Fesols en el tupí
El meu padrí no va saber mai llaurar amb la pollegana. No sé que mai l’hagués vist empunyant el braç de fusta gastada, rere la forquilla endossada als flancs de la mula. Les seves abarques de cuir, d’un color gris clar tombant a verd, s’omplien dels canons del rostoll, però no pas de la terra humida dels solcs. No puc veure cap imatge dels seus peus endurits i matussers pledejant amb els terrossos que la pala de la pollegana tombava de cara al cel. No recordo que el padrí hagués mai triscat en les ferides que obria la rella recent llussiada sempre, lluent com un mirall d’acer.
El meu pare deia que el padrí torçava els solcs, que no sabia pentinar les enteres, que començava la llaurada dreta i l’acabava a l’antípoda del punt d’inici. A mi em passava el mateix. Costava una malaltia mantenir dreta la pollegana, no deixar-se vèncer per la força de la molsa del guaret que la inclinava perniciosament cap a la banda dreta. Si algun cop vaig provar de llaurar la terra pedregosa sota els ametllers, o la terra grassa davall dels rengs dels olivers, el resultat del meu pas era una inharmònica simfonia de corbes, un esperpent de pentinat sobre la terra.
El meu padrí no sabia llaurar, cert. Però, en canvi, era un mestre fent una xera, encenent el foc per a la bullida de la verdura, o dels fesols. I era un home savi en el maneig del caliu. Amuntegava branquillons a redòs d’una branca d’ametller, d’una rabassa d’olivera, i els farcia de fenàs sec, arrencat del peu de les espones amb les seves mans mateixes, a estrebades segures. Usava llumins. Recordo com les capsetes de cartró que els encabien s’aixafaven per la pressió dels seus braços laboriosos: les guardava sempre a la butxaqueta interior de l’armilla, sobre el pit. A l’estiu, la cera que cobria els bastons dels llumins havia regalimat i s’escampava en una taca fosca i brillant per tot el cartró tou de la capsa. El padrí meu encenia el misto sense cap mena de gesticulació, sense presumpció, amb una acostumada humilitat. Jo coneixia homes presumptuosos que ho feien com a les pel·lícules de l’oest. Altres, pinxos, ufanosos, feien cabaneta amb la mà que sostenia la capsa amb el raspador. El meu padrí no; ell rascava simplement, senzillament el fòsfor i aplicava de seguida la flama a l’herba seca. Bufava lentament i llargament. Tres, quatre, cinc vegades, fins que la flama s’enroentia per la base: un grumoll roig viu de brasa fàtua. El fum, d’una olor agra, espessa de blancor cendrosa i voluble era la premonició de la flama alta, quasi alba, a penes violenta però en canvi prou eficaç. Fins que no s’abrusaven els branquillons de rama, ell seguia bufant amb alenades llargues i pacients. No es marejava, i això em tenia sorprès. Jo bufava golafrement, i quan ja no podia més i em llevava, sentia que la terra era un cos mòbil que virava entorn de mi. Una sensació plaent, però anguniosa; una inestabilitat magnífica, irreal; i tanmateix arcaica, massa primitiva.
Quan la llenya era ja un infern en l’inici d’ignició, el meu padrí trencava noves branques; les feia entrar en la brasa una a una, amb una paciència bíblica, amb un ritual d’adoració que em recordava sempre l’ofertori flamejant d’Abel. Els seus ulls no es dispersaven pas: anaven del foc al feix de llenya i del feix de llenya al foc. Un compàs que seguien els seus braços amb una fidelitat proverbial, amb una exactitud metòdica, ritual.
Així que ell estava segur de la seva obra i que l’arquitectura del foc no cediria fàcilment, caminava fins on tenia amagat el seu tupí d’alumini, renegrit del cul i florit en les parets interiors. No el netejava mai: hi passava un poc d’aigua que sacsejava enèrgicament abans de llençar-la a terra, com si la boca de l’estri l’escopís, i prou. De vegades hi embocava un manat de fenàs, o un timó menut, i el manipulava amb els dits indestres, a manera de fregall. N’hi havia prou per fer net.
Esperava que l’aigua bullís amb el pols de sal dissolta. La sal, el meu padrí, la tenia en un canut de canya, com els que nosaltres usàvem per projectar els pinyols de lledons, sinó que tallat abans del nus i encegat pel capdamunt amb un tap de suro que s’hi encaixava maldestrement: un pam de llargària per un polze de diàmetre. Amb el temps, la canya perdia el seu vernís i el groc de la maduresa de les fibres girava cap al marró de la vellura. Amagava el canut a la vora del tupí. I a la vora de l’oli, que solia guardar en una ampolla que un dia contingué medicina nostra, aixarop nostre, sempre constipats, o sempre amb dèficits de calç. Alguna vegada li havia vist una ampolla d’«aigua del Carme» com a setrill: cilíndrica, estreta, d’un coll estirat i prim que feia patir, d’una vidrior blanca i glauca.
Així que l’aigua del tupí arrencava el bull, l’home hi llençava els fesols blancs, perles encorbades, d’una blancor immaculada, amb un punt negre en el melic («un convent de monges blanques, que pugen i baixen i es toquen les panses»). Un pessic de sal encara, unes voltes amb la cullera d’alumini i una alenada per escampar el vapor que mandrejava a la boca del recipient. Després, se n’anava a la feina altra volta, segur que la brasa lentament acumulada a la base de la foguera faria el seu fet. Només molt de tard en tard regressava per afegir un raig d’aigua, tal volta un rajolí d’oli, i per remenar altre cop el contingut. Intuïa les hores amb el simple esment. I amb el simple esment suposava la flonjor alimentosa dels fesols. Quan ja eren ben cuits, buidava l’aigua encara fervent tot aturant la caiguda de les llavors molsudes, toves, amb la cullera premuda contra la boca del tupí. Dipositava el contingut a dins del plat, igualment d’alumini, i que també netejava com ho feia amb el tupí, i s’ho mirava amb gormanderia. Encara un raig d’oli cru, escàs, prim com un fil d’or fos que queia mansament en una espiral exhausta.
Després passava un aigua per les parets dels estris i els guardava al mateix indret, sempre amagats entre soques velles o als intersticis de les pedres d’una espona, rere l’herba crescuda.