Arengades i raïm

Mai no he tingut gaire gana. Hi ha qui diu que menjo com un pardal, i és cert. De molt petit, el metge temia —diuen— per la calcificació dels meus ossos. Sé que van obligar la mare a comprar una medicina de calç. Es venia en ampolles de quart de litre, de vidre transparent, primes i altes, molt elegants. El líquid que contenien era blanc com la farina, tenia aroma de vainilla, i era més espès que la llet, però d’una agradable dolçor aromatitzada que deixava a la llengua un pòsit arenós, un regust com de terra, molt suau, no gens desagradable.

No sé si van servir de gran cosa, aquelles ampolles. El cert és que mai no he tingut problemes amb els meus ossos. No me n’he trencat mai cap, i això que en l’època de la meva infantesa, qui més qui menys, passava un cop a l’any per cal metge i en sortia amb un braç o una cama de guix. També a casa meva, entre els meus germans, vàrem viure aquesta agra experiència diverses vegades, alguna d’elles per culpa meva, ho confesso. Jugava massa fort amb el meu germà Josep Maria.

La gana, però no m’ha vingut. És una sensació que desconec. Vull dir que no sé com és sentir deler per omplir l’estómac. El darrer any de la meva carrera, a Barcelona, sort en vaig tenir. M’havien retirat la beca perquè no vaig ser a temps de presentar la rectificació del document que m’havien demanat. I, a més, estava fatigat de tants anys de suportar la displicència duríssima del funcionari que tenia cura d’acollir els impresos. Era un home adust, extraordinàriament dur; mirava amb una mena d’orgull que feria. Em feia sentir pobre i fill de pobres. Com si els pocs diners de la beca se’ls hagués de treure ell del seu propi pecuni. A Barcelona em va donar feina el catedràtic Comas, però no me la va aconseguir fins ben avançat el curs: classes de llengua catalana en un col·legi de luxe de Sarrià. La paga mensual era ben curta, a penes si em donava per fer front a la despesa de la meva part de pis que compartia amb altres dos estudiants. I els diners del meu treball d’estiu se m’havien acabat, literalment, mesos abans que comencés a treballar. Vaig passar un llarguíssim trimestre sota mínims. Força dies només feia una menja, i me n’anava a dormir amb un got de llet i unes poques galetes. Per sort la meva mare, quan anava a casa, alguns caps de setmana, em carregava amb una capsa de cartró curulla de viandes: escalivada, verdures, una botifarra negra i una de blanca, dues o tres truites fetes, pomes o taronges… Ella, com ningú, no era sabedora de la meva situació. Preparava els paquets perquè era mare, simplement. Simplement, en el doble sentit de l’adverbi.

A part d’aquells mesos, de gana sabuda, intuïda, potser, però no pas sentida, no n’he experimentat gaire mai. Tot amb tot, però, hi ha dies que em desperto amb la consciència clavada en l’esment de les «rostes». Rostes d’arengada. Alguns diumenges, a casa, n’esmorzàvem, amb raïm al temps de la verema. Era una menja fantàsticament exquisida, entusiastament civilitzada i salvatge.

L’arengada, un cop neta, es rostia a la paella on bullia l’oli, damunt de l’estufa de llenya. La pell, d’escates brillants i daurades de rovell i de sal, es rossejava fins a canviar el color en uns matisos foscos sobre els quals lluentejava el nacre argentí. Un cop fregides, les arengades, i enretirades en un plat, la mare tallava el pa i en submergia, les llesques, primer d’una cara i després de l’altra, en l’oli encara bullent. Se sentia la crepitació de la crosta circumdant, la torradura de la molla. Se n’elevava tota una infinitat innombrable de bombolles diminutíssimes i extraordinàriament nervioses, a la vora de la llesca. Aquest pa ens el menjàvem amb els dits de les mans, trencant-lo a bocinets, sentint com l’oli regalimava per la pell, lluentes les ungles. L’arengada, neta de les escates més superficials i molestes —perquè s’enganxaven als dits— la pessigàvem per endur-nos-en la carn salobre, laminada, espessa, directament a la boca. Aquella salabror untuosa feia venir ganes de beure immediatament. Però era bo de contenir-se’n el desig. Per contra, si hi havia raïm, era un encant sentir la frescor dolça, humida, d’un gra rebentat entre la llengua i el paladar. Era una delícia trencar-ne la pell amb les dents i esprémer en la boca la gleva de la carn, lleugerament àcida i rodonament endolcida: el gra melós del macabeu o el gra assaonat, especiat de mirra, del moscatell. Al final se sent la presència dels pinyols, diminuts, molestos, joganers, a la part de darrere de les genives: hora de mastegar un altre pessic de carn d’arengada, potent, corpòria.

A moltes de les cases del poble, la vinya, hi escassejava des de feia temps. Una de les crisis de fil·loxera en va arrasar la immensa majoria. I el poc preu que va dur sempre en aquells anys la verema va dissuadir de planter-ne massa, de vinya. Alguns veïns, per herència cultural, o perquè eren recalcitrans a les crisis, en conservaven una bona producció. No fórem mai capdavanters en la verema els arbequins, però prou significatius encara en l’abastiment del propi consum. Els pagesos que no tenien plantació de vinya posseïen, en canvi, alguna o altra parra, uns pocs ceps sarmentosos en els marges. Prou com per assaciar-se el desfici del raïm a la tardor. Nosaltres no. Nosaltres no en vàrem tenir mai. Potser per això ens agradava tant el raïm. Com ens agradà la fruita del palosanter, o la carn aspra del codony.

Fos com fos, al temps de veremar, els carros, amb les seves bosses penjades de les cadenes i les faldes de les borrasses fent-hi de contenidors, formaven, al migdia i al caient de la tarda, unes llargues corrues davant del sindicat. L’arribada dels carruatges curulls, aguardant el torn, coincidia amb l’hora de sortida de les nostres classes. Les colles d’infants més agosarats baixàvem des de l’edifici escolar fins on eren els carros, al peu del turó on arrelava l’edifici escolar. Mentre uns vigilaven que l’amo no hi fos, els altres ens emparràvem, arrapats als bastons de l’estamenera i els peus en equilibri sobre el botó de la roda, i estiràvem amb la mà tants carrolls com podíem abastar. Després, tot era córrer per damunt de la pols trillada del camí. El most regalimava pel braç fins als colzes; es mesclava de seguida amb la polseguera i s’enduria, marronós i enganxadís. Clavàvem queixalada al raïm, tot corrent encara, pel pur plaer de sentir-ne la frescor i l’aroma lleugerament agre als llavis i a la punta del nas. Aquests eren els llocs del cos que preferien visitar les vespes. ¿Qui és capaç d’alliberar-se d’una vespa, de dues o tres o quatre vespes brunzents, grogues com una febre pujada i a ratlles negres com l’estalzí de xemeneia? Ens encalçaven fins a casa on arribàvem amb els raïms pràcticament triturats, els pulmons esbufegant.

De vegades, els diumenges, i d’amagat de la meva dona i dels fills, me’n faig alguna, de rosta. Sense arengada, amb oli sol, perquè la sentor no em delati. Però ja sóc incapaç de recuperar aquell sabor de les que feia la mare a l’estufa de llenya de casa, en la paella de ferro renegrida, amb les parets exteriors incrustades de sutge.

El que a casa meva d’ara, en canvi, he aconseguit de normalitzar amb la família és el caliu. Com que hi tenim una llar de foc, guardo la cendra de tres o quatre dies, fins que n’hi ha un bon tou. Hi enterro algunes patates no gaire grosses fins que sé que són cuites. Les desenterro i en netejo la cendra que les lamina. Les obro en una plàtera i les adobo amb sal, no molta, però sense gasiveria tampoc, i amb una abundor no gens vergonyosa d’oli de l’any. Les patates cuites al caliu, quan s’obren fumegen un vapor que de seguida escampa la seva olor: és una sentor com de casa, com d’hivern, com de família, com de llar serena. Una olor entre el perfum suau de la fusta i el de la farina torrada. El meu padrí les sabia escalivar magistralment, les «trumfes»; jo només sóc un aprenent a la vora del record de la seva saviesa. També he normalitzat, entre la gent de la meva família, aquest procediment de cocció per als moniatos. En fem força, des de l’octubre fins al desembre, mentre n’hi ha al mercat. Però els moniatos d’ara no tenen res a veure amb els que el pare i el padrí collien del nostre hort familiar. Ara són d’un presència esplèndida: grossos, rojos, nets i polits, però no tenen la dolçor ni la consistència d’aquells nostres, menuts, amplosos de cos, del color mateix de la terra d’on sortien. Aquells eren, cuits, de carns compactes, grogues com un rovell; o roges, també com un rovell. Eren dolços com la regalèssia. I infinitament més olorosos. Se sabia que en una casa n’havien cuit al caliu o al forn de l’estufa de llenya, des del carrer estant.

Durant la temporada dels moniatos, la mare sempre en tenia de preparats. Ella els coïa al forn de l’estufa i els guardava sota d’aquell instrument de foc i de cuina, perquè s’hi mantinguessin calents. A les poques hores d’haver-se escalivat, deixaven anar una humitat ensucrada, que molt sovint es concentrava en una banda de la peça, en la pell càlida, en forma de gotes translúcides, daurades, com de mel. Als matins, la mare ens posava un o dos moniatos a dins de la cartera, recent fets, calents, olorosos, per a l’hora d’esmorzar, al pati. Recordo que, com que feia fred, durant tot el trajecte que anava de casa a l’escola m’atansava la cartera de cuir a les galtes, a les orelles, per la banda que rebia l’escalfor del moniato. Els darrers anys d’escola primària ja vaig tenir una bufanda. La llana conservava encara més aquella calentor, i també el perfum hivernal del tubèrcul. De vegades penso si l’aroma del moniato no és el veritable, el simbòlic aroma dels pobres. Moniatos i palosantos; ametlles torrades i nous velles; figues seques i panses de macabeu, de moscatell… Postres de les cases dels humils.

Ara que en parlo, no voldria pas acabar sense fer esment al moniato que es fregeix en oli, a la manera com ho fem amb les patates. En faig moltes vegades; també ho vaig aprendre de la mare, que, al seu torn, ho va aprendre quan nosaltres, els germans, ja érem grandets, crec. Em va sorprendre molt veure per primera vegada el moniato fregit d’aquella manera, com si fos la trumfa fregida de tota la vida… Em pensava que la dolçor no permetia un tracte tan noble com el que rebia la patata. A tothom li passa; tothom té aquesta mateixa impressió. No conec ningú, però, que havent menjat una vegada el moniato fregit a tires en oli, i lleugerament salat després, a la plàtera, no l’hagi recordat durant anys, i que no l’hagi volgut provar un altre cop. Per a la nostra filla, aquesta menja és una festa. I a mi em plau de regalar-la-hi de tant en tant.