Soda-cafè

No aconsegueixo saber quina és la concepció genèrica, el valor global, el consens en el sentit de la mort entre les generacions de la gent gran a pagès, al meu poble, als pobles de l’entorn del meu. Recordo coses vagues, remors de mites i arrossegaments de rumors sobre gent morta. Tinc, però la impressió que la conceben, la mort, com un pas; un pas més. «Ell rai que ja ho ha fet», diuen uns. «Ja reposa», diuen altres. «S’ha apagat» fan la majoria.

En pocs mesos de diferència van morir dues criatures de pocs anys: l’una per causa d’un «mal dolent» que mai ningú no va definir. L’altra, d’accident. Un accident dissortat, imprevisible, estúpidament casual. En ambdós casos el poble es va commocionar. En retinc una impressió com de dolor de vísceres. Un temps després, un company meu, d’una família que havia emigrat a la zona industrial de Catalunya, va morir ofegat en un embassament. Ens en va arribar una pena esmorteïda, que anava esfumant-se al peu dels mostradors de les botigues.

En canvi, les morts de les persones grans, dels vells, no significaven cap revolta: «es va acabant, com un pollet». I després l’exposició del cadàver a casa seva, el vetllatori dels parents, de tota una nit i el dia següent, acompanyant el difunt o la difunta. Les campanes somortes anunciant el traspàs («mira, deu ser l’Angeleta…»), i les campanes novament, anunciant l’hora dels funerals. La gent endiumenjada espera al carrer, darrere del carro dels morts: remoreja coses de la collita, de l’esporga, de la saor, de la sembra. I la corrua encapçalada per la família, inicia el calvari acostumat, fins al gòlgota de l’església, al capdamunt, sota la mirada de les escoles. Mansament comença la missa. Els que s’esperen al cancell, els que s’esperen fora, republicanots empedreïts; els que són dintre, olorant l’amorosida aroma agre-amarga i rància de l’incens… I el camí, a peu, cap al cementiri, sempre rere el carro negre, amb els seus velluts de lila i groc. El soroll dels paletes tancant el nínxol, o el del sepulturer tombant el munt de terra grassa sobre el taüt miserable…

Quan vaig al cementiri d’Arbeca, amb la meva esposa, el dia de Tot Sants, ella sempre em recorda el sobresalt de la primera vegada. Jo mateix no deixo de sorprendre’m: a la làpida hi ha un nom, «Francesc», i un cognom: «Pané». Corresponen al meu padrí, però són igualment els meus, els que ell em donà per gràcia del meu pare. Hi resto embadalit una estona, sense saber gaire en què pensar, perquè no vull ser artificiós, i estimo la despulla que intueixo endins… Després visitem el túmul del meu germà Ramon. És a terra i sobre d’ell hi ha una creu blanca, que la mare repinta cada any. Dues setmanes tenia, quan l’hi van posar; quinze dies, encara sense llum en la mirada. Els seus ossets devien fondre’s fàcilment: quina gràcia que té la terra, desfent la calç a penes formada dels albats!

A mi m’agrada de visitar els cementiris. Són la història de la sinceritat d’un poble. I de les seves mentides, de les seves pretensions, dels seus dolors, de les seves ètiques múltiples. Però són, sobretot, el lloc del repòs. Sé que és un tòpic, de dir-ho. Però és un tòpic inevitable, cert com que el sol il·lumina el cel al de dia. Una vegada vaig plantar-me davant el nínxol d’un home que havia estat amic de la família. En la dolorosa cafurna encara buida i oberta de dessota de la seva, al fons, regalimava la podridura del cos de qui jo havia conegut, amb qui havia parlat, a qui havia servit cafès a casa; a ell, que fou també cafeter en un bar del poble que deixà a la vellesa. S’hi respirava una fortor dolça, mòrbida, quietament densa; si fa no fa la mateixa que se sent de tant en tant, als estius, en els camins del terme, provinent d’alguna bèstia, arrecerada a l’herba alta i espessa dels braçals de rec.

És ben fotut, morir-se! Però els pobres han conviscut d’una manera natural amb la malaltia i amb la mort consegüent. Una manera forçosament natural. Un es mor de la mateixa manera que canvia les dents, o que té un esquinç en la carn, o que sent com se li corca un queixal. La dent es perd, la carn es cura, el queixal acaba fonent-se darrere dels dolors que s’obliden. No sé si aquesta gent lliga la vellesa amb la fi. No ho sé. Els vells —i les velles— treballen mentre els va el cor. Miren fit els ulls i fiten fit les coses. Reflexionen, o semblen reflexionar. I conversen —com sempre ho han fet— sobre la saor, sobre la rapa, sobre el ametllons, sobre les tonalitats del cel a les envistes d’una nevada, d’una gelada, d’una tormenta o d’una calor d’asfíxia. Un avi veí nostre, vestit impol·lutament amb la seva camisa vuitcentista d’amplíssimes costures, ja molt gran, s’asseia a l’ombra de la paret de casa seva en una cadira de bova. Ens vam fer amics, ell i jo. Cada dia em deia: «quan seré al cel, t’enviaré estampes». No sé per què m’ho prometia. Per què em prometia estampes? Però el seu cel era palpable, tan pròxim com l’hora de dinar o de sopar.

«Francesc Pané i Salat», i les dates de naixença i de traspàs. I una creueta de tinta negra, també, molt fina. Ja està. Prou. Quan sóc davant d’aquesta tomba meva no sé en què pensar, com pensar el que cal, què desitjar de pensar en aquell instant… Però sempre, sempre, recordo el cafè de tupí, la soda-cafè i el pa amb vi i sucre. Sempre.

El meu padrí no va tenir altre costum sobrer que el de fumar. No bevia res altre que l’aigua clara. I no menjava sinó allò que abastava del seu hort quan hi era, o de la cistella de vímet que s’enduia a la cabana on passava dies sencers, moltes vegades tot sol. A casa, sempre deixava un recó al plat «me’l guardes per demà» li deia a la mare. I la mare s’enquimerava, o s’hi enfadava de veres. L’endemà, l’home li reclamava allò que havia deixat al plat el dia abans. Ja no existia, és clar; i ell s’enfosquia. «Amb el plat que m’has posat passaré dos dies». O «m’hi poses massa teca, dona, massa fato, a la cistella. Treu-ne, que els nens en necessiten prou més que io».

Els pares sabien que al padrí li agradava el cafè. On l’havia provat fins al punt que li agradés de veres, jo no ho he sabut mai; sempre he sospitat que aquest desig velat i no gens exigent, venia d’Àfrica, de la seva guerra. Algunes festes, la mare li feia el cafè bullit en un tupí d’alumini, a la cremor de l’estufa, filtrat en una tela de cotó. Era un cafè quasi roig, de tan clar. L’he vist igual a Colòmbia: allà en diuen «tinto» o «tintico». El paladejava, el padrí, aquell cafè servit en un got duralex dels que van fer furor durant els anys de promoció de la marca miraculosa. El sostenia amb les dues mans, se l’atansava als llavis i xarrupava, amb una remor intensa, però tímida. Crec que s’hi posava sucre, força, per donar consistència a la claredat de la substància. Era llaminer, l’home, per bé que s’ho callava, com ho callava gairebé tot.

També li agradava el vi. El vi blanc de la cooperativa de Vinaixa: un caldo fluix, extenuat, tan lleuger com l’aigua. En feia un xerric en porró, després d’haver dinat, els dies de festa, i encara no tots, perquè suposava que aquell consum era un luxe de majorals o de potentats. Els pares li’l compraven amb garrafetes de dos litres, una després que l’altra, abans que mai se li hagués acabat. L’home se’l guardava al rebost, el vi, a la lleixa que sostenia les olives en aigua, les tisores de podar, el xerrac, els paranys de caçar moixons, el fil d’empalomar, les betes per a les espardenyes, les capses de tatxes i el martell… Era una lleixa feta amb matxembrats units a la paret, per sota de les fileres de tomacons penjats, a la vora del menut graner on guardàvem l’ordi de la mula i els melons que s’hi colgaven perquè aguantessin fins als nadals.

El vi ens servia més a nosaltres que no pas a ell. Un dia o dos a la setmana, berenàvem una llesca de pa eixut, xop de vi i lleugerament ensucrat. Furtivament, algun cop m’havia amorrat al broc del porró. Jo no sabia pas alçar-lo amb la destresa amb què el sostenia el meu padrí. Ell es feia saltar el raig de dret sota la llengua i l’engolia amb xerrics regulars, com de cant de cigala, sinó que una mica més greus i allargassats. El mareig del vi em produïa una sensació obaga, ambígua, magníficament ingràvida que em meravellava. A la sensació d’absència de pes, s’hi sumava la por de l’acte secret i punible, de manera que, en sortir al carrer, sempre corria. Corria avall, fins als fondals del poble, i m’estirava, marejat, en l’herbassar greixós del braçal que conduïa les escorrialles dels fondos d’aquella banda de terme, i les carcasses de la fàbrica d’oliassa que al bon temps feia sabó industrial, a la manera artesana com es cuinava a les cases, sinó que tallat a peces regulars i clòniques les unes de les altres. El padrí, alguna vegada, també es mullava el seu pa sec amb un raig de vi i se l’endolcia amb un pessic de sucre. Eren els seus luxes d’home llaminer. La llet li feia basca. Per això no va poder provar mai les torrades de Santa Teresa que la mare ens feia de tard en tard, algun diumenge, per esmorzar si no hi havia feina al camp. Durant molt de temps, aquelles llesques foren l’únic dolç a l’abast, endemés de la xocolata, que arribava a casa molt escassa.

Durant molts anys, a les vigílies de la festa major del poble, el padrí em prometia, davant del pare, el seu fill, que em duria al cafè el dia de la festa gran: «demana-rem una soda-cafè. Carall que et xot! Ia t’agradarà, ia!». La promesa no es va realitzar mai. La festa major, per a ell i per a tots els altres de casa, passava sense pena ni glòria, com dies habituals de feina, si no teníem hostes. I quan els teníem era per a un sol dia: el dinar, una estona de conversa, un passeig pels carrers i el retorn a cada cau. Mai no he sabut en què consisteix la soda-cafè. Un any, quan jo ja era més grandàs, el pare em demanà que el dia de la Mare de Déu d’Agost —centre neuràlgic de la festa major d’Arbeca— portés el padrí a la taverna i el convidés a una soda-cafè. Jo no hi havia estat mai en una taverna, ni en un cafè. Però em va fer tanta il·lusió portar-hi aquell homenet meu, disminuït i tímid, que em vaig sobreposar a la vergonya amb una decidida facilitat. El padrí condescendí a acompanyar-m’hi. Amb uns diners a la butxaca, mudats ell i jo, vam fer cap a cal Sec, que era taverna i cafè. Vaig demanar, amb una veu que amb prou feines si se sentia des del coll de la meva camisa, aquella soda-cafè que tan lloada havia estat pel record d’un somni del padrí. No en tenien. El Francesc de cal Sec va somriure, entre burleta i entendrit: «això ia és vell, és antic, saps; fa molt que ningú no en beu, d’això». L’home ens oferí un cafè i una aigua gasificada, un refresc… «un vermut potser…». La meva desil·lusió va ser tan immensa com en recordo poques. Compungit, amb un dolor a la gola que me l’estrenyia, em vaig mirar el padrí, però ell va adreçar-se al taverner: «tot això deu ser molt car, deixem-ho. Gràcies». Em va agafar el braç i vam sortir, en direcció a casa altra volta. Jo amb el cap baix, amb una pena que em cremava l’ànima. Encara la hi duc sencera, aquesta pena. I no en vull pas prescindir. M’ajuda a emocionar-me quan sóc davant la làpida i hi llegeixo «Francesc Pané i Salat» amb les dates dessota i una diminuta creu, també pintada de negre, a sobre. O quan, com ara, no sent-hi davant, la recordo, aquesta làpida: una pàtina de guix sobre els maons que oculten l’home, i pintura negra sobre el guix per dir-ne el nom, que és el meu.