Moixons en la neu
Aquell any va caure una nevada tan intensa que no va ser possible sortir del poble en un mes. Els camins eren intransitables. I les finques romanien colgades, enfredorides, blanques com una pell febrosa. Ho recordo amb prou feines, però servo en la retina l’albor d’aquella manta de prop de mig metre d’alçada. Pels carrers, els veïns van anar lentament traçant carrerons que visitaven les portes de cada casa. Els allargaren fins a la botiga de queviures, fins a la fusteria, fins a cal baster, que va tenir més feina que mai perquè els animals descansaven i era bo d’adobar-los els abillaments de cuir malmesos de temps. Els homes amuntegaven la neu amb les seves pales a una i altra banda del pas que s’anava obrint entre veritables murs de blancor maculada pel fang. Em recordaven, aquelles parets, les que Moisès obrí en plena mar Roja perquè hi passés el seu poble desesperat i perdulari. En aquell temps, una marca de xocolata regalava cromos de la Sagrada Bíblia, ocults entre el paper d’estany i el de l’embolcall de la rajola. En conservo l’àlbum, que vaig aconseguir de completar amb molts de treballs i penes múltiples. La darrera làmina que hi vaig enganxar, amb farina molla, era la del pas del poble d’Israel entre els murs d’aigua de la mar Roja, oberta davant de Moisès amb la seva vara estesa.
Alguns anys més tard vaig veure la pel·lícula de Fellini Amarcord. Hi ha algunes escenes amb la ciutat nevada, i les criatures jugant a llençar-se la neu feta projectils. Cada cop que reveig aquest film em recordo de la nevada d’aquell any: fou el meu primer contacte amb la puresa blana que el cel plora quan hi ha desamor endins dels núvols jacents, baixos, i amples fins a tot arreu.
Pels fondos del terme del meu poble, van córrer les aigües durant tot l’hivern i tota la primavera, fins que fou ben avançat l’estiu: una escorrialla escassa, que va ajudar que les xisques hi creixessin, encara que fos amb una agònica humilitat, amb totes les dificultats per poder plomallar. I els joncs, en les zones més obagues, s’hi van fer greixosos, forçuts, foscos, amb les seves agulles tenses desafiant el cel. Va ser en aquell temps que vaig aprendre a fer-ne barques —molt laborioses, però certament èpiques, molt pròximes a les embarcacions romanes de rems que apareixien en les pel·lícules d’un Hollywood precristià—. Les fèiem navegar, un cop confegides i conservades en l’aigua d’un gibrell, en les amplíssimes i insondables piques dels rentadors municipals. Al bon temps, en aquells immensos safareigs hi convivien les nostres barcasses de jonc, impulsades amb la perxa d’una canya, amb les dones que ensabonaven la roba. I també hi eren presents les seves criatures nues que xipollejaven a dintre, entre xiscles, amb els seus penis menuts com un branquilló trèmul, o amb les seves tavelletes, si eren nenes, tancades com el calze d’un hibiscus a la nit.
De les tres piques dels rentadors públics, una contenia aigua neta sempre, que entrava directament del canal d’Urgell, tan pròxim al lloc com a un cop de pedra. Hi era tan clara, l’aigua, que el fons del dipòsit semblava ésser a un pam del nostre nas. Hi havia pedres i materials que llampeguejaven, en aquell fons. Jo m’entretenia moltes estones a mirar amb els ulls quasi a ran de la làmina superficial. La refracció, que trencava miraculosament els bastons, també feia sorgir la matèria de la fondària fins a frec de la superfície, en una mena d’emmirallament màgic que no vaig poder comprendre ni encara quan al batxillerat el professor Segarra ens en va explicar la ciència del fenòmen. De fet, encara avui no l’entenc, a pesar que en conec el principi òptic: la diferència de densitats que travessa el raig lumínic; sí, però…
La neu va ser una benedicció per a la nostra caça, aquell any. Els pardals anaven bojos d’una banda a l’altra per poder trobar res que els fos aliment. Les molles de pa que enforquillàvem al centre del parany els eren fatals, inevitablement fatals.
D’habitud, a l’hivern —i també en altres temporades— paràvem trampes en les cantonades dels carrers. Ho fèiem, amb bocinets de cansalada, els mesos de fred. I al bon temps amb formigues alades, reines que fugien de la colònia per bastir-ne una de nova, o amb grans de blat a l’època de la sega… Però en temps d’abundor de llavors, no era gens fàcil d’enganyar un ocell, per més que amaguéssim bé el metall del parany sota la pols. Els pardals tenen una picardia desperta, una mena de malfiança nerviosa, una alarma d’alerta constantment connectada a la seva ànima.
Quan la neu va cobrir durant tants dies tota la terra, la irresistible presència del pa anul·lava els sistemes preventius dels pobres moixons. Picaven incautament amb el seu bec robust i menut. El parany es disparava amb una velocitat perfecta, i les dues mitges circumferències de filferro trempat es plegaven sobre el seu coll de canya xiula, prim i ossut. Tot era un bategar d’ales, un esgarrapar sobre la neu amb les potetes de dits ressecs i llargs, perfeccionats per unes ungles corbes i afilades que no posseeixen força ni mala intenció. Amb una mà premíem el cos calentó de l’animal, plegant-ne les ales entorn del pit, i amb l’altra obríem lleugerament el parany, just l’espai que permetia el pas del caparró. La trampa queia a terra, i aleshores ens aplicàvem a retòrcer el coll del pardal: un gir sec que li rompia l’esòfag i les vèrtebres.
De retorn a casa, ens tocava de plomar aquell bé de Déu de trofeus guanyats a la natura. Les plomes, menudes com un sospir, s’amuntegaven sense pes al fons d’una ferrada vella. Sempre hi havia un gat o altre que feia incursions fins on érem i que miolava mansament, com una sirena que ens cridés a l’encanteri. Sobretot a l’hora que les vísceres apareixien a través de la carn ferida. La mare obria el ventre dels pardals, amb unes tisores de cosir velles, que eren les de la seva cuina, pigallades de rovell. La sang rajava vermella entre les flonjors de la ventrada que queien de cop a la galleda i s’enfonsaven en el tou del plomalló acumulat. Alguna vegada havíem vist el propòsit dels ous que duia la femella en el seu si: unes boletes blanques, diminutes, toves com la gelatina. Després, a la galleda, hi queia el cap, sempre amb els ulls coberts pel tel de la parpella, gris, tristíssim. I aquella pal·lidesa a l’entorn del bec vençut…
No era pas una crueltat. A moltes cases no hi havia gallines al corral, perquè era car de mantenir-les o, simplement, perquè també es podia passar sense la seva carn. I quan n’hi havia i no eren ponedores, ni lloques, calia guardar-les per a les envistes dels Nadals, o de la Festa Major, o de Pasqua… Dates sacres en l’imaginari dels pagesos, no pas tant pel patronatge del sant, o per la naixença i la mort del Crist, sinó perquè algun dia calia aturar el frenètic avorriment dels camps i dels seus cicles, la pesantor muscular de la feina inacabable.
De la mateixa manera que a les parteres hom els atansava als llavis una tassa de brou de colom per envigorir-los les entranyes i per fer que la llet abundés en els seus pits, els pardals caçats amb parany eren una menja de vigor. Exquisida, segons la majoria. Plomats, buidats i oberts com un eccehomo, feien cap a la paella. Es rostien a l’oli, sense aditaments altres que la sal, un all tallat a bocinets petits, i un pessic de pebre negre, perfumat i coent. Potser un bri de julivert. La poca carn que posseïen gairebé desapareixia en el fragor de l’oli crepitant. Es torrava a l’entorn dels ossets, amb una rossor que feia venir saliva només de veure-la. Hom se’ls menjava sencers, els moixons, amb ossos i tot, perquè eren mengívols, de tan tendres, de tan recuits del suc d’oliva.
No ho vaig veure fer mai, però era fama que bona colla de pagesos tiraven els pardals a la cassola, on bullia l’aigua amb les patates tallades, les verdures i els trossos de cansalada i de botifarra seca: la cassola de tros. Deien que els ocells li donaven una consistència melosa. Jo crec que era la gana, la necessitat de les proteïnes, la fretura de tantes coses, allò que els hi abocava.