Mel

Durant molt de temps, per decisió i afecció del pare, a casa nostra hi ha hagut ruscs d’abelles. No pas molts: una dotzena en les millors temporades. Encara en conserva alguns, el pare. És inusual trobar una finca, en les nostres terres, que tingui parats els ruscs, si no és que els hi han deixat els industrials de la mel. Aquests, els transporten de nit, amb camions grossos, encalçant les diverses geografies del territori segons floracions de l’any. Les terres del Ponent de Catalunya, que jo sàpiga, no tenen cap mena de tradició densa en matèria d’apicultura. Però no seria just fer suposar que casa nostra era un veritable excepció en la cria d’abelles i en l’extracció de la mel. N’hi ha unes quantes, de famílies, que hi han dedicat algunes hores de la seva vida, sobretot a les Garrigues, on és fàcil, per als insectes, d’aprofitar el nèctar de flors ben diverses i separades en el temps de la seva desclosa. Totes —o gairebé totes— les flors d’aquesta comarca estigmatitzada per la negligència del poder són aromàtiques; algunes, en extrem. A les Garrigues hi ha plantes, herbes, arbusts que floreixen —els uns ara, després els altres— durant gairebé tot l’any: la flor de l’ametller, que fa olor de nèctar, precisament; la dels diversos arbres fruiters, amb perfums que van des d’una lleugera amargor, fins a la deliqüescècia esvaïda; la flor de l’espígol, que dura mesos, potent de sentor medicinal; la del timó, tan profunda i plana; la flor del cirerer, bellíssima, per bé que quasi inodora; la de l’argelaga, que fa una mel espessa, farinosa i que ve tardana; la del romer, clara i alta; i la flor de les arbianes, tan abundoses i espesses a la primavera —abans de la primera llaurança— que sembren literalment els camps d’una neu blanca que tira cap a blavissa, amb tot de punts grocs esparsos, diminuts i obstinats…

No sé ben bé de què li va venir, al pare, l’afició al cultiu de les abelles. Però jo he estat testimoni privilegiat de la seva carrera en aquesta feina. El recordo anant a comprar les caixes de fusta —una fusta matxembrada, prima, basta— amb que arribaven als estancs els paquets de tabac. Ell les desmuntava, aquestes caixes de mig metre d’alçada, i les refeia de manera que poguessin allotjar un rusc al seu ventre pobre. Hi construïa una porta practicable amb dues frontisses; hi feia unes menudes incisions triangulars a la part inferior, que eren els passos per on entraven i sortien les abelles, i les cobria amb una roba de sac vell, sobre el qual reposaria el fenàs i les teules àrabs que havien d’escopir enfora la pluja i la humitat, un cop dipositades al camp. Ja llestes, entrava aquestes caixes en les cavitats d’un coster de la finca, practicats amb l’aixada. Si era possible, el pare treballava aquests columbaris davall d’una roca, perquè els fes d’abric i sobreteulada. De lluny estant, mentre la fusta era nova, podíem veure la lluïssor de les caixes. De prop era hipnòtica la contemplació de les abelles entrant i sortint sense parar mentre hi havia llum de dia.

Per atreure-hi l’eixam, el pare embetumava les parets interiors del rusc recent construït amb un brou que feia amb parafina liquada al foc i mesclada amb mentol, càmfora i mel líquida. Escampava aquell magma amb una mata de timó. Recordo intensament aquell ritual, perquè quan s’hi aplicava —a la primavera, que és quan les abelles s’eixamenen en raïms llargs i espessíssims, mentre busquen la llar per a la nova generació— la casa s’omplia d’una olor fresca, dolça i volàtil, que durava dies, com si les parets se n’haguessin begut una part, d’aquell líquid espès.

No era pas fàcil que una caixa d’aquelles acabés omplint-se amb un eixam. Ni encara si era emplaçada a la vora d’un rusc vell, on per força a la primavera n’havia de sortir un dos o més eixams nous, amb les seves reines jovençanes i les seves obreres llestes. Es feia necessari, doncs, d’anar a buscar les abelles just on eren eixamenades en raïm. Per sort per a nosaltres, els pagesos els avorreixen, els eixams. Cada temporada n’arribava algun a casa nostra, a dir-nos on n’havien vist un, generalment penjat d’una branca d’olivera. Així que vesprejava hi fèiem cap nosaltres, el meu pare i jo, que l’ajudava. Posàvem el calaixó de fusta just damunt del con invertit que formaven les abelles i enceníem la femta de mula seca dipositada en una ferrada vella. Els excrements d’animal, secs, no fan flama, només fumegen mentre es consumen. El fum emborratxa les abelles i les empeny —resistents com són a deixar el pilot vibrant, bellugadís, tremendament anguniós de l’eixam— en la seva pròpia direcció ascendent. Tampoc amb aquesta labor no ens podíem assegurar l’èxit complet. Si la reina no entrava al calaixó, si decidia revolar i fugir amb la seva guàrdia pretoriana, totes les abelles s’escampaven buscant el lloc de la seva senyora i fugien amb ella formant un estol frondós. Si, en canvi, assolíem l’èxit, invertíem la caixa, de manera que el grumoll d’abelles es quedés al fons, en tapàvem la part oberta amb una borrassa i ens l’endúiem. Al camp, al lloc destinat per al rusc, calia invertir la feina: girar la caixa un cop n’havíem enretirat la borrassa que la tapava i esperar que les abelles haguessin decidit de quedar-s’hi. Si era això el que feien, els insectes amb pocs dies ja tenien construïts els primers cócs, on dipositar la mel —sempre a la part superior— i els ous de la reina mare, ja fecundada del seu viatge nupcial, sempre a la part inferior.

Com s’esdevé amb les serps, la gent té una por visceral a les abelles, atàvica, preconscient. En general, hom creu que les abelles i les vespes són una sola cosa. Crec que és aquesta confusió lamentable allò que ha fomentat l’odi als preciosos insectes de la mel. Les abelles —d’una intel·ligència amarada de noblesa, i d’una elegància manifesta— no són pas com les vespes, encara que s’hi assemblin. Les vespes, igual que els borinots i els tabals o els mosquits, piquen. Són éssers atabalats, primaris, rancuniosos; carregats d’histèria. Les vespes claven l’agulló abdominal, per ferir, a diferència d’altres insectes, que ho fan amb la boca. Inoculen el verí i se’n van tan pinxes. És la seva autodefensa. Poden picar un altre individu, i un altre després, mentre tenen metzina en la seva bosseta. I en poden fabricar, amb temps, tanta com en necessitin. Les abelles, arribat el cas, també claven l’agulló. I també inoculen el seu verí, que infla proverbialment la pell. La diferència amb les vespes, però, és radical: quan l’abella ha clavat la seva agulla i se’n va, deixa les vísceres al lloc on ha ferit. I mor, irremissiblement. Només pot picar, doncs, una vegada, i hi deixa la vida, en aquest gest de martiri. Les abelles s’hi rumien molt, abans de clavar la seva defensa, que és alhora, la seva mort. No són pas com les vespes, més lleugeres, més americanes, per dir-ho d’una manera simbòlica. Jo he tingut un pilot d’abelles sobre cada mà, acaramullades damunt la pell. I avui mateix les hi tornaria a tenir sense cap temor. Només cal vigilar de no prémer-les. Si se senten amenaçades de mort per aixafament o per asfíxia, moren matant. Només si se senten en greu perill de mort. Per això, en les nostres feines d’apicultura, teníem prou cura de lligar-nos ben estrets els punys de les camises perquè cap insecte no pogués passar-hi: la sola pressió de la roba les desespera. El mateix fèiem amb la part final dels camals dels pantalons. El rostre, ens el cobríem amb una tela blanca —un tros de llençol vell, gastat, que groguejava del lleixiu i la cendra— al qual la mare hi practicava una generosa obertura on hi acabava cosint un pedaç de tela mosquitera que permetia veure-hi al través, encara que fos com des de les reixes d’una presó. De vegades, les abelles, desenes, s’amuntegaven de la banda de fora d’aquesta tela, just davant dels ulls. Mai no vaig sentir-ne pànic: vaig aprendre a respectar aquests insectes entenimentats i misteriosos; i, a la llarga, a estimar-me’ls, com si formessin part del que érem nosaltres, aquells dies.

Crestar els ruscs era una festa que el meu pare i jo —de vegades el meu germà segon— fèiem en solitari, després d’haver-ne parlat diversos dies. Aquesta feina s’esqueia a finals de primavera, quan la major part de la floració ha perdut ja el seu luxe. Les abelles treballen de pressa: en tenen prou com per omplir tot un reguitzell de cócs amb els mesos que van de la flor de l’ametller —la primera de les que estenen els seus erminis sobre els arbres— fins als dies en què les arbianes comencen a assecar-se. El temps de la resta de primavera, tot l’estiu i la tardor, el deixàvem sencer per als eixams, perquè refessin els cocs malmesos per la nostra acció furtiva i les reomplissin d’aliment amb què sobreviure durant l’hivern.

En obrir la portella del rusc, les bresques apareixien blanques de cera al capdamunt i fosques, d’un marró com de fusta recremada, a la part inferior. Les tallàvem amb un ganivet i les dipositàvem en una ferrada, una damunt de l’altra. La nostra manipulació barroera i la calor del sol, que ja gallejava amb la seva alta cresta, feien desaparèixer el tel finíssim de cera traslúcida que opercula les cel·les exagonals de cada coc. La mel lluentejava com una miríada d’espills. El brunzir enfollit de les abelles al nostre entorn era com un retruny llunyà de trons que s’apropen, com una desesperada amenaça que reiterés el seu reclam.

La reina de les abelles, la raó de l’existència d’un eixam —el centre neuràlgic i el lideratge social del rusc—, sempre sol ser, a inicis d’estiu, quan la posta ja és avançada, en les bresques eixutes del fons, allà on menys llum arriba i on és més regular el manteniment miraculós de la temperatura de l’eixam. Intuíem la casa de la reina, i ja no entràvem més endins. Les abelles obreres s’amuntegaven a pilots, centenars, milers d’elles, en aquells pans de cera darrers: endins de la seva presència massiva guardaven el secret essencial, disposades a morir perquè el secret seguís vivint en el seu sagrari. Quan tancàvem la portella i retornàvem la caixa al seu cau, les abelles de fora, les que havien batallat amb les seves ales tènues batent-se contra el destí, borratxes de fum i rabioses per la impunitat amb què ens endúiem la suor dolcíssima del seu treball, lentament retornaven a l’interior. Jo sospitava que s’amuntegarien, elles també, sobre la seva reina, que la protegirien, que l’aviciarien, que la consolarien com jo ho hauria fet amb la meva mare, si hagués estat el cas. A la nit, amb el pare, pujàvem fins on reposava el rusc i escoltàvem a través de la fusta, el silenci imponent de l’eixam. A fora, no hi havia sinó abelles mortes, esteses en el replà davant de casa seva, emmelades les ales, o esclafades per les nostres sabates bàrbares, estúpidament poderoses. Arreu, traces de la mel vessada. I puntes de coc marró i ressec, amb les seves cel·les plenes de cria. L’endemà, si vèiem sortir i entrar les abelles amb la regularitat de sempre, sabíem que l’eixam era allí dintre, i que s’havia salvat. Amb sort, i si les gelades no eren intenses, passarien l’hivern.

Sé que mon pare sabia que aquella manera de procedir, innoble i barroera contra la bellesa neta, prístina, de les abelles, era impròpia de nosaltres, pagesos, llauradors de la terra. Què podia fer-hi? En aquells anys no es coneixien aquestes arnes modernes, amb la cera artificial que dissenya cel·les exagonals i perfectes, enganxades a un marc de fusta travessat de filferro, que pot llevar-se sense fer mal els altres que hi ha en el rusc… Així que va poder, en va adquirir uns quants. I després, més. Es van acabar els viatges a l’estanc, a comprar-hi caixes de fusta. I es van extingir les tardes de diumenge preparant els calaixons per a les arnes. Però jo ja era lluny d’aquells tràfecs. I collir la mel tan fàcilment, tan tramposament, i sense afrontar amb gaire risc la presència de tot un eixam de milers d’exemplars volant a l’entorn, ja no tenia cap heroisme, per bé que tenia —que té, vull dir— la decència del respecte per la vida dels animals. Hem estat capaços de fer granges d’abelles. Semblava impossible.

Menjo, ho confesso, poca mel. La pena, la compassió, són una forma de l’inevitable compungiment i de la necessària contrició. Ho vaig aprendre quan feia d’escolà, vaig ratificar-ne la saviesa en la meva confirmació i no penso prescindir d’aquest coneixement fins que hagi traspassat l’hora darrera.