El dolcíssim dolor de la tendresa

Afaitar el meu padrí era una de les tasques més plaents. Bé, de fet, no l’afaitava, jo: li ensabonava el rostre i prou. Però es tractava d’una festa, d’una delícia. Afaitar-se era una tasca que compartien ell i el meu pare, el seu fill, dues vegades per setmana: els dimecres i els dissabtes, de nit, havent sopat.

De molt jove, el meu pare havia estat aprenent de barber en un establiment del poble. Quan en va sortir sabia tallar el cabell a màquina. Aquells ginys articulats de barber eren estris metàl·lics de doble rampill, accionats per la força de la mà, com una tisora de podar, que calia prémer constantment, en intèrvals regulars per tal de fer el tall uniforme i indolor. Si els músculs o els nervis es cansaven i l’acció de refrec dels rampills era massa lenta o s’aturava, aquelles màquines pessigaven la pell o estiraven el pèl. No era infreqüent sentir l’ai del client que es removia violentament sobre el setial de la barberia, de metall recobert amb porcellana blanca, com la dels inodors.

El pare ens tallà el cabell a tots els germans —a les nenes no, però— durant la infantesa i tota l’adolescència. Ens el deixava tan arranat, que el nostre cap ens recordava el dels pardals que encara no havien plomallat: «pelatxos», en dèiem. Va fer-ho fins que jo vaig cansar-lo amb la súplica plorosa d’un cabell llarg, com el dels meus amics. Tan bon punt vaig poder alliberar-me d’aquella submissió, vaig deixar-me crèixer la cabellera fins a cobrir-me’n del tot les espatlles. Recordo que amb aquesta fila vaig ser convidat al convent de les germanes clarisses de Lleida, al cor mateix del centre històric de la ciutat. Havia d’adreçar-los unes paraules després del sermó que els regalà el director de la residència de Sant Antoni, dels pares franciscans. Les monges no semblaven pas esparverades del meu aspecte, potser perquè estaven advertides. Van acollir les meves paraules amb una veritable estupefacció darrere de les reixes de la seva clausura, al transepte de la capella del convent resclosit. Després de la missa ens van convidar a un refrigeri: vi dolç i galetes, safates impol·lutes sobre una taula immaculadament coberta amb unes estovalles albíssimes, que encara feien olor de sabó bo, pur. Se m’adreçaven des del passadís interior on s’havien amuntegat, rere una altra reixa, en aquella sala que feia funcions d’atri, i em preguntaven pel meu cabell llarg, per la raó segons la qual havia acceptat de dirigir-los unes llargues paraules durant l’homilia. Mai ningú que no fos sacerdot no ho havia fet abans meu, i eren encara corpreses per la rara experiència, tan irregular. Em preguntaven (ho recordo perquè va ser una estona extrordinària en la meva vida, esplèndidament trèmula) si tota la joventut pensava el que pensava jo; és a dir, que l’Església havia de trencar les reixes internes i externes i abocar-se a la vida de la gent sofrent i de la gent feliç, abocar-se al que l’Església seguia anomenant el món com a una entitat desconeguda, perillosa, estranyament anòmala i tan predisposada a la temptació de la carn i a les retorçudes i nefandes promeses del dimoni… El general Franco havia mort la tardor anterior, vuit o deu mesos abans d’aquest esdeveniment, que s’esqueia als vols de la Setmana Santa. Recordo que vaig posar una sola condició al pare Ramon —el director de la residència on vaig passar uns anys d’universitari—, si jo havia d’acceptar el repte de pronunciar una homilia davant les germanes clarisses: que ell hi acudiria vestit amb l’hàbit franciscà. Ho va fer, per bé que s’estranyà de la meva obstinació. Ell sabia que hi havia debilitat en la meva ànima per l’estètica del vestit dels fills de Francesc d’Assís. Encara la conservo avui, aquesta debilitat: adoro, literalment, el color de palla vella de la tela, el cordó blanc de cànem, la caputxa caiguda sobre l’esquena, les mànigues amples, desmaiades… I les sandàlies cobrint uns peus nus, humils, servents, que el Crist del dijous de passió rentà de genolls, esclau i rei de la caritat, en una gibrella d’aigua del torrent Cedró.

Tornant a casa: jo era l’encarregat, a l’hivern, de posar la gibrelleta d’alumini sobre l’estufa perquè a l’aigua se li entebiés la temperatura. L’aigua sortia glaçada de l’aixeta de la cuina, que era de níquel o d’un material similar, capaç d’envellir en paral·lel a les persones. El padrí s’asseia a la cadira de bova, arrambada a la paret i enretirava el cap fins a sentir-hi el contacte amb el mur. Els seus ulls miraven el sostre, indefectiblment obscurit per l’aire calent de llenya i de pela seca d’ametlla que hi pujava. La llum del menjador primer la va fer una bombeta de seixanta watts; després una de cent i, finalment, hi vàrem collar un fluorescent massa escàs per a les feines fines. Un cop calenta, traslladava la bacina fins a la taula, vora de la qual, hieràtic, silenciós i quasi absent, el padrí havia pres la seva positura. Mullava la brotxa a l’aigua càlida i la passava lentament per la seva barba, pel coll, fins a les orelles. Els pèls d’aquell plomall, rossos amb la punta negra, eren com el pinzell d’El Greco, resseguint el rostre sarmentós i allargassat del padrí. Quan la brotxa havia deixat tota l’aigua en el rostre, se separaven els pèls, com ho fan les espigues d’una garba plantada a terra. Un cop molla la cara, prenia la barra de sabó, tapada per un caputxó de plàstic, la descobria, i m’aplicava a resseguir la geografia rompuda d’aquella faç minsa: els altiplans dels maxil·lars ossuts i nerviosos, les dunes flexibles del coll, l’altura singular de la nou, com una muntanya mòbil i elàstica, les fondàries que s’obrien entre els lòbuls de les orelles i el tronc emmorenit en les proximitats del bescoll… La barra del sabó ensopegava en les trinxeres de l’edat i jo temia que els ossos sentissin l’impacte del meu gest maldestre i apressat. Però el padrí seguia impassible, amb el rostre ofert, amb els seus ulls mig aclucats, encastellats en un horitzó que no era pas allí, fet d’oliveres i coscolls, de garberes, d’espones i guarets. Després calia mullar novament la brotxa i fregar-la enèrgicament sobre la pàtina de sabó escampada en l’efígie abrusada pels solcs i solcada pels vents. La sabonera pujava, s’inflava, com la nata de la llet, com la clara d’ou batuda a punt de neu, llesta per a acollir l’aspror lleugera de la navalla que feia lliscar, llavors sí, el meu pare.

Al pare el vaig ensabonar molt poques vegades. S’ho feia tot ell, davant d’un mirall menut, enganxat a una fullola i emmarcat en alumini, amb una pota metàl·lica retràctil al darrere, com un cavallet de pintor exclusiu per a autoretrats.

Les pells d’aquells rostres de llauradors quedaven resplendents com un matí polit d’abril, com la superfície d’una roca recent descoberta de la terra que l’ocultava, com el cristal·lí de l’aigua entollada en un bassal de camí. El sabó que deixava la navalla en el paper d’estrassa girava del blanc macil·lent original al gris: mirat de prop, centenars, milers de partícules de pèl el poblaven, com un formiguer que es despertés després de la nevada. Contemplant-ho, recordava el meu petó de la nit anterior, abans d’anar a dormir: el padrí punxava els meus llavis. Era una aspror agradosa, una coïssor vívida, inquietant. El pèl de la barba de tres dies era, en ell, com el rostoll de la sega: llances afuades contra la feblesa de la carn dels infants, presència de la vida madura, dolcíssim dolor de la tendresa.