Homes amb boina. Homes amb gorra

Ja fa un parell d’anys que veig com el cabell se m’aprima. Abans el tenia doble, fosc, vigorós, per bé que sempre sec, eixarreït com els braços de l’esbarzer a l’hivern. Era un cabell generós, ample i espès. Ara no. Ara se m’ha esllanguit. És com el fil de cosir, més dòcil, però també més tímid i poca cosa. Se m’ha tornat blanc lentament, potser acomplint un desig que he mantingut en secret fins ara mateix: el volia blanc ja de ben jove, perquè el meu padrí també li tenia i a mi em semblava més elegant, més serè. Tenia la impressió que els homes més savis, i les dones amb un intel·lecte més preclar, duien albs els seus cabells. Així és que, un cop passada la fal·lera de les melenes que vaig dur durant una dècada, la meva esperança era de presumir un cabell argentat, amb brillantors del color del revers de les fulles de l’olivera.

No ho he aconseguit pas del tot, per bé que sóc en el camí. El gran problema és que el cabell se m’emblanquina al mateix ritme que em desapareix. Fins que no som al mes de desembre, i des del setembre, la pinta en recull un manyoc diari, que he de llançar amb un dolor contrit, amb una ràbia obscura i muda. Al centre de la meva clepsa, comença a veure’s la lluïssor de la pell. No puc evitar el record de la calba del meu oncle Francesc, alopècic des de ben jove. Tenia un crani magnífic, llis, peninsular, sense aquestes ombres que marquen les sutures dels ossos, que em desagraden tant. En la maduresa va optar per posar-se una gorra. Una gorra de quadres de tons grocs i marronosos. Per mudar en tenia una altra de color més seriós: un gris que tirava cap a blau marí, amb llampurnes de llana blanca. Una parenta pròxima seva era tendera de gorres i barrets al «Portal» del poble. Aquella botiga va abastir durant molts anys els avis d’Arbeca i dels poblets de l’entorn. Ca la Gorrista, era coneguda a bona part de les Garrigues i a tot l’Urgell, crec. I de segur que en assortiment, no tenia competència si no era, al més pròxim, a Lleida.

Dic tot això del meu cabell perquè començo a veure’m en la tessitura d’haver de cofar-me a l’hivern. I potser també a l’estiu. Aquests darrers anys, el juliol i l’agost han estat caniculars, espessos, coents com un bitxo vermell. Caminant pels carrers de la ciutat, o assegut al jardí de casa, he sentit l’abraçada del sol al centre del cap, com una urpa de garsa, com un formiguer que hi discorrés en cercles concèntrics. A l’hivern, és el fred que s’hi arrapa. Abans, amb el cabell espès i molsut, no sentia res que no fos l’aire que el bressava talment mou els braços de les heures, o les branques noves dels oms elegantíssims.

El meu dilema és saber amb què hauré de cobrir-me. M’agraden molt els barrets, si no són d’estil britànic, que m’enutgen. Un barret d’ala ampla i cinta de vellut és una simfonia d’aplom, de severitat alegre i de serena gentilesa. Potser excessiva per a un home com jo, de metre cinquanta-cinc, que mai no ha sabut portar un abric llarg, ni una caçadora elegant. I d’altra banda, en els meus ancestres i entre els pròxims, no hi ha ningú que n’hagi dut mai, de barret, si no era el de palla per al temps de la sega i la collita de l’ametlla.

També m’entusiasmen les boines. Les boines amples, lleugerament tombades cap a l’orella esquerra, tot just fregant-la i deixant l’altra banda del cap amb el cabell descobert per damunt del pavelló de l’oïda, a frec de la templa. D’aquesta manera la duia un jaio del poble, prim i alt com una espingarda, el Sureba, sempre més content que un gínjol. Duia camisa blau marí, botonada fins a dalt de tot i amagada sota els pantalons que estrenyia amb una faixa de llana fosca, ampla de pam i mig. Les faixes eren un món, literalment. Un cinturó modern no és més que una pell, una serp ensinistrada sense gràcia. La faixa albergava el ganivet per obrir els tomàquets a l’hora de l’amanida, o per treure punxa a un bastó quan calia arreplegar els cargols cuits després de la crema del fenàs de les espones. Amagava les mans, la faixa, quan eren tímides. I el canut de la sal. I el mitjó de la xavalla. Força dies ajudava el padrí a posar-se-la, la faixa, els anys que en dugué: un cop n’havia assegurat un extrem a l’anca amb la seva mà, començava a rodolar com una baldufa, i la tela, que jo sostenia tensa per l’altra punta, anava embolicant-li el ventre. Al final, només calia entaforar l’extrem que jo deixava anar entre els gruixos ja entortolligats al cos.

Com l’avi Sureba, el meu padrí també va dur-ne, de boina, com molts altres de la seva edat. Però la seva era molt discreta, reduïda de diàmetre, vulgar en el seu caient. I la duia inalterablement aplomada sobre el cap, sense presumpció, quasi desapercebuda. A mi m’agradava molt fer-lo enfadar tot atansant-me a ell per l’esquena, de puntetes, i estirar-la-hi per aquella mena de ble que assenyalava el centre magnètic del seu ròdol. Jugàvem així, bon munt de cops. Ell em percaçava i jo donava tombs al seu entorn, fins que l’home feia com qui ja no li interessava la boina. Llavors la hi posava al cap i li ventava un clatellot suau, fregant, com qui diu, el borrissol del seu clatell. Era de seda, dolcíssim, tènue.

Una boina, a la manera basca, a la manera del pobre Sureba, em plauria també molt. Però crec que no gosaré: cal ser un pèl tibat, un bon punt presumit, pinxo, per durla així. I aquests no són pas els meus caients.

Les gorres van acabar substituint les boines. Només els homes enamorats o els recalcitrants de la vella prenda la van mantenir sobre la noblesa dels seus caps. La immensíssima majoria va sucumbir a l’empenta de les gorres. Hi ha qui sosté —i deu ser així de cert— que les gorres feien de més ric que no pas les velles boines. Potser sí. El cert és que va ser una moda que es va endur la memòria anterior. El meu padrí va acabar oblidant la seva vella boina, ja encartronada: la mare va comprarli una gorra. El ble va ser substituït per un botó folrat de roba. I la visera li va permetre de mirar les branques dels seus arbres sense que li calgués posar-se les mans en arc damunt de les celles. Sobre la visera, la roba de la gorra s’hi comprimia amb un «xec»: un artilugi que va fer furor en tota mena de vestits d’aquells anys. Jo vaig dur-ne fins i tot a la bragueta d’alguns pantalons —pantalons curts, de cotó i de franel·la, encara impúbers—. I les dones en van dur a bon munt de vestits i bates. Recordo que a les botigues de vetesifils es venien arrenglerats de sis en sis. O per dotzenes, enganxats en una base de cartró. Al poble n’hi havia més d’una, d’aquestes tendes. Aquells cartrons, com les cintes, com el paper d’estrassa, com els fils de cosir en canut, com les puntetes per a colls i farbalans, feien olor de brillantina, o de colònies diverses. Feien la mateixa olor que la botiga. Només entrar-hi, la lleugera pesantor de l’oli essencial —una olor abstracta, untuosa, daurada com l’or vell— impregnava els narius i la roba. La colònia, llavors, es despatxava a unces, a la menuda. Hom duia l’ampolleta buida i la botiguera l’omplia amb l’ajuda d’un embut, un cop n’havia dipositat la justíssima mesura en un tub de vidre gravat amb una escala mètrica d’impossible comprensió, quasi invisible per causa del tacte constant, innombrable. Era una escala intuïda, com la del metre de fusta amb què, sobre el taulell, es mesurava la cinta o els pams de roba de setí, de folre, de vellut o de pana.

Una gorra potser sí, que és allò que em correspon. No pas perquè sigui de més ric que la boina —que estimo tant—, sinó perquè és capaç de passar més desapercebuda: és més universal, ha creat en la vista de la gent una habitud indiferent, un aspecte inobservat de naturalitat usual…

El meu pare no ha dut mai ni boina ni gorra. I de barret, ni somiar-ho, és clar —fora del de palla, insisteixo, al temps de la sega…— Durant molts anys va fer de fogoner en una bòbila. Invisible però negra com l’infern i agra com la fel, la pols omnipresent del carbonet —lignit, suposo, triturat a bocins no gaire més grossos que la mida de l’ungla del dit gros, d’una negror opaca i rasposa als ullses dipositava a tot arreu: al nas, a la gola, als llagrimals dels ulls, entre el pèl dels braços i del pit, entre les ungles i la carn. I al cabell, és clar. Per això els fogoners —els homes que tenien cura de la cuita de l’obra, sobre la volta dels forns de les fàbriques de totxos— havien de tapar-se el cabell. El pare, a la bòbila, hi duia una gorra a l’estil d’aquelles que cobrien els caps dels militars americans en les pel·lícules de guerra: un prisma triangular, d’una roba lleugera i fosca, segurament retallada i recuperada d’una vella camisa ja malmesa. De qui fou la idea del disseny, no ho sé pas —potser un dia ho preguntaré a la mare— però el resultat era extraordinàriament bonic, lleuger, pràctic, personal.

Una gorreta així també em plauria d’allò més, si sabés que la gent m’ho havia de respectar. Una gorra de prisma triangular sobre el meu cap no permetria que oblidés la feina de les bòbiles, ara que ja estan del tot mecanitzades i no conserven ni una engruna de la poesia de les penes amb què s’hi enfornava i s’hi desenfornava l’obra. Ara, els totxos, corren damunt d’una cinta metàl·lica que els condueix sota un foc vivíssim. Una poca estona i ja surten cuits. Abans no. Abans calia deixar-los a la serena un cop emmotllurats perquè s’hi eixuguessin. Els enfornadors els posaven sobre carretons de tres rodes, una de les quals era giratòria, plans com una taula, i els emmenaven fins a l’interior de la volta del forn. Hi entraven per les portelles, que tenien la factura d’una portalada romànica, estreta de llum i gruixuda de paret. El forn era una el·lipse perfecta, de volta de canó d’una amplada d’uns tres metres, i d’una alçada de dos i mig a tres, pigallada de forats per on queia el carbó. Calia apilar amb art les peces d’obra eixuta, separant-les de manera que el foc pogués passar lliurement entre elles. La temperatura, en l’espai on els homes amuntegaven les peces d’argila eixuta, o uns metres més enllà, on altres homes enretiraven l’obra cuita, no baixava mai dels quaranta graus. Quan els treballadors enfornaven l’obra, el foc —que no podia aturar-se per res del món— era a l’antípoda de l’el·lipse. A l’antípoda, sí; però hi era, i avançava lentament. Era un foc vivíssim, a molts i molts centenars de graus, suposo. Mirat des dels tubs per on es llançava el carbó cap al ventre del forn, a la part de damunt de la volta, que era el lloc dels fogoners, no es podia pas veure flama. En les entranyes del foc tot era una incandescència lluminosa, tirant a blanca, que vibrava a la vista, com un tremolor d’espaordiment. Mirant-ho, m’era fàcil recordar passatges bíblics, apresos en les flames de la por: els germans Macabeus, el profeta Daniel, l’Apocalipsi… La blancor esplendent d’aquella ardència significava el punt àlgid de la cocció. Mantenir-la així gaire temps hauria cagaferrat l’argila cuita. El cagaferro era, per als fogoners, la riota de tothom; a la bòbila, una vergonya, un desastre. Les peces cagaferrades, sortien del forn deformes, d’un negre tirant a verd, com d’òxid de coure, amb vidriacions diamantines, enganxades les unes amb les altres en una massa informe i infame. Quan el foc del forn tenia aquella tonalitat gairebé blanca, d’una brillantor solar, calia avançar les màquines que lliuraven acompassadament el carbó per estirar-lo, el foc, cap a les piles d’obra de davant, encara crua. Era com convidar-lo a avançar amb un engany, amb l’esquer del lignit. La voracitat d’aquell infern —per bé que ensinistrada, domada— era proverbial, monstruosa. Adormir-se, de nit, o de matinada, en les circumstàncies d’un foc albí, violent i aferrat al seu espai, era fatal. Com ho era deixar-se’l enfosquir. El foc roig, tirant a negre, sense llum ni vigor, era senyal que el fogoner s’havia descuidat o que havia negligit la seva responsabilitat. Recuperar la temperatura, llavors, era francament difícil. Llançar més carbó per avivar la flama era arriscat, perquè la matèria combustible podia ofegar encara més el foc. Calia aviar-lo manualment, amb petites pales, amb paciència, fins que l’ardor prenia altre cop la iniciativa i s’envigoria, creixia, bramava. A fora, l’alta xemeneia cònica de totxo circular, escopia una fumera negra que s’expandia pels camps amb una peresa magnífica, si no feia vent.

Afortunadament, el nostre paisatge encara conserva siluetes d’aquestes, encorbades, tristes, silencioses, retallant-se en el cel fondo dels estius o entre les boirines mòbils de l’hivern. Fins quan?

Encara no m’he decidit. Barret de senyoràs? Boina de valent? Gorra d’humil? No sóc tan alt com la xemeneia d’una bòbila. Potser sí que amb una gorra en tindré prou…