El treball dels anys

En el que duc de vida viscuda, he fet moltes feines diverses. Moltes. Vaig començar a treballar a sou en una fàbrica de conserves de Lleida, als tretze anys. Ho vaig fer durant els dos mesos i setmanes de les vacances del batxillerat. Vaig guanyar-hi quatre mil pessetes, prou que ho recordo. El meu pare em va acompanyar a comprar-me una màquina d’escriure Olympus, que em va durar força anys. Hi vaig fer tots els treballs de la carrera, fins a l’últim, durant el qual vaig espatllar-la estúpidament: les tecles no anaven lleugeres, costava d’elevar els tipus i vaig decidir d’untar-la. Ho vaig fer amb oli d’oliva de les Garrigues, que imaginava miraculós, fins i tot —o sobretot— per a les maquinàries delicades. El resultat va ser nefast: no vaig poder ja mai més petjar una sola tecla. Era hivern i l’oli es gelava entre la ferralla. Va ser un gravíssim error que lamento encara avui. Aleshores tenia de l’oli d’oliva una consideració quasi miraculosa. A casa, el fèiem anar per alleugerir el dolor i els efectes de les cremades, per destensar un múscul o un nervi que havia fet un excés, per curar les plagues i les vinces que se li feien a la pell del ventre del meu padrí: carn escaldada i roja que dolia com si hi passessin les dents d’un xerrac… Si l’oli feia miracles amb el cos, què no havia de fer amb els engranatges metàl·lics de la meva màquina d’escriure!

Més tard vaig fer de ferrer al meu poble, i de pintor una temporada. He fet de pagès, de cambrer els caps de setmana durant molts anys. He fet d’ajudant de xollador d’ovelles i de mules; he estat una temporada d’escrivent en una empresa en expansió. Haig exercit de monitor en esplais i colònies i m’han fet iniciador d’una biblioteca i bibliotecari després… I he fet de professor, també, és clar, i d’escolanet, i una mica de pastor, i d’ajudant de fuster…

Durant molt i molt de temps em vaig guanyar les quatre garrofes que em calien per seguir estudiant amb l’ofici de manobre, als caps de setmana, a les vacances de Nadal i de Setmana Santa i, és clar, a les d’estiu. En aquells anys vaig ajudar a bastir una desena llarga de granges de porc i unes poques cases al poble. Tot just entrava en la joventut, aleshores, i cap feina que em manessin no m’era excessiva. El primer estiu —ho recordo prou bé— em van enviar, amb un paleta, a alçar una paret de bloc que tancava el pati d’una vaqueria. A la tarda, l’amo hi va treure una de les seves vaques que va passejar-se, indolent, d’una banda a l’altra sense que ens amoïnés per a res. Al cap d’una estona, el mateix amo i un altre home van fer cap amb un toro esplèndid. L’espectacle era d’allò més prometedor, de manera que vam parar dissimuladament l’activitat, el paleta i jo, i de reüll contemplàvem les evolucions de les bèsties i els homes des de l’embastida de taulons de fusta de pollancre i de pi. El toro, cansat a la fi de llepar l’esquena de la vaca, se li va llençar a sobre, encara animat amb un «ale-hop!» poderós dels homes. En la seva ascensió fins a les anques de la femella va treure, sobtadament vertical i poderosament visible, el seu semaler: una prominència roja, llarga com un braç estès i lleugerament corbada enlaire. No va pas endevinar l’indret on calia que anés a entaforar-se, però això no impedí que projectés un raig calent i llepissós que va anar a petar, casualment, al vidre de les meves ulleres. La vaca no va quedar coberta, aquella tarda. Mai no sabré si se’n va doldre, ella. Però tinc per cert que la dissort no importà ni al seu amo ni a l’amo del toro: ambdós es donaven per ben pagats de l’espectacle que van gaudir tan gratuïtament mentre jo arreplegava amb la mà el líquid seminal de la meva cara.

Durant un dels estius més calorosos que puc recordar, vaig treballar en la construcció d’un xalet a la vora de la platja de Vilafortuny, per a un senyor industrial de terres tarragonines que havia fet fortuna fabricant bótes de cuir per al vi. Aquella obra fou una tortura, perquè estava molt enamorat aquell any, i tenia la causa d’amor a molts, molts quilòmetres d’on era jo. Van ser un suplici, aquells mesos d’estiu, perquè no parava de veure passar avions plens de turistes per damunt dels nostres caps, que aterraven a Reus. M’esforçava a mirar-los, per si hi havia senyals d’ella, que arribés casualment, a estiuejar en les platges de Salou. No va poder ser. I, en canvi, era com si totes les noies del món haguessin fet cap allà. Vestides amb biquini, transitaven disteses pel carrer, camí de l’aigua, rialleres, alegres, desenfeinades. No vaig ni veure la platja, aquell estiu. Acabàvem rendits després d’una jornada d’onze hores. I no hi havia pas ni dissabtes ni diumenges festius, perquè calia guanyar diners a preu fet.

De tots els treballs que he exercitat, però, el que més m’ha agradat, de sempre, és fer espona. Qui no n’ha mai bastit, ni ha vist bastir-ne mai, no pot saber quin plaer tan gran es desgrana en aquesta feina. Sí que vol enginy, i sobretot esforç, però el resultat és tan productiu, i tan absolutament satisfactori a la mirada, que eixampla el pit i eleva el cos, literalment.

A la finca de l’Aiguamoll, que crec haver descrit ja en un capítol anterior, el fondal, gras i generós, s’acanalava entre els costers altíssims de l’obaga i la solana, també grassos, però erms, d’una terra premuda i compacta entre les arrels dels coscolls, els lledoners, els timons i els romers. Aquí i allà les roques, generalment enormes, pigallaven l’esquena dels talussos. El meu pare les rompia amb explosius cilíndrics, col·locats en el profund d’un forat excavat a cops de perpal i tapat amb fang perquè no hi respirés la pólvora. Com que la terra era verge, grassa i alimentosa, traçàvem paradons, terrasses prou amples com per poder-hi plantar olivers i permetre’n la llaurança a banda i banda del tronc. I ho fèiem amb les llambordes arrencades a la roca mare. ¿Cal que digui que mon padrí es tancava a la cabana quan el petard era llest per a l’explosió, i que no en sortia fins que estava ben segur que l’aire s’havia aquietat?

La primera feina que calia era netejar la superfície d’arbustos i plantes, que cremaven en una pira incontenible a baix, al fondo. Amb l’aixada, dibuixàvem, després, una rasa tan llarga com havia de ser-ho l’espona. La cobríem amb carreus grossos, capaços d’aguantar el mur que vindria després al damunt. Mentre el pare i jo trencàvem a cops de mall i tascó les pedres excessives, el padrí i el meu germà arrencaven la terra del coster i l’aplanaven sobre la línia de carreus ja dibuixada. Era el moment, llavors, de col·locar la segona filera de pedres i de reomplir el salt que deixaven amb nova terra arrencada al coster. Era així que l’esquena inclinada de la terra era ferida: l’aixada es clavava en el greix argilós i n’arrencava bocins alimentosos que es desgranaven en arribar a la part darrera de les pedres recent col·locades. A mesura que la paret seca s’elevava, vertical i perfectament regular sobre la seva cimentació, el paradó s’anava eixamplant, i l’esquinçall de la terra verge era cada cop una rialla més gran i més visible. A l’hora foscant lluentejava, blanca i rogenca, des de lluny. Si hi havia lluna grossa, la ferida era com una dentadura alba i nova allà dalt, talment si la terra ens somrigués, agraïda, i ens desitgés la bona nit en l’esperança de reveure’ns l’endemà.

Érem capaços d’elevar dos metres de paret i omplir-los darrere amb la terra en una amplària de fins a sis metres per una longitud de trenta passes, en mitja setmana, sobretot si era pròxima la pedra que trencàvem a daus irregulars. Aquella mena de roca era generalment serenya, intensament compacta, que s’esberlava com la cansalada del porc quan el matador el té sobre la taula i li fa la clenxa a l’esquena, llisa i nívia. La seva duresa i la resistència a obrir-se, sovint feien que els tascons i les falques rebotessin si no hi trobaven l’estrep just que els aguantés i els permetés de penetrar en l’escletxa oberta. A voltes aquests ferros ens colpejaven violentament la cama o el pit en el seu rebot després de rebre l’impacte sec i aplomat del mall. Quan la roca s’obria era com si se’ns hagués ofert. Es tractava d’una treballada victòria, un èxit que formiguejava en cada múscul del cos.

La terra nova en el paradó feia olor d’espígol i de romer i de timó. Deixava anar durant dies un aroma verge d’humitat recòndita, com una flor que s’hagués obert uns instants abans i alliberés el perfum del seu calze, dels estams. Aquesta terra reposava uns mesos. Al temps de la llaurança, la pollegana l’airejava i la revenia fins a esponjar-la. Avançada la tardor, ja només calia excavar-hi els clots i colgar-hi les arrels incipients d’un plançó d’ametller, o la rabassa d’on brotava un lluc jove, orgullós, d’oliver.