Capítol I

El 15 de setembre del 1840, cap a les sis del matí, el Ville-de-Montereau, a punt de salpar, fumejava amb grans remolins davant del quai Saint-Bernard.

La gent arribava sense alè; barrils, cables, cistells de roba dificultaven la circulació; els mariners no contestaven a ningú; tothom xocava; els paquets pujaven entre els dos tambors, i l’enrenou s’absorbia en el murmuri del vapor que s’escapava per les plaques de xapa, i ho embolcallava tot amb un núvol blanquinós, mentre la campana, al davant, dringava sense interrupció.

Per fi el vaixell va partir; i les dues ribes, poblades de botigues, de tallers i de fàbriques, desfilaren com dos àmplies cintes que es desenrotllen.

Un jove de divuit anys, amb cabells llargs i un àlbum sota el braç, s’estava a prop del timó, immòbil. A través de la boira, contemplava els campanars, edificis dels quals ignorava els noms; després, va abraçar, en un últim cop d’ull, l’illa de Saint-Louis, la Cité, Notre-Dame; i molt aviat, en desaparèixer París, va fer un gran sospir.

Monsieur Frédéric Moreau, batxiller recent, se’n tornava a Nogent-sur-Seine, on havia d’esllanguir-se durant dos mesos, abans d’anar a fer Dret. La seva mare, amb la suma indispensable, l’havia enviat a l’Havre a veure un oncle, de qui esperava l’herència per al seu fill; n’havia tornat el dia abans; i es rescabalava de no poder fer nit a la capital tornant a la seva província per la ruta més llarga.

L’enrenou s’apaivagava; tothom havia ocupat el seu lloc; alguns, a peu dret, s’escalfaven al voltant de la màquina, i la xemeneia escopia amb una ranera lenta i rítmica el seu plomall de fum negre; gotetes de rosada lliscaven pel coure; el pont tremolava per una petita vibració interior, i les dues rodes, girant ràpidament, batien l’aigua.

El riu estava vorejat per platges de sorra. S’hi trobaven combois de fusta que es posaven a ondular sota el remolí de les ones, o bé, en una barca sense veles, un home assegut pescava; després les boires errants es van fondre, va sortir el sol, el turó que seguia a la dreta el curs del Sena s’anà abaixant a poc a poc, i en va sorgir un altre, més a prop, a la riba oposada.

El coronaven uns arbres entre cases baixes cobertes de teulades a la italiana. Tenien jardins en pendent dividits per tàpies noves, reixes de ferro, prats, hivernacles, i testos de geranis, espaiats regularment en terrasses on et podies recolzar. Més d’un, en veure aquelles boniques residències, tan tranquil·les, envejava ser-ne el propietari, per viure-hi fins a la fi dels seus dies, amb un bon billar, una barca, una dona o qualsevol altre somni. El plaer tot nou d’una excursió marítima afavoria les efusions. Els bromistes ja començaven les seves facècies. Molts cantaven. La gent estava alegre. S’omplien els vasets.

Frédéric pensava en la cambra que ocuparia allà, en el pla d’un drama, en temes per a quadres, en passions futures. Trobava que la felicitat que es mereixia l’excel·lència de la seva ànima trigava a arribar. Es va declamar versos melancòlics; caminava pel pont amb passos ràpids; va avançar fins a l’extrem, pel costat de la campana —i, en una rotllana de passatgers i mariners, va veure un senyor que contava galanteries a una pagesa, mentre toquejava la creu d’or que la noia portava sobre el pit. Era un home d’uns quaranta anys, amb els cabells crespos. La seva robusta estatura omplia una jaqueta de vellut negre, dues maragdes brillaven en la seva camisa de batista, i els seus amplis pantalons blancs queien sobre unes estranyes botes vermelles, de cuir de Rússia, adornades amb dibuixos blaus.

La presència de Frédéric no el va destorbar. Es va girar cap a ell diverses vegades, interpel·lant-lo amb aclucades d’ull; després, va oferir cigars a tothom que l’envoltava. Però, avorrit d’aquella companyia, se’n va anar més lluny. Frédéric el va seguir.

La conversa primer va girar sobre les diferents espècies de tabac, després, molt naturalment, sobre les dones. El senyor de les botes vermelles va donar consells al jove; exposava teories, narrava anècdotes, se citava a si mateix com a exemple, xerrava sobre tot allò amb un to paternal, amb una ingenuïtat de corrupció simpàtica.

Era republicà; havia viatjat, coneixia l’interior dels teatres, dels restaurants, dels diaris, i tots els artistes famosos, que ell anomenava familiarment pels seus noms de pila; ben aviat, Frédéric li va confiar els seus projectes; ell els va encoratjar.

Però es va interrompre per observar el tub de la xemeneia, després va mormolar ràpidament un llarg càlcul, per tal de saber «quant necessitava, cada pistonada, a tantes vegades per minut, etc.». I, trobada la suma, va admirar molt el paisatge. Es deia feliç per haver escapat dels negocis.

Frédéric sentia cert respecte per ell, i no va resistir les ganes de saber el seu nom. El desconegut va respondre d’una sola alenada:

—Jacques Arnoux, propietari de L’Art industriel, al bulevard Montmartre.

Un criat amb un galó d’or a la gorra va venir a dir-li:

—Voldria baixar, el senyor? La senyoreta està plorant.

Va desaparèixer.

L’Art industriel era un establiment híbrid, que incloïa una publicació de pintura i una botiga de quadres. Frédéric havia vist aquell títol diverses vegades a la lleixa de la llibreria del seu país natal, en uns prospectes immensos, on el nom de Jacques Arnoux es desplegava magistralment.

El sol picava en vertical, fent brillar les bites de ferro al voltant dels pals, les plaques de la barana i la superfície de l’aigua; aquesta es tallava a la proa en dos solcs que es desenrotllaven fins a la vora dels prats. A cada revolt del riu, es trobava el mateix teló d’àlbers pàl·lids. El camp estava tot buit. Al cel hi havia uns petits núvols blancs detinguts —i l’avorriment, vagament escampat, semblava esllanguir la marxa del vaixell i tornar l’aspecte dels viatgers encara més insignificant.

A part d’alguns burgesos, a les primeres hi havia treballadors, botiguers amb la dona i els fills. Com que aleshores era costum vestir-se sòrdidament per viatjar, quasi tots portaven velles gorres gregues o barrets destenyits, vestits negres esquifits, gastats pel frec de l’escriptori, o unes levites amb les càpsules dels botons obertes per haver servit massa a la botiga; aquí i allà, alguna armilla amb solapa deixava veure una camisa de calicó, tacada de cafè; les agulles de crisocol·la picaven corbates esparracades; les traves cosides subjectaven sabatilles de cotissa, dos o tres galifardeus que portaven canyes de bambú amb cintes de cuiro llançaven mirades obliqües, i els pares de família obrien molt els ulls, fent-se preguntes. Xerraven a peu dret, o bé ajupits sobre els equipatges; d’altres dormien pels racons; n’hi havia uns quants que menjaven. El pont estava brut de clofolles de nou, de puntes de cigar, peles de pera, restes d’embotit que havia arribat embolicat amb paper; tres ebenistes, amb brusa, s’estaven parats davant de la cantina; un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument; de tant en tant se sentia el soroll del carbó de pedra al forn, un esclat de veu, una rialla; i el capità, al pont de comandament, caminava d’un tambor a l’altre, sense aturar-se. Frédéric, per tornar al seu lloc, va empènyer la reixa de Primera, va apartar dos caçadors amb els seus gossos.

Va ser com una aparició:

S’estava asseguda al mig del banc, tota sola; o almenys ell no va distingir ningú, en l’enlluernament que li van enviar els seus ulls. Al mateix temps que ell passava, ella aixecà el cap; ell doblegà involuntàriament les espatlles; i quan s’hagué posat més lluny, a la mateixa banda, la mirà.

Portava un ampli barret de palla, amb cintes roses que bategaven al vent, darrere d’ella. Els bandós de cabells negres, que vorejaven la punta de les seves grans celles, baixaven fins molt avall i semblaven prémer amorosament l’oval del seu rostre. El vestit de mussolina clara, sembrada de pics, s’escampava amb plecs nombrosos. Estava brodant alguna cosa; i el seu nas recte, el seu mentó, tota la seva persona es retallava sobre el fons de l’aire blau.

Com que ella conservava la mateixa actitud, Frédéric va fer uns quants tombs a la dreta i a l’esquerra per dissimular la seva maniobra; després es plantà molt a prop del seu para-sol, repenjada sobre el banc, i fingia observar una xalupa al riu.

No havia vist mai aquella esplendor de pell morena, la seducció de la seva figura, ni aquella finesa als dits que la claror travessava. Contemplava embadalit la cistella de labor, com una cosa extraordinària. Com era el seu nom, el seu domicili, la seva vida, el seu passat? Desitjava conèixer els mobles de la seva cambra, tots els vestits que havia portat, les persones que freqüentava; i fins i tot el desig de la possessió física desapareixia sota un anhel més profund, en una curiositat dolorosa que no tenia límits.

Una negra amb un mocador al cap es presentà, agafant de la mà una nena ja gran. La criatura, amb els ulls plens de llàgrimes, acabava de despertar-se; se la va pujar a la falda. «La senyoreta no s’ha portat bé, tot i que aviat farà els set anys; la seva mare no l’estimaria més; se li consentien massa capritxos». I Frédéric s’alegrava de sentir aquelles coses, com si hagués fet un descobriment, una adquisició.

La suposava d’origen andalús, potser criolla; s’havia portat de les illes aquella negra?

Un llarg xal amb bandes violetes estava col·locat darrere la seva esquena, a la barana de coure. Segur que moltes vegades, enmig del mar, durant les nits humides, s’hi devia haver embolicat l’esquena, tapat els peus, o s’hi havia abrigat per dormir! Però, amb el pes del serrell, estava lliscant, estava a punt de caure a l’aigua, Frédéric féu un bot i el va atrapar. Ella li digué:

—Moltes gràcies.

Els seus ulls es trobaren.

—Què, dona, estàs llesta? —cridà el senyor Arnoux, apareixent al pas de l’escala.

Mademoiselle Marthe va córrer cap a ell i, aferrada al seu coll, li estirava els bigotis. Ressonaren els sons d’una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l’intèrpret de l’instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnoux hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l’arpista es tirà els llargs cabells darrere l’esquena, estirà els braços i es posà a tocar.

Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d’estrelles. L’home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven, i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d’un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s’inclinaven fins a la vora de l’aigua; passava un corrent d’aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d’una manera vaga. Quan s’acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d’un somni.

L’arpista s’acostà a ells, humilment. Mentre Arnoux buscava unes monedes, Frédéric allargà cap a la gorra la mà tancada i, obrint-la amb pudor, hi diposità un lluís d’or. No era pas la vanitat el que el portava a donar aquella almoina davant d’ella, sinó un pensament de benedicció al qual ell l’associava, un moviment de cor quasi religiós.

Arnoux, assenyalant-li el camí, l’invità cordialment a baixar. Frédéric afirmà que acabava de dinar; es moria de gana, al contrari; i no posseïa ni un cèntim més al fons de la bossa.

Després va pensar que ell també tenia el dret, com qualsevol, d’estar-se al menjador.

Al voltant de les taules rodones, els burgesos menjaven, circulava un cambrer; monsieur i madame Arnoux eren al fons, a la dreta; Frédéric va seure en un banc llarg de vellut, després de recollir un diari que es trobava allà.

A Montereau havien d’agafar la diligència de Châlons. El seu viatge a Suïssa duraria un mes. Madame Arnoux va criticar al seu marit la feblesa envers la filla. Ell li va mussitar una gràcia, segurament, perquè ella va somriure. Després es va girar per tancar darrere el seu coll la cortina de la finestra.

El sostre, baix i tot blanc, reflectia una claror crua. Frédéric, al davant, distingia l’ombra de les seves pestanyes. Ella sucava els llavis en el vas, trencava una mica de crosta entre els dits; el medalló de lapislàtzuli, lligat amb una cadeneta d’or al canell, de tant en tant sonava contra el plat. La gent que era allà, però, no semblava fixar-se en ella.

De vegades, pels ulls de bou, es veia lliscar el flanc d’una barca que abordava el vaixell per agafar o deixar passatgers. La gent entaulada s’abocava a les obertures i anomenava els països riberencs.

Arnoux es queixava de la cuina: va fer considerables escarafalls davant del compte, i el va fer rebaixar. Després, va portar el jove a la part del davant per beure uns grogs. Però Frédéric se’n retornà de seguida al tendal, on havia anat madame Arnoux. Estava llegint un volum prim de cobertes grises. Les dues comissures de la boca se li alçaven per moments, i un llampec de plaer il·luminava el seu front. Ell va estar gelós de qui havia inventat aquelles coses que semblaven tenir-la ocupada. Com més la contemplava, més sentia que entre ella i ell s’obrien abismes. Pensava que ben aviat l’hauria de deixar, irrevocablement, sense haver-li tret ni una paraula, sense deixar-li ni tan sols un record!

Una plana s’estenia a la dreta; a l’esquerra, un prat anava a unir-se suaument amb un turó, on es veien vinyes, nogueres, un molí enmig del verd, i uns caminets més enllà, formant ziga-zagues sobre la roca blanca que tocava a la vora del cel. Quina felicitat pujar tots dos junts, abraçant-li la cintura, mentre el seu vestit escombraria les fulles esgrogueïdes, escoltant la seva veu, sota la claredat dels seus ulls! El vaixell es podia aturar, només havien de baixar; i aquella cosa tan senzilla no era pas més fàcil, tanmateix, que fer moure el sol!

Una mica més enllà es descobrí un castell, de teulada punxeguda, amb torratxes quadrades. Un parterre de flors s’estenia davant de la façana; i els caminals s’enfonsaven, com voltes negres, sota els alts til·lers. Se la va imaginar passant entre el fullatge. En aquell moment, una senyora jove i un noi es deixaren veure a l’escala, entre els testos de tarongers. Després tot desaparegué.

La nena jugava al voltant seu. Frédéric li va voler fer un petó. Ella s’amagà darrere la criada; la seva mare la va renyar per no ser amable amb aquell senyor que havia salvat el seu xal. Era una insinuació indirecta?

«Em parlarà, finalment?», es preguntava.

El temps apressava. Com obtenir una invitació a casa dels Arnoux? I no se li acudí res millor que fer-li notar el color de la tardor, afegint:

—Aviat vindrà l’hivern, l’estació dels balls i els sopars!

Però Arnoux estava molt ocupat amb l’equipatge. La costa de Surville aparegué, els dos ponts s’apropaven, vorejaren una corderia, després una filera de cases baixes; hi havia, a sota, calderes de quitrà, estelles de fusta; i uns vailets corrien per la sorra, fent la roda. Frédéric va reconèixer un home amb una armilla de mànigues, li va cridar:

—Afanya’t!

Estaven arribant. Va buscar Arnoux penosament entre la massa de passatgers, i l’altre respongué estrenyent-li la mà:

—A reveure, i encantat!

Quan va ser al moll, Frédéric es va girar. Ella s’estava prop del timó, dreta. Li va enviar una mirada on havia procurat posar-hi tota l’ànima; com si no hagués fet res, ella es quedà quieta. Després, sense parar atenció a les salutacions del criat, va dir:

—Per què no has portat el cotxe fins aquí?

El bon home s’excusava.

—Quina poca traça! Dóna’m diners!

I se n’anà a menjar a una fonda.

Al cap d’un quart d’hora, va tenir ganes d’entrar com per casualitat al pati de les diligències. Potser encara la veuria?

«Total, per què?», va dir-se.

I l’americana^[1] se l’endugué. Els dos cavalls no pertanyien a la seva mare. Li havia demanat el seu a monsieur Chambrion, el recaptador, per enganxar-lo amb el d’ella. Isidore, que havia sortit la nit abans, havia descansat a Bray fins al vespre i havia dormit a Montereau, de manera que els animals frescos trotaven amb lleugeresa.

Els camps segats es prolongaven fins a l’infinit. Dues files d’arbres vorejaven la carretera, els munts de còdols se succeïen: i a poc a poc, Villeneuve-Saint-Georges, Ablon, Châtillon, Corbeil i els altres indrets, tot el seu viatge li vingué a la memòria d’una manera tan nítida, que ara distingia detalls nous, particularitats més íntimes; sota l’últim volant del vestit, el peu entrava en una diminuta botina de seda, de color marró; el tendal de cotí formava un ampli baldaquí sobre el seu cap, i les petites borles vermelles de la franja tremolaven amb la brisa, perpètuament.

S’assemblava a les dones dels llibres romàntics. Frédéric no hauria volgut afegir res, treure res de la seva persona. L’univers s’acabava d’eixamplar de sobte. Ella era el punt lluminós on el conjunt de les coses convergia —i, bressolat pel moviment del carruatge, amb les parpelles mig closes, la mirada als núvols, s’abandonava a una alegria somiadora i infinita.

A Bray, no va pas esperar que donessin la civada, va seguir endavant, per la carretera, tot sol. Arnoux li havia dit: «Marie!». Ell va cridar ben fort: «Marie!». La seva veu es perdé en l’aire.

Un ampli color de porpra inflamava el cel a ponent. Les grosses garbes de blat, que s’alçaven enmig dels rostolls, projectaven ombres gegants. Un gos es posà a bordar en una casa de pagès, a la llunyania. Va esgarrifar-se, presa d’una inquietud sense motiu.

Quan Isidore l’aconseguí, ell es va posar al seient per conduir. Li havia passat el defalliment. Estava ben decidit a introduir-se, de la manera que fos, a casa dels Arnoux, i a fer-s’hi amic. Aquella casa devia ser divertida. Arnoux, d’altra banda, li era simpàtic; i a més, qui sap? Aleshores, una glopada de sang li pujà al rostre: els polsos li brunzien, va fer petar el fuet, sacsejà les regnes, i portava els cavalls a tal velocitat, que el vell cotxer repetia:

—Calma!, calma!, que els ofegarà!

A poc a poc, Frédéric s’anà calmant, i va escoltar com parlava el seu criat.

Estaven esperant el senyor amb una gran impaciència. Mademoiselle Louise havia plorat perquè volia anar amb el cotxe.

—I qui és, mademoiselle Louise?

—La petita de monsieur Roque, recorda?

—Ah! Me n’havia oblidat! —replicà Frédéric, amb negligència.

Però els dos cavalls ja no podien més. Coixejaven l’un i l’altre; i tocaven les nou a Saint-Laurent quan va arribar a la plaça d’Armes, davant de la casa de la seva mare. Aquesta casa, espaiosa, amb un jardí que donava als camps, augmentava la consideració de madame Moreau, que era la persona més respectada del país.

Procedia d’una família de gentilhomes, ara extingida. El seu marit, un plebeu amb qui els seus pares l’havien casat, havia mort d’un cop d’espasa durant el seu embaràs, deixant-li una fortuna compromesa. Rebia tres cops per setmana i de tant en tant donava un bon sopar. Però el nombre d’espelmes es calculava per anticipat, i esperava amb impaciència les rendes. Aquella estretor, dissimulada com un vici, la feia seriosa. Tanmateix, la seva virtut s’exercia sense ostentació de beateria, sense amargor. Les seves caritats més minses semblaven grans almoines. Se la consultava per a la tria dels criats, l’educació de les noies, l’art de les confitures, i Monsenyor parava a casa seva durant les seves gires episcopals.

Madame Moreau alimentava una alta ambició per al seu fill. No li agradava sentir-li criticar el govern, per una mena de prudència anticipada. Tindria necessitat de protecció, primer; després, gràcies als seus mitjans, seria conseller d’Estat, ambaixador, ministre. Els seus èxits al col·legi de Sens legitimaven aquell orgull: havia obtingut el premi d’honor.

Quan entrà al saló, tothom es va aixecar amb gran renou, el van abraçar; i amb les butaques i cadires van fer un ampli semicercle al voltant del foc a terra. Monsieur Gamblin li preguntà immediatament la seva opinió sobre madame Lafarge. Aquest procés, que feia furor a l’època, no deixà de provocar una discussió violenta; madame Moreau la interrompé, però a desgrat de monsieur Gamblin; ell la considerava útil per al jove, en la seva qualitat de futur jurisconsult, i va sortir del saló, picat.

No calia estranyar-se de res, en un amic de monsieur Roque! A propòsit del vell Roque, es parlà de monsieur Dambreuse, que acabava d’adquirir el domini de La Fortelle. Però el recaptador s’havia endut Frédéric a part, per saber què pensava de l’últim llibre de Guizot. Tothom desitjava conèixer els seus afers; i madame Benoît ho emprengué hàbilment informant-se del seu oncle. Com anava aquell bon parent? Ja no donava notícies? No tenia un cosí llunyà a Amèrica?

La cuinera anuncià que la sopa del senyor estava servida. Tothom es retirà, per discreció. Després, així que es van quedar sols a la sala, la seva mare li va dir en veu baixa:

—I doncs?

El vell l’havia rebut molt cordialment, però sense mostrar les seves intencions.

Madame Moreau sospirà.

«On és ella, ara?», pensava Frédéric.

La diligència feia camí i, embolicada en el xal, sens dubte, ella repenjava contra la tela del carruatge el seu bell cap adormit.

Ja pujaven a les seves habitacions quan un mosso de Le Cygne de la Croix portà un missatge.

—Què és?

—És Deslauriers, que em necessita —va dir ell.

—Ah!, el teu amic! —féu madame Moreau amb una rialleta de menyspreu—. Ha triat bé l’hora, com hi ha món!

Frédéric vacil·lava. Però l’amistat va ser més forta. Va agafar el barret.

—Almenys no triguis gaire! —li digué la mare.