FORMEN UN MÓN A PART ELS IMMIGRANTS?

Jo crec que no formen un món a part, sinó que els obliguen a formar-lo. Tampoc no gaire intencionadament; més aviat és cosa de les actuals circumstàncies d’immigració en massa, el creixement a pegots de les ciutats i el desenvolupament urbanístic imprevist de com sigui i per on es pugui. I d’altres coses. Però el resultat és que formen grups a part. O se’ls obliga a formar-los. Això és el que em sembla a mi. D’altres opinen tot el contrari. I addueixen la fusió o intercanvi de defectes i virtuts, de costums i folklore. Potser hauria hagut d’escriure aquest capítol després d’haver parlat d’altres facetes de l’immigrant, tals com els seus costums, la seva religiositat, la seva cultura i la seva educació. Però m’he estimat més deixar això ben clar i passar després a l’altre aspecte de la qüestió.

Probablement la pregunta no és ben formulada. O sigui que sí, que formen un món a part, però no una societat. O també. O tampoc. O a la inversa. Potser no és aquesta la separació justa. Potser formen món a part, no pas perquè no són catalans sinó perquè pertanyen a les classes més baixes de l’escalafó social, això que avui, eufemísticament, en diuen les «classes econòmicament dèbils».

Als capítols anteriors ja hem vist que la immigració de postguerra, heterogènia i tot, tant pel que fa a la seva diversa procedència com per la varietat d’ocupacions dels immigrants, s’ha assentat als sectors de la perifèria ciutadana, i ha constituït això que en aquesta època i de manera especial qualifiquem de suburbis. Ells, aquests altres catalans, formen el cinturó de les poblacions que ocupen. Per això immigrants i suburbi vénen a ésser el mateix. També per aquest sol motiu queden automàticament una mica al marge, fins al punt que el nucli urbà els oblida i fins i tot els desconeix. Aquest món a part que indubtablement formen o els fan formar em donà la norma per al títol d’una de les meves novel·les més conegudes: Donde la ciudad cambia su nombre. Però, com ja he apuntat abans, la diferenciació no es fa entre catalans i no catalans, sinó entre els qui tenen i els qui no tenen. El que passa és que en aquests barris és precisament on hi ha més forasters que no autòctons, fins al punt que si actualment l’element immigrant, segons diuen, representa del 47 al 53%, en alguns d’aquests reductes arriba a ésser el 90 i el 95%. Per això no ens ha d’estranyar que algun català d’aquests verals, davant aquesta complicada pregunta de si l’immigrant forma societat al marge, inverteixi els termes i contesti, àcidament, que en realitat els qui van formant societat al marge són els catalans. No li manca raó. Al bosc on ell viu, i allunyat de les perspectives, això és el que passa. Aquest català està probablement escamnat i diu que abans —no sé ben bé a quina distància posa aquest «abans»— en general només emigraven els més pobres d’altres regions; i que actualment la immigració enclou altres estaments. Per això —segueix dient— les primeres immigracions quedaven localitzades principalment als suburbis; actualment ja no hi ha distinció de barris. L’immigrant és a tot arreu. No ho sé pas. Però, encara que sigui així, jo que crec que sí, que existeixen aquestes separacions de barris, aquestes separacions que determinen les classes socials, i això a desgrat dels matisos que, indubtablement, també existeixen.

A les zones suburbanes, el català, si no absorbit, ha estat diluït. Només el trobem encara amb certa preponderància als barris arcaics. Allà s’ha fusionat amb els forasters, o els forasters amb ell, i em penso que ha predominat el matís català, per dir-ho així, com ha passat a Port. Si no hagués estat per les allaus posteriors, l’immigrant s’hauria convertit en un autèntic català, difícil de destriar de l’autòcton. A molts, els ha passat.

A part els barris arcaics, el català apareix més sovint en nuclis d’estatges «econòmico-cars». De tota manera, s’hi troben en franca minoria. Aquests barris no es presten tant a la mútua absorció. Els seus estadants, fins i tot els mateixos immigrants, no es consideren tan plebeus com l’immigrant vulgar, i fan una vida menys oberta que l’habitant dels amuntegaments, i, si no menys oberta, més orgullosa. Aquests no saben res ni volen saber res sinó d’ells i de la posició que creuen que els ha donat la «seva» casa. Molta gent d’aquesta té fums de nou ric. El fet d’habitar zones d’extraradi o suburbanes no els fa creure que formen una societat marginal, sinó que estan voltats d’una gent que no hauria d’ésser allà i els quals caldria traslladar de lloc. En realitat aquestes persones són una espècie de gènere intermedi. La classe mitjana de l’estatge suburbà, com si diguéssim.

Un altre català d’aquests verals, que creu que la gent dels barris d’immigrants forma societat al marge, també creu que seria interessant d’establir contactes amb la gent de la ciutat. Però establir contactes, que en realitat consisteix a venir a veure l’element suburbà com qui va al zoològic, o amb millors intencions, no condueix a res, o condueix a molt poca cosa. L’ideal hauria estat la barreja, la barreja amb la justa i relativa igualtat, perquè no sorgissin torbadores comparacions. Però això s’ha tingut molt poc en compte, a part que s’al·lega que és gairebé impossible. En una immigració dosificada i en una Catalunya que es governés una mica ella mateixa, potser sí, que s’hauria pogut fer. Encara que jo advoco més per la barreja que per la dosificació. Perquè és molt discutible i difícil de determinar fins a quin punt és lícit d’impedir que una persona busqui els mitjans de vida al lloc que millor pugui satisfer les seves necessitats peremptòries. ¿Com es pot impedir que vagin a Barcelona, Terrassa, Manresa, Manlleu, Sabadell o Mataró aquests homes que a les places de Villafranca de los Barros, de Cabeza de Buey, de Medellín, de Carmona, d’Antequera, esperen dia rere dia que els contractin, i tornen a casa desmoralitzats, angoixosos, tristos i acorralats perquè no tenen pa per a la dona i per als fills?

En realitat, els immigrants formen societat a part aquí, de la mateixa manera que en formaven allà. És el trist destí de la seva condició de baix proletariat.

D’aquests llocs esmentats on sempre queden homes a la plaça perquè no hi ha prou feina per a tothom, ens expliquen els qui n’han arribat —de Carmona, per exemple i concretament, província de Sevilla—, que cada setmana la parròquia reparteix l’ajuda americana i altres coses perquè la gent pugui viure. O millor, perquè no s’arribin a morir. Aquestes despeses són pagades amb una subvenció de l’Ajuntament, el qual rep una ajuda de l’Estat per a aquest fi. [Un cop més, la «caritat» encobreix la «injustícia»].

Un cop aquí també van trobar el mateix tipus de caritat, i la mateixa manera de tractar-los i de considerar-los. Rebien allò que els donaven i, alhora, es veien circumdats, voltats, assenyalats. Eren una altra gent. No eren com els de la terra on arribaven.

De «rebre» a «demanar» no hi ha més que el procés d’invertir els termes. I del «demanar», se n’ha arribat a fer una font gairebé normal d’ingressos. Perquè hom atén de la manera que pot la necessitat sense reparar ni intentar de resoldre el perquè d’aquesta necessitat. Més que tornar-se pidolaires, els fan tornar pidolaires. I d’un altre món, d’una altra societat. Són «aquesta gent», una «mena de gent», els exemplars del zoològic que dèiem abans.

Als nous estatges on l’immigrant es va encabint —fins i tot a les barraques i als refugis prefabricats—, hi ha qui posseeix uns pseudomobles, unes bones cortines, unes bones el que sigui, i, això no obstant, «demana» una manta, o una panera per al nounat. La veritat és que generalment els cal. Però el que és certament greu no és la manca d’una cosa necessària, sinó la manca d’un criteri just per a mesurar equànimement la seva necessitat; un criteri just que els va ésser deformat a còpia de «donar» seguint només els dictats d’un cor malaltís que no va pensar que a aquest «donar» segueix un «demanar» que deforma la dignitat humana, que destrueix la dignitat humana i, en alguns casos ben lamentables, l’esperit de treball de l’home. I encara és més greu el fet que aquest «donar», amb el seu «demanar» deformador, no solament s’ha aplicat en l’aspecte material d’unes mongetes, unes flassades, uns matalassos, sinó també en unes influències, unes recomanacions, unes distincions, uns favors, diguem-ne, de tipus moral o almenys intangibles.

És en aquest aspecte que jo crec que formen més societat al marge els immigrants, una gran majoria dels immigrants, els seus genuïns representants: en la seva misèria i en la seva injustícia més que no en la seva catalanitat o manera de catalanitat; en el fet de donar-los pa o certificats de bona conducta per a fer-los callar i treure-se’ls del damunt, o de crear un món a part amb el seu pintoresquisme, el seu perniciós pintoresquisme, o de creure que són així i han d’ésser així.

La prova és que sorprèn que hi hagi catalans que visquin en aquestes zones suburbanes; i més encara si viuen en barraques, rellogats o d’una manera miserable. I sorprèn fins i tot quan es tracta del català fill d’immigrants. Aquests ja no han d’ésser d’aquest món a part.

No fa gaire parlàvem d’això amb un amic meu que es diu Pelegrín. Ell és català. De naixement i perquè ho diu. Va néixer a la barriada de Can Tunis. Els seus pares eren murcians. Van venir a Barcelona l’any 23. Ell va néixer el 25. Els seus nombrosos germans havien nascut a Múrcia. Parla perfectament el català. Els seus germans, no. (El fet de néixer en un lloc o en un altre és molt significatiu i determina una actitud o una altra). La seva dona, catalana d’idèntiques condicions que ell, ja no parla tan bé el català. Però no és això el que volíem explicar.

Em diu aquest amic meu que quan va anar al Sindicato de la Vivienda, o Patronato, perquè s’havia casat i li calia un pis, un tal senyor Chacón es mostrà estranyat: «¿Un catalán buscando piso?».

No hi havia caigut, ell, que també els del país es reprodueixen. No podien pas casar-se tots els germans i quedar-se a viure tots a la mateixa casa.

Va viure rellogat un quant temps. Després comprà o llogà, amb el seu traspàs corresponent, un pis. Segons ell, ho tenen millor els qui vénen de fora, o alguns dels qui vénen de fora, que no els qui, com ell, han nascut i s’han criat aquí, perquè d’aquells n’hi ha que s’han venut un terreny al poble, diu, i amb això paguen el traspàs o l’acompte de l’estatge. O bé, acostumats a guanyar poc a la seva terra i a la seva frugalitat de vida, aquí poden fer estalvis. A ell li era més difícil perquè en certa manera ja vivia més a la catalana —em fa gràcia la definició—, més confortablement.

Acabem: no l’immigrant en si pel fet d’ésser immigrant, sinó les grans zones suburbanes pel fet d’ésser zones de pobresa, seu del món del treball i del proletariat, constitueixen una societat a part, d’esquena a la ciutat i a la gent del país, on arriben amb molt de retard, si els arriben, els beneficis de viure a la ciutat, i sí, d’antuvi, de seguida, totes les incomoditats. Els habitants del suburbi, no se’ls té en compte per a res. Mai no s’hi ha comptat per a res. Per això els manca completament el «sentit de la responsabilitat» fins i tot en un grau mínim i elemental, com en aquests aspectes de la llar, de la família i del veïnat. Sempre remarquen que no volen maldecaps. (Intentar de formar ells pel seu compte un món a part, sense voler saber res, preconcebudament, de Catalunya, a part que els crearia aquests maldecaps, seria una cosa que no arribarien a comprendre. Per això no rebutgen; màxim, com ja hem vist en el cas del xarnego, els rebutgen). Viuen evadits. La música i el cant —ràdio i televisió a tot volum— per a la dona, i la taverna o el bar per a l’home, ajuden a aquesta evasió. Les coses serioses, com ara la política, els problemes col·lectius del barri, les situacions injustes al treball, per a ells no compten. Dissortadament.