Capítol II

Madame Dambreuse, al tocador, entre la seva neboda i miss Johnson, escoltava parlar monsieur Roque, que contava les seves fatigues militars.

Ella es mossegava els llavis, semblava patir.

—Bah, no és res, ja em passarà.

I amb aire graciós, afegí:

—Avui tindrem a sopar un conegut de vostè, monsieur Moreau.

Louise s’esgarrifà.

—I després només alguns íntims, Alfred de Cisy, entre altres.

Ella lloà les seves maneres, la seva figura, i principalment els seus costums.

Madame Dambreuse mentia menys del que es pensava; el vescomte somiava en el matrimoni. Li ho havia dit a Martinon, afegint que estava segur que agradava a mademoiselle Cécile i que els seus pares l’acceptarien.

Per aventurar una confidència així, devia tenir informes avantatjosos sobre el dot. Però Martinon sospitava que Cécile era filla natural de monsieur Dambreuse; i hauria estat, probablement, molt fort, demanar la seva mà sense garanties. Aquella audàcia oferia perills; així, Martinon, fins aleshores, havia evitat comprometre’s; a més, no sabia com desfer-se de la tia. La frase de Cisy el va decidir; i havia fet la seva petició al banquer, el qual, no veient-hi cap obstacle, acabava de parlar-ne amb madame Dambreuse.

Va aparèixer Cisy. Ella s’aixecà i va dir:

—Ens té molt oblidades… Cécile, shake hands!

En aquell moment entrava Frédéric.

—Ah, per fi el recuperem —va exclamar el vell Roque—. He estat a casa seva tres vegades, amb Louise, aquesta setmana!

Frédéric els havia evitat curosament. Al·legà que passava tot el dia al costat d’un company ferit. A més, des de feia temps, l’ocupava un munt de coses; i buscava històries. Afortunadament, els convidats van arribar; primer monsieur Paul de Grémonville, el diplomàtic entrevist al ball; després Fumichon, aquell industrial que un dia l’havia escandalitzat per la seva abnegació conservadora; els seguia la vella duquessa de Montreuil-Nantua.

Però dues veus s’alçaren a l’antecambra.

—N’estic segura! —deia una.

—Estimada senyora! Estimada senyora meva! —responia l’altra—. Miri de calmar-se, li ho suplico!

Era monsieur de Nonancourt, un vell presumit que semblava momificat dins del cold-cream, i madame de Larsillois, la muller d’un prefecte de Lluís-Felip. La dona tremolava extremadament, perquè acabava de sentir, en un orgue de carrer, una polca que era un senyal entre els insurrectes. Molts burgesos tenien imaginacions semblants; es creia que uns homes, a les catacumbes, farien saltar el faubourg Saint-Germain; dels soterranis s’escapaven rumors; a les finestres passaven coses sospitoses.

Però tothom s’afanyà a tranquil·litzar madame de Larsillois. L’ordre s’havia restablert. No hi havia res més a témer. «Cavaignac ens ha salvat!». Com si els horrors de la insurrecció no haguessin estat prou nombrosos, la gent els exagerava. Hi havia hagut vint-i-tres mil forçats entre els socialistes, —com a mínim!

Ningú no posava en dubte els queviures emmetzinats, els guàrdies mòbils serrats entre dos taulons, i les inscripcions de les banderes que reclamaven pillatge, incendi.

—I alguna cosa més! —afegí la dona de l’exprefecte.

—Eh!, estimada! —féu per pudor madame Dambreuse, assenyalant d’una ullada les tres noies joves.

Madame Dambreuse sortí del seu gabinet amb Martinon. Girà el cap, i respongué a les salutacions de Pellerin, que s’avançava. L’artista observava les parets d’una manera inquieta. El banquer el prengué a part, i li féu comprendre que, de moment, havia hagut d’amagar la seva tela revolucionària.

—És clar! —va dir Pellerin, ja que el seu fracàs al Club de la Intel·ligència havia modificat les seves opinions.

Monsieur Dambreuse deixà anar, molt educadament, que li encarregarien altres feines.

—Però…, perdó!… Ah! Amic meu! Quina agradable sorpresa!

Arnoux i madame Arnoux eren davant de Frédéric.

Va tenir com un mareig. Rosanette, amb la seva admiració pels soldats, l’havia estat empipant tota la tarda; i l’antic amor es despertà.

El majordom vingué a anunciar que la senyora estava servida. Ella, amb una mirada, ordenà al vescomte que prengués el braç de Cécile, va dir en veu baixa a Martinon: «Miserable!», i van passar al menjador.

Sota les fulles verdes d’una pinya americana, al centre de les tovalles, una orada s’allargava, amb el morro apuntant un quart de cabirol i tocant amb la cua una piràmide de crancs de riu. Figues, unes cireres enormes, peres i raïm (primícies de l’horta parisenca) pujaven en forma de piràmide dins de paneres de porcellana de Saxònia; un pom de flors, per intervals, es barrejava amb les clares argenteries; els estors de seda blanca, abaixats davant de les finestres, omplien l’estança d’una claror suau; la refrescaven dues fonts on hi havia trossos de gel; i servien uns criats alts, amb calça curta. Tot allò semblava millor després de l’emoció dels dies passats. Es tornava al gaudi de les coses que s’havia temut perdre; i Nonancourt expressà el sentiment general en dir:

—Ah!, esperem que els senyors republicans ens permetin sopar!

—Malgrat la seva fraternitat! —afegí, amb enginy, el vell Roque.

Aquells dos honorables eren a la dreta i l’esquerra de madame Dambreuse, que tenia al davant el seu marit, entre madame de Larsillois, flanquejada pel diplomàtic, i la vella duquessa, al costat de Fumichon. Després venien el pintor, el fabricant de porcellanes, mademoiselle Louise; i gràcies a Martinon, que li havia pres el lloc per seure a prop de Cécile, Frédéric es trobava al costat de madame Arnoux.

Portava un vestit d’estam negre, un cèrcol d’or al canell i, com el primer dia en què ell havia dinat a casa seva, una cosa vermella als cabells, una branca de fúcsia entortolligada al monyo. No va poder estar-se de dir-li:

—Quant de temps fa que no ens hem vist!

—Ah! —replicà ella fredament.

Frédéric continuà amb una dolçor a la veu que atenuava la impertinència de la pregunta:

—Ha pensat en mi, alguna vegada?

—Per què hi havia de pensar?

Frédéric se sentí ferit per aquella frase.

—Potser té raó, ben pensat.

Però, penedint-se tot seguit, jurà que no havia viscut ni un sol dia sense estar devastat pel seu record.

—Senyor meu, no em crec absolutament res.

—Però si vostè ja sap que l’estimo!

Ella continuava callada.

«Molt bé, doncs vés-te’n a pastar fang!», pensà Frédéric.

I, alçant la vista, va veure, a l’altre cap de la taula, mademoiselle Roque.

Havia considerat elegant vestir-se tota de verd, un color que contrastava grosserament amb el to dels seus cabells rojos. Portava la sivella del cinturó massa amunt i la gorgera li escurçava el coll; aquella escassa elegància sens dubte havia contribuït al tracte fred de Frédéric. Ella l’observava de lluny, encuriosida; i Arnoux, a prop d’ella, per moltes galanteries que prodigués, no podia treure-li tres paraules, de manera que, renunciant a agradar, escoltà la conversa. Ara tractava sobre els purés de pinya americana del Luxemburg.^[118]

Louis Blanc, segons Fumichon, posseïa una casa al carrer Saint-Dominique i es negava a llogar-la als obrers.

—Jo, el que trobo curiós —va dir Nonancour— és que Ledru-Rollin vagi a caçar als dominis de la Corona!

—Deu vint mil francs a un orfebre! —afegí Cisy—; i fins i tot diuen…

Madame Dambreuse el va aturar.

—Ah!, que lleig que és això d’excitar-se per la política! Un noi tan jove, on s’és vist! Més val que s’ocupi de la seva veïna!

Després, la gent seriosa va atacar els diaris.

Arnoux n’assumí la defensa; Frédéric s’hi va ficar, anomenant-los cases de comerç semblants a les altres. Els seus escriptors, generalment, eren uns imbècils, o uns poca-soltes; presumí de conèixer-los, i combatia amb sarcasmes els sentiments generosos del seu amic. Madame Arnoux no veia que allò era una venjança contra ella.

Mentrestant, el vescomte es torturava l’intel·lecte per tal de conquistar mademoiselle Cécile. Primer, exhibí els seus gustos d’artista, criticant la forma de les gerres de l’aigua i el gravat dels ganivets. Després parlà dels seus cavalls, del seu sastre i del seu camiser; finalment abordà el capítol de la religió, i trobà la manera de donar entenent que ell complia tots els seus deures.

Martinon ho feia més bé. Amb un to monòton, i mirant-la contínuament, lloava el seu perfil d’ocell, la seva insulsa cabellera rossa, les seves mans massa curtes. La jove lletja es delectava sota aquell xàfec de dolçors.

No es podia sentir res, tothom parlava molt fort. Monsieur Roque volia, per governar França, «un braç de ferro». Nonancourt fins i tot va lamentar que el patíbul polític s’hagués abolit. Hauria calgut matar en massa tots aquells pocavergonyes!

—Fins i tot són covards —va dir Fumichon—. Jo no veig cap valentia a posar-se darrere una barricada!

—Parlant d’això, parli’ns de Dussardier —va dir monsieur Dambreuse, girant-se cap a Frédéric.

El bon empleat ara s’havia convertit en heroi, com Sallesse, els germans Jeanson, la Péquillet, etc.

Frédéric, sense fer-se pregar, recità la història del seu amic; li va fer merèixer una mena d’aurèola.

Van arribar, de manera tota natural, a relatar diferents actes de valor. Segons el diplomàtic, no era difícil afrontar la mort, i la prova n’era els que es baten en duel.

—Tenim l’exemple del vescomte —digué Martinon.

El vescomte es tornà tot vermell.

Els comensals se’l miraven; i Louise, més sorpresa que els altres, murmurà:

—Què vol dir?

—Va desinflar-se davant de Frédéric —va dir baixet Arnoux.

—Vostè sap alguna cosa, senyoreta? —preguntà immediatament Nonancourt; i digué la seva resposta a madame Dambreuse que, inclinant-se una mica, es posà a mirar Frédéric.

Martinon no esperà les preguntes de Cécile. L’informà que aquell assumpte afectava una persona inqualificable. La noia reculà lleugerament en la cadira, com per defugir el contacte amb aquell llibertí.

La conversa havia reprès. Circulaven els grans vins de Bordeus, la gent s’animava; Pellerin estava indignat contra la Revolució a causa del museu espanyol, definitivament perdut. Era allò el que més l’afligia, com a pintor. En sentir allò, monsieur Roque l’interpel·là.

—No deu ser vostè l’autor d’un quadre molt notable?

—Podria ser. Quin?

—Representa una dama amb un vestit…, en fi…, una mica lleuger, amb una bossa i paó al darrere.

Frédéric al seu torn es tornà vermell. Pellerin feia veure que no ho sentia.

—Doncs ha de ser seu! Perquè hi ha la seva firma a baix, i una línia al quadre fent constar que és propietat de monsieur Moreau.

Un dia que el vell Roque i la seva filla l’esperaven a casa d’ell, havien vist el retrat de la Mariscala. El bon home havia arribat a prendre’l per «un quadre gòtic».

—No! —digué Pellerin brutalment—: és un retrat de dona.

Martinon afegí:

—D’una dona viva i ben viva! Oi que sí, Cisy?

—Ep!, que jo no en sé res!

—Jo em pensava que la coneixia. Però com que es veu que això li causa pena, mil perdons!

Cisy abaixà la vista, demostrant amb la seva incomoditat que devia haver jugat un paper lamentable en la història d’aquell quadre. Quant a Frédéric, el model només podia ser la seva amant. Va ser una d’aquelles conviccions que es formen de seguida, i les figures de la reunió la manifestaven clarament.

«Com em mentia!», es va dir madame Arnoux.

«Així doncs, és per aquesta que em va deixar!», pensà Louise.

Frédéric s’imaginava que aquelles dues històries el podien comprometre; i quan van ser al jardí, va fer retrets a Martinon.

L’enamorat de mademoiselle Cécile li esclatà de riure als nassos.

—I ara, gens ni mica! Encara et servirà! Tu tira endavant!

Què volia dir? I d’altra banda, per què aquella benevolència tan contrària al seu costum? Sense explicar res, se n’anà cap al fons, on estaven assegudes les senyores. Els homes s’estaven a peu dret, i Pellerin, enmig de tots ells, emetia les seves idees. La cosa més favorable per a les arts era una monarquia ben entesa. Els temps moderns li feien fàstic, «encara que només fos a causa de la guàrdia nacional», enyorava l’Edat Mitjana, Lluís XIV; monsieur Roque el felicità per les seves opinions, arribant fins a confessar que trasbalsaven tots els seus prejudicis sobre els artistes. Però s’allunyà quasi immediatament, atret per la veu de Fumichon. Arnoux provava d’establir que hi ha dos socialismes, un de bo i un de dolent. El fabricant no hi veia diferències, i el cap li rodava de còlera quan sentia la paraula propietat.

—És un dret escrit en la natura! Els infants tenen les seves joguines; tots els pobles són de la meva opinió, tots els animals; fins el lleó, si pogués parlar, es declararia propietari! Així, jo, senyors meus, vaig començar amb quinze mil francs de capital! Han de saber que durant trenta anys em vaig llevar regularment a les quatre del matí! M’ha costat una feina de mil dimonis, fer-me una fortuna! I ara vénen a dir-me que jo no en sóc l’amo, que els meus diners no són els meus diners, en fi, que la propietat és el robatori!

—Però Proudhon…

—Deixi’m en pau, amb aquest Proudhon! Si el tingués aquí, em sembla que l’escanyaria!

L’hauria escanyat. Sobretot després dels licors, Fumichon era un altre; i el seu rostre apoplèctic estava a punt d’esclatar com un obús.

—Bona nit, Arnoux —va dir Hussonet, que passà lleugerament per sobre l’herba.

Portava a monsieur Dambreuse el primer full d’un opuscle titulat L’Hydre, on el bohemi defensava els interessos d’un cercle reaccionari, i el banquer el presentà com a tal als seus convidats.

Hussonet els divertí, sostenint primer que els venedors de sèu pagaven tres-cents noranta-dos marrecs per cridar cada nit «Llànties! Llànties!», després, fent burla dels principis del 1789, de l’alliberament dels negres, dels oradors de l’esquerra; fins es va llançar a fer Prudhomme sur une barricade,^[119] potser per l’efecte d’una gelosia ingènua contra aquells burgesos que havien sopat tan bé. La imitació agradà mitjanament. Els seus rostres s’allargaren.

A més, no era el moment de fer bromes; ho va dir Nonancourt, recordant la mort de monsenyor Affre i del general Brea. Aquelles morts es recordaven contínuament; hom en feia arguments. Monsieur Roque declarà la defunció de l’arquebisbe «la cosa més sublim del món»; Fumichon donava la palma al militar; i, en comptes de deplorar simplement aquells dos assassinats, van discutir-ne per saber quin havia d’excitar la indignació més forta. Després va venir un segon paral·lel, el de Lamorcière^[120] i Cavaignac, on monsieur Dambreuse exaltava Cavaignac i Nonancourt Lamoricière. Ningú, en aquella reunió, llevat d’Arnoux, no els havia pogut veure en acció. Però això no els impedia de formular sobre les seves operacions un judici irrevocable. Frédéric no es volgué pronunciar, confessant que ell no havia agafat les armes. El diplomàtic i monsieur Dambreuse li van fer un senyal d’aprovació amb el cap. En efecte, haver combatut la insurrecció significava haver defensat la República. El resultat, tot i ser favorable, la consolidava; i ara que ja s’havien desfet dels vençuts, volien desfer-se dels vencedors.

A penes eren al jardí, madame Dambreuse, agafant Cisy, l’havia renyat per la seva poca traça; en veure Martinon, l’acomiadà, i volgué saber pel seu futur nebot la causa de les bromes sobre el vescomte.

—No n’hi ha cap.

—I tot això, com per la glòria de monsieur Moreau! Amb quina finalitat?

—Amb cap. Frédéric és un noi encantador. Jo me l’estimo molt.

—I jo també. Que vingui! Vagi a buscar-lo!

Després de dues o tres frases banals, va començar per depreciar lleugerament els seus convidats, cosa que significava posar-lo per damunt d’ells. Ell no deixà de denigrar una mica les altres dones, una manera hàbil d’adreçar-li compliments. Però ella se’n separava de tant en tant, era una nit de recepció, arribaven senyores; després tornava al seu lloc, i la disposició del tot fortuïta dels seients els permetia no ser sentits.

Madame Dambreuse es mostrà enjogassada, seriosa, melancòlica i raonable. Les preocupacions del dia li interessaven mitjanament; hi havia tot un ordre de sentiments menys transitoris. Es va queixar dels poetes que desnaturalitzen la veritat, després aixecà els ulls cap al cel, preguntant-li el nom d’una estrella.

Havien posat als arbres dues o tres llanternes xineses; el vent les agitava, uns raigs de colors tremolaven sobre el seu vestit blanc. S’estava, com de costum, una mica enrere en la butaca, amb un tamboret a davant; es veia la punta d’una sabata de setí negre; i madame Dambreuse, per intervals, llançava una paraula més alta, de vegades fins i tot una rialla.

Aquelles coqueteries no afectaven Martinon, ocupat de Cécile; però sorprendrien la noia Roque, que xerrava amb madame Arnoux. Era l’única, entre aquelles dones, que no li semblava tenir maneres desdenyoses. Havia vingut a seure al costat d’ella; després, cedint a una necessitat de desfogar-se, va dir:

—Oi que parla bé, Frédéric Moreau?

—El coneix?

—Sí, ja ho crec! Som veïns, jugava amb mi quan jo era petita.

Madame Arnoux li clavà una llarga mirada que significava: «No deu estar enamorada d’ell, oi que no?».

La de la noia replicà sense torbació: «Sí!».

—Aleshores el veu sovint?

—No, no! Només quan va a casa de la seva mare. Ja fa deu mesos que no ha vingut! Ens havia promès ser més puntual.

—No has de creure en les promeses dels homes, filla meva.

—Però si a mi no m’ha enganyat!

—Com a d’altres.

Louise es va estremir: «Que potser li ha promès alguna cosa, a ella?» i el seu rostre estava crispat de desconfiança i d’odi.

Madame Arnoux quasi en va tenir por; hauria volgut recuperar la seva frase. Després, totes dues es van quedar callades.

Com que Frédéric es trobava de cara, en una cadira plegable, se’l miraven, l’una amb decència, amb la comissura de les parpelles, l’altra francament, amb la boca oberta, de manera que madame Dambreuse va dir:

—Giri’s, home, que la noia el pugui veure.

—Qui?

—Doncs la filla de monsieur Roque!

I li féu bromes sobre l’amor d’aquella jove provinciana. Ell se’n defensava, intentant riure.

—Com és possible! Ja em dirà! Una cosa tan relletja!

Tanmateix Frédéric experimentava un plaer de vanitat immens. Es recordava de l’altra festa, aquella d’on havia sortit amb el cor ple d’humiliacions; i respirava àmpliament; se sentia en el seu autèntic ambient, quasi en el seu domini, com si tot allò, inclosa la casa Dambreuse, li hagués pertangut. Les dames formaven un semicercle en escoltar-lo; i, per tal de brillar, es pronuncià a favor del restabliment del divorci, que havia de ser fàcil fins al punt de permetre que la gent se separés i es tornés a unir indefinidament, tant com volgués. Les dames s’escandalitzaren; d’altres xiuxiuejaven; hi havia petits crits a l’ombra, al peu de la paret coberta d’aristolòquies. Era com un cloquejar de gallines contentes; i ell desenvolupava la seva teoria, amb aquell aplom que procura la consciència de l’èxit. Un criat portà a la glorieta una safata carregada de gelats. Els senyor s’hi acostaren. Estaven parlant de les detencions.

Aleshores, Frédéric es venjà del vescomte fent-li creure que potser el perseguirien com a legitimista. L’altre objectava que ell no s’havia mogut de la seva habitació; el seu adversari acumulà casualitats dolentes; monsieur Dambreuse i monsieur de Grémonville també es divertien. Després van felicitar Frédéric, tot lamentant que no posés les seves facultats al servei de l’ordre; i la seva estreta de mà va ser cordial; a partir d’aquell moment podia comptar amb ells. Per fi, quan tothom se n’anava, el vescomte s’inclinà molt davant de Cécile.

—Senyoreta, tinc el gran honor de desitjar-li bona nit.

Ella respongué amb to sec.

—Bona nit! —però envià un somriure a Martinon.

El vell Roque, per continuar la seva discussió amb Arnoux, li proposà acompanyar-lo «juntament amb la seva senyora», ja que feien el mateix camí. Louise i Frédéric caminaven al davant. Ella li havia agafat el braç; i quan va ser una mica lluny dels altres, va fer:

—Ah! Per fi! Per fi! Que malament que m’ho he passat tota la nit! Que dolentes que són aquestes dones! Quins aires de grandesa!

Ell volgué defensar-les.

—Per començar, ja hauries pogut parlar amb mi, en entrar, després d’un any sense venir!

—No fa pas un any —va dir Frédéric, content de discutir-li aquell detall per esquivar els altres.

—Com vulguis! El temps m’ha semblat llarg, vet-ho aquí! Però durant aquest sopar abominable, semblava com si t’avergonyissis de mi! Bé, ja ho comprenc, jo no tinc el que cal per agradar, com elles.

—T’equivoques —va dir Frédéric.

—Segur! Jura’m que no n’estàs enamorat de cap!

Ell jurà.

—I només m’estimes a mi?

—T’ho prometo!

Aquella seguretat la va posar alegre. Hauria volgut perdre’s pels carrers, per passejar-se amb ell tota la nit.

—M’han turmentat tant, allà al poble! Només parlaven de barricades! I jo et veia caient d’esquena, cobert de sang! La teva mare era al llit, amb reuma. No sabia res. I jo havia de callar! No podia més! Aleshores vaig agafar Catherine.

I li contà la seva partida, tota la ruta, i la mentida que havia dit al seu pare.

—Em fa tornar d’aquí a dos dies. Vine demà al vespre, com per casualitat, i aprofita-ho per demanar-me en matrimoni.

Frédéric no havia estat mai tan lluny del matrimoni. A més, mademoiselle Roque li semblava una personeta bastant ridícula. Quina diferència amb una dona com madame Dambreuse! A ell l’esperava un futur molt diferent! Ara en tenia la seguretat; així doncs, no era el moment de comprometre’s, amb un moviment de cor, en una determinació d’aquella importància. Ara calia ser positiu; —i a més, havia tornat a veure madame Arnoux. Tanmateix, la franquesa de Louise l’incomodava. Replicà:

—Ja t’ho has pensat bé, tot això?

—Com! —exclamà ella glaçada de sorpresa i d’indignació.

Ell va dir que casar-se actualment seria una bogeria.

—Així, ja no em vols?

—És que tu no ho entens…

I es llançà en una xerrameca molt embrollada, per fer-li entendre que el retenien consideracions superiors, que tenia afers per no acabar mai més, que fins i tot la seva fortuna estava compromesa (Louise ho tallava tot, d’una paraula seca), en fi que les circumstàncies polítiques s’hi oposaven. Així doncs, el més raonable era prendre paciència durant un temps. Les coses s’arreglarien, sens dubte; almenys ell ho esperava; i, com que no trobava més raons, va fer veure que es recordava de sobte que feia dues hores que hauria hagut de ser a casa de Dussardier.

Després, havent saludat els altres, s’enfonsà en el carrer Hauteville, va donar la volta al Gymnase, tornà al bulevard, i pujà corrent els quatre pisos de Rosanette.

Monsieur i madame Arnoux es van separar del vell Roque i la seva filla a l’entrada del carrer Saint-Denis. Se’n van tornar sense dir res; ell perquè ja no podia més de tant xerrar, i ella, experimentant una gran fatiga; fins i tot es repenjava en l’espatlla d’ell. Era l’únic home que havia mostrat durant la vetllada uns sentiments honrats. Ella se sentí plena d’indulgència per ell. Tanmateix, guardava una mica de rancúnia contra Frédéric.

—Has vist la cara que ha fet, quan ha sortit el tema del quadre? Ja t’ho deia jo, que era amant d’ella! I tu no em volies creure!

—Sí, sí, em vaig equivocar.

Arnoux, content del seu triomf, insistí.

—Em jugo el que vulguis que ara mateix ens ha deixat per anar-se’n amb ella! I ara és a casa seva, segur! Hi passarà la nit. —Madame Arnoux s’havia abaixat del tot la capellina—. Però si estàs tremolant!

—És que tinc fred —va fer ella.

Tan bon punt el seu pare estigué adormit, Louise entrà a la cambra de Catherine i, sacsejant-la per l’espatlla, li va dir:

—Aixeca’t! Ràpid! Més ràpid! I vés a buscar-me un fiacre!

Catherine li respongué que ja no n’hi havia, a aquella hora.

—Doncs m’hi acompanyaràs tu mateixa!

—On?

—A casa de Frédéric!

—No és possible! I per què?

Era per parlar amb ell. No podia esperar. Volia veure’l immediatament.

—Ni pensaments! Presentar-se així com així, a mitja nit, en una casa! A més ara deu estar dormint.

—El despertaré!

—Però això no ho fa, una senyoreta!

—Jo no sóc una senyoreta! Jo sóc la seva dona! L’estimo! Au, vinga, posa’t el xal.

Catherine, dreta al costat del llit, estava rumiant. Per fi va dir.

—No, no vull!

—Molt bé, doncs queda’t! Hi aniré jo sola!

Louise lliscà com una serp per l’escala. Catherine s’hi va llançar al darrere, l’atrapà al carrer. Les seves objeccions van ser inútils; i la seguia, mentre s’acabava de cordar la camisola. El camí li semblà extremadament llarg. Es queixava de les seves velles cames.

—A més, jo no tinc el que l’empeny a vostè, caram!

Després s’entendria.

—Pobrissona meva! Jo ho veus, només et queda la teva Catau!

De tant en tant li tornaven els escrúpols.

—Ah, ja l’està fent bona, ja! Si el seu pare es despertés! Déu meu Senyor! Almenys que no passi cap desgràcia!

Davant del teatre Variétés, una patrulla de guàrdies nacionals les aturà. Louise va dir immediatament que anava amb la seva minyona al carrer Rumfort a buscar un metge. Les deixaren passar.

A la cantonada de la Madeleine es van trobar una segona patrulla, i Louise va donar la mateixa explicació; un dels ciutadans respongué:

—És per una malaltia de nou mesos, gateta?

—Gougibaud! —exclamà el capità—, no vull grolleries a les meves files! Senyores, circulin.

Malgrat la intimació, van continuar els acudits:

—Molt de gust!

—Records al doctor!

—Compte amb el llop!

—Estan de broma —va comentar en veu alta Catherine—. Aquest jovent…

Finalment arribaren a casa de Frédéric. Louise va estirar la campaneta amb vigor, diverses vegades. La porta s’entreobrí i el porter va respondre a la seva demanda:

—No!

—Però potser està dormint!

—Ja li he dit que no! Fa més de tres mesos que no dorm a casa!

La finestreta de la porteria va caure abruptament, com una guillotina. Elles es van quedar a les fosques, sota la volta. Una veu furiosa els va cridar:

—Surtin d’una vegada!

La porta es tornà a obrir; elles van sortir.

Louise es va veure obligada a seure en un molló; i plorà, amb el cap entre les mans, abundantment, amb tot el seu cor. S’estava fent de dia, passaven els carros.

Catherine l’acompanyà sostenint-la, fent-li petons, dient-li tota mena de coses bones tretes de la seva experiència. No s’havia de patir tant per un enamorat! Si aquell fallava, ja en trobaria d’altres!