Tabac de pot
Jo fumo. Confesso que fumo molt. Massa i tot. M’agrada bàrbarament, de fumar. En vaig aprendre a l’institut d’ensenyament secundari de Lleida. També hi vaig aprendre altres coses, certament. Més edificants i tot. Segur. Però de fumar en vaig saber en els seus passadissos amples i lluminosos.
No dic tota la veritat, si m’he de cenyir als fets, amb rigor. El meu germà segon i jo havíem fumat paper de diari, i també el paper cendrós i aspre amb què a la botiga de colonials embolicaven les arengades i el badejo salat. En fèiem un canut mal girbat, traçat de qualsevol manera, indestrament. Hi calàvem foc en un extrem i xuclàvem per l’altre. Una fumera agra, espessa, que durava just uns instants, car la brasa s’ofegava en les fibres matusseres del paper ens entrava als alvèols. Estossegàvem en convulsions histèriques; però sentíem vius els pulmons; era com una certesa que també érem allí dintre, en l’obscur del pit. Aquella era una forma fidedigna de conèixer que endins de nosaltres hi havia quelcom més que l’aire, que el nores invisible.
Diuen que quan els homes no tenien tabac a l’abast, fumaven fulles seques de col, o de bròquil. Jo això no ho he vist fer mai, però m’ho crec. Els que som empedreïts donem més importància al fum que a la seva qualitat, sobretot quan el tabac és absent i el desig, la necessitat, la il·lusió malaltissa, premen totes les artèries amb un assedegament metafísic que no sabria explicar; una ànsia realment indescriptible.
Però allò que fèiem el meu germà i jo, a la vora de la llar de foc de casa, quan ni el pare ni la mare no eren pròxims, no tenia res a veure amb el fumar de veritat. Això vaig fer-ho per primer cop als quinze anys, en un passadís de l’institut. Un company em va allargar un «celtes» curt i em va reptar a encendre’l i a fumar-ne tant com em fos possible. Em vaig captenir com un home: me’l vaig poder acabar. I me’n vaig empassar el fum entre tos i tos. No devia ser gaire més tard d’aquell esdeveniment que ja vaig comprar-me el primer paquet. Ho feia d’amagat de casa, és clar. La clandestinitat, pigallada d’ensurts i de sospites, vaig poder-la mantenir durant uns quants anys, fins que vaig ser universitari, de fet. Un dia vaig prendre el determini de treure’m de la butxaca el paquet després de sopar, a la taula del menjador, parsimoniosament. Vaig encendre una cigarreta, també parsimoniosament, amb tot el cos tens i els nervis a flor de pell. No va succeir res; una pregunta com un retret: «Així que fumem de veritat?». Un plural que es referia a mi, és clar; un plural llunyà i alhora directe, dur, malintencionat, potser resignat i tot. Vaig donar una resposta, lacònica: «Sí». Un «vaja, vaja!», també breu, aparentment superficial, va concloure la presentació en societat del meu vici. Havia entrat amb ple dret en el dret de ser estúpidament i heroicament gran.
Reconec, tanmateix, que aquesta manera nostra de fumar d’ara és lletja, sense cap interès, sense rituals, sonsament gestual i anònima. És tan fàcil de treure la cigarreta amb un cop al paquet, posar-se-la a la comissura dels llavis i encendre-la amb tota facilitat! Hi trobo el gust, però no pas la gràcia, francament.
La gràcia la tenia la petaca del tabac, i tota la ritualització que se’n derivava. Els homes fumaven menys abans, perquè era costós de confegir el cigarret. I perquè la feina de la dalla, de l’aixada, de les tisores de podar, de la pala o del rampill, no permetia pèrdues de temps injustificades. Els homes paraven la feina unes poques vegades al matí, i unes altres tantes a la tarda, quasi sempre en una idèntica cadència temporal. S’asseien sobre una roca, o es recolzaven al tronc d’un arbre, o a la paret d’un marge; miraven el cel, es passaven l’anvers de la mà per la boca, es llevaven un instant la gorra, el barret de palla o la boina i buscaven en la butxaca de l’armilla el llibret de paper, la petaca i l’encenedor de metxa, de benzina, o els llumins de cera, que feien aquella mena de remor múltiple, menuda i seca, dins de la seva capsa.
A mi m’havia agradat molt d’omplir de tabac la petaca del meu padrí. Era jo a qui generalment li tocava d’anar a l’estanc a comprar-hi les «pastilles», si els diners de casa arribaven; o el «pot» si els recursos curtejaven. Jo tenia l’honor igualment de comprar els llibrets de paper d’arròs, les pedres fogueres per als encenedors, i la metxa de cotó si era menester.
El meu padrí, quan arribava l’hora de fer-se el cigarret, buscava la petaca a la butxaca dels pantalons. El cuir s’havia fet vell i lluentejava de tant refrec històric. D’un color marró de xocolata amarga, feia, en canvi, una sentor agra, intensa. Se la posava sobre els genolls plegats, si podia asseure’s; o la deixava en una escletxa de l’espona, o fent tentines en la branca d’un arbre, si li curtejava el temps i no era el moment de reposar. Hàbilment extreia un paper del llibret, d’una extraordinària finor, amb els seus dits grossos, ressecs i sempre aspres. L’estrebava pels seus extrems fins a corbar-lo lleugerament. Amb la mà esquerra sostenia còncau el paper, guardava el llibret a la butxaca i agafava la petaca. La sabia obrir amb una mà i un parell de dits de l’altra. La bossa interior lliscava, rabassuda i més fosca, per les parets de la bossa exterior. Era com veure un infantament, com contemplar la sorgència d’un secret esperat. Llavors colpejava el cul de la petaca amb el dit petit de la mà que la sostenia i els filaments del tabac negre saltaven disciplinadament sobre la barca del paper de fumar que aguantava la mà esquerra. La justa mesura; la mesura perfecta. Feia lliscar la bossa interior pressionant-la contra la manuquella fins que s’amagava completament i es guardava la petaca a la butxaca del pantaló. Era llavors que començava l’art d’aplanar el tabac entre les parets del paper corbat, fins que la superfície era homogènia. Tot un estil que distingia els homes. El meu padrí ho feia sostenint-ho tot —paper, tabac i la consciència del temps que s’aturava una estona— amb els polzes i els anul·lars de les dues mans. Amb els índexs, que quedaven lliures, recorria la carena sinuosa dels fils del tabac fins a fer-ne un horitzó pla, com si hi hagués passat el corró; o el trill de l’era, potser. Plegava les parets del paper sobre d’elles mateixes, fent-les rodolar dues o tres vegades entre els dits. Amb una passada horitzontal i única de la seva llengua, a penes presonera de les dents i dels llavis, ensalivava l’estreta línia de goma brillant i tancava el cercle del cilindre. En lligava una de les puntes amb un gest traçut que dissenyava una hel·licoide en el paper rebregat, i es posava el cigar a la banda esquerra de la boca. L’encenia amb el seu encenedor de llautó daurat, que em recordava l’arquitectura d’un 4, la forma d’una cadira, la imatge d’un carretó amb la seva roda al davant.
Els encenedors dels vells eren així: dos tubs paral·lels a l’interior d’un dels quals hi havia la pedra foguera que espurnejava quan la roda rasposa la queixalava, impulsada pel palmell de la mà, en un refrec sec, quasi dolorós. Si jo l’encenia, quedava impresa l’empremta de les estries en la pell de la meva mà. La metxa de cotó, d’un color carbassa amb llistes trenades d’una llampant intensitat blau-marina, es comprimia literalment dins del tub més ample. Hi pujava i hi baixava només si hom tenia destresa a fer-ho, car una estirada massa gran la podia desallotjar, i feina rai com hi havia després a introduir-la un altre cop. Per encendre-la, calia fer arribar la metxa fins a l’altura justa de l’espurna; i mantenir-la sempre amb la cendra de l’última encesa. Per apagar-ne la brasa, només calia ofegar-la a l’interior, tot tapant amb el polze l’extrem superior del tub.
Les camises dels homes —i les del meu padrí molt especialment— anaven plenes de boïgues. Eren forats diminuts, amb la circumferència emmarronida. Ferides dels anys. Una camisa, aleshores, durava una eternitat. I les espurnes i la brasa dels cigarrets hi acabaven dibuixant una mena d’univers personal, extenses constel·lacions que s’ignoraven les unes a les altres. Algunes d’aquelles estrelles buides en la superfície soferta de la roba, desapareixien per art i encanteri d’una agulla que les travessava amb la seva estela de fil al darrere. A una supernova d’aquestes, irremeiablement li succeïa una altra floració al cap de poc temps. De més gran vaig saber que la causa d’aquella morfologia creixent la tenien els tronxos de tabac que venien mesclats amb la picadura. «És el tabac dels pobres, Carme», deia el padrí a la cosidora, que era la meva mare. «No veuràs cap ric del poble que porti les camises foradades. Ells fumen bo», concloïa. I crec que era cert.
El tabac dels pobres era aquella picadura grollera, d’olor excessiva, fortament agre, que venia envasada en el paper marró de palla dels «pots», gairebé cúbics, menuts, i de les «pastilles», més grosses, que s’amuntegaven en les lleixes de l’estanc, com si fossin toves eixutes de fang que volguessin bastir una paret. El tabac dels rics, no el vaig conèixer. Sí que sé, en canvi, que després de la picadura va venir el «caldo», segurament més fi, encara que més potent.
Com el meu padrí, molts homes s’incorporaven a la feina un cop havien fet tres o quadre xuclades al seu cigar; un cop havien contemplat el cel profund, o la boirina closa, abans de cadascuna d’aquestes xuclades. Tornaven a la seva aixada, a la reu, als arpiots, amb el cigarret a la boca. S’hi consumia lentament. Sovint calia encendre’l diverses vegades, fins que la proximitat de la cendra a la boca era insostenible. També com molts altres homes, el meu padrí es posava la burilla apagada en una de les butxaques de l’armilla, on era fàcil que es trobés amb altres germanes seves dels dies anteriors. A casa, a la nit, les esquinçava, una a una sobre la taula; amuntegava les restes del tabac que en podia encara extreure, pudent, recremat, obscenament negre, i les mesclava amb el tabac nou. Tot feia cap a la seva petaca. Ell mai no va llençar un rosegó de pa, ni una cotna de cansalada, ni un tros de patata bullida al seu tupí; ni una sola fulla de bleda cuita. Tampoc no va mai llençar una engruna de tabac.