hagut de triar un altre testimoni.

Després, quan va estar sol, es repetí en veu alta, diverses vegades: «Estic a punt de batre’m en duel. Ves per on, em batré en duel! Quina cosa més estranya!».

I quan, caminant per la cambra, va passar per davant del mirall, s’adonà que estava pàl·lid.

Fou presa d’una angoixa abominable, de pensar que podria tenir por al camp d’honor.

«I si em matessin? El meu pare va morir de la mateixa manera. Sí, em mataran».

I de cop i volta, veié la seva mare vestida de dol; al cap se li desenvoluparen tot d’imatges incoherents. La seva pròpia covardia l’exasperà. Fou presa d’un paroxisme de valentia, d’una set sanguinària. Un batalló no l’hauria fet recular. Calmada aquella febre, se sentí, amb alegria, inamovible. Per distraure’s, se’n va anar a l’Òpera, on feien un ballet. Escoltà la música, escrutà les ballarines amb la ullera, i va beure un vas de ponx durant l’entreacte. Però, en tornar a casa, l’espectacle del gabinet, els seus mobles, on potser es trobava per última vegada, li causà un defalliment.

Va baixar al jardí. Els estels brillaven; els contemplà. La idea de batre’s per una dona l’engrandia als propis ulls, l’ennoblia. Després se n’anà a dormir tranquil·lament.

A Cisy no li anà de la mateixa manera. Després que hagués marxat el baró, Joseph havia intentat remuntar-li la moral i, com que el vescomte no sortia de la seva fredor, va dir-li:

—Escolta, noi, si t’estimes més que les coses quedin així, ho aniré a dir.

Cisy no gosà respondre «Certament!», però hauria volgut que el seu cosí li fes aquest favor sense parlar-ne.

Desitjà que Frédéric, durant la nit, morís d’un atac de feridura, o que es produís una revolta, i que l’endemà hi hagués tantes barricades que es tanquessin els accessos al Bois de Boulogne, o que un esdeveniment impedís als testimonis anar-hi; perquè un duel sense testimonis no es podria fer. Tenia ganes de fugir a qualsevol lloc amb un tren exprés. Lamentà no saber medicina per prendre alguna cosa que, sense posar-li en perill la vida, fes creure que s’havia mort. Arribà a desitjar estar malalt, greument.

Per tal de tenir un consell, un auxili, envià a buscar monsieur des Aulnays. Aquell home excel·lent havia tornat a Saintonge, perquè un missatge l’havia avisat de la indisposició d’una de les seves filles. Allò, a Cisy, li va semblar un mal auguri. Afortunadament, monsieur Vezou, el seu preceptor, va venir a veure’l. Aleshores s’esplaià.

—Què haig de fer, Déu meu! Què haig de fer?

—Jo, senyor comte, si estigués al seu lloc, pagaria un camàlic perquè li fes una cara nova.

—Segur que endevinaria qui l’enviava —respongué Cisy. I de tant en tant, llançava un gemec; després, deia—: Però és legal, això de batre’s en duel?

—Són restes de barbàrie! Què hi farem!

Per complaure’l, el pedagog s’invità a si mateix a sopar. El seu deixeble no menjà res i, havent sopat, sentí la necessitat de sortir a fer un tomb.

En passar per davant d’una església, va dir:

—I si entréssim un moment…, per veure-la.

A monsieur Vezou li semblà una idea estupenda, i ell mateix li oferí l’aigua beneita.

Era el mes de Maria, les flors cobrien l’altar, unes veus cantaven, l’orgue ressonava. Però li resultà impossible pregar, les pompes de la religió li inspiraven idees de funeral; sentia com uns brunzits del De profundis.

—Anem! No em trobo bé!

Es passaren tota la nit jugant a cartes. El vescomte s’esforçà a perdre, per conjurar la mala sort, i monsieur Vezou se n’aprofità. Finalment, de matinada, Cisy, rebentat, s’esfondrà sobre el tapet verd i tingué un son ple de somnis desagradables.

Però si el coratge consisteix a voler dominar la pròpia feblesa, el vescomte va ser coratjós, perquè, en veure els testimonis que el venien a buscar, s’enravenà amb totes les seves forces, ja que la vanitat li feia comprendre que una reculada el perdria. Monsieur de Comaing li féu compliments sobre el seu bon aspecte.

Però de camí, el balanceig del fiacre i l’escalfor del sol matinal el van marejar. Es quedà novament sense energia. No podia ni distingir on era.

El baró es divertí a augmentar el seu espant, parlant del «cadàver» i de la manera d’entrar-lo a la ciutat clandestinament. Joseph donava la rèplica; tots dos, considerant l’afer ridícul, estaven convençuts que s’arreglaria.

Cisy continuava amb el cap cot; l’aixecà a poc a poc i féu observar que no havien portat cap metge.

—És inútil —va dir el baró.

—Vols dir que no hi ha perill?

Joseph replicà amb to solemne:

—Esperem-ho!

I ningú tornà a parlar dins del carruatge.

A les set i deu minuts, van arribar davant de la porta Maillot. Frédéric i els seus testimonis ja s’hi trobaven, tots tres vestits de negre. Regimbart, en comptes de corbata, portava un coll de crin com els soldats; i duia una mena de llarg estoig de violí, especial per a aquella mena d’aventures. Intercanviaren fredament una salutació. Després tots es van internar en el Bois de Boulogne, pel camí de Madrid, per tal de trobar-hi un lloc adequat.

Regimbart va dir a Frédéric, que caminava entre ell i Dussardier:

—Què, com va aquest cangueli? Si necessites res, no t’estiguis de demanar-m’ho, jo ja sé què és, això. El temor és natural en l’home. —Després, en veu baixa, afegí—: No fumis, que estova.

Frédéric llençà el cigar, que el destorbava, i continuà amb pas ferm. El vescomte avançava per darrere, repenjat en el braç dels seus dos testimonis.

Els creuaven pocs vianants. El cel era blau i, per moments, se sentien els conills saltant. Al tomb d’un camí, una dona amb mocador de madràs estava conversant amb un home en brusa i, en la gran avinguda, els criats en jaqueta de lona passejaven els cavalls. Cisy evocava els dies feliços en què, amb el seu cavall roig i el monocle a l’ull, cavalcava a la porta de les calesses; aquells records reforçaven la seva angoixa; el cremava una set intolerable; el murmuri de les mosques es confonia amb el bategar de les seves artèries; els peus se li enfonsaven en la sorra; li semblava que feia un temps infinit que estava caminant.

Els testimonis, sense aturar-se, escorcollaven amb la mirada les dues vores del camí. Deliberaren si anirien a la creu Catelan o bé als murs de Bagatelle. Finalment, van girar a la dreta; s’aturaren en una espècie de quincunci, entre pins.

L’indret es va escollir per tal de repartir amb equitat el nivell del terreny. Marcaren dos punts on els adversaris havien de col·locar-se. Després, Regimbart obrí la caixa. Contenia, sobre un encoixinat de badana vermella, quatre espases precioses, acanalades pel mig, amb els punys adornats amb filigrana. Un raig lluminós, travessant les fulles, hi caigué damunt; i a Cisy li semblà que brillaven com escurçons de plata sobre un toll de sang.

El Ciutadà mostrà que eren de llargada igual; prengué la tercera per a ell, per poder separar els combatents si calgués. Monsieur de Comaing portava un bastó. Es féu un silenci. Es van mirar. Tots els rostres tenien alguna cosa d’esverat o de cruel.

Frédéric s’havia tret la levita i l’armilla. Joseph ajudà Cisy a fer el mateix; quan es va retirar la corbata, es va veure que duia al coll una medalla beneïda. Allò féu somriure de compassió Regimbart.

Aleshores, monsieur de Comaing (per deixar a Frédéric un altre moment de reflexió), intentà aportar legalismes. Reclamà el dret de posar-se un guant, el d’agafar l’espasa de l’adversari amb la mà esquerra; Regimbart, que tenia pressa, no s’hi negà. Finalment, el baró, adreçant-se a Frédéric, va dir:

—Tot depèn de vostè, senyor. No hi ha hagut mai cap deshonor a reconèixer els errors.

Dussardier l’aprovava amb gestos. El Ciutadà s’indignà.

—Es pensa que hem vingut aquí per prendre la fresca, diantre? En guàrdia!

Els adversaris estaven davant per davant, els testimonis a cada costat. Va cridar el senyal:

—Endavant!

Cisy es tornà espantosament pàl·lid. La fulla tremolava per la punta, com una fusta. El cap li queia, els braços se li separaren, caigué d’esquena, desmaiat. Joseph l’aixecà; i, posant-li sota els narius un flascó, el sacsejava amb violència. El vescomte obrí els ulls, després saltà com un furiós sobre l’espasa. Frédéric havia conservat la seva; i l’esperava, amb la mirada fixa, la mà alçada.

—Atureu-vos! Atureu-vos! —cridà una veu que venia del camí, al mateix temps que el soroll d’un cavall al galop; i la capota d’un cabriolé trencava les branques! Un home amb el cap fora agitava un mocador, i continuava cridant—: Atureu-vos! Atureu-vos!

Monsieur de Comaing, creient en una intervenció de la policia, aixecà el bastó.

—Atureu-vos ara mateix! El vescomte està sagnant!

—Jo? —digué Cisy.

En efecte, en la caiguda s’havia esgarrinxat el polze de la mà esquerra.

—Però ha sigut de la caiguda —afegí el Ciutadà.

El baró va fer veure que no ho sentia.

Arnoux havia saltat del cabriolé.

—Arribo massa tard! No! Alabat sia Déu!

Abraçava Frédéric amb totes les seves forces, el palpava, li cobria la cara de petons.

—Ja sé el motiu! Vostè volia defensar el seu vell amic! Això està molt bé, molt bé! No ho oblidaré mai! Vostè és una bellíssima persona! Ah!, fill meu!

El contemplava i vessava llàgrimes, entre rialles de felicitat. El baró es girà cap a Joseph.

—Em sembla que estem de més en aquesta petita festa familiar. Això s’ha acabat, oi que sí, senyors? Vescomte, posi’s el braç en bandolera; tingui, agafi el meu fulard. —Després, amb un gest imperiós, afegí—: Vinga, sense rancúnia! És el nostre deure!

Els dos combatents es donaren la mà, tovament. El vescomte, monsieur de Comaing i Joseph desaparegueren per un costat, i Frédéric se n’anà per l’altre amb els seus amics.

Com que el restaurant de Madrid no quedava lluny, Arnoux proposà d’anar-hi per beure un vas de cervesa.

—Fins i tot podríem dinar —digué Regimbart.

Però com que Dussardier no tenia temps, es van limitar a un refresc, al jardí. Tots sentien aquella beatitud que segueix els desenllaços feliços. Al Ciutadà, tanmateix, l’empipava que haguessin interromput el duel al punt dolç.

Arnoux se n’havia assabentat per un tal Compain, amic de Regimbart; i seguint un impuls del cor, havia acudit per impedir-lo, pensant-se, per altra banda, ser-ne la causa. Pregà a Frédéric que li n’expliqués alguns detalls. Frédéric, emocionat per aquelles mostres de tendresa, va tenir escrúpols d’augmentar la seva il·lusió.

—L’hi demano per favor, no en parlem més.

Arnoux trobà aquella reserva molt delicada. Després, amb la seva habitual lleugeresa, passà a una altra idea:

—Què explica, Ciutadà?

I es posaren a parlar de tractes i venciments. Per tal d’estar més còmodes, fins van anar a xiuxiuejar en una altra taula.

Frédéric distingí aquestes paraules: «Em subscriurà…», «Sí, i tant, però vostè…», «Finalment el vaig negociar per tres-cents!», «Bona comissió, com hi ha món!». En resum, estava clar que Arnoux i el Ciutadà tenien entre mans molts tripijocs.

Frédéric pensà a recordar-li els quinze mil francs que li devia. Però la seva recent actuació impedia els retrets, fins els més lleus. A més, se sentia cansat. El lloc no era l’adequat. Ho va deixar per a un altre dia.

Arnoux, assegut a l’ombra d’una troana, fumava amb aire rialler. Alçà la mirada cap a les portes dels gabinets, que donaven totes al jardí, i va dir que ell, en altres temps, hi havia vingut moltes vegades, aquí.

—Sol, segur que no —replicà el Ciutadà.

—Home…!

—Quin pillastre està fet! Un home casat!

—Ah, i vostè què! —va respondre Arnoux; i, amb un somriure indulgent, afegí—: Ja veu què li dic: estic segur que aquest pocapena té una habitació en algun lloc, per rebre-hi noies.

El Ciutadà confessà que era veritat, amb un simple arrufar de celles. Aleshores, aquells dos senyors exposaren els seus gustos: Arnoux, ara, preferia les joves, les treballadores; Regimbart detestava les «melindroses», i anava a la cosa positiva per damunt de tot. La conclusió, que proporcionà el venedor de porcellana, fou que les dones no se les havia de tractar seriosament.

«Però tot i això, ell estima la seva!», pensava Frédéric, tornant a casa; i trobava que era una persona deshonesta. Li guardava rancor per aquell duel, com si hagués estat per ell que, un moment abans, s’havia jugat la vida.

Però agraïa a Dussardier la seva abnegació; l’empleat, a instàncies seves, aviat arribà a fer-li una visita cada dia.

Frédéric li prestava llibres: Thiers, Dulaure, Barante, Les Girondins de Lamartine. Aquell bon noi se l’escoltava amb recolliment, i acceptava les seves opinions com si vinguessin d’un mestre.

Una tarda arribà tot esparverat.

Al matí, al bulevard, un home que corria fins a perdre l’alè havia xocat amb ell; i, havent-lo conegut com a amic de Sénécal, li havia dit:

—L’acaben de detenir, jo m’escapo!

Era la pura veritat. Dussardier havia passat el dia informant-se. Sénécal estava entre reixes, com a mesura de prevenció d’un atemptat polític.

Fill d’un contramestre, nascut a Lió i havent tingut per mestre un deixeble de Chalier^[63], només arribar a París havia entrat a la Societat de les Famílies^[64]; els seus costums eren coneguts; la policia el vigilava. Havia lluitat en l’afer de maig de 1839^[65], i des d’aleshores es mantenia a l’ombra, però cada cop més exaltat, fanàtic d’Alibaud^[66], barrejant els seus greuges contra la societat amb els del poble contra la monarquia, i despertant-se cada matí amb l’esperança d’una revolució que, en quinze dies o un mes, canviaria el món. Finalment, fastiguejat per la blanesa dels seus germans, furiós pels retards que hom oposava als seus somnis, i desesperant de la pàtria, havia entrat com a químic al complot de les bombes incendiàries,^[67] i l’havien sorprès portant pólvora que anava a provar a Montmartre, temptativa suprema per establir la República.

Dussardier també la desitjava, perquè significava, pensava ell, alliberament i felicitat universal. Un dia —als quinze anys—, al carrer Transnonain, davant d’una tenda, havia vist uns soldats amb la baioneta vermella de sang, amb cabells enganxats a la culata del fusell; des d’aquell temps, el govern l’exasperava com l’encarnació mateixa de la Injustícia. Confonia una mica els assassins i els gendarmes; un confident, als seus ulls, equivalia a un parricida. Tot el mal escampat a la terra, ell l’atribuïa ingènuament al Poder; i l’odiava amb un odi essencial, permanent, que li ocupava tot el cor i li afinava la sensibilitat. Les declamacions de Sénécal l’havien enlluernat. Que fos culpable o no, i la seva temptativa odiosa, importava poc! Des del moment que era víctima de l’Autoritat, se l’havia de servir.

—Els pars el condemnaran, això segur! Després se l’enduran en un cotxe cel·lular, com un galiot, i el tancaran al Mont-Saint-Michel, on el govern els deixa morir! Austen s’hi va tornar boig! Steuben es va matar! Per traslladar Barbès a una masmorra, el van estirar per les cames, pels cabells! Li trepitjaven el cos i el cap li rebotava a cada esglaó per tota l’escala.^[68] Quina abominació! Miserables! —Els sanglots de còlera l’ofegaven, i girava per la cambra com pres per una gran angoixa—. Una cosa o altra hauríem de fer! A veure, què sé jo! I si intentàvem alliberar-lo, eh? Quan el portin al Luxemburg, podem saltar sobre l’escorta al passadís! Una dotzena d’homes decidits no hi ha qui els pari!

Hi havia tant de foc als seus ulls, que Frédéric es va esgarrifar.

Sénécal li semblà més gran del que es pensava. Recordà els seus sofriments, la seva vida austera; sense tenir per ell l’entusiasme de Dussardier, no deixava d’experimentar aquella admiració que inspira qualsevol home que se sacrifica per una idea. Pensava que, si l’hagués socorregut, Sénécal no seria on era; i els dos amics buscaren laboriosament algun pla per salvar-lo.

Els fou impossible arribar fins a ell.

Frédéric s’assabentava de la seva sort pels diaris, i durant tres setmanes freqüentà els gabinets de lectura.

Un dia, li van venir a les mans diversos números de Le Flambard. L’article de fons, invariablement, estava dedicat a demolir un home il·lustre. Després venien les notícies del món, les xafarderies. A continuació es feien bromes sobre l’Odeón, Carpentras, la piscicultura, i els condemnats a mort quan n’hi havia. La desaparició d’un paquebot forní matèria per a facècies durant un any. A la tercera columna, un correu de les arts portava, en forma d’anècdota o consell, publicitat de sastres, amb cròniques de festes, anuncis de vendes, anàlisis d’obres, i donava el mateix tractament a un volum de versos que un parell de botes. L’única part seriosa era la crítica dels teatres petits, on els periodistes s’acarnissaven amb dos o tres directors; i s’invocaven els interessos de l’Art a propòsit dels decorats dels Funàmbuls o d’una enamorada del Théatre des Délassements.

Frédéric estava a punt de llençar tot allò quan els seus ulls toparen amb un article titulat: «Una gallineta entre tres gallets». Era la història del seu duel, narrada en estil espurnejant i picaresc. Es reconegué fàcilment, perquè venia designat per aquesta broma, que es repetia sovint: «Un jove del col·legi de Sens que no en té gaires». Se l’arribava a representar com un pobre diable provincià, un obscur beneit que intentava freqüentar els grans senyors. Pel que fa al vescomte, li havia tocat el bon paper, primer al sopar, on es ficava per força, després a la juguesca, perquè s’emportava la senyoreta, i finalment al camp, on es comportava com un cavaller. La bravura de Frédéric no quedava precisament negada, però es donava a entendre que un intermediari, el protector en persona, havia arribat just a temps. Tot plegat s’acabava amb aquesta frase, potser prenyada de perfídies: «D’on ve tanta tendresa? Problema! I, com diu Basilio^[69], a qui diable estan enganyant?».

Era, sense cap mena de dubte, una venjança d’Hussonet contra Frédéric, per la seva negativa als cinc mil francs.

Què fer? Si li demanava explicacions, el bohemi proclamaria la seva innocència, i ell no hi guanyaria res. El millor que es podia fer era deixar passar la cosa silenciosament. Després de tot, Le Flambard no el llegia ningú.

Sortint del gabinet de lectura, va veure gent davant d’una botiga de quadres. Es miraven un retrat de dona, amb aquesta línia escrita a baix, amb lletres negres: «Mademoiselle Rose-Annette Bron, propietat de monsieur Frédéric Moreau, de Nogent».

Era ella —o quasi—, vista de cara, amb els pits descoberts, els cabells deixats anar, i sostenint a la mà una bossa de vellut vermell, mentre que, per darrere, un paó avançava el bec sobre la seva espatlla, cobrint la paret amb el seu gran ventall de plomes.

Pellerin havia fet aquella exhibició per obligar Frédéric a pagar-li, convençut que era famós i que tot París es posaria a favor seu i s’ocuparia d’aquella misèria.

Era una conjuració? El pintor i el periodista havien muntat el cop plegats?

El duel no havia impedit res. Estava fent el ridícul, tothom es burlava d’ell.

Al cap de tres dies, a finals de juny, les accions del Nord van pujar quinze francs i, com que Frédéric n’havia comprat dues mil el mes anterior, es trobà que havia guanyat trenta mil francs. Aquella carícia de la fortuna li tornà la confiança. Va pensar que no necessitava ningú, que tots els problemes procedien de la seva timidesa, de les seves vacil·lacions. Hauria hagut de començar amb la Mariscala brutalment, rebutjar Hussonet des del primer dia, no comprometre’s amb Pellerin; i, per demostrar que res no l’aturava, se n’anà a casa de madame Dambreuse, a una de les seves vetllades habituals.

Al mig de l’antecambra, Martinon, que arribava al mateix temps que ell, es girà:

—I ara! Tu véns aquí? —va dir, amb to sorprès i fins i tot contrariat de veure’l.

—T’estranya?

I, mentre buscava la causa d’un abordatge com aquell, Frédéric avançà cap al saló.

La claror era feble, malgrat les làmpares col·locades als racons; ja que les tres finestres, obertes de bat a bat, alçaven paral·lelament tres grans quadrats d’ombra negra. Unes jardineres, sota els quadres, ocupaven fins a l’altura d’un home els intervals de la paret; i una tetera de plata amb un samovar es reflectia al fons, en un mirall. S’elevava un murmuri de veus discretes. Se sentien els escarpins cruixint sobre l’alfombra.

Va distingir uns vestits negres, després una taula rodona il·luminada per una gran pantalla, set o vuit dones vestides d’estiu i, una mica més lluny, madame Dambreuse en una butaca de balancí. El seu vestit de tafetà lila tenia mànigues amb talls, d’on s’escapaven borbolls de mussolina, el to suau del teixit casava amb el matís dels seus cabells; i s’estava una mica tirada enrere, amb la punta del peu sobre el coixí —tranquil·la com una obra d’art plena de delicadesa, una flor d’alta cultura.

Monsieur Dambreuse i un vell de cabellera blanca es passejaven al llarg del saló. Alguns conversaven a la vora dels petits divans, aquí i allà; els altres, a peu dret, formaven un cercle al bell mig.

Parlaven de vots, d’esmenes, de modificacions d’esmenes, del discurs de monsieur Grandin, de la rèplica de monsieur Benoist. Decididament, el tercer partit s’estava passant de la ratlla! El centreesquerra hauria hagut de recordar-se una mica més dels seus orígens! El ministeri havia rebut atacs molt greus! Tanmateix, era tranquil·litzador pensar que no se li veia successor. En resum, la situació era totalment anàloga a la de 1834.

Com que aquelles coses avorrien Frédéric, s’acostà a les dones. Martinon era a prop d’elles, dret, amb el barret sota el braç, el rostre de mig perfil, i tan apropiat que semblava fet de porcellana de Sèvres. Va agafar una Revue des Deux Mondes que hi havia sobre la taula, entre una Imitació de Crist i un Annuaire de Gotha, i jutjà amb altivesa un poeta il·lustre, va dir que ell anava a les conferències de Sant Francesc, es va queixar de la laringe, s’empassava de tant en tant una bola de goma; i mentrestant, parlava de música, es feia el lleuger. Mademoiselle Cécile, neboda de monsieur Dambreuse, que estava brodant-se un parell de punys de vestit, se’l mirava, des de baix, amb les seves pupil·les d’un blau pàl·lid; i miss Johnson, la institutriu de nas camús, havia abandonat per ell la labor de tapís; totes dues semblaven exclamar interiorment: «Que guapo que és!».

Madame Dambreuse es girà cap a ell.

—Sisplau, doni’m el vano, és allà, sobre aquella consola. No, aquesta no, l’altra!

Ella es va aixecar; i, quan ell tornava, es van trobar al mig del saló, cara a cara; ella li dirigí unes paraules, vivament, segurament retrets, si s’havia de jutjar per l’expressió altiva del seu rostre; Martinon intentava somriure; després, va anar a unir-se al conciliàbul dels homes seriosos. Madame Dambreuse tornà al seu lloc i, inclinant-se sobre el braç de la butaca, va dir a Frédéric:

—Abans-d’ahir vaig veure una persona que em va parlar de vostè, monsieur de Cisy; el coneix, oi que sí?

—Sí…, una mica.

De cop i volta, madame Dambreuse exclamà:

—Duquessa! Ah, quin plaer!

I avançà fins a la porta, per rebre una velleta que portava un vestit de tafetà de color carmelita i una còfia de guipur amb llargues cintes. Era filla d’un company d’exili del comte d’Artois^[70] i viuda d’un mariscal de l’Imperi nomenat par el 1830; havia pertangut a la cort antiga i a la nova, i podia obtenir moltes coses. Els que estaven xerrant drets s’apartaren, i després van reprendre la conversa.

Ara tractava sobre el pauperisme, del qual, segons aquells senyors, es feia un retrat massa exagerat.

—Tot i això —objectà Martinon—, s’ha de reconèixer que la misèria existeix. Però el remei no depèn ni de la Ciència ni del Poder. És una qüestió purament individual. Quan les classes baixes vulguin desfer-se dels seus vicis, s’alliberaran de les seves necessitats. Que el poble sigui més moral, i serà menys pobre!

Segons monsieur Dambreuse, no s’arribaria a res de bo sense una superabundància de capital. Per tant, l’únic mitjà possible era confiar, «tal com pretenien, d’altra banda, els saint-simonians (perquè s’ha de reconèixer que tenien coses bones! Siguem justos amb tothom!), confiar, deia, la causa del Progrés a aquells que poden fer créixer la fortuna pública». Insensiblement, van abordar les grans explotacions industrials, els ferrocarrils, l’hulla. I monsieur Dambreuse, adreçant-se a Frédéric, li digué en veu baixa:

—No m’ha vingut a veure pel nostre assumpte.

Frédéric al·legà una malaltia; però, notant que l’excusa era massa idiota, afegí:

—És que he necessitat aquells fons.

—Per comprar un carruatge? —reprengué madame Dambreuse, que passava a prop seu amb una tassa de te a la mà; i se’l va mirar durant un minut, amb el cap una mica girat sobre l’espatlla.

El creia amant de Rosanette; l’al·lusió era clara. A Frédéric fins li semblà que totes les senyores se l’estaven mirant de lluny, xiuxiuejant. Per saber més bé el que pensaven, s’hi acostà una vegada més.

A l’altre costat de la taula, Martinon, a prop de mademoiselle Cécile, estava fullejant un àlbum. Eren unes litografies que representaven costums espanyols. Llegia en veu alta les llegendes: «Dona de Sevilla», «Jardiner de València», «Picador andalús»; i, baixant una vegada al peu de la pàgina, continuà d’una tirada:

—Jacques Arnoux, editor. Un amic teu, eh?

—És veritat —va dir Frédéric, ferit pel seu to.

Madame Dambreuse continuà:

—Efectivament, un matí, vostè va venir…, per…, una casa, em sembla recordar, sí, una casa que pertanyia a la seva dona. —(Això significava: «És la seva amant»).

Frédéric es va tornar vermell fins a les orelles; i monsieur Dambreuse, que arribava en aquell precís moment, afegí:

—Sembla que s’interessa molt per ells. —Aquelles últimes paraules van acabar d’impacientar Frédéric. La seva torbació, que es notava, pensava ell, confirmaria les sospites, quan monsieur Dambreuse li va dir de més a prop, amb to greu—: Suposo que no fan negocis plegats, oi?

Ell va protestar amb sacsejades de cap multiplicades, sense comprendre la intenció del capitalista, que volia donar-li un consell.

Tenia ganes d’anar-se’n. La por de semblar covard el va retenir. Un criat retirava les tasses de te; madame Dambreuse conversava amb un diplomàtic vestit de blau; dues noies, acostant el front, s’ensenyaven un anell; les altres, assegudes en butaques formant semicercle, movien suaument els seus rostres blancs, vorejats de cabelleres negres o rosses; ningú, en fi, no s’ocupava d’ell. Frédéric girà cua; i, gràcies a una sèrie de ziga-zagues, quasi havia arribat a la porta quan, passant pel costat d’una consola, hi veié a sobre, entre una gerra de la Xina i la paret de fusta, un diari plegat en dos. L’estirà una mica i va llegir aquestes paraules: Le Flambard.

Qui l’havia portat allà? Cisy! No podia ser un altre, evidentment. D’altra banda, què importava? Tothom creuria, potser tothom ja creia en l’article. Per què aquell acarnissament? Una ironia silenciosa l’envoltava. Se sentia com perdut en un desert. Però la veu de Martinon s’elevà.

—Parlant d’Arnoux, he llegit entre els detinguts per les bombes incendiàries el nom d’un empleat seu, Sénécal. És el nostre?

—Exactament —digué Frédéric.

Martinon repetí, cridant molt fort:

—Com pot ser Sénécal! El nostre Sénécal!

Aleshores li van fer preguntes sobre el complot; el seu lloc d’agregat a l’audiència li devia proporcionar informació.

Va confessar que no en tenia. A més, coneixia molt poc aquell personatge, només l’havia vist dues o tres vegades; en definitiva, el considerava un bergant! Frédéric, indignat, exclamà:

—I ara! Però si és un noi molt honrat!

—No em negarà, senyor meu —digué un propietari— que conspirar no és de persones honrades.

La majoria d’homes que hi havia allà havien servit, almenys, durant quatre governs; i haurien venut França o el gènere humà per assegurar-se la fortuna, estalviar-se un maldecap, un entrebanc, o fins i tot per simple baixesa, per adoració instintiva de la força. Tots declararen inexcusables els delictes polítics. Es podien perdonar, en tot cas, els que procedien de la necessitat! I no deixaren d’exposar l’etern exemple del pare de família que roba l’etern tros de pa a l’eterna fleca.

Un administrador va arribar a exclamar:

—Jo, senyor meu, si m’assabentés que el meu germà conspira, és que el denunciaria!

Frédéric invocà el dret a la resistència; i, recordant algunes frases que li havia dit Deslauriers, cità Desolmes, Blackstone, la carta de drets a Anglaterra, i l’article 2 de la Constitució de 1791. Era, fins i tot, gràcies a aquest dret que havia estat proclamada la caiguda de Napoleó; havia estat reconegut el 1830, inscrit a l’encapçalament de la Carta.

—A més, quan el sobirà incompleix el contracte, la justícia diu que se l’ha de derrocar.

—Però això és abominable! —exclamà la dona d’un prefecte.

Totes les altres callaven, vagament espantades, com si haguessin sentit soroll de bales. Madame Dambreuse es balancejava a la seva butaca, i l’escoltava dir somrient.

Un industrial, antic carbonaro^[71], intentà demostrar-li que els Orleans eren una bona família; indubtablement hi havia hagut abusos…

—I doncs?

—Però cal parlar-ne, home! Si sabés com perjudiquen els negocis totes aquestes protestes de l’oposició!

—Tant se me’n donen, els negocis! —respongué Frédéric.

El podriment d’aquells vells l’exasperava; i, emportat per la bravura que agafa de vegades els més tímids, atacà els financers, els diputats, el govern, el rei, defensà els àrabs, amollava moltes ximpleries. Alguns l’animaven irònicament: «Au, vinga, endavant!», mentre que d’altres murmuraven: «Diantre! Quina exaltació!». Finalment, jutjà convenient retirar-se; i, quan se n’anava, monsieur Dambreuse li digué, al·ludint a la plaça de secretari:

—Encara no hi ha res decidit! Però afanyi’s!

I madame Dambreuse va dir:

—Fins aviat, oi que sí?

Frédéric jutjà una última burla aquell comiat. Estava decidit a no tornar mai més a aquella casa, a no freqüentar més tota aquella gent. Es pensava que els havia ferit, ignorant quin gran fons d’indiferència posseeix la bona societat! Aquelles dones sobretot l’indignaven. Ni una no li havia donat suport, ni tan sols amb la mirada. No els perdonava que no les hagués emocionat. Quant a madame Dambreuse, trobava que tenia alhora alguna cosa llangorosa i seca que impedia definir-la amb una fórmula. Tenia un amant? Quin amant? Era el diplomàtic o un altre? Martinon, potser? Impossible! Tanmateix, experimentava una mena de gelosia contra ell i, envers ella, una malvolença inexplicable.

Dussardier, que havia acudit aquell vespre, com de costum, l’estava esperant. Frédéric tenia el cor a vessar; es desfogà, i els seus greuges, per bé que vagues i difícils de comprendre, entristiren el bon empleat; es queixava fins i tot del seu aïllament. Dussardier, vacil·lant una mica, proposà que anessin a veure Deslauriers.

Frédéric, en sentir el nom de l’advocat, fou presa d’una necessitat extrema de reveure’l. La seva solitud intel·lectual era profunda, i la companyia de Dussardier insuficient. Li respongué que arreglés les coses com volgués.

Deslauriers, igualment, sentia des de la disputa una privació a la seva vida. Va cedir sense esforç a aquells oferiments cordials.

Es van abraçar, i després es posaren a parlar de coses indiferents.

La reserva de Deslauriers entendrí Frédéric; i, per fer-li una mena de reparació, li confià l’endemà la seva pèrdua de quinze mil francs, sense dir-li que aquells quinze mil francs estaven primitivament destinats a ell. L’advocat, tanmateix, no en dubtà. Aquella contrarietat, que li donava raó en els seus prejudicis contra Arnoux, desarmà totalment la seva rancúnia, i no va parlar de l’antiga promesa.

Frédéric, enganyat pel seu silenci, cregué que l’havia oblidada. Passats uns quants dies, li preguntà si no existia manera de recuperar els seus fons.

Es podien discutir les hipoteques precedents, acusar Arnoux d’estel·lionat, procedir contra la dona.

—No! Contra ella no! —exclamà Frédéric; i, cedint a les preguntes de l’antic passant, li confessà la veritat.

Deslauriers va quedar convençut que no la deia del tot, segurament per delicadesa. Aquella falta de confiança el va ferir.

Però estaven tan units, abans, i fins i tot se sentien tan a gust quan estaven junts, que la presència de Dussardier els incomodava. Amb l’excusa d’una cita, van aconseguir desfer-se’n de mica en mica. Hi ha homes que només tenen com a missió entre els altres servir d’intermediaris; els travessem, com si fossin un pont, i continuem endavant.

Frédéric no amagava res al seu vell amic. Li va explicar l’afer de les hulles, amb la proposició de monsieur Dambreuse. L’advocat es va quedar pensarós.

—Que és estrany! Per a aquesta plaça es necessitaria algú expert en dret.

—Però tu em podràs ajudar —va continuar Frédéric.

—Sí, home, i tant!

Aquella mateixa setmana li va mostrar una carta de la seva mare.

Madame Moreau s’acusava d’haver jutjat malament monsieur Roque, el qual havia donat explicacions satisfactòries de la seva conducta. Després parlava de la seva fortuna, i de la possibilitat, més endavant, d’un matrimoni amb Louise.

—Potser no seria cap ximpleria! —digué Deslauriers.

Frédéric ho rebutjà; a més, el vell Roque era un rapinyaire. Això no tenia importància, segons l’advocat.

A finals de juliol, una baixa inexplicable va fer caure les accions del Nord. Frédéric no havia venut les seves; va perdre d’una vegada seixanta mil francs. Els seus ingressos es veien sensiblement disminuïts. O bé havia de reduir despeses o buscar-se una feina, o fer un bon casament.

Aleshores Deslauriers li parlà de mademoiselle Roque. Anar a veure les coses una mica de prop no el comprometia a res. Frédéric estava bastant cansat; la província i la casa materna el refarien. Va marxar.

L’aspecte dels carrers de Nogent, per on pujà sota el clar de lluna, el portà a vells records; i experimentava una mena d’angoixa, com els que tornen després de llargs viatges.

A casa de la seva mare hi havia tots els assidus d’abans: els senyors Gamblin, Heudras i Chambrion, la família Lebrun, les senyoretes Auger; a més, el vell Roque i, de cara a madame Moreau, davant d’una taula de joc, mademoiselle Louise. Ja era una dona, ara. S’aixecà, fent un crit. Tothom es va agitar. S’havia quedat immòbil, dreta; i els quatre canelobres de plata col·locats sobre la taula augmentaven la seva pal·lidesa. Quan va tornar al joc, la mà li tremolava. Aquella emoció afalagà desmesuradament Frédéric, que tenia l’orgull malalt; va pensar: «Tu m’estimaràs!» i, prenent-se la revenja de totes les humiliacions que havia sofert allà, començà a fer-se el parisenc, el mundà, donà notícies dels teatres, explicà anècdotes de l’alta societat, que havia tret de diaris sense importància, en fi, enlluernà els seus compatriotes.

L’endemà, madame Moreau s’estengué sobre les qualitats de Louise; després enumerà els boscos, les granges que posseïa. La fortuna de monsieur Roque era considerable.

L’havia adquirit fent inversions per monsieur Dambreuse; perquè prestava a persones que podien oferir bones garanties hipotecàries, cosa que li permetia demanar suplements, o comissions. El capital, gràcies a una activa vigilància, no corria cap risc. D’altra banda, el vell Roque no vacil·lava mai davant d’un embargament; després, comprava a baix preu els béns hipotecats, i monsieur Dambreuse, que veia com entraven els seus fons, trobava que els seus negocis estaven molt ben fets.

Però aquella manipulació extralegal el comprometia amb el seu administrador. No podia negar-li res. Havia estat a instàncies seves que havia acollit tan bé Frédéric.

En efecte, el vell Roque covava al fons de la seva ànima una ambició. Volia que la seva filla fos comtessa; i per aconseguir-ho, sense posar en joc la felicitat de la jove, no coneixia cap altre noi.

Gràcies a la protecció de monsieur Dambreuse, li obtindria el títol del seu avantpassat, ja que madame Moreau era filla d’un comte de Fouvens, i a més a més emparentada amb les famílies més antigues de la Xampanya, els Lavernade, els d’Etrigny. Pel que fa als Moreau, una inscripció gòtica, a prop dels molins de Villeneuve-l’Archevêque, parlava d’un Jacob Moreau que els havia reedificat en 1596; i la tomba del seu fill Pierre Moreau, primer manescal del rei en temps de Lluís XIV, es podia veure a la capella de Saint-Nicolas.

Fins a aquest punt l’honorabilitat fascinava monsieur Roque, fill d’un antic criat. Si la corona comtal no arribava, es consolaria amb alguna altra cosa; perquè Frédéric podia arribar a diputat, quan monsieur Dambreuse fos par, i aleshores ajudar-lo en els seus negocis, obtenir per a ell proveïments, concessions. Personalment, aquell jove li agradava. En fi, que el volia per gendre, perquè des de feia molt de temps estava obsessionat per aquella idea, que no feia més que créixer.

Ara freqüentava l’església —i havia seduït madame Moreau amb l’esperança del títol, sobretot. Tanmateix, ell s’havia guardat de donar-li una resposta decisiva.

Així, vuit dies més tard, sense que s’hagués adquirit cap compromís, Frédéric passava pel «futur» de mademoiselle Louise; i el vell Roque, poc escrupolós, els deixava sols de tant en tant.