Notes
[1] «La novela se ambienta entre tipos que viven en una barriada de casas baratas “Eduardo Aunós”, en el suburbio barcelonés. Gente bronca, fácil a la riña, viviendo en medios inmorales, entre los que viven algunas familias de gitanos, que son los personajes principales de la novela». [Tornar]
[2] «Camisa vieja», universitari i jove escriptor integrat a la tertúlia feixistoide que Luys Santa Marina reunia al Lyon d’Or durant els anys trenta, Ros fou membre destacat de l’elit intel·lectual que després de la Guerra Civil mirà d’implantar el model cultural del feixisme espanyol a Catalunya. Col·laborador del diari Solidaridad Nacional, dirigit pel mateix Santa Marina, i de la col·lecció «Poesía en la mano» de Juan Ramón Masoliver, desenvoluparia una àmplia obra literària primer a Barcelona i després a Madrid. El 1963 va recollir les seves Poesías completas (1928-1962) i el 1965 l’Editora Nacional va publicar la seva Antología poética de la lengua catalana. [Tornar]
[3] El tema el devia preocupar perquè al cap de només un mes també avalava l’edició del primer volum de les memòries d’Amadeu Hurtado —Quaranta anys d’advocat, publicades a Mèxic l’any 1956— «sobre todo, porque decepcionará a los separatistas y a nuestros enemigos políticos en general». [Tornar]
[4] El mecanoscrit d’Han matado un hombre, han roto un paisaje (la primera novel·la de Candel publicada després de Donde la ciudad cambia su nombre) va ser presentat a censura el 22 de juliol de 1958 per l’editorial Janés. La peripècia del text la va analitzar amb cert deteniment Abellán al citat Censura y creación literaria en España (1939-1976). El lector número 14 va assenyalar que «la violencia formal» de la novel·la «es asombrosa. Dice las cosas con sus nombres, sin pelos en la lengua». Es proposà que fossin eliminades 448 línies! [Tornar]
[5] Aquestes dues retallades, com a mínim la primera, tal vegada es podrien haver evitat. El mes de setembre de 1964, al tram final de l’autorització de l’assaig Maragall i la Setmana Tràgica de Josep Benet, el cap de Lectorado d’Información Biliográfica va haver de permetre la reproducció d’una carta de Maragall a Ortega y Gasset. D’entrada, s’havia censurat, però el fet que Revista de Occidente l’hagués publicada aquell mateix mes de setembre va deixar a censura sense arguments per justificar-ne la supressió. [Tornar]
[6] Els fragments censurats es troben a les pàgines 45, 120,138, 141-142, 184, 190-193, 217, 219, 236-237, 265, 270, 295, 311, 318, 320, 391, 344, 352, 392. (En el llibre en paper, es clar). [Tornar]
[7] Totes les paraules poden tenir la seva època o la seva circumstància despectiva. Durant la guerra de Cuba els catalans en van fer de les seves, per allà. Per la cobla que reproduïm ja es veu que no es considerava massa afalagador haver nascut a Catalunya: «En el fondo de un barranco canta un negro con afán: ¡Ay, madre, quién fuese blanco, aunque fuera catalán!». [Tornar]
[8] Sobretot no hi ve. Abans de la guerra, algun cop, certs contingents de murcians i de valencians van arribar en èpoques de vaga, a rebentar-les posant-se a treballar ells. D’aquí venien alguns odis i allò de «heu vingut a menjar-vos el pa», frase que més tard s’ha aplicat a la bona de Déu. Això m’explica l’home que m’adoba la màquina d’escriure. El pare d’un amic meu que es diu Ricard Clares va venir de Múrcia a Catalunya com a «esquirol». Però ell no ho sabia. Quan ja era a Barcelona es va adonar del paperet que li havien encolomat i s’afegí als vaguistes. Avui, el seu fill, aquest amic meu, completament català, és un obrer conseqüent en memòria del seu pare, que va saber reaccionar davant la injusta aventura a la qual l’havien ficat. [Tornar]
[9] Peus en aigua freda pels volts del menstru; saltar ben fort des d’una cadira, també per aquestes dates, per provocar la regla o despreniment; ús d’alguns emmenagogs de farmacopea o casolans, com ara l’api o les purgues. Finalment, el més segur: el raspat, mil pessetes, fet per metges que es recomanen unes a altres i que viuen als antics barris extrems, com Sants i la Bordeta. I més coses. La majoria de matrimonis, però, practiquen el mètode de «vessar fora». Com que no saben que la dona té uns dies infèrtils, el practiquen sempre. Els qui ho saben, ho saben malament, només perquè ho han sentit explicar, i no se’n fien, no hi acaben de creure perquè asseguren que els ha fallat. Hi ha home que cohabita tranquil·lament amb la dona, però l’amenaça si queda embarassada. Aquestes dones es renten amb irrigacions d’aigua freda i emmalalteixen prematurament de la matriu i dels ovaris. [Tornar]
[10] Deu venir de la paraula castellana vale. En català és «fet a amagar o a córrer» o «cuit», però aquestes expressions no les vam agafar. [Tornar]
[11] En castellà és tala. [Tornar]
[12] Chichireveque, em diu un andalús que en deien, d’aquest joc, al seu poble; i un murcià, al seu, «piola». [Tornar]
[13] Encara que té una fonètica catalana, no sé si ho era o era simplement invenció nostra. [Tornar]
[14] Ningú no ha sabut donar-me raó d’aquest joc. [Tornar]
[15] El nom més aviat sembla castellà. Això no obstant, els títols de les figures que fèiem després no ho eren pas. [Tornar]
[16] «Corrida perquè és penca nova»? Penca de bacallà? O es refereix al penco o jamelgo que es diu en castellà? [Tornar]
[17] Tinc entès que això no és català. En tot cas, es tracta d’un castellà catalanitzat o viceversa. [Tornar]
[18] També és una forma catalana espúria, de Francisco en lloc de Francesc, però molt arrelada. [Tornar]
[19] Una altra forma del cas anterior. [Tornar]
[20] Aquí no sé ben bé si afegíem «embotellada» o què. Tinc entès que això era una cançó de Setmana Santa, però nosaltres ho aplicàvem perquè ens semblava que hi esqueia. [Tornar]
[21] Encara que no ve gaire a tomb, em sembla oportú d’explicar aquesta anècdota, que no té altra relació amb l’assumpte que la seva referència a la llengua catalana. Fa uns quants anys em van enviar a Salamanca per fer un reportatge sobre l’embarcament dels toros destinats a les corridas. A la fi vaig anar a raure a la ramaderia del comte de Mayalde, en ple Guadarrama. Vaig coincidir-hi amb el comte i la seva muller, i vaig dinar amb ells. Tenien a la finca una capella i un capellà per al seu ús exclusiu, un capellà que devia viure com un rajà. Mentre contemplava com empaitaven els toros per portar-los als corrals, el beatífic capellà em va preguntar d’on era jo, d’on venia. Quan li vaig contestar que de Barcelona se’m va posar a parlar en català. Vaig passar una mala estona per tal de poder-li seguir la conversa. Em passà la mà per la cara. Li vaig preguntar si també era de Barcelona, ell. No. D’algun poble de Catalunya? Tampoc. Valencià? Mallorquí? No, no. Somreia per sota el nas. Havia passat alguna temporada a Barcelona, a Catalunya? No. Mai, mai. I doncs? Havia estudiat el català —en les seves llargues estones d’oci, vaig pensar jo—, com hauria pogut escollir el francès o l’anglès. [Tornar]
[22] Madariaga qualifica el gallec de dialecte, España, pàg. 209. [Tornar]
[23] Hem vist que Alfredo Mañas, a La Feria de Cuernicabra gasta sempre el «chafardear». Li alabem el gust. [Tornar]
[24] «Lleida és la província menys catalana de totes», m’han dit alguns catalans, quan els he explicat això. [Tornar]
[25] M’explicava l’Emili Pascual, de Plaza-Janés, que, en una excursió pels contraforts del Pirineu català, va trobar un pastor amb la seva samarra, el gos, les ovelles, i el gaiato a les espatlles. «Heus aquí un autèntic Manelic», va pensar. I quan li va cridar, de lluny estant, que es posés així o aixà, per tal de fer-li unes quantes fotografies, va resultar que tot i l’aspecte de Manelic guimeranià no era català: era andalús [Tornar]
[26] Suposo que als autors que els va correspondre d’ésser inclosos en aquests llibres per a infants, això els devia produir una satisfacció enorme. (Diguem de passada que tots els autors que apareixen en els llibres escolars d’avui dia són morts i ben morts: Hartzenbusch, Samaniego… Dels vius, Pemán, Rafael Sánchez Mazas i pareu de comptar.) Aquests autors que he esmentat abans devien saber que «sortien» en aquells llibres. Però no devien saber que també eren llegits a les escoles de barri on radicaven forts nuclis d’immigració. En una entrevista que vaig fer a Josep M. de Sagarra un any abans de la seva mort, li vaig dir: «Jo vaig llegir versos seus quan era petit, als llibres que ens servien de text a les escoles. ¿Ho sabia, vostè, que els infants dels suburbis, fills d’immigrants, hi apreníem el català, en aquests llibres?». A la qual cosa, Sagarra, sorprès i meravellat, contestà: «No ho sabia. Realment, ja que vostè ho diu, me’n sento orgullós i emocionat». [Tornar]
[27] Jo no em creia gaire això de les dues llengües. Em pensava que el gallec no estava tan arrelat a la seva terra com ací el català. Però m’asseguren que potser hi està més i tot. Hi ha molts pobles i poblets, propers a les capitals de província, on només es parla gallec, exclusivament gallec, i el castellà és completament ignorat. Entre els molts gallecs que hi ha al barri on ara visc, de vegades sento alguna mare que renya el seu fill en gallec. Molt bonic. De tota manera, observo que aquests immigrants van perdent el seu idioma natal. [Tornar]
[28] Estrujado. [Tornar]
[29] Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraíso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parla en aquest magnífic article. [Tornar]
[30] [Nota de l’editor:] La crítica implícita a l’original va desaparèixer a la versió publicada. El català simplement l’havia substituït «una altra assignatura» [Tornar]
[31] El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a propòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat». [Tornar]
[32] De La Vanguardia (13-VIII-63), extractem això: «En el último número del Boletín del Instituto Nacional de Estadística se publican unas interesantes tablas definitorias del movimiento de migraciones en el seno de España, de las cuales conviene extraer las noticias referentes a Barcelona. Y esto no sólo por nuestro interés directo en ellas, sino también porque nuestra provincia resulta ser la más copiosa como destino y meta de los españoles que determinan levantar su casa. En efecto, una estadística referida al mes de enero del corriente año cifra en 33.180 los españoles que tomaron tal providencia, y de ellos 9.548 vinieron a afincarse a nuestra provincia. La de Madrid recibió 3.821 inmigrados y la de Valencia 3.064.
»La estadística, formulada con extraordinaria precisión y apretado rigor, nos retrata con el máximo detalle las peculiaridades de esta masa de nuevos barceloneses. Resulta así que los 9.548 inmigrados en aquel mes son 5.369 varones y 4.179 mujeres. Al concretar sus características profesionales aparecen entre ellos 1.628 obreros calificados, 2.088 no calificados, 91 servidores domésticos y similares, 273 empleados administrativos, 269 técnicos y 6 empresarios. Forman parte de esta masa 519 analfabetos y 5.193 personas estimadas como inactivas, por su edad u otras circunstancias». [Tornar]
[33] El periodista sempre calcula a ull. En realitat, són de 8.000 a 9.000 les barraques que encara hi ha a Barcelona. [Tornar]
[34] L’alcalde d’un d’aquests llocs va treure del poble un d’aquests visitants. Va preveure que es quedaria sense veïns, convençuts pels arguments i les explicacions enlluernadores d’aquell element. Unes explicacions de vegades exagerades per aquest afany tan humà d’exhibició que tots tenen per a demostrar l’encert de la seva decisió d’emigrar. [Tornar]
[35] Gairebé tots han anat a parar en aquest barri de l’Hospitalet, entre Pubilla Casas i Can Vidalet. Em diuen que fins i tot el rector els ha escrit demanant-los que li busquin casa, puix que els seus feligresos són aquí. No sé si és un acudit que ha tingut el rector, o un acudit d’ells. [Tornar]
[36] «Els andalusos han ocupat Catalunya i els gallecs la Companyia de Tramvies», es diu també. [Tornar]
[37] Encara que ho diu sense mala intenció i sense adonar-se’n, fins i tot amb simpatia i a tall de defensa, té gràcia aquesta observació que són «bona gent»; implícitament admet que és una cosa ben rara d’ésser-ho, no essent català. [Tornar]
[38] Durant un quant temps, als immigrants, se’ls deia «coreans», concretament als del sud. També els anomenaven així a Bilbao i a Avilés. És curiós que a Torí i a Milà també anomenen «coreans» els qui procedeixen del sud d’Itàlia. [Tornar]
[39] Anant amb tren, vaig parar l’orella a una conversa que sostenien al meu costat. Un policia destinat a Puigcerdà, que feia anys que hi vivia, explicava que als seus fills encara els deien la «infamant» paraula de xarnegos (el qualificatiu «infamant» era d’ell). —Y eso que ellos ya han nacido en Puigcerdà —afegia l’home. [Tornar]
[40] Com ja hem assenyalat, aquest fenomen de creixement desmesurat s’ha produït a tots els centres receptors d’immigració. Però volem posar aquest altre exemple: Cornellà, que l’any 1939 tenia 8.000 habitants, ara en té 50.000. Es calcula que cada mes augmenta en 1.000 habitants més la població, només d’immigrants. [Tornar]
[41] «Los hombres de los picos», els diu la gent de les barraques a les brigades de demolició. A les dones, quan els veuen, els vénen tremolins. Acostumen a caure sobre la barraca sentenciada a les hores que els homes estan treballant. Saben que un home acorralat és com una fera malferida. Aquestes brigades generalment són compostes de peonatge, peons vells, gent també d’enrunament, esfondrada, exposats a quedar-se sense feina a cada moment. Saben que la seva tasca és ingrata i la fan com avergonyits de cara al públic que els mira o de cara als seus germans perjudicats, però obeint obsequiosament l’encarregat o el capatàs. S’adonen que si fossin homes com cal haurien d’emprendre-les a cops de pic contra els caps que els manen [o contra la força armada que els resguarda]. Jo els he vistos en diverses ocasions. Una vegada a la muntanya, mentre el capatàs [i el caporal dels guàrdies] dialogava amb els de la barraca condemnada a desaparèixer, ells s’entretenien provant d’abastar unes figues raquítiques i gairebé inexistents d’una figuera pròxima, com volent eludir aquell afer tan enfarfegador o situar-se’n al marge. Com que l’enrunament no es va portar a terme, van respirar, alleujats. Garlaven tots animats entre ells i es picaven cops a l’esquena. [Tornar]
[42] Heus aquí, en quatre pinzellades, un mostrari de les molèsties de viure al suburbi que cal suportar a Can Tunis: barraques sobre la Fossa, que reben tota la fetor que de vegades puja dels morts del cementiri, de la fossa comuna; les del Valero i de Banderes i barri de Can Clos, prop d’on s’acumulen les escombraries de Barcelona; barraques de Jesús i Maria, al peu del cementiri, propenses a les inundacions cada vegada que plou; barraques de la Bomba, a tocar d’aigües canalitzades i insalubres i dels barris d’escombraries de Can Pi. En diem més? No cal, per què? [Tornar]
[43] Quan repasso aquest llibre per donar-lo a la impremta, són 140.000 pessetes de cop que cal donar per a aconseguir aquests pisos. Han passat dos mesos, només. És una cursa desenfrenada que no sabem on ens porta. [Tornar]
[44] Aquesta descripció, ja la vaig aprofitar per a la meva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje. Per tal de no reproduir una cosa ja impresa, m’he estimat més recórrer a aquestes notes que prenc diàriament. [Tornar]
[45] Havien d’unir-se, formar una cooperativa, començar a fer estalvis, i en dos o tres anys… Això dels dos o tres anys era el que no entenien ni els convencia. Com ja hem dit, fa cinc, deu, quinze anys que viuen així. I així en viuran molts més. Però creuen en una solució immediata i taumatúrgica. [Tornar]
[46] Heus ací el que jo vaig anotar per aquells dies, amb motiu d’això: «Un affaire silenciós. —A la Muntanya, a les Banderes, un centenar de barraques han estat amenaçades de demolició. No estan legalitzades —així anomenen les altres—, perquè no tenen número o placa. Ja fa mesos que són fetes. A part el dret que tenien a edificar-les, per què van deixar que les fessin per enrunar-les ara? És absurd.
»Bé, l’amenaça d’enrunament és per al 21 d’aquest mes. (Aquestes notes són del 7 de setembre de 1962.) Els propietaris de les barraques condemnades poden escollir entre anar a Missions o tornar-se’n als seus pobles, viatges pagats.
»Ahir al matí es van presentar els del picot. La primera barraca que van enderrocar, l’home era dintre. (Ja hem dit que sempre actuen procurant que els homes siguin fora, a la feina.) L’home va oposar resistència, i, mentrestant, van avisar el senyor rector, el qual va anar a veure l’alcalde, el portà al lloc de l’incident i, de moment, es va suspendre la demolició.
»Per aquestes barraques, els seus habitants han abonat diverses quantitats que oscil·len entre les 5.000 i les 20.000 pessetes a diversos individus, a uns pel terreny, a uns altres pels materials de construcció, a uns altres per les barraques ja fetes.
»El rector ha recollit unes declaracions signades pels ocupants de les barraques dient qui els va vendre el terreny, la barraca o els materials, i quant en van pagar. Aquest matí el rector m’ha ensenyat aquestes declaracions. No he pogut observar-les amb deteniment. Seria interessant d’esbrinar qui són aquests venedors, si ocupen càrrecs elevats i on.
»Un dels qui han fet més negoci, perquè sembla que construïa unes barraquetes i les venia per 16.000 pessetes, és l’amo d’un dels bars dels voltants, que és una mena de cacic d’aquells verals. És alcalde de barri, o en fa. És president de l’associació de veïns del lloc». [Tornar]
[47] És digne de remarcar, en aquest paràgraf, la distinció de privilegiats que s’atorga a aquests barraquistes de Jesús i Maria per damunt dels altres. Per què? Se’ls fa l’honor dels refugis, i les seves barraques per a uns altres de —en certa manera— categoria inferior: gitanos, gent de les coves, refugiats de les Missions… Però al mateix temps s’elegeixen les millors barraques per tal que aquests altres també surtin guanyant amb el canvi. El qui ha d’abandonar la barraca, aquesta barraca ja assenyalada com de les millors del barri, inconscientment odia aquest més miserable que ell que vindrà a «gaudir-ne» i a desfer tot el que ell va fer amorosament. I per això s’estimaria més que l’enderroquessin. Al mateix temps posen en evidència els veïns que tenen les barraques pitjors del grup. No es poden espatllar més coses en menys temps. Ai, aquests Maquiavels amb alts càrrecs i responsabilitats! [Tornar]
[48] En realitat, aquests estatges tenen uns preus estipulats segons els metres quadrats. Acollits, la majoria, als beneficis de la Llei del 5 de juliol de 1954, el constructor cobrava per cada un 30.000 pessetes de l’Estat. Sembla que, a causa d’alguns abusos, n’hi ha que han deixat de rebre aquesta subvenció, i han hagut d’encarir-les per tal de rescabalar-se’n. Explicar totes aquestes coses és un embolic, i no sabem si els mateixos experts s’hi entenen, encara que suposem que sí. Com que ja no estan acollits a aquesta llei no poden ostentar el títol d’econòmics, però nosaltres, per entendre’ns, seguirem anomenant així tots els que es construeixen a les zones suburbanes, generalment per a gent obrera. [Tornar]
[49] Parlant dels gallecs amb els gallecs, un d’ells, també tramviaire, és clar, després de dir-me que hi ha set races de gallecs, em recita, rient: «Finos, entrefinos, / marranos y cochinos, / unos ladran y otros muerden / y otros ni su madre los entiende». «¿Le importa que lo ponga en un libro?». Arronsa les espatlles. «Poúngalo.» [Tornar]
[50] De tota manera no cal astorar-se pel que fa a això darrer, perquè moltes d’aquestes característiques —i de pitjors— corresponen igualment a altres honorables grups de gent. El que passa és que aquests sentiments es palesen molt més entre les persones de les quals ens ocupem, i sense la salsa o el vernís de literatura ni intel·lectualismes. [Tornar]
[51] Aquí ho posen en català. [Tornar]
[52] Deu ésser una errada d’impremta. [Tornar]
[53] [El V Festival de la Cançó Mediterrània, amb Se’n va anar com a guanyadora, ha donat una mica la raó a les opinions d’aquests nois.] [Tornar]
[54] [Nota de l’editor:] A la versió publicada, la frase censurada es va substituir per aquesta: «Mai no s’ha comptat amb un per a res». [Tornar]
[55] [Nota de l’editor:] Aquesta expressió es va neutralitzar dient «et preparen» [Tornar]
[56] Heus aquí el que vaig escriure sobre aquest punt, al meu quadern de notes, l’any passat: «Sembla que hi ha una invasió de Testimonis de Jehovà pels nostres barris. Molta gent en parla. Reparteixen llibres, bíblies, fullets. Jo en tinc un, d’aquests fullets. “¡Despierten del sueño!” Ofereixen ajuda. El rector de Port ja es va exclamar i a través de la Hoja Diocesana va avisar contra els qui van per les cases discutint de religió. Hauria de buscar aquest full perquè era tot un poema. Els misteris de la religió ja han estat discutits, venia a dir: l’Església és molt sàvia perquè vinguin d’altres, ara, a esmenar-li la plana.
»Aquest matí m’explicava una bona senyora que es diu Maria, com van per les cases, com van anar a casa seva. Van en parelles —diuen ells— com els apòstols. Crist anava predicant per la terra, oi? Ells també. Aquesta senyora Maria està molt contenta, perquè diu que no es fiquen amb les seves idees, sinó que les hi respecten. Ella els ha explicat que va a l’església, i ells li han dit que ells quatre —els dos Testimonis, la senyora Maria i el seu marit—, parlant de Déu, ja constitueixen l’Església. [També li han dit, em diu, que la Mare de Déu va ser verge fins que va tenir Jesucrist. Després ja no, perquè se li va desenvolupar la matriu. Això és un argument que convenç. Tots opinen que una senyora amb una matriu dilatada… A més, segueix explicant aquesta dona, els Testimonis de Jehovà li van acabar d’explicar que aleshores es va casar amb sant Josep i ja va fer ús del matrimoni».]
Sentir explicar tot això deu ésser allò que no hi ha. Seria fantàstic d’ésser-hi, en aquestes discussions plenes de disbarats.
«Com que aquesta mateixa senyora Maria els explica que de vegades, quan ja de nit puja al terrat a recollir la roba estesa, es queda mirant les estrelles i dóna gràcies a Déu per la seva grandesa, els Testimonis de Jehovà li aclareixen que així, i no d’altra manera, és com ha de resar.
»També van anar a casa d’una altra veïna de Port —segueix explicant-me aquesta dona—, però aquesta els va rebre bastant malament dient-los que ella s’havia casat per l’Església, els seus fills eren batejats també per l’Església, que farien la primera comunió, i que de vegades anava a missa, quan era per algun difunt, o alguna festa extraordinària. Tot i això, no creia ni en els capellans ni en ells —els Testimonis—; no creia en els homes, només creia en la Mare de Déu. Els Testimonis li diuen que Déu no té mare, que qui va tenir mare va ésser Jesucrist. Ella s’hi enfada, perquè això ho considera un insult.» Sembla que abans anaven per les cases i entraven i es presentaven dient: «No sap que s’acosta la fi del món?». Com és natural, els clavaven la porta pels nassos. Ara he vist que no. Quan es van inaugurar aquests nous pisos on visc ara, de seguida van iniciar una incursió. A casa també van venir. Anunciaven l’arribada d’un nou regnat espiritual millor. [Tornar]
[57] El rector ens facilita aquests números de tres diumenges no escollits a l’atzar, sinó un diumenge d’hivern, un de primavera, i un altre d’estiu: Dia 4 de novembre de l’any passat: 348 persones assistents a missa; 24 comunions. Dia 28 d’abril d’aquest any: 392 assistents a missa; 37 comunions. Dia 14 de juliol: 323 assistents a missa. No es va recordar d’apuntar les comunions. Observem que l’estiu és l’època de menys assistència i la primavera la de més, encara que també cal advertir que de novembre de 1962 a aquest abril de 1963 la parròquia havia augmentat, amb els nous pisos, en uns 700 feligresos, d’un sol cop. [Tornar]
[58] M’explicava un fresador que algun dia, entre setmana, no pot resistir més, i deixa de fer hores extraordinàries per tal d’arribar a casa seva i veure el seu fillet jugant i corrent, perquè d’altra manera durant els sis dies de la setmana només el veu dormint. [Tornar]
[59] Ens consta que en resposta a un anunci de La Vanguardia en el qual se sol·licitava un magatzemista que sabés llegir i escriure i les quatre regles, es van presentar de 15 a 20 mestres, entre altres professions liberals. [Tornar]
[60] La immigració a Catalunya. [Tornar]
[61] La immigració a Catalunya. [Tornar]
[62] La immigració a Catalunya. [Tornar]
[63] La immigració a Catalunya. [Tornar]
[64] Ramon Folch i Camarasa m’explica aquest diàleg de pagesos, sentit en una estació del tren, en el qual aquest verb, emprat cinc vegades, substitueix cinc formes diferents:
«I els conills?» «Fotuts, noi. No se’m foten.» «Veiessis els meus, en canvi!» «Què els fots?» «Pastanaga.» «I s’ho foten?» «Ja ho crec.» «No fotis!» [Tornar]
[65] Les remarques sempre són nostres. [Tornar]
[66] [Nota de l’editor:] Ediciones Península, a la col·lecció «Ibérica» (la mateixa en la qual es van publicar Nosotros, los valencianos i Maragall y la Semana Trágica), va editar la versió espanyola censurada de Los otros catalanes el mes d’abril de 1965. [Tornar]
[67] Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans. [Tornar]