Capítol II

Frédéric trobà, a la cantonada del carrer Rumfort, una caseta, i es va comprar, tot alhora, el cupè, el cavall, els mobles, i dues jardineres que va adquirir a la fàbrica d’Arnoux, per posar a banda i banda de la porta del seu saló. Darrere d’aquesta estança hi havia una cambra i un estudi. Va tenir la idea d’allotjar-hi Deslauriers. Però com la rebria, a ella, la seva amant futura? La presència d’un amic seria una molèstia. Va tirar l’envà per engrandir el saló, i va convertir el despatx en un gabinet.

Va comprar els poetes que li agradaven, Viatges, Atles, Diccionaris, perquè tenia plans de treball incomptables; apressava els obrers, recorria els magatzems i, en la seva impaciència per gaudir, s’ho enduia tot sense discutir preus.

A partir de les factures dels proveïdors, Frédéric s’adonà que pròximament hauria de desemborsar uns quaranta mil francs, sense comptar els drets de successió, que superarien els trenta-set mil; com que la seva fortuna estava en béns territorials, va escriure al notari de l’Havre que en vengués una part, per alliberar-se dels deutes i tenir uns diners a la seva disposició. Després, volent conèixer aquesta cosa vaga, resplendent i indefinible que s’anomena l’alta societat, demanà amb una nota als Dambreuse si podien rebre’l. La senyora respongué que esperava la seva visita per l’endemà.

Era dia de rebre. Els carruatges s’estacionaven al pati. Dos criats es precipitaren sota la marquesina, i un altre, al capdamunt de l’escala, començà a caminar davant d’ell.

Travessà una antecambra, una segona peça, després un gran saló de finestres altes i amb una xemeneia monumental que suportava un rellotge de pèndol en forma d’esfera, amb dos gerres de porcellana monstruosos, on s’eriçaven, com dos arbustos d’or, dos feixos de dolles. Uns quadres a la manera de Ribera estaven penjats a la paret; i les butaques, les consoles, les taules, tot el mobiliari, que era d’estil Imperi, tenia alguna cosa d’imposant i diplomàtic. Frédéric somreia de plaer, sense voler.

Finalment arribà a una estança oval, amb teginat de palissandre, atapeïda de mobles exquisits i il·luminada per una sola finestra que donava a un jardí. Madame Dambreuse s’estava asseguda a la vora del foc, amb una dotzena de persones formant una rotllana al seu voltant. Amb una frase amable li va fer un gest perquè segués, però sense semblar sorpresa de no haver-lo vist des de feia tant de temps.

Estaven elogiant, quan va entrar, l’eloqüència de l’abbé Coeur. Després es van queixar de la immoralitat dels criats, a propòsit d’un robatori comès per un majordom; i les xafarderies es desplegaren. La vella madame de Sommery estava refredada, mademoiselle de Turvisot es casava, les Montcharron no tornarien fins a finals de gener, les Bretancourt tampoc, ara la gent es quedava fins tard al camp; i la misèria de la conversa es veia com reforçada pel luxe de les coses de l’entorn; però allò que deien no era tan estúpid com la manera de xerrar, sense objecte, sense solta i sense animació. Tanmateix, allà hi havia homes experimentats en la vida, un antic ministre, el rector d’una gran parròquia, dos o tres alts funcionaris del govern; es limitaven als llocs comuns més repetits. Alguns semblaven viudes cansades, d’altres tenien maneres de traficant de cavalls; i els vells acompanyaven les seves dones, que haurien pogut passar per nétes seves.

Madame Dambreuse els rebia tots amb gràcia. Quan es parlava d’un malalt, frunzia les celles dolorosament, i adoptava un aire alegre si es tractava de balls o festes. Aviat es veuria obligada a renunciar-hi, perquè estava a punt de treure de l’internat una neboda del seu marit, òrfena. Tothom exaltà la seva abnegació; allò sí que era comportar-se com una autèntica mare de família.

Frédéric l’observava. La pell mat del seu rostre semblava tensa, i d’una frescor sense esclat, com la d’una fruita en conserva. Però els seus cabells, amb tirabuixons a l’anglesa, eren més fins que la seda, els seus ulls d’un blau brillant, tots els seus gestos delicats. Asseguda al fons, al petit canapè, acariciava les borles vermelles d’un paravent japonès, per lluir les mans, sens dubte, unes mans llargues i estretes, una mica primes, amb els dits arremangats per la punta. Portava un vestit de moaré gris, amb el cosset alt, com una puritana.

Frédéric li preguntà si aquest any aniria a La Fortelle. Madame Dambreuse no ho sabia. Ell ho entenia, d’altra banda: Nogent la devia avorrir. Les visites augmentaven. Era una remor contínua de vestits sobre les alfombres; les dames, assegudes a la punta de la cadira, feien rialletes, articulaven dues o tres paraules i, al cap de cinc minuts, se n’anaven amb les seves filles. Ben aviat, va resultar impossible seguir la conversa, i Frédéric ja es retirava, quan madame Dambreuse li va dir:

—Cada dimecres, oi que sí, monsieur Moreau? —compensant amb aquesta frase tota la indiferència que havia estat mostrant.

Ell estava content. Tot i això, al carrer va aspirar una gran alenada d’aire; i, per necessitat d’un ambient menys artificial, Frédéric va recordar-se que devia una visita a la Mariscala.

La porta de l’antecambra estava oberta. Aparegueren dos gossets havans. Una veu va cridar:

—Delphine! Delphine! És vostè?

Ell s’estava dret sense avançar; els dos gossets continuaven bordant. Finalment aparegué Rosanette, embolicada en una mena de bata de mussolina blanca adornada amb puntes, descalça dins de les sabatilles.

—Oh, perdoni! Em pensava que era el meu perruquer. Un minut! Torno de seguida.

I Frédéric es quedà sol al menjador.

Les persianes estaven tancades. Frédéric estava recorrent l’estança amb la mirada, recordant el tumult de l’altra nit, quan va veure, sobre la taula, un barret d’home, vell, bonyegut, greixós, immund. De qui era aquell barret? Mostrant de manera impúdica aquell capell descosit, semblava dir: «Tant se me’n fum! Jo sóc l’amo!».

Va venir la Mariscala. Va agafar el barret, va obrir l’hivernacle, l’hi va tirar i va tancar la porta (d’altres portes, al mateix temps, s’obrien i es tancaven) i, després de fer passar Frédéric per la cuina, el va introduir al seu tocador.

Es veia de seguida que era l’indret de la casa més freqüentat, com el seu autèntic centre moral. Un tapís persa amb grans fulles cobria les parets, les butaques i un gran divan elàstic; sobre una taula de marbre blanc s’espaiaven dues cubetes de porcellana blava; a damunt, unes plaques de vidre formant prestatges estaven atapeïdes de fioles, raspalls, pintes, barres de cosmètic, capses de pólvores, el foc es reflectia en un gran mirall de peu; un llençol penjava fora de la banyera i s’exhalaven olors de pasta d’ametlla i de benjuí.

—Ja em perdonarà el desordre! Avui tinc un sopar.

I quan girava sobre els talons, va estar a punt de trepitjar un dels gossets. Frédéric els declarà encantadors. Ella els va alçar tots dos i, acostant els morros negres a ell, va dir:

—Au, vinga, feu-li un petonet a aquest senyor.

De sobte, va entrar un home vestit amb una levita bruta amb coll de pell.

—Amic meu, diumenge que ve sens falta arreglarem el seu assumpte.

L’home es posà a pentinar-la. Li donava notícies de les seves amigues: madame de Rochegune, madame de Saint-Florentin, madame Lombard, totes eren nobles, com a casa dels Dambreuse. Després parlà de teatre: aquell vespre, a l’Ambigu, feien una representació extraordinària.

—Vostè hi anirà?

—Jo?, no, i ara! Em quedaré a casa.

Aparegué Delphine. Rosanette la va renyar per haver sortit sense permís. La noia jurà que «tot just tornava del mercat».

—Molt bé, doncs porta la llibreta. Em dispensen, oi que sí?

Mentre llegia en veu baixa el quadern, Rosanette anava fent observacions a cada article. La suma estava malament.

—Torna’m quatre sous.^[33]

Delphine els tornà i, quan va ser fora, Rosanette va exclamar:

—Déu meu Senyor! Les coses que hem d’aguantar, d’aquesta gent!

Frédéric s’estranyà d’aquella recriminació. Li recordava massa les altres, i establia entre les dues cases una mena d’igualtat empipadora.

Delphine tornà i s’acostà a la Mariscala per murmurar-li una frase a l’orella.

—Ah, no! De cap manera!

Delphine tornà a presentar-se.

—Insisteix, senyora.

—Senyor, que pesada! Fes-la fora!

Al mateix instant, una senyora vella i vestida de negre va empènyer la porta. Frédéric no va sentir ni va veure res; Rosanette s’havia precipitat a la cambra, per trobar-la.

Quan va tornar a sortir, tenia les galtes vermelles i va asseure’s en una butaca, sense dir res. Una llàgrima caigué sobre el seu pòmul; després, girant-se cap al jove, va dir en veu baixa:

—Quin és el seu nom de pila?

—Frédéric.

—Ah! Federico! No li fa res que li digui així?

I se’l mirava d’una manera tendra, quasi amorosa. De sobte, llançà un crit d’alegria en veure mademoiselle Vatnaz.

La dona artista no podia perdre temps, perquè a les sis en punt havia de presidir la seva taula rodona; i estava panteixant, ja no podia més. Primer, va treure del cabàs una cadena de rellotge amb un paper, després diversos objectes, unes adquisicions.

—Ja deus saber que al carrer Joubert hi ha guants de pell girada a trenta-sis sous, fantàstics! El teu tintorer demana vuit dies més. Pel guipur, he dit que hi tornaríem a passar. Bugneaux ha rebut l’avançament. I això és tot, em sembla. Em deus cent vuitanta francs.

Rosanette anà a un calaix a agafar deu napoleons. Cap de les dues no tenia canvi. Frédéric els n’oferí.

—Ja els hi tornaré —va dir la Vatnaz—, ficant-se els quinze francs a la bossa. Però vostè és un dolent. Ja no l’estimo, l’altre dia no em va treure a ballar ni una sola vegada. Per cert, reina, he descobert en una botiga del quai Voltaire un marc de colibrís dissecats que és una monada. Jo, de tu, me’ls regalaria. Ah, mira, què et sembla?

I exhibí un vell retall de seda rosa que havia comprat al bulevard del Temple per fer un perpunt medieval a Delmar.

—Avui no ha vingut, oi que no?

—No.

—Que és estrany. —I al cap d’un minut, afegí—: On vas aquest vespre?

—A casa l’Alphonsine —va dir Rosanette; i ja era la tercera versió sobre la manera com passaria el vespre.

Mademoiselle Vatnaz prosseguí:

—I què fa el Vell de la Muntanya?

Però amb una picada d’ull sobtada, la Mariscala la féu callar; i va acompanyar Frédéric fins a l’antecambra, per saber si veuria Arnoux aviat.

—Doncs digui-li que em vingui a veure; però que no el senti la seva dona, és clar!

Al capdamunt de les escales hi havia un paraigua repenjat a la paret, al costat d’un parell d’esclops.

—Les botes de la Vatnaz —digué Rosanette—. Quins peus, oi? Déu n’hi do, la meva amigueta! —I amb un to melodramàtic, pronunciant a la italiana l’última lletra, afegí—: No te’n pots refiarrrrr! —Frédéric, enardit per aquella espècie de confidència, va voler besar-la al coll. Ella digué fredament—: Faci, faci. És de franc.

Estava lleuger, en sortir d’allà, no dubtava que ben aviat la Mariscala es convertiria en amant seva. Aquell desig en despertà un altre: i, malgrat l’espècie de rancor que li guardava, va tenir ganes de veure madame Arnoux.

D’altra banda, hi havia d’anar per l’encàrrec que li havia fet Rosanette.

«Però ara», va pensar (estaven tocant les sis), «segur que Arnoux és a casa seva».

Ajornà la visita per l’endemà.

Ella s’estava en la mateixa postura que el primer dia, cosint una camisa de criatura. El nen, als seus peus, jugava amb uns animals de fusta; Marthe, una mica més lluny, estava escrivint.

Frédéric començà complimentant-la pels seus fills. Ella va respondre sense cap exageració de ximpleria maternal.

La cambra tenia un aspecte tranquil. Un sol agradable passava a través dels vidres, els cantons dels mobles brillaven i, com que madame Arnoux estava asseguda a prop de la finestra, un gran raig, tocant-li els rínxols de la nuca, penetrava amb un fluid d’or la seva pell ambrada. Aleshores ell va dir:

—Vet aquí una personeta que s’ha fet ben gran, en tres anys! Se’n recorda, senyoreta, quan dormia a la meva falda, al cotxe? —Marthe no se’n recordava—. Una nit, tornant de Saint-Cloud?

Madame Arnoux va fer una mirada singularment trista. Era per prohibir-li qualsevol al·lusió als seus records comuns?

Els seus bonics ulls negres, amb l’escleròtica brillant, es movien suaument sota les parpelles una mica pesants, i hi havia en la profunditat de les seves pupil·les una bondat infinita. Ell quedà corprès per un amor més fort que mai, immens: era com una contemplació que l’ensopia, tanmateix la sacsejà. Com fer-se valer? Per quins mitjans? I, després de buscar bé, Frédéric no trobà res millor que els diners. Es posà a parlar del temps, el qual era menys fred que a l’Havre.

—Vostè hi ha estat?

—Sí, per un afer…, de família…, una herència.

—Ah! Me n’alegro molt —prosseguí ella amb un to de satisfacció tan autèntic, que ell quedà emocionat com si li hagués fet un gran favor.

Després li preguntà a què es volia dedicar, perquè un home havia de tenir alguna ocupació. Ell recordà la seva mentida i va dir que esperava entrar al Consell d’Estat gràcies a monsieur Dambreuse, el diputat.

—Que el coneix?

—Només de nom. —I després, en veu baixa, afegí—: Ell el va portar al ball, l’altre dia, oi? —Frédéric callava—. És el que volia saber, gràcies.

Tot seguit ella li féu dues o tres preguntes discretes sobre la família i la província. Era molt amable d’haver passat tant de temps allà i no haver-los oblidat.

—Però…, que podia oblidar-los? —reprengué ell—. Que en dubtava?

Madame Arnoux s’aixecà.

—Em sembla que vostè ens té un afecte bo i ferm. Adéu…, a reveure!

I li allargà la mà d’una manera franca i viril. No era allò un compromís, una promesa? Frédéric se sentia molt alegre de viure; es contenia per no cantar, tenia necessitat d’esplaiar-se, de fer generositats, almoines. Va mirar al seu voltant, per si hi havia cap persona a qui socórrer. No passava cap miserable; i la seva vel·leïtat d’abnegació s’esvaní, perquè no estava fet per buscar-ne les ocasions més lluny.

Després es va recordar dels seus amics. El primer en qui pensà va ser Hussonet, el segon Pellerin. La posició ínfima de Dussardier recomanava miraments, és clar; quant a Cisy, s’alegrava de fer-li veure una mica la seva fortuna. Escrigué, doncs, a tots quatre que vinguessin a inaugurar la casa el diumenge següent, a les onze en punt, i encarregà a Deslauriers que portés Sénécal.

El professor havia estat despatxat del tercer internat perquè no havia volgut repartir premis, un costum que considerava funest per a la igualtat. Ara treballava amb un constructor de màquines i feia sis mesos que ja no vivia amb Deslauriers.

La separació no havia estat gens penosa. Últimament, Sénécal rebia homes vestits amb brusa, tots patriotes, tots treballadors, tots bona gent, però que l’advocat trobava d’una companyia desagradable. A més, algunes de les idees del seu amic, excel·lents com a armes de guerra, li resultaven antipàtiques. No deia res per ambició, perquè volia estar bé amb ell i acomboiar-lo, ja que esperava amb impaciència un gran canvi on comptava trobar el seu forat, tenir la seva plaça.

Les conviccions de Sénécal eren més desinteressades. Cada tarda, en acabat de treballar, anava a la seva mansarda, i buscava en els llibres matèria per justificar els seus somnis. Havia anotat El contracte social. Devorava La Revue indépendante. Coneixia Mably, Morelly, Fourier, Saint-Simon, Comte, Cabet, Louis Blanc, la feixuga carretada d’escriptors socialistes, els que reclamen per a la humanitat el nivell de les casernes, els que la voldrien divertint-se en un prostíbul o doblegant-se sobre un mostrador; i de la barreja de tot això, s’havia fet un ideal de democràcia virtuosa, que tenia el doble aspecte d’una granja i d’una filatura, una mena de Lacedemònia americana, on l’individu només existiria per servir la Societat, més omnipotent, absoluta, infal·lible i divina que els Grans Lames i els Nabucodonosors. No tenia ni un dubte sobre l’eventualitat propera d’aquesta concepció; i sobre tot allò que jutjava hostil a ell, Sénécal s’hi acarnissava, amb raonaments de geòmetra i una bona fe d’inquisidor. Els títols nobiliaris, les creus, els fastos, les lliurees sobretot, i fins i tot les reputacions massa sonores l’escandalitzaven —ja que els seus estudis i els seus sofriments avivaven cada dia el seu odi essencial contra tota distinció o superioritat qualsevol.

—Què li dec jo a aquest senyor, per fer-li compliments? Si vol alguna cosa de mi, ja sap on em té.

Deslauriers l’arrossegà.

Van trobar el seu amic a l’alcova. Estors i cortines, mirall venecià, no hi faltava res; Frédéric, en vestit de vellut, estava arrepapat en una butaca, on fumava cigarrets de tabac turc.

Sénécal s’entenebrí, com un purità arrossegat a una disbauxa. Deslauriers ho abraçà tot d’una sola ullada; després, fent una gran reverència, va dir:

—Excel·lència! Us presento els meus respectes!

Dussardier li saltà al coll.

—De manera que ara ets ric! Ah!, fantàstic, un gos menys!

Aparegué Cisy, amb un crespó al barret. Des de la mort de la seva àvia gaudia d’una fortuna considerable, i s’afanyava menys a divertir-se que a distingir-se dels altres, a no ser com tothom, per tal de «tenir classe». Era el seu lema.

Mentrestant es van fer les dotze, i tothom badallava; Frédéric estava esperant algú. En sentir el nom d’Arnoux, Pellerin va fer un gest de disgust. El considerava un renegat des que havia abandonat les arts.

—I si prescindíssim d’ell? Què me’n dieu?

Tothom va assentir.

Un criat amb llargues polaines obrí la porta i es va veure el menjador amb l’alt sòcol de roure amb incrustacions d’or i els dos aparadors carregats de vaixella. Les ampolles de vi s’escalfaven sobre l’estufa; les fulles dels ganivets nous brillaven al costat de les ostres; hi havia en el to lletós dels vasos mussolina com una suavitat estimulant, i la taula desapareixia sota la caça, la fruita, coses extraordinàries. Sénécal ignorà aquelles atencions.

Va començar demanant pa casolà (el més fort que hi hagués) i, a propòsit d’això, parlà dels assassinats de Buzançais^[34] i de la crisi de la supervivència.

Res de tot allò no hauria passat si es protegís més l’agricultura, si no es deixés tot a mercè de la competència, a l’anarquia, a la deplorable màxima del «laissez faire, laissez passer»! Així és com es constituïa el feudalisme dels diners, pitjor que l’altre! Però molt de compte! El poble, al final, se n’afartarà i podria fer pagar els seus sofriments als detentors del capital, bé amb sagnants proscripcions, o bé amb el pillatge de les seves residències.

Frédéric entreveié, en un llampec, una onada d’homes amb els braços nus envaint el gran saló de madame Dambreuse, trencant els miralls a cops de pic.

Sénécal continuava: l’obrer, vista la insuficiència dels sous, era més desgraciat que l’ilota, el negre i el pària, sobretot si té fills.

—Ha de desfer-se’n per asfíxia, com li aconsella no sé quin doctor anglès, seguidor de Malthus?

—Ah, les classes elevades! —digué, amb sornegueria, el socialista—. Primer, que no hi ha classes elevades; només el cor ens eleva! Nosaltres no volem almoines, enteneu-ho bé, sinó la igualtat, la justa repartició dels productes.

El que ell demanava és que l’obrer pogués convertir-se en capitalista, com el soldat en coronel. Els gremis, almenys, en limitar el nombre d’aprenents, impedien l’excés de treballadors, i el sentiment de fraternitat es mantenia mitjançant les festes, els pendons.

Hussonet, com a poeta, enyorava els pendons; Pellerin també, una predilecció que li havia vingut al cafè Dagneaux, sentint parlar dels falansterians. Declarà Fourier un gran home.

—Au, home! —digué Deslauriers—. Un tros d’ase!, que veu en els enfonsaments dels imperis l’efecte de la venjança divina! És com aquest senyor Saint-Simon i la seva església, el seu odi per la Revolució Francesa: un munt de pallassos que voldrien refer el catolicisme!

Monsieur de Cisy, per aclarir-se, segurament, o per donar una bona opinió d’ell, començà a dir en veu baixa:

—De manera que aquests dos savis no són de l’opinió de Voltaire?

—Ja te’l ben regalo, aquest! —reprengué Sénécal.

—Ah sí? I jo que em pensava…

—Doncs no! No li agradava gens el poble!

Després, la conversa davallà als esdeveniments contemporanis: els casaments espanyols,^[35] les dilapidacions de Rochefort,^[36] el nou capítol de Saint-Denis, que provocaria un augment dels impostos. I això que Sénécal ja en pagava molts!

—I per què, Déu del Cel?, per construir palaus a les mones del Museu, perquè desfilin a les places els nostres brillants oficials, per mantenir una etiqueta gòtica al Castell!

—He llegit a La Mode —va dir Cisy— que per Sant Ferran, al ball de les Tulleries, tothom anava disfressat de chicard.^[37]

—És molt llastimós! —féu el socialista, encongint les espatlles amb disgust.

—I el museu de Versalles! —exclamà Pellerin—. Parlem-ne! Aquells imbècils han escurçat un Delacroix i han allargat un Gros! Al Louvre, han restaurat tan bé les teles, les han rascat i les han potinejat tant, que potser d’aquí a deu anys no en queda ni una. Pel que fa als errors del catàleg, un alemany ha escrit tot un llibre sobre el tema. Els estrangers se’n fumen de nosaltres, ja t’ho dic jo!

—Sí, som la riota d’Europa —va dir Sénécal.

—És que l’Art està infeudat a la Corona.

—Fins que no tinguem el sufragi universal…

—Permeteu-me! —perquè l’artista, rebutjat els últims vint anys a tots els salons, estava furiós contra el Poder—. Eh! Que ens deixin tranquils, home! Jo no demano res! Però les Cambres haurien de legislar sobre els interessos de l’Art. S’hauria d’establir una càtedra d’estètica, amb un professor, un home alhora pràctic i filòsof, que aconseguiria, això espero, aplegar la multitud.

—Hussonet, estaria bé que incloguessis una nota sobre això al teu diari.

—Que potser són lliures, els diaris? Que ho som, nosaltres? —digué Deslauriers amb empenta—. Quan penso que pots haver de complir fins a vint-i-vuit formalitats per posar una barqueta en un riu, m’agafen ganes d’anar-me’n a viure amb els antropòfags! El govern ens devora! Tot és seu, la filosofia, el dret, les arts, l’aire del cel; i França agonitza, sense energia, sota la bota del gendarme i la sotana del capellà! —El futur Mirabeau escampava així la seva bilis, àmpliament. Finalment agafà la copa, s’aixecà i, amb el puny a la cintura i la mirada encesa, va dir—: Brindo per la destrucció completa de l’ordre actual, és a dir, de tot allò que anomenem Privilegi, Monopoli, Direcció, Jerarquia, Autoritat, Estat! —I amb veu més alta, afegí: «que voldria trencar així!», llençant sobre la taula la bonica copa de peu, que es trencà en mil bocins.

Tothom va aplaudir, i Dussardier principalment.

L’espectacle de les injustícies li removia el cor. Patia per Barbès;^[38] era dels que es llancen sota els cotxes per socórrer els cavalls caiguts. La seva erudició es limitava a dues obres, una titulada Els crims dels reis, l’altra Els misteris del Vaticà. Havia escoltat l’advocat amb delícia, bocabadat. Finalment no es va poder aguantar més:

—El que jo critico a Lluís Felip és que abandonés els polonesos!

—Un moment! —digué Hussonet—. Per començar, Polònia no existeix, és un invent de La Fayette! Els polonesos, per regla general, són tots del faubourg Saint-Marceau,^[39] els autèntics es van ofegar amb Poniatowski.^[40] En resum, «a ell no l’enredaven», ell «això, ja ho tenia superat». Era com la serp marina, la revocació de l’Edicte de Nantes, o «aquella bestiesa de la Nit de Sant Bartomeu».

Sénécal, sense defensar els polonesos, replicà les últimes frases del lletraferit. Hom havia calumniat els papes que, fet i fet, defensaven el poble, i anomenava la Lliga^[41] «l’aurora de la Democràcia, un gran moviment igualitari contra l’individualisme dels protestants».

Frédéric estava una mica sorprès per aquelles idees. Avorrien Cisy, probablement, perquè desvià la conversa cap als quadres vivents del teatre del Gymnase, que en aquell moment atreien molta gent.

Sénécal se n’entristí. Aquells espectacles corrompien les filles del proletari; després se’ls veia exhibint un luxe insolent. Per això aprovava els estudiants bavaresos que havien ultratjat Lola Montes.^[42] Igual que Rousseau, ell donava més importància a la dona d’un carboner que a l’amant d’un rei.

—Amb les trufes, poca broma! —replicà majestuosament Hussonet. I prengué la defensa d’aquelles dames, en favor de Rosanette. Després, parlant del seu ball i de la disfressa d’Arnoux, Pellerin va comentar:

—Diuen que les coses no li van bé.

El marxant de quadres acabava de tenir un judici pels seus terrenys de Belleville, i ara estava en una empresa de caolí baix bretona amb altres trapelles de la seva espècie.

Dussardier sabia més coses; perquè el seu patró, monsieur Moussinot, s’havia estat informant sobre Arnoux amb el banquer Oscar Lefebvre, i aquest li havia dit que el considerava poc sòlid, i que sabia que havia renovat algunes lletres.

Havien acabat les postres; van passar al saló, entapissat, com el de la Mariscala, amb domàs groc i en estil Lluís XVI.

Pellerin criticà Frédéric perquè no havia escollit més aviat l’estil neogrec; Sénécal rascà els llumins contra les teles; Deslauriers no féu cap observació. En va fer una a la biblioteca, que anomenà una biblioteca de senyoreta. S’hi trobaven la majoria d’escriptors contemporanis. Resultà impossible parlar de les seves obres, perquè Hussonet, immediatament, contava anècdotes sobre les persones, criticava la cara que tenien, els seus costums, la roba que duien, exaltant les ments de cinquè ordre, denigrant les de primer, i deplorant, està clar, la decadència moderna. Tal cançoneta de pagesos contenia per ella sola més poesia que tots els lirismes del segle XIX; Balzac estava sobrevalorat, Byron era destrossat, Hugo no sabia res de teatre, etc.

—Com és —preguntà Sénécal— que no tens els volums dels nostres poetes-obrers?

I monsieur de Cisy, que s’ocupava de literatura, s’estranyà de no veure sobre la taula de Frédéric «algunes d’aquestes noves fisiologies, la fisiologia del fumador, del pescador amb canya, de l’empleat de duanes».

Van arribar a empipar-lo tant, que tingué ganes de fer-los fora a empentes. «M’estic tornant idiota!». I, agafant Dussardier a part, li preguntà si el podia ajudar en alguna cosa.

Aquell bon xicot s’entendrí. Amb la seva feina de caixer, no necessitava res.

Després Frédéric portà Deslauriers a la cambra i va treure de l’escriptori deu mil francs.

—Té, guarda’t això. És el que queda dels meus vells deutes.

—Però…, i el Diari? —digué l’advocat—. Ja saps que n’he parlat amb Hussonet.

I quan Frédéric respongué que «ara tenia certes dificultats», l’altre féu un somriure malèvol.

Després dels licors van beure cervesa; després de la cervesa, grogs; fumaren més pipes. Finalment, a les cinc de la tarda, se’n van anar tots; i anaven caminant uns al costat dels altres, sense dir res, quan Dussardier es posà a dir que Frédéric els havia rebut estupendament. Tothom hi estigué d’acord.

Hussonet declarà que el dinar havia estat una mica massa feixuc. Sénécal criticà la trivialitat de la decoració interior. Cisy pensava el mateix. A la casa li faltava «classe», indubtablement.

—Doncs jo trobo —digué Pellerin— que hauria pogut encarregar-me un quadre.

Deslauriers no deia res, i agafava a la butxaca dels pantalons bitllets de banc.

Frédéric s’havia quedat sol. Pensava en els seus amics, i sentia entre ells i ell mateix una gran fossa plena d’ombra, que els separava. Però ell els havia allargat la mà, i ells no havien respost a la franquesa del seu cor.

Recordà les paraules de Pellerin i de Dussardier sobre Arnoux. Era una invenció, una calúmnia, potser? Però per què? I veié madame Arnoux arruïnada, plorant, venent-se els mobles. Aquella idea el turmentà tota la nit; l’endemà es presentà a casa seva.

No sabent com fer-s’ho per comunicar el que sabia, preguntà a manera de conversa si Arnoux continuava tenint aquelles terres de Belleville.

—Sí, com sempre.

—Ara està en una empresa de caolí de Bretanya, oi?

—Això mateix.

—La fàbrica li va molt bé, oi?

—Doncs…, suposo que sí. —I com que ell vacil·lava, ella digué—: Què li passa? No m’espanti! —Frédéric li explicà la notícia de les lletres renovades. Ella abaixà el cap i digué—: Ja m’ho pensava!

Efectivament, Arnoux, per fer una bona especulació, s’havia negat a vendre’s els terrenys, havia demanat una gran hipoteca sobre aquelles terres i, com que no havia trobat compradors, havia cregut recuperar-se establint una manufactura. Les despeses havien superat el pressupost. Ella no sabia res més; ell eludia qualsevol pregunta i afirmava contínuament que «tot anava molt bé».

Frédéric intentà tranquil·litzar-la. Potser eren dificultats momentànies. I si s’assabentava d’alguna cosa, l’hi comunicaria.

—Sí, sisplau! —digué ella, ajuntant les mans, amb un aire de súplica encisador.

Ell podia, doncs, ser-li útil. Vet aquí que entrava a la seva existència, al seu cor!

Aparegué Arnoux.

—Ah, que amable, ha vingut a buscar-me per anar a sopar!

Frédéric s’estigué callat.

Arnoux parlà de coses indiferents, després va avisar la seva dona que tornaria molt tard, perquè tenia una entrevista amb monsieur Oudry.

—A casa seva?

—Doncs sí, a casa seva.

Mentre baixaven l’escala, confessà que, com que la Mariscala estava lliure, anaven tots dos a fer tronar i ploure al Moulin Rouge; i com que sempre necessitava algú que rebés les seves expansions, va fer que Frédéric l’acompanyés fins a la porta.

En comptes d’entrar, es passejà per la vorera observant les finestres del segon pis. De sobte, les cortines es van obrir.

—Ah, bravo! El vell Oudry ja ha marxat. Adéu!

Era doncs el vell Oudry qui la mantenia? Frédéric no sabia què pensar.

A partir d’aquell dia, Arnoux va ser encara més cordial que abans; el convidava a sopar a casa de la seva amant, i molt aviat Frédéric freqüentà les dues cases alhora.

La de Rosanette el divertia. Hi arribaven al vespre, sortint del club o d’algun espectacle; prenien una tassa de te, feien una partida de loto; el diumenge jugaven a xarades; Rosanette, més turbulenta que les altres, es distingia per les seves ocurrències divertides, com ara córrer a quatre grapes o posar-se una gorra de cotó. Per mirar la gent per la finestra, es posava un barret de cuiro tou; fumava en xibuc, cantava cançons tiroleses. A la tarda, per ociositat, retallava flors en un tros de tela persa, les enganxava als vidres, pintava amb maquillatge els seus gossets, cremava pastilles, o es tirava la bona ventura. Incapaç de resistir un rampell, s’encapritxava d’un objecte que havia vist, no dormia d’impaciència, corria a comprar-lo, el canviava per un altre, i feia malbé les alfombres, perdia les joies, malgastava els diners, s’hauria venut la camisa per una llotja de prosceni. Moltes vegades demanava a Frédéric l’explicació d’una paraula que havia llegit, però no escoltava la resposta, perquè saltava ràpidament a una alta idea, multiplicant les preguntes. Després d’espasmes d’alegria venien les còleres infantils; o bé somiava, asseguda a terra, davant del foc, amb el cap cot i el genoll entre les mans, més inerta que una serp ensopida. Sense adonar-se’n, es vestia davant d’ell, es treia lentament les mitges de seda, després es rentava la cara amb molta aigua, doblegava la cintura com una nàiada que s’esgarrifa; i el riure de les seves dents blanques, les guspires dels seus ulls, la seva bellesa, la seva alegria enlluernaven Frédéric i li fuetejaven els nervis.

Quasi sempre es trobava madame Arnoux ensenyant de llegir al seu nen, o darrere de la cadira de la petita Marthe, que feia escales al piano; quan treballava en una labor de costura, per a ell era una gran felicitat recollir-li, de vegades, les tisores. Tots els seus moviments eren d’una majestat tranquil·la; les seves manetes semblaven fetes per repartir almoines, per eixugar els plors: i la seva veu, una mica sorda de natural, tenia entonacions acariciadores i com lleugereses de brisa.

La literatura no l’exaltava gens ni mica, però el seu esperit encisava mitjançant paraules senzilles i penetrants. Li agradaven els viatges, la remor del vent als boscos, i passejar-se amb el cap descobert sota la pluja. Frédéric s’escoltava aquelles coses deliciosament, creient veure un abandó d’ella mateixa que començava.

La freqüentació d’aquelles dues dones formava en la seva vida com dues músiques: l’una esbojarrada, impulsiva, divertida, l’altra greu i gairebé religiosa; i, vibrant alhora, sempre anaven augmentant i de mica en mica es mesclaven —perquè, si madame Arnoux l’arribava a fregar amb el dit solament, la imatge de l’altra es presentava tot seguit al seu desig, perquè per aquesta banda tenia una oportunitat, ni que fos llunyana—; i en companyia de Rosanette, quan se li emocionava el cor, immediatament es recordava del seu gran amor.

Aquesta confusió estava provocada per algunes semblances entre les dues residències. Un dels bufets que abans es veia al bulevard Montmartre ara adornava el menjador de Rosanette, l’altre el saló de madame Arnoux. En les dues cases, els serveis de taula eren iguals, i es trobava fins i tot la mateixa gorra de vellut tirada sobre les butaques; a més, gran quantitat de petits regals, pantalles, capses, vanos, anaven i venien de casa l’amant a casa l’esposa, perquè Arnoux, amb tota tranquil·litat, moltes vegades agafava a una el que li havia regalat, per donar-ho a l’altra.

La Mariscala reia amb Frédéric de les seves males maneres. Un diumenge, després de dinar, el portà darrere la porta i li va ensenyar, dins de l’abric, una bossa de dolços que havia agafat de la taula, segurament per regalar-los als seus fills. Monsieur Arnoux es deixava anar a unes picardies que estaven molt a prop de la turpitud. Per a ell era un deure no pagar el dret d’entrada; no anava mai als espectacles pagant, amb un tiquet de segona pretenia entrar a primera, i explicava com si fos una broma excel·lent que tenia el costum, als lavabos públics, de deixar un botó en comptes d’una moneda de deu, cosa que no privava la Mariscala d’estimar-se’l.

Tot i això, un dia, parlant d’ell, li va dir:

—Ai, em té avorrida! Ja no l’aguanto més! Mira, que se’n vagi, ja en trobaré un altre!

Frédéric pensava que «l’altre» ja estava trobat, i que es deia monsieur Oudry.

—I què hi fa, això? —digué Rosanette. I després, amb llàgrimes a la veu, va afegir—: I mira que li demano poca cosa, i no vol, el tros d’animal, no vol! Això sí, de promeses, tantes com vulguis!

Havia arribat fins a prometre-li una quarta part dels seus beneficis a les famoses mines de caolí; la noia no veia cap benefici, com tampoc va veure el xal de caixmir amb què feia sis mesos que la il·lusionava.

Frédéric pensà immediatament a regalar-n’hi un. Arnoux s’ho podria prendre com una lliçó i enfadar-se.

Tanmateix era bo, fins la seva dona ho deia. Però tan boig! En comptes de portar cada dia gent a sopar a casa, ara veia els seus coneguts al restaurant. Es comprava coses completament inútils, com cadenes d’or, rellotges de pèndol, estris de cuina. Madame Arnoux va ensenyar a Frédéric, al passadís, una enorme provisió de bullidors, braserets i samovars. Finalment, un dia, li confessà la seva inquietud: Arnoux li havia fet firmar un pagaré subscrit a l’ordre de monsieur Dambreuse.

Mentrestant, Frédéric conservava els seus projectes literaris, per una mena de punt d’honor envers ell mateix. Va voler escriure una història de l’estètica, resultat de les seves converses amb Pellerin, després, posar en drama diverses èpoques de la Revolució Francesa i compondre una gran comèdia, per influència indirecta de Deslauriers i d’Hussonet. Enmig del seu treball, moltes vegades passava davant d’ell el rostre de l’una o de l’altra; lluitava contra el desig de veure-la, no trigava a cedir; i tornant de cals Arnoux estava més trist.

Un matí que estava rumiant la seva melancolia a la vora del foc, entrà Deslauriers. Els discursos incendiaris de Sénécal havien inquietat el seu patró, i una vegada més es trobava sense recursos.

—I jo què vols que hi faci? —digué Frédéric.

—No res! Tu no tens diners, ja ho sé. Però no et costaria gaire trobar-li una feina, a través de monsieur Dambreuse o de monsieur Arnoux.

Aquest últim devia necessitar enginyers a la seva fàbrica. Frédéric tingué una inspiració: Sénécal podria avisar-lo de les absències del marit, portar cartes, ajudar-lo en mil ocasions que es presentarien. D’home a home sempre es fan aquesta mena de favors. A més, ja trobaria la manera d’utilitzar-lo sense que se n’adonés. L’atzar li oferia un ajudant, allò era un bon auguri, calia aprofitar-ho; i, afectant indiferència, va respondre que potser podria fer alguna cosa, i que ja se n’encarregaria.

Se’n va encarregar immediatament. Arnoux estava molt enfeinat a la fàbrica. Buscava el roig de coure dels xinesos; però els seus colors es volatilitzaven amb la cocció. Per tal d’evitar esquerdes a la pisa, barrejava calç amb l’argila; però la majoria de peces es trencaven, l’esmalt de les pintures en cru s’arrugava, les grans plaques s’inflaven; i, atribuint aquests errors a la mala qualitat de les eines, volia fer-se fer noves trituradores, altres assecadors. Frédéric es recordà d’alguna d’aquestes coses; i l’abordà anunciant que havia descobert un home molt entès, capaç de trobar el seu famós vermell. Arnoux va fer un bot, i després d’haver-lo escoltat, respongué que no necessitava ningú.

Frédéric exaltà els coneixements prodigiosos de Sénécal, enginyer, químic i comptable tot alhora, i a més matemàtic de primera.

El fabricant de pises consentí a veure’l.

Es van barallar sobre els emoluments. Frédéric s’interposà i al cap d’una setmana aconseguí fer-los cloure un arranjament.

Però com que la fàbrica estava situada a Creil, Sénécal no podia ajudar-lo en res. Aquella reflexió tan senzilla el va descoratjar com una desgràcia.

Frédéric va pensar que com més distanciat estigués Arnoux de la seva dona, més oportunitats tindria ell. Aleshores es posà a fer l’apologia de Rosanette, contínuament; li representà totes les ofenses que li havia fet, contà les vagues amenaces de l’altre dia, i fins va parlar del xal de caixmir, sense ometre que ella l’acusava d’avarícia.

Arnoux, picat per aquella paraula (i, a més, concebent inquietuds), portà el xal a Rosanette, però la va renyar per haver-se queixat amb Frédéric: quan ella li digué que li havia recordat cent vegades la seva promesa, ell va pretendre que no se n’havia recordat perquè estava massa ocupat.

L’endemà, Frédéric es presentà a casa d’ella. Tot i que eren les dues, la Mariscala encara era al llit; al seu capçal, Delmar, instal·lat davant d’una tauleta, s’estava acabant un tall de foie gras. Ella cridà de lluny: «Ja el tinc, ja el tinc», i després, agafant-lo per les orelles, li va fer un petó al front, li ho va agrair molt, el va tutejar, vins va voler fer-lo seure al seu llit. Els seus ulls tan bonics espurnejaven, la boca humida somreia, els braços arrodonits li sortien de la camisa que no tenia mànigues; i, de tant en tant, ell percebia, a través de la batista, els contorns ferms del seu cos. Mentrestant, Delmar posava els ulls en blanc.

—Realment, amiga meva, amiga estimadíssima…

Les vegades següents va ser igual. Quan entrava Frédéric, ella es posava dreta sobre el coixí, perquè li pogués fer un petó més fàcilment, li deia bufó, reiet meu, li posava una flor al trau, li arreglava la corbata; aquelles gentileses sempre es redoblaven quan Delmar era present.

Se li estava insinuant? Frédéric ho va creure. Si el problema era enganyar un amic, Arnoux, al seu lloc, no s’ho hauria pensat gaire!, i tenia tot el dret de no ser virtuós amb la seva amant, quan ho havia estat sempre amb la seva dona; perquè pensava haver-ho estat o, més aviat, li hauria agradat creure-s’ho, per justificar la seva prodigiosa covardia. Però es trobava estúpid, i va decidir atacar la Mariscala sense manies.

Així, una tarda, quan ella s’acotxava davant de la còmoda, ell s’hi va acostar i va fer un gest d’una eloqüència tan poc ambigua, que ella es redreçà tota ruboritzada. Ell hi tornà al cap d’una estona; aleshores ella es desféu en llàgrimes, dient que era molt desgraciada i que allò no era una raó perquè la menyspreés.

Ell reiterà les temptatives. Ella adoptà un altre estil, que consistia a riure sempre. Ell considerà astut replicar en el mateix to, i exagerant-lo. Però es mostrava massa alegre perquè ella el cregués sincer; i la seva camaraderia era un obstacle per a l’expansió de tota emoció seriosa. Finalment, un dia, ella va respondre que no acceptava les restes d’una altra.

—Quina altra?

—Au, home, vés a veure madame Arnoux!

Perquè Frédéric en parlava sovint; Arnoux, per la seva banda, tenia la mateixa mania; ella s’impacientava, al final, de sentir sempre elogis d’aquella dona; la seva imputació era una mena de venjança.

Frédéric li’n guardà rancúnia.

Ella començava, a més, a empipar-lo de debò. De vegades, fent posat d’experimentada, parlava malament de l’amor amb un riure escèptic que feia venir ganes de clavar-li una bufetada. Un quart d’hora més tard, era l’única cosa que existia al món i, plegant els braços sobre el pit, com per abraçar algú, murmurava: «Oh, sí!, és tan bo!, és tan bo!» amb les parpelles entreobertes i mig desmaiada d’embriaguesa. Era impossible conèixer-la, saber, per exemple, si estimava Arnoux, perquè es burlava d’ell i en semblava gelosa. Igual succeïa amb la Vatnaz, de qui unes vegades deia que era una miserable, i unes altres la seva millor amiga. Tenia, en fi, en tota ella i fins en l’encongiment del monyo, una cosa inexpressable que s’assemblava a un desafiament —i ell la desitjava pel plaer sobretot de vèncer-la i dominar-la.

Com havia de fer-ho?, perquè moltes vegades ella el feia fora sense cap cerimònia, apareixia un minut entre dues portes per xiuxiuejar: «Estic ocupada; fins al vespre!», o bé la trobava enmig d’una dotzena de persones; i quan estaven sols, semblava que estigués fent una juguesca, per la manera com se succeïen els impediments. Ell la convidava a sopar, ella sempre refusava; una vegada va acceptar, però no va aparèixer.

Una idea maquiavèl·lica sorgí al seu cervell.

Coneixent a través de Dussardier les recriminacions que li feia Pellerin, pensà encarregar-li el retrat de la Mariscala, un retrat de mida natural, que exigiria moltes sessions; ell no se’n perdria ni una; la impuntualitat habitual de l’artista facilitaria les entrevistes a soles. Animà doncs Rosanette a deixar-se pintar per regalar el seu rostre a l’estimat Arnoux. Ella acceptà, perquè ja es veia al Gran Saló al lloc d’honor, amb una multitud davant seu, i els diaris en parlarien, i això la «llançaria» de cop.

Quant a Pellerin, aprofità la proposició àvidament. Aquell retrat el faria un gran home, seria una obra mestra.

Repassà amb la memòria tots els retrats de mestre que coneixia, i finalment es decidí per un Tiziano, que seria repujat amb ornaments a la manera de Veronese. Així, executaria el projecte sense ombres artificials, en una llum franca que il·luminés les carns amb un sol to i fes resplendir els accessoris.

«I si li posés», pensà, «un vestit de seda rosa, amb un barnús oriental? No, no, massa ordinari, el barnús! I si la vestís de vellut blau, sobre un fons gris, pujat de color? També li podríem posar una gorguera de guipur blanc, un vano negre i una cortina escarlata al darrere?».

I, buscant així, cada dia eixamplava la seva concepció, i se’n meravellava.

Tingué una palpitació al cor quan Rosanette, acompanyada per Frédéric, arribà a casa seva per a la primera sessió. La col·locà dreta, sobra una mena de tarima, al bell mig de l’apartament; i, queixant-se de la claror i enyorant el seu antic estudi, primer la va fer recolzar sobre un pedestal, després seure en una butaca, i allunyant-se d’ella unes vegades i unes altres acostant-s’hi, per corregir amb un cop de dit els plecs del vestit, se la mirava amb les parpelles mig closes, i consultava Frédéric amb una frase.

—Doncs no, senyor! —exclamà—. Torno a la primera idea! La pintaré de veneciana!

Portaria un vestit de vellut color rosella amb un cenyidor d’orfebreria, i l’ampla màniga folrada d’ermini, arremangada, deixaria veure el seu braç nu que tocaria la balustrada d’una escala que pujava darrere d’ella. A la seva esquerra, una gran columna aniria fins al capdamunt de la tela per unir-se amb els elements arquitectònics, descrivint un arc. A sota, es distingien vagament uns massissos de tarongers quasi negres on es retallava el cel blau, ratllat per núvols blancs. Sobre el balustre cobert amb una alfombra, hi hauria, en una safata de plata, un ram de flors, un rosari d’ambre, un punyal, i una arqueta de marfil vell una mica groc vessant monedes d’or; fins i tot algunes, caigudes per terra aquí i allà, formarien un seguit d’esquitxos brillants, de manera a guiar l’ull vers la punta del peu d’ella, perquè estaria posada sobre el penúltim esglaó, en un moviment natural i a plena llum.

Anà a buscar una caixa de quadres, que posà sobre la tarima, per simular un esglaó; després disposà com a accessoris sobre un tamboret a manera de balustrada, el seu abric, un escut, una llauna de sardines, un paquet de plomes, un ganivet, i quan hagué llançat davant de Rosanette una dotzena de monedes grosses, se’n va anar a prendre la seva posa.

—Imagini’s que aquestes coses són riqueses, regals esplèndids. El cap un pèl més a la dreta. Perfecte! I no es mogui! Aquesta actitud majestuosa s’adiu molt amb el seu estil de bellesa.

Portava un vestit escocès i un gran maniguet, i s’aguantava el riure.

—I els cabells els barrejarem amb un torçal de perles; això sempre queda bé, amb els cabells rojos.

La Mariscala protestà, dient que ella no tenia els cabells rojos.

—No s’enfadi! El roig dels pintors no és pas el dels burgesos!

Començà a esbossar la posició de les masses; i estava tan preocupat pels grans artistes del Renaixement, que en parlava. Durant una hora, somià en veu alta en aquelles existències magnífiques, plenes de geni, de glòria i de sumptuositat, amb entrades triomfals a les ciutats, festes a la llum de les teies, entre dones mig nues, belles com deesses.

—Vostè està feta per viure en aquells temps. Una criatura del seu calibre hauria sigut digna d’un cardenal!

Rosanette trobava aquells compliments molt amables. Van fixar el dia de la pròxima sessió; Frédéric s’encarregaria de portar els accessoris.

Com que l’escalfor de l’estufa l’havia atordit una mica, van tornar a peu pel carrer du Bac i arribaren fins al pont Royal.

Feia bon temps, un dia aspre i esplèndid. El sol s’abaixava; alguns vidres de cases, a la Cité, brillaven a la llunyania com plaques d’or, mentre que, al darrere, a la dreta, les torres de Notre-Dame es perfilaven en negre sobre el cel blau mansament banyat a l’horitzó per vapors grisos. El vent bufà; i havent declarat Rosanette que tenia gana, entraren a la Pastisseria Anglesa.

Algunes dones joves, amb les seves criatures, estaven menjant dretes contra el bufet de marbre, on s’aplegaven, sota campanes de vidre, plates de pastes. Rosanette s’empassà dues tartaletes de crema. El sucre en pols li feia bigotis a les comissures de la boca. De tant en tant, per eixugar-lo, es treia el mocador del maniguet; i el seu rostre semblava, sota la caputxa de seda verda, una rosa esclatada entre les fulles.

Es tornaren a posar en marxa; al carrer de la Paix, ella s’aturà davant de la botiga d’un orfebre, per contemplar un braçalet; Frédéric va voler regalar-l’hi.

—No —va dir ella—, guarda’t els diners.

Ell es va sentir ofès per aquelles paraules.

—Què li passa al meu reiet? Que està trist?

I havent reprès la conversa, ell va anar a parar, com de costum, a les declaracions d’amor.

—Saps molt bé que és impossible!

—Per què?

—Home, doncs perquè…

Anaven de costat, ella repenjada en el braç d’ell, i els volants del seu vestit li colpejaven les cames. Aleshores ell es recordà d’un crepuscle d’hivern en què, en aquella mateixa vorera, madame Arnoux caminava així al seu costat; i aquell record el va absorbir fins a tal punt, que ja no veia Rosanette ni pensava més en ella.

Ella mirava a l’atzar cap endavant, deixant-se arrossegar una mica, com una nena mandrosa. Era l’hora en què la gent tornava de passejar i els cotxes passaven al trot pel paviment sec. Els afalacs de Pellerin li devien tornar a la memòria, i va fer un sospir.

—Ah, n’hi ha que tenen sort! Decididament, jo estic feta per a un home ric.

Ell replicà amb un to brutal:

—Doncs ja en tens un —perquè monsieur Oudry passava per ser tres vegades milionari.

Ella només pensava a treure-se’l del damunt.

—I qui t’ho impedeix?

I Frédéric exhalà amargues bromes sobre aquell vell burgès amb perruca, mostrant-li que una relació com aquella era indigna, i que havia de trencar-la!

—Sí —respongué la Mariscala, com si parlés amb ella mateixa—, és el que acabaré fent, segur.

Frédéric quedà encantat d’aquell desinterès. Ella alentia el pas, ell la cregué cansada. La noia s’obstinà a no voler anar en cotxe, i el va acomiadar davant de la porta, enviant-li un petó amb la punta dels dits.

«Quina llàstima! I pensar que hi ha imbècils que em troben ric!».

Quan va arribar a casa seva, estava amoïnat.

Hussonet i Deslauriers l’estaven esperant.

El bohemi, assegut davant de la seva taula, dibuixava caps de turcs, i l’advocat, amb les botes enfangades, estava ensopit en el divan.

—Ah, per fi! —exclamà—. Fas cara d’enfadat! Pots escoltar-me?

La seva fama com a professor particular començava a declinar, perquè atapeïa els seus alumnes amb teories desfavorables per als seus exàmens. Havia pledejat dues o tres vegades, havia perdut, i cada nova decepció l’empenyia més fort cap al seu vell somni: un diari on podria instal·lar-se, venjar-se, escopir bilis i idees. Immediatament arribarien fortuna i reputació. Amb aquesta esperança havia abordat el bohemi, ja que Hussonet posseïa un full.

Actualment la tirava en paper rosa; s’inventava badomeries, componia jeroglífics, intentava iniciar polèmiques, i fins i tot (malgrat el local) volia muntar concerts! L’abonament per un any «donava dret a una butaca de platea en un dels principals teatres de París; a més, l’administració s’encarregava de procurar als senyors estrangers totes les informacions desitjables, artístiques o d’altra mena». Però l’impressor proferia amenaces, devien tres terminis al propietari, sorgien entrebancs de tota mena; i Hussonet hauria deixat morir L’Art, si no fos per les exhortacions de l’advocat, que li escalfava la moral quotidianament. L’havia contractat, per tal de donar més pes a la seva gestió.

—Venim pel Diari —va dir.

—Home! Veig que encara hi penses —digué Frédéric amb to distret.

—És clar que hi penso!

I exposà novament el seu pla. Gràcies als informes de la Borsa, entrarien en relació amb alguns financers, i així obtindrien els cent mil francs d’aval indispensables. Però perquè el full es pogués transformar en diari polític, primer calia tenir una àmplia clientela, i això volia dir fer algunes despeses, per als costos de papereria, impremta, oficina, en resum, una suma d’uns quinze mil francs.

—No tinc fons —va dir Frédéric.

—Doncs mira que nosaltres! —digué Deslauriers plegant els dos braços.

Frédéric, ofès per aquell gest, replicà:

—I jo quina culpa en tinc?

—Ah, molt bé. El noi té llenya a la llar, tòfones a taula, un bon llit, una biblioteca, cotxe, totes les comoditats! Però si un altre tremola al mig del carrer, sopa per vint sous, treballa com un condemnat i xipolleja enmig de la misèria, ell, quina culpa en té?

I repetia: «Eh?, quina culpa en té, ell?» amb una ironia ciceroniana que feia olor de Palau de Justícia. Frédéric volia parlar.

—A més, s’ha de comprendre, el noi té les seves necessitats…, aristocràtiques; perquè, és clar, hi ha senyores…

—Molt bé, i si fos veritat, què? Que potser no sóc lliure?

—I tant, completament lliure! —I després d’un minut de silenci—: És tan fàcil, fer promeses!

—Jo no les nego pas! —va fer Frédéric.

L’advocat continuava:

—Ja se sap, a l’escola es fan promeses, que si formarem una falange, que si imitarem La història dels Tretze^[43] de Balzac! I després, quan retrobes els amics: au, bon vent! Perquè el que podria ajudar l’altre s’ho guarda tot per a ell mateix.

—Què dius?

—Sí, ni tan sols ens has presentat a casa els Dambreuse!

Frédéric se’l va mirar; amb la seva pobra levita, les ulleres brutes i la cara pàl·lida, l’advocat li va semblar tan desgraciat, que no pogué impedir als llavis un somriure desdenyós. Deslauriers se’n va adonar i es va tornar vermell.

Ja tenia el barret per anar-se’n. Hussonet, ple d’inquietud, intentava calmar-lo amb mirades suplicants i, com que Frédéric li donava l’esquena, va dir:

—Au, home, sigues el meu Mecenes! Protegeix les arts!

Frédéric, en un sobtat gest de resignació, agafà un full de paper, hi va gargotejar unes línies, i l’hi va allargar. El rostre del bohemi s’il·luminà. Després, va passar la carta a Deslauriers.

—Fes el favor d’excusar-te.

Frédéric ordenava al seu notari que li enviés al més aviat possible quinze mil francs.

—Ara sí que et reconec! —digué Deslauriers.

—A fe de cavaller —afegí el bohemi—, ets un valent i et posarem a la galeria dels homes útils.

L’advocat prosseguí:

—No hi perdràs res, l’especulació és excel·lent.

—M’hi jugo el cap! —exclamà Hussonet.

I va amollar tantes ximpleries i prometé tantes meravelles (en les quals potser creia), que Frédéric no sabia si ho feia per burlar-se dels altres o d’ell mateix.

Aquell vespre, va rebre una carta de la seva mare.

S’estranyava de no veure’l encara ministre, parlant mig en broma. Després, comentava la seva salut, i li informava que monsieur Roque ara venia a casa d’ella. «Des que es va quedar viudo, he pensat que no era inconvenient rebre’l. Louise ha canviat molt per millorar». I com a post scriptum: «No em dius res de la teva nova coneixença, monsieur Dambreuse; si jo estigués al teu lloc, me n’aprofitaria».

Per què no? Les seves ambicions intel·lectuals l’havien abandonat, i la seva fortuna (ara se n’adonava) era insuficient; perquè, un cop pagats els deutes i lliurada als altres la suma acordada, el seu patrimoni quedaria disminuït almenys de quatre mil francs! A més, sentia la necessitat de sortir d’aquella existència, aferrar-se a alguna cosa. Així, l’endemà, sopant a casa de madame Arnoux, va dir que la seva mare el turmentava perquè abracés alguna professió.

—Però si jo em pensava que monsieur Dambreuse l’havia de fer entrar al Consell d’Estat —digué ella—. Això li aniria molt bé.

De manera que ella ho volia. Ell obeí.

El banquer, com la primera vegada estava assegut al seu despatx, i amb un gest li pregà que s’esperés uns minuts, perquè un senyor que estava d’esquena a la porta li comentava uns temes seriosos. Es tractava de carbó mineral i d’una fusió que s’havia d’operar entre diverses empreses.

Els retrats del general Foy i de Lluís Felip s’acaraven a banda i banda del mirall; els arxivadors s’elevaven contra la paret fins al sostre, i hi havia sis cadires de palla, perquè monsieur Dambreuse, per als seus negocis, no necessitava un despatx més luxós: era com aquelles cuines fosques on s’elaboren grans festins. Frédéric observà sobretot dues caixes fortes monstruoses, que s’alçaven a les cantonades. Es preguntava quants milions podien contenir. El banquer n’obrí un i la planxa de ferro girà, no deixant veure a l’interior sinó quaderns de paper blau.

Finalment l’individu passà per davant de Frédéric. Era el vell Oudry. Tots dos se saludaren ruboritzant-se, cosa que semblà estranyar monsieur Dambreuse. Per la resta, es mostrà molt amable. Res li resultava més fàcil que recomanar el seu amic al ministre de justícia. Estarien encantats de comptar amb ell; i culminà la cortesia invitant-lo a una festa que donava al cap d’uns dies.

Frédéric pujava al cupè per anar-hi quan arribà una nota de la Mariscala. Va llegir a la llum dels fanals: «Benvolgut amic, he seguit els teus consells. Acabo de fer fora el meu sioux. A partir de demà a la nit, llibertat! No diràs que no sóc valenta».

Res més! Però allò era convidar-lo a la plaça vacant. Va llançar una exclamació, serrà la nota contra el pit i marxà.

Dos municipals a cavall estaven estacionats al carrer. Una fila de fanals cremaven a les dues portes cotxeres; i els criats, al pati, cridaven per fer avançar els carruatges fins al peu de l’escalinata, sota la marquesina. Després, de sobte, al vestíbul cessava el brogit.

Uns grans arbres omplien l’ull de l’escala; els globus de porcellana vessaven una claror que ondulava amb una irisació de setí blanc sobre les parets. Frédéric pujà les escales alegrement. Un uixer llançà el seu nom: monsieur Dambreuse li allargà la mà; quasi immediatament aparegué madame Dambreuse.

Portava un vestit malva guarnit amb puntes, els bucles del pentinat més abundants que habitualment, i ni una sola joia.

Es queixà de les seves escasses visites, trobà la manera de dir alguna cosa. Els convidats anaven arribant; a manera de salutació, llançaven el tors de costat, o es corbaven en dos, o abaixaven tan sols el rostre; després, una parella conjugal, una família passava, i tots es dispersaven en el saló ja ple.

Sota la làmpara, al bell mig, un puf enorme suportava una jardinera amb flors que s’inclinaven com plomalls i sobrevolaven el cap de les dones assegudes en rotllana, tot al voltant, mentre que d’altres ocupaven les poltrones formant dues línies rectes interrompudes simètricament per les grans cortines de vellut nacrat i les altes obertures de les portes de llinda daurada.

La multitud d’homes que s’estaven drets sobre el parquet, amb el barret a la mà, formava de lluny una única massa negra, on els llaços dels traus posaven aquí i allà uns punts vermells, i que la monòtona blancor de les corbates feia més fosca. Tret d’alguns joves amb barba incipient, tothom semblava avorrir-se; alguns dandis, amb aire desagradós, es balancejaven sobre els talons. Els caps grisos, les perruques eren abundants; i els rostres, o emporprats o molt esblanqueïts, deixaven veure en el seu pansiment la petja d’immenses fatigues —ja que la gent que hi havia allà pertanyia a la política o als negocis. Monsieur Dambreuse també havia convidat alguns savis, magistrats, dos o tres metges il·lustres, i rebutjava amb actituds humils els elogis que li feien sobre la seva festa i les al·lusions a la seva riquesa.

Pertot circulava un exèrcit de criats amb galons d’or. Les grans atxeres, com toies de foc, s’expandien sobre les tapisseries; es repetien als miralls; i, al fons del menjador, entapissat per una parra de llessamí, el bufet semblava l’altar major d’una catedral o una exposició d’orfebreria —de tantes plates, campanes, coberts i culleres d’argent i d’argent sobredaurat que hi havia, enmig de cristalls tallats que entrecreuaven, per damunt de les viandes, les seves clarors irisades. Els tres altres salons vessaven d’objectes d’art: paisatges de mestres a les parets, marfils i porcellanes als caires de les taules; estatuetes xineses sobre les consoles; els paravents de laca es desplegaven davant de les finestres, tofes de camèlies s’alçaven a les xemeneies; i una música lleugera vibrava, a la llunyania, com un brunzir d’abelles.

Les quadrilles no eren nombroses, i els balladors, per la manera indolent d’arrossegar-se, semblaven estar complint amb un deure. Frédéric sentia frases com aquestes:

—Va anar a l’última festa de caritat dels Lambert,^[44] senyoreta?

—No.

—Aviat farà una calor…!

—Sí, realment sufocant!

—De qui és aquesta polca?

—Doncs, la veritat, no ho sé, senyora.

I, darrere d’ell, tres vells repenjats en una finestra xiuxiuejaven comentaris obscens; d’altres parlaven dels ferrocarrils, del lliure comerç; un esportista explicava una història de caça; un legitimista i un orleanista discutien.

Errant de grup en grup, va arribar al saló de joc on, en un cercle de gent seriosa, va reconèixer Martinon, «que ara estava destinat a l’Audiència de la capital».

El seu rostre gros i del color de la cera omplia convenientment la barba de collar, la qual era una meravella, de tan ben pentinats com estaven els pèls negres; i, conservant un just terme mitjà entre l’elegància que l’edat li exigia i la dignitat inherent a la seva professió, s’agafava les aixelles amb els polzes, seguint l’ús dels dandis, i després es ficava el braç dins de l’armilla, a la manera dels doctrinaris. Tot i que duia les botes extrabrillants, s’havia afaitat els polsos per fer-se un front de pensador.

Després d’unes paraules pronunciades fredament, es girà cap al seu conciliàbul. Un propietari estava dient:

—Són una mena de gent que volen trasbalsar la societat!

—I demanen l’organització del treball! —reprengué un altre—. On s’és vist?

—No se n’estranyi! —féu un tercer—. Ja hem vist monsieur de Genoude donant la mà a Le Siècle!^[45]

—I els conservadors proclamant-se progressius! Per portar-nos què? La república! Com si fos possible a França!

Tots declararen que la república era impossible a França.

—Tant és —comentà en veu molt alta un senyor—. Ens preocupem massa de la revolució; es publiquen massa històries, massa llibres sobre el tema…!

—Sense pensar —digué Martinon— que potser hi ha temes d’estudi més seriosos!

Un partidari del govern l’emprengué contra els escàndols del teatre:

—Així, per exemple, aquest nou drama, La reina Margot, ultrapassa tots els límits, realment! Quina necessitat hi havia que ens parlessin dels Valois? L’únic que fa això és mostrar la monarquia sota un aspecte desfavorable! És com la premsa! Les lleis de setembre, per molt que diguin, són massa suaus! Jo formaria tribunals militars per tenir els periodistes controlats! A la mínima insolència, consell de guerra! I s’ha acabat!

—Però vagi amb compte, senyor meu, amb molt de compte! —digué un professor—, no podem atacar les valuoses conquestes de 1830! Respectem les nostres llibertats.

El que calia, més aviat, era descentralitzar, repartir els excedents de les ciutats entre els pobles.

—Però si estan gangrenades! —exclamà un catòlic—. El que s’ha de fer és afermar la religió!

Martinon s’apressà a dir:

—Efectivament, és un fre.

Tot el mal venia d’aquella mania moderna d’elevar-se per damunt de la pròpia classe, d’aquell afany de luxe.

—Tot i això —objectà un industrial—, el luxe afavoreix el comerç. Per tant, jo aprovo el duc de Nemours quan exigeix la calça curta a les seves festes.^[46]

—Monsieur Thiers hi va anar amb pantalons llargs. Coneixen la seva frase?^[47]

—Sí, fantàstica! Però s’està tornant demagog, i el seu discurs sobre les incompatibilitats no deixa de tenir relació amb l’atemptat del 12 de maig.

—Bah!

—Ei, ei!

La rotllana es va veure obligada a obrir-se per deixar pas a un criat que portava una safata i que intentava entrar al saló dels jugadors.

Sota la pantalla verda de les espelmes, fileres de cartes i de monedes d’or cobrien la taula. Frédéric s’aturà davant d’una, va perdre els quinze napoleons que duia a la butxaca, va fer una pirueta i es va trobar al llindar del gabinet on es trobava en aquell moment madame Dambreuse.

L’omplien tot de dones, les unes a prop de les altres, sobre seients sense respatller. Les seves llargues faldilles, bufant-se al seu voltant, semblaven onades d’on emergien les cintures, i els pits s’oferien a la mirada en els escots dels vestits. Quasi totes portaven un ram de violetes a la mà. El to mat dels guants feia destacar la blancor humana dels seus braços; els serrells i ornaments els penjaven de les espatlles; i de vegades, per certs estremiments, semblava que el vestit estigués a punt de caure. Però la decència dels rostres temperava les provocacions de la indumentària; alguns fins i tot tenien una placidesa quasi bestial, i aquell aplec de dones quasi nues feia pensar en l’interior d’un harem; a la ment del jove vingué una comparació més grollera. En efecte, allà hi havia tota mena de belleses: angleses amb perfil d’àlbum, una italiana amb uns ulls negres que fulguraven com el Vesuvi, tres germanes vestides de blau, tres normandes, fresques com pomeres d’abril, una pèl-roja alta amb un collaret d’ametistes —i el blanc guspireig dels diamants que tremolaven com plomes a les cabelleres, les taques lluminoses de les pedreries escampades sobre els escots, i l’esclat suau de les perles que acompanyaven els rostres es barrejaven amb el miralleig dels anells d’or, amb les randes, el maquillatge, les plomes, el vermelló de les boquetes, el nacre de les dents. El sostre, arrodonit en forma de cúpula, donava al gabinet la forma d’una cistella; i un corrent d’aire perfumat circulava sota el batec dels vanos.

Frédéric, plantat darrere d’elles amb l’ullera a l’ull, no jutjava pas totes les espatlles irreprotxables; pensava en la Mariscala, cosa que reprimia les seves temptacions, o l’en consolava.

Tanmateix es mirava madame Dambreuse, i la trobava encantadora, malgrat la seva boca un pèl massa llarga i els seus narius massa oberts. Però tenia una gràcia particular. Els rínxols de la cabellera tenien com un esllanguiment apassionat, i el seu front de color d’àgata semblava contenir moltes coses i indicava domini.

Havia posat a prop d’ella la neboda del seu marit, una jove bastant lletja. De tant en tant, s’aixecava per rebre les dones que entraven; i el murmuri de veus femenines, en augmentar, formava com un cloqueig d’ocells.

Estaven parlant dels ambaixadors tunisians i dels seus costums. Una dama havia assistit a l’última recepció de l’Acadèmia; una altra parlà del Don Juan de Molière, novament representat a la Comédie Française. Però, assenyalant la seva neboda amb un cop d’ull, madame Dambreuse es posà un dit sobre la boca, i un somriure que se li va escapar desmentia aquella austeritat.

De sobte aparegué Martinon, de cara, per l’altra porta. Ella s’aixecà. Ell li va oferir el braç. Frédéric, per veure’l continuar les seves galanteries, travessà les taules de joc i els aconseguí al gran saló; madame Dambreuse se separà immediatament del seu cavaller i es posà a parlar amb ell familiarment.

Comprenia que ell no jugués, que no ballés.

—A la joventut s’és trist! —Després, abraçant el ball amb una sola mirada, afegí—: A més, tot això no resulta divertit! Almenys per a certes naturaleses!

I s’aturava davant de la filera de butaques, repartint aquí i allà paraules amables, mentre els vells, que portaven binocles de dues branques, venien a fer-li la cort. Va presentar Frédéric a alguns d’ells. Monsieur Dambreuse li va tocar el colze lleugerament, i se’l va emportar a la terrassa.

Havia vist el ministre. La cosa no era pas fàcil. Abans de ser presentat com a auditor al Consell d’Estat, s’havia de passar un examen; Frédéric, amb una confiança inexplicable, respongué que ja se sabia el temari.

Al financer allò no l’estranyava, sabent tots els elogis que feia d’ell monsieur Roque.

En sentir aquell nom, Frédéric tornà a veure la petita Louise, la casa, la seva cambra; i es recordà de nits semblants, en què ell es quedava a la finestra, escoltant els transportistes que passaven. Aquell record de les seves tristeses portà el record de madame Arnoux; i s’estava en silenci mentre continuaven caminant per la terrassa. Les finestres dreçaven enmig de les tenebres llargues plaques roges; el brogit del ball s’afeblia; els carruatges començaven a partir.

—I per què té tant d’interès en el Consell d’Estat? —continuà monsieur Dambreuse.

I afirmà, amb to de liberal, que la funció pública no duia enlloc, ell ho sabia per experiència; més valia fer negocis. Frédéric objectà la dificultat d’aprendre’n.

—Bah, en poc de temps jo n’hi ensenyaria.

Volia associar-se a les seves empreses?

El jove percebé, com en un llampec, una immensa fortuna que estava a punt d’arribar.

—Tornem a dins —digué el banquer—. Es queda al ressopó, oi que sí?

Eren les tres, la gent se n’anava. Al menjador, una taula parada esperava els íntims.

Monsieur Dambreuse va veure Martinon i, acostant-se a la seva dona, va dir en veu baixa:

—L’has convidat tu?

Ella replicà secament:

—Clar que sí.

La neboda no hi era. Van beure molt bé, van riure molt fort; i les bromes agosarades no van xocar ningú, perquè tothom experimentava aquell alleujament que segueix les constriccions una mica llargues. Només Martinon es mostrà seriós; va negar-se a beure vi de Xampanya per educació, però va estar amable i molt cortès, perquè quan monsieur Dambreuse, que era estret de pit, es va queixar d’opressió, ell es va interessar per la seva salut diverses vegades; després dirigia els seus ulls blavosos cap a madame Dambreuse.

Ella interpel·là Frédéric per saber quines joves persones li havien agradat. Ell no s’havia fixat en ningú, perquè preferia les dones de trenta anys.

—Potser no és cap ximpleria! —respongué ella.

Després, quan la gent es posava les capes i els abrics, monsieur Dambreuse li va dir:

—Vingui a veure’m un matí d’aquests. Vostè i jo hem de xerrar.

Martinon, al capdavall de l’escala, va encendre un cigar; i en xuclar-lo, oferia un perfil tan feixuc, que el seu company va deixar anar aquesta frase:

—Fas bona cara, com hi ha món!

—N’ha fet girar més d’una! —replicà el jove magistrat amb un to alhora convençut i ofès.

Frédéric, en anar-se’n a dormir, va resumir la vetllada. Primer, sobre la seva indumentària (s’havia mirat als miralls diverses vegades), des del tall del vestit fins al nus dels escarpins, no hi havia res a dir; havia parlat amb homes importants, havia vist de prop dones riques, monsieur Dambreuse s’havia mostrat amabilíssim, i madame Dambreuse quasi insinuant. Va pesar una per una totes les seves frases, les seves mirades, mil coses inanalitzables i tanmateix expressives. Seria indiscutiblement gran tenir una amant com aquella! I, ben pensat, per què no? Tant era aquella com una altra! Potser aquella dona no era tan difícil. Després li va venir a la memòria Martinon; i, mentre s’adormia, somreia de pietat per aquell pobre noi.

La idea de la Mariscala el despertà; aquelles paraules de la seva nota: «A partir de demà a la nit» eren indubtablement una cita per a aquell mateix dia. Va esperar que es fessin les nou, i corregué a casa d’ella.

Algú, davant d’ell, que pujava l’escala, tancà la porta. Frédéric va trucar al timbre; Delphine va venir a obrir, i afirmà que la senyora no hi era.

Frédéric va insistir, pregar. Li havia de comunicar una cosa molt important, només unes paraules. Finalment, l’argument de la moneda de cent sous va resultar, i la minyona el deixà sol a l’antecambra.

Va aparèixer Rosanette. Anava en camisa de dormir, amb els cabells sense recollir; i, movent el cap, des de lluny va fer amb els dos braços un gran gest per indicar que no podia rebre’l.

Frédéric baixà les escales lentament. Aquell caprici superava tots els altres. No entenia res.

Davant de la porteria el va aturar mademoiselle Vatnaz.

—T’ha rebut?

—No.

—T’ha fet fora?

—Com ho saps?

—Es nota. Però vine, au, sortim a fora, que m’ofego.

Se l’emportà al carrer. La noia estava panteixant. Ell notava com el braç prim d’ella tremolava sobre el seu. De cop i volta, ella esclatà:

—Ah, quin miserable!

—De qui parles?

—Doncs d’ell, és ell! Delmar!

Aquella revelació humilià Frédéric; va prosseguir:

—N’estàs segura?

—Si ja et dic que l’he seguit! —exclamà la Vatnaz—; l’he vist entrar! Ho entens, ara? Però ja m’ho hauria hagut d’imaginar; sóc jo, amb les meves ximpleries, qui l’ha llançat als seus braços. Si ho sabessis! Jo el vaig recollir, i l’he alimentat, l’he vestit; i totes les gestions que he fet als diaris! Me l’estimava com una mare! —Després, afegí amb sorna—: I és que, ah!, el senyor necessita vestits de vellut! Per ell és com una inversió, entens? I ella! Pensar que quan la vaig conèixer era costurera de roba interior! Si no hagués estat per mi, més de vint vegades hauria caigut al fang! Però ara l’hi tornaré, al fang! Sí, vull que rebenti a l’hospital. Tot se sabrà! —I, com un torrent d’aigua bruta que arrossega escombraries, la seva còlera féu passar tumultuosament davant de Frédéric les vergonyes de la seva rival—. Se n’ha anat al llit amb Jumillac, amb Flacourt, amb Allard fill, amb Bertinaux, amb Saint-Valéry, l’escardalenc; no!, amb l’altre. És igual, són germans. I quan tenia problemes, era jo qui l’hi arreglava tot. I què hi guanyava? És tan avara! I a més, no m’ho negaràs, tractar amb ella, per mi, era condescendir, perquè pertanyem a dos mons molt diferents! Jo no sóc una qualsevol! Jo no em venc! I això sense comptar que és curta com una cua de conill! Escriu «cavaller» amb «b». Però, ben pensat, estan fets l’un per l’altre; fan bona parella, per molt que ell presumeixi d’artista i es pensi que té geni! Mare de Déu Senyor! Només que tingués una mica d’intel·ligència no hauria comès una infàmia com aquesta! No es fa, això d’abandonar una dona superior per una perdulària! Però després de tot, tant se me’n fum. S’estava fent lleig. No el puc suportar! Mira, si me’l trobés ara mateix, li escopiria a la cara. —Va escopir—. Sí, mira tu el cas que li faig ara! I Arnoux, què? És una cosa abominable! La de coses que li ha perdonat! No et pots ni imaginar els sacrificis que ha fet per ella! Li hauria de besar els peus! És tan generós, tan bona persona!

A Frédéric li agradava sentir com denigraven Delmar. Havia acceptat Arnoux. Aquella perfídia de Rosanette li semblava una cosa anormal, injusta; i, guanyat per l’emoció de la solterona, arribava a sentir per ell com un entendriment. De cop i volta, es trobà davant de la seva porta; mademoiselle Vatnaz, sense que ell se n’adonés, l’havia fet baixar pel faubourg Poissonnière.

—Ja hi som —va dir ella—. Jo no puc pujar. Però a tu, res no t’ho impedeix.

—Per què vols que pugi?

—Per explicar-l’hi tot, diantre! —Frédéric, com si es despertés amb un sobresalt, va comprendre la infàmia a què l’incitava—. Què? —va fer ella.

Ell alçà la mirada fins al segon pis. A l’habitació de madame Arnoux hi havia llum. Efectivament, res no li impedia de pujar.

—T’espero aquí. Au, vinga.

Aquella ordre l’acabà de refredar, i va dir:

—M’estaré molta estona allà. Més val que te’n tornis. Demà passaré per casa teva.

—No i no! —va dir la Vatnaz, picant de peus—. Agafa’l! Porta’l allà! Que els sorprengui!

—Però si Delmar ja no hi serà!

Ella abaixà el cap.

—Sí, potser tens raó. —I es quedà sense parlar, al mig del carrer, entre els carruatges; després, clavant en ell els seus ulls de gata salvatge, va dir—: Puc comptar amb tu, oi que sí? Ara, entre nosaltres dos, hi ha un pacte sagrat. Au, doncs, fes el que hagis de fer. Fins demà.

Frédéric, travessant el corredor, sentí dues veus que es responien. La de madame Arnoux deia:

—No diguis mentides! A mi no em diguis mentides!

Va entrar. Ells van callar.

Arnoux caminava amunt i avall, i la seva dona estava asseguda a la cadireta, a la vora del foc, extremadament pàl·lida, amb la mirada fixa. Frédéric féu un moviment per retirar-se. Arnoux l’agafà per la mà, content de l’auxili que li havia arribat.

—És que no voldria… —digué Frédéric.

—No, no, quedi’s —va dir-li Arnoux a cau d’orella.

La senyora continuà:

—Haurà de ser indulgent, monsieur Moreau! Són coses que passen en els matrimonis!

—Passen perquè algú vol que passin —digué gallardament Arnoux—. Les dones són maniàtiques de mena. Miri, aquesta, per exemple, no és dolenta. No, al contrari! I en canvi, fa una hora que es diverteix empipant-me amb xafarderies.

—Que són veritat! —replicà madame Arnoux impacient—. Perquè el fet és que tu el vas comprar.

—Jo?

—Sí, tu, al Persan.

«El xal de caixmir», pensà Frédéric.

Se sentia culpable i tenia por.

Ella afegí, tot seguit:

—Va ser el mes passat, un dissabte, el dia 14.

—Ah!, aquell dia, precisament, jo era a Creil! Ves per on!

—Ni parlar-ne. Perquè el dia 14 vam sopar amb els Bertin.

—El dia 14? —va fer Arnoux, alçant els ulls com per buscar una data…

—I fins i tot sé que el dependent que te’l va vendre era ros!

—Com vols que me’n recordi del dependent?

—Doncs va escriure l’adreça que tu li vas dictar: carrer de Laval, 18.

—I tu com ho saps? —va fer Arnoux, estupefacte.

Ella s’encongí d’espatlles.

—Home, és molt fàcil: hi vaig portar a arreglar el meu xal, i un cap de secció em va dir que n’acabaven d’enviar un d’igual a madame Arnoux.

—I quina culpa en tinc, jo, si hi ha una altra madame Arnoux al mateix carrer?

—Sí, però no hi ha cap altre Jacques Arnoux —replicà ella.

Aleshores ell es posà a divagar, declarant la seva innocència. Tot era un error, una casualitat, una d’aquelles coses inexplicables que passen de tant en tant. No es podia condemnar un home basant-se en simples suposicions, vagues indicis; i cità l’exemple de l’infortunat Lesurques.^[48]

—En resum, jo afirmo que t’equivoques. Vols que et doni la meva paraula d’honor?

—No val la pena, de debò.

—Per què?

Ella el va mirar cara a cara, sense dir res; després allargà la mà, agafà l’arquella de plata que hi havia a la xemeneia, i li donà una factura desplegada.

Arnoux es tornà vermell fins a les orelles i les seves faccions descompostes es van inflar.

—I doncs?

—I què… —respongué ell lentament—. Què demostra, això?

—Ah! —féu ella amb una entonació de veu singular, on hi havia pena i ironia—. Ah!

Arnoux conservava la nota entre les mans, i la regirava, sense treure-li els ulls de sobre, com si hi hagués de descobrir la solució d’un gran problema.

—Ah, sí!, ara me’n recordo —va dir per fi—. És un encàrrec…, vostè se’n deu recordar, Frédéric… —Frédéric no deia res—. Un encàrrec que em va fer…, em va demanar que fes…, el vell Oudry.

—Per a qui?

—Per a la seva amant.

—Per a la teva! —exclamà madame Arnoux, alçant-se molt dreta.

—Et juro…

—No hi tornis. Ho sé tot!

—Ah, molt bé! De manera que ara m’espies!

Ella replicà fredament:

—Que potser això fereix la teva delicadesa?

—Mira, si ens posem així —replicà Arnoux, buscant el seu barret—, no hi ha manera de discutir!

I després, afegí amb un gran sospir:

—No es casi, amic meu, cregui’m!

I se’n va anar, perquè tenia necessitat de prendre l’aire.

Aleshores es féu un gran silenci; i tot, a l’apartament, semblà més immòbil. Un cercle lluminós, damunt del quinqué, emblanquia el sostre, mentre que, als racons, l’ombra s’estenia com gases negres superposades; se sentia el tic-tac del rellotge de pèndol amb la crepitació del foc.

Madame Arnoux acabava d’asseure’s de nou, a l’altre angle de la xemeneia, a la butaca; es mossegava els llavis tremolant; va aixecar les dues mans, se li escapà un sanglot, estava plorant.

Ell va seure a la cadira petita; i amb una veu acariciadora, com qui parla amb un malalt, va dir:

—No dubti a considerar que comparteixo…

Ella no respongué res. Però, continuant les seves reflexions en veu alta, va comentar:

—Li deixo tota la llibertat! No tenia cap necessitat de mentir!

—És clar —va dir Frédéric.

Era la conseqüència dels seus hàbits, segurament, no hi havia pensat, i potser en les coses més serioses…

—Què pot haver-hi de més seriós?

—No, no res.

Frédéric s’inclinà amb un somriure d’obediència. Arnoux, tanmateix, posseïa certes qualitats; estimava els seus fills.

—Ah, i fa tot el que pot per arruïnar-los!

Allò era conseqüència del seu caràcter fàcil; perquè, al cap i a la fi, era bona persona.

Ella exclamà:

—Què vol dir, amb això de bona persona?

Ell el defensava així, de la manera més vaga que podia trobar i, tot planyent-la, s’alegrava, es delectava al fons de l’ànima. Per venjança o per necessitat d’afecte, ella es refugiava en ell. L’esperança d’ell, augmentada desmesuradament, reforçava el seu amor.

Ella no li havia semblat mai tan captivant, tan profundament bella. De tant en tant, una aspiració alçava el seu pit; els seus dos ulls fixos semblaven dilatats per una visió interior, i la seva boca romania entreoberta com per donar la seva ànima. De vegades, premia amb força el seu mocador; ell hauria volgut que aquell petit tros de batista quedés xop de llàgrimes. Sense voler, mirava el llit, al fons de l’alcova, imaginant-se el cap d’ella sobre el coixí; i ho veia tan bé que es contenia per no agafar-la entre els seus braços. Ella tancà les parpelles, calmada, inerta. Aleshores, ell s’acostà més i, inclinat sobre ella, examinava àvidament el seu rostre. Un soroll de botes ressonà al passadís; era l’altre. Sentiren com tancava la porta de la seva cambra. Frédéric preguntà a madame Arnoux, amb un signe, si se n’havia d’anar.

Ella replicà «sí» de la mateixa manera; i aquell intercanvi mut de pensaments era com un consentiment, un principi d’adulteri.

Arnoux, a punt de ficar-se al llit, es descordava la levita.

—Què? Com està?

—Més bé, més bé —respongué Frédéric—. Li passarà.

Però Arnoux estava entristit.

—Vostè…, vostè no la coneix! Ara està en un estat de nervis…! Imbècil de dependent! Això em passa per massa bo! Si no li hagués regalat aquest coi de xal a Rosanette!

—No s’ha de penedir de res. Ella li està molt agraïda.

—Vostè creu?

Frédéric no en dubtava. La prova és que acabava d’acomiadar el vell Oudry.

—Oh, pobra criatura!

I, en l’excés d’emoció, Arnoux volia córrer a casa d’ella.

—No val la pena, ara en vinc. Està malalta.

—Raó de més!

Es va repassar ràpidament la levita i havia agafat el portallàntia. Frédéric es maleí per la seva estupidesa, i li explicà que, per decència, havia de quedar-se a casa, passar aquell vespre amb la seva dona. No podia abandonar-la, quedaria molt malament.

—Francament, trobo que s’equivocaria. No té cap pressa, per anar allà! Ja hi anirà demà! Au, vinga, faci-ho per mi.

Arnoux deixà el portallàntia i li digué, abraçant-lo:

—Vostè sí que és una bona persona!