Una carícia

No em va confirmar l’arquebisbe Josep Pont i Gol, de cara memòria per als creients i —crec— també per als descreguts. Va fer-ho don Benjamín Arriba y Castro, l’antípoda, pel que he estudiat i sabut. En Pont i Gol encara era en terres valencianes, aleshores. No va ser, doncs, el doctor Pont i Gol qui em confirmà, però sí un arquebisbe tarragoní, representant de la vella província romana en la Hispania conquerida. Un orgull que no tothom pot assaborir. Arbeca, per fortuna, és parròquia del bisbat —arquebisbat, de fet— de Tarragona: la darrera per la seva banda occidental. Els parroquians i les parroquianes d’Arbeca compartim amb les menudes poblacions de la vall del riu Corb l’invisible esplendor de l’arxiprestat de Sant Martí. No en conec d’altres, d’arxiprestats, la veritat; però estic segur que no n’hi ha cap de tan profundament bell, de tan amorosament silenciós, de tan fermament actiu, com el de Sant Martí, que té per senyera el monestir de Vallbona de les Monges, humil, si es vol, però imponent i preciós en la seva alta vall. No sé si el Císter (tot l’arxiprestat pertangué a Poblet, en temps reculats) ha deixat marca immarcesible en la nostra essència. Estimo que aquest axioma és ver en bona mesura. En molt bona mesura. Encara avui, en temps de descreences multitudinàries i de fes estúpides i efímeres, el Císter té una gravetat severa en el nostre inconscient històric. Val a dir que no només Vallbona ha estat seu del Císter femení: també n’ha estat Vallsanta, a les envistes de Guimerà. De la seva magnificiència fàcilment intuïble, no en queden sinó unes escasses parets, que suren com un vaixell destrossat, i a la deriva dels camps, sobre les enrunes becquerianes de les seves pròpies pedres, colgades pels esbarzers i la malesa arbustiva. Vallsanta! Santa és la vall del Corb. I santa n’és la gent que hi resisteix, avessada a la sequera, capaç de desafiar a l’estiu un sol aplomat, inclement, més poderós que les pinces d’un cranc de mar. Gent que ha plantat cara a les gebrades que s’aferren a la terra i l’encrostonen, mesos seguits, a l’hivern. No sé si som espartans ni si tenim un veritable caient cistercenc —contempladors i laboriosos, cultes, reflexius, gent de pena i de tremp—, els que pertanyem a l’arxiprestat de Sant Martí. O si som com els ascetes… La part de damunt de Guimerà, en la terra seca, plana i estesa del tossal, hi ha l’ermita de la Bovera, que fou abadia també cistercenca, i que encara conserva uns pocs capitells i arcuacions d’un romànic primitiu, molt primitiu. Fou la Bovera, en efecte, indret d’ascetes, poc durador, perquè la comunitat va ser traslladada a Vallsanta al cap de poc temps d’haver-se’n erigit el temple i la casa.

Els capellans de l’arxiprestat de Sant Martí han tingut sempre fal·lera per la jovenalla: per fer-ne gent capaç, amb criteri, amb amor a les coses de l’entorn i a les coses que cauen lluny. Allí hi van nèixer i hi van florir (als anys setanta) uns dels millors agrupaments escoltes de Catalunya. Agonitzants els Minyons Escoltes i les Guies Sant Jordi, hi han perviscut els esplais infantils, els sistemes organitzats de colònies d’estiu. I també els cursos i les conferències d’apostolat. Un apostolat progressista, net, ample, generosament obert a la discrepància fonamentada, al dubte arrelat, a la reflexió primordial.

Al capdamunt de la zona eclesiàstica que descric, hi ha la població de Vallfogona, on va exercir el rector García, poeta barroc d’un humor endimoniat: irònic i sorneguer; i biliar, penso. No és estrany, doncs, que hi hagi una herència de cristianisme gens fonamentalista, de generosa amplitud, molt culta.

En les rodalies de la parròquia de Vallfogona hi ha un balneari d’aigües sulfuroses que els nous propietaris miren de treure de la seva antigor vuitcentista, de la seva decrepitud saborosa. Algun dia, potser, em veuré capaç d’escriure una novel·la d’intriga, l’acció de la qual tingui lloc entre els edificis i els jardins —que baixen fins a assaciar la set a la riba del Corb— d’aquest balneari meravellosament antic, deliciosament ranci encara… El balnerari és una mica com nosaltres: romàntic, deliciós, decadent i resistent a la indiferència i a l’oblit, de fonaments afermats i de vocació perdurable.

Dic tot això dels termes de l’arxiprestat de Sant Martí, pertanyent a l’arquebisbat de Tarragona, a propòsit de la meva confirmació, i de don Benjamín Arriba y Castro. Si no vaig errat, don Benjamín Arriba em confirmà poc temps abans que no fos succeït. Avui preferiria poder dir que fou Josep Pont i Gol qui va celebrar la cerimònia. Però no puc dir-ho, a pesar dels meus desitjos. D’aquella feta, no en guardo pas papers, i ja se sap que la memòria, als vells, ens febleja sempre i gairebé que per a tot.

El sagrament de la confirmació és factible si el feligrés es referma «en la fe atorgada al membre del Cos Místic de l’Església, que és ell, a través del baptisme». Per a una tan solemne comesa calia —i cal encara, segons em diuen els nebots i nebodes que són a tocar d’aquest sagrament vingut en decadència— una preparació adequada: a l’altura del compromís que implica el fet de proclamar novament, i ja amb ús de raó, la personal convicció en el Crist Redemptor. Vaig fer la catequesi de l’època, amb aprofitament notori. No recordo, en canvi, que tingués gaire il·lusió a confirmar-me. En aquells anys corria la brama que el bisbe et clavava una bufetada a la galta. No és que jo temés. Ni era el cas que hagués perdut la fe i em veiés obligat a una cerimònia que no em pertanyia. No reflexionàvem pas tant, en aquella edat. El meu incert desinterès era causat per la incipient adolescència: aquest marriment arquetípic, aquest enuig constant, aquesta disconformitat amb tota mena de contacte, fins amb el de la roba. Potser sentia que no arribava prou afecte a la meva entranya coral. Un poc sol, em sentia inescoltat i sense parets que absorbissin els meus mots o que me’ls rebotessin en un eco de la meva veu que jo hauria agraït de veres. Em refugiava en els llibres de classe, els únics que tenia a l’abast. Passava hores mastegant, rumiant, assaborint la papilla espiritual amb què acabava convertint els fragments de literatura que els autors reproduïen al final de les lliçons. Al poble, en aquell temps, no hi havia biblioteca pública. I a l’escola, els llibres eren absents, fora dels que dúiem a la cartera.

Recordo que vaig anar amb desgana a l’església. Hi vaig anar tot sol. Les naus eren plenes a vessar perquè el dia era un esdeveniment singularíssim: el bisbe visitava el poble només cada tres o quatre anys. Algú havia dit que ja en feia més de cinc, tanmateix, que sa eminència no havia entrat a Arbeca. De joves preparats a rebre la confirmació, certament n’érem una colla llarga. El rector ens anomenava des de l’altar i cadascú sortia del banc assignat fins al passadís central, caminava les deu o dotze passes que el separaven del reclinatori, a l’altra banda del qual el bisbe era una imponent estàtua vestida de grana pel damunt de l’alba blanca, resplendent.

Jo vaig agenollar-me, poruc i tímid, com ho havien fet els que em precediren. Tenia el rostre abaixat, fit en les lloses del terra de la nau. El bisbe va demanar-me, amb un gest del seu braç, que aixequés el cap. Vaig sentir una intensa vergonya, una torbació tremenda que venia fent tomballons des de molt endins, barrejada amb una por tofenca, fràgil; amb una angúnia dessagnada. Vaig alçar els ulls fins a trobar els del bisbe, i hi vaig veure un candor capaç de sostenir amb quietud la meva mirada. La seva mà, amb el dit polze untat amb oli, es creuà sobre el meu front. Va aixecar lleugerament, delicadament, el serrell que jo tan m’estimava —i que era l’únic vestigi de cabell llarg que el pare deixava viure sobre el meu cap— i va fer lliscar el seu dit gros sobre la pell del meu front. No vaig sentir rubor, ni estremiment: va ser una percepció fugaç de tendresa, una calidesa gratuïta, madura, dolcíssima… Després, immediatament després, va acaronar-me el cap, a penes tocant-lo amb el palmell de la seva mà i em mirà novament, amb una mansuetud magnífica, reverencial i adulta.

Vaig tornar al meu banc profundament trasbalsat. Després del temps, guardo el perfum sencer d’aquella emoció. No recordava —no recordo, encara avui— cap carícia anterior. Cap, que no fos el contacte tendríssim i tímid de les mans de la mare sobre el meu cap moll, en pentinar-me abans del «parte» de les tres perquè anés ben clenxinat a escola.

En aquell temps la vida era més semblant al trànsit entre esbarzers, que no pas a la marinada vespral, tan amorosida. Tots els esbarzers, en aquells dies, tenien atrapats flocs de llana que arrencaven a les ovelles en pastura. Algunes dones del poble resseguien cada setmana els carrerons dels ramats per fer-se —un dia, potser, quan tinguessin prou flocs de llana robats a l’abraçada de les barces— un matalàs de llana, on l’amor conjugal seria més flonjo, més dens; i més lleugers i benignes els seus somnis. Les carícies no existien per a ningú. Eren inconegudes. Almenys les que no es repoduïen en la intimat marital. I potser ni aquestes… Qui sap!