CATALUNYA ACABA AQUÍ

Sembla que abans d’això que ens hem avesat a anomenar, molt entranyablement, «la nostra guerra» —perquè encara que no la vam fer nosaltres la van fer els nostres pares i els nostres germans grans, i per això és tan nostra—, la gent estava molt dividida, més que no pas ara, que no hi ha partits als quals acollir-te encara que volguessis i tots plegats fem de bens, una mica. Tan dividida que, de vegades, hi ha qui pretén de donar una certa idiosincràsia a cada un dels partits d’aleshores. No ho sé pas. Tot això és molt relatiu.

Això no obstant, jo he sentir dir: «Tots els murcians eren de la FAI». Ja es veu d’una hora lluny que això, ni volent-ho admetre en un sentit molt ampli, no pot ésser veritat. Caldria invertir la frase: «Tots els de la FAI eren murcians». Encara que més factible, això tampoc no és cert. L’anarquisme es devia nodrir de tota mena de gent i no crec que a Espanya hagi tingut cap signe regional; ni a Espanya ni enlloc. Això que l’anarquisme es nodrí de murcians és una altra mena de llegenda negra.

N’he parlat, de tot això, amb un anarquista de l’època, i em va dir que no —ell és de Cuevas de Almanzora, abans Cuevas de Vera, província d’Almeria; per tant, andalús, i no murcià—, que no, que entre els anarquistes hi havia de tot. I assevera, com a detall curiós, que farà el seu pes a la balança de les apreciacions, que dirigents anarquistes com Durruti, Garcia Oliver i els germans Ascaso parlaven el català tan bé com el castellà i indistintament. Podria ésser. Al capdavall s’havien format a Catalunya, i, per les seves fetes d’indubtable audàcia, s’havien convertit en els herois del proletariat català. Això no obstant, diversos catalans que recorden aquells anys llunyans i nebulosos segueixen repetint que entre els anarquistes de Catalunya el que més abundava era aquest element que ens ha agafat per dir-ne —generalitzant i una mica despectivament— «murcians». I, pel que segueix contant un d’ells, els de la Torrassa —murcians tots— eren uns anarquistes tan furibunds que els nacionals, de vegades, van bombardejar exclusivament aquesta barriada; res de fàbriques de material de guerra ni objectius militars, que allà no n’hi havia, sinó la Torrassa, nucli anarquista, la fama del qual havia traspassat les trinxeres del bàndol contrari.

Això no obstant, molt abans que comencessin les fortes immigracions dels anys vint, els obrers catalans ja seguien diverses tendències propugnades pels seus dirigents, una d’elles, la de les doctrines anarquistes que tanta acceptació van tenir sempre a Catalunya. Cal recordar que encara que el primer Congrés anarquista se celebrà a Saragossa l’any 1872, un dels primers dirigents va ésser Farga i Pellicer, el qual va organitzar el primer focus català.

Les masses catalanes es van interessar apassionadament per l’anarquisme, per bé que sense aportar-hi res de nou ni de característic, pel que hem llegit.

Deia en Francesc Pujols en un article intitulat «L’anarquia murciana» (Las Noticias, 22 de desembre del 1933): «És un error de creure que l’anarquia és murciana». I afegeix més endavant: «La creadora de l’anarquisme espanyol, anomenat avui ibèric per la mateixa Federació anarquista, fou la capital de Catalunya». Fins i tot assenyala que el socialisme era un distintiu del caràcter castellà i l’anarquisme del català. Tot i això, tossudament, molts catalans —sense que sapiguem el perquè d’aquesta obstinació— segueixen assegurant que les files de la FAI es nodrien només d’immigrants. El que passava és que molts obrers, la immensa majoria, fossin immigrants o del país, s’afiliaven als sindicats de la CNT per qüestions del treball. Un 70% dels obrers de Catalunya, diuen, hi pertanyia.

Bé, amb totes aquestes disquisicions el que hem volgut dir és que potser d’aquestes divisions polítiques o de partit en van sortir aquestes discriminacions; potser els de l’Esquerra Catalana de Sants deien «murcians» als anarquistes de la Torrassa, i aquests, a ells, catalán fotut, catalanufos —allò de «perros catalanes» va venir després— i altres galindaines per l’estil. I qui sap si no va ésser tot això el que més tard donà lloc al cartell pintoresc, que no deixa de tenir gràcia, de «Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia».

Probablement aquesta delimitació —jo bé ho vull creure— va ésser una mena d’autodefensa contra una no-admissió i una oposició a la seva integració, resultat d’una lluita de partits polítics, alguns dels quals eren molt tossuts, capgrossos, extremistes i reaccionaris.

Parlo per suposicions i amb poca informació.

Hi ha dubtes sobre l’autenticitat del cartell «Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia». Potser només va ésser una frase, una frase que, més que no pas afortunada, va fer fortuna, com en van fer i en fan tantes altres que anirem veient.

Un senyor conegut meu que viu a la Torrassa, fill d’Almeria, per a més detalls, però que no ha tornat mai al seu poble i que parla el català com els àngels, ho nega, això del cartell. Defensa —o ell creu que defensa— la Torrassa. Em diu que són més bona gent ells que els del meu barri: Can Tunis i els seus voltants. Procuro que no s’enfadi. Aquest home no solament ha estat guanyat per Catalunya, sinó també pel seu barri, com ens ha passat a molts. Però aquest home confon l’equitat amb el patriotisme.

Potser sí, que el cartell només va ésser una cosa simbòlica i fantasmagòrica. Durant un quant temps així ho he cregut. Realment es podia dir que no és que en aquella illa s’acabi Catalunya i comenci Múrcia, pel sol fet que allò és un cercle més o menys tancat, però sí que allà hi havia una sucursal de Múrcia. I per això, de la Torrassa, en deien també —i en diuen encara— la «Murcia Chica».

Diuen que la Torrassa va ésser un dels primers llocs on es van assentar els immigrants quan van venir les onades del Metro i de l’Exposició, i probablement abans. Allò eren camps amb horts de la gent de Sants, d’aquell obrer català, de tipus menestral, el de «la caseta i l’hortet», com deia Macià. El català —home sense vicis, com l’han definit alguns— hi passava els diumenges.

Segueixo parlant per suposicions i amb escassa informació, perquè ningú no es recorda bé de res. El català es tanca davant aquests invasors, i probablement amb tota la raó i més. Com ja hem dit, eren temps d’aïrades lluites polítiques. A la Torrassa hi havia els sindicats cenetistes i anarquistes; a Sants, els centres d’Esquerra Catalana. Però els anarquistes van anar ampliant el seu cercle i guanyant posicions, i quan esclatà la revolta, a Barcelona, als barris extrems i suburbials van constituir una majoria aclaparadora.

Durant les lluites d’aquells dies devia sorgir una oculta i reprimida discriminació. Alguna cosa en llegim a La guerra civil espanyola, de Hugh Thomas, quan cita d’un article publicat per Jaume Miravitlles a La Flèche, el 24 de febrer del 39, aquest paràgraf: «De vegades, com passà a l’Hospitalet, la CNT porta el seu antagonisme contra el separatisme català fins al punt de posar pels carrers anuncis que prohibien l’ús de la llengua catalana». De tota manera no cal que ens n’estranyem massa, d’això. Era una cosa esporàdica, sense punt de comparació amb tot el que hi ha hagut [abans i amb el que va venir després, quan ja no es podia al·legar l’excusa del remolí]. Però deixem-ho, tot això.

Pel que fa al cartellet al·ludit, més enginyós que la majoria de frases publicitàries d’avui dia, hem seguit investigant fins que ens n’ha donat raó i detalls el padrí d’un bon amic nostre. Aquest amic és català, de naixement i d’ascendència. El seu padrí és murcià. Viu a Catalunya des dels tretze anys. Trobà una família catalana que l’acollí millor que la seva mateixa família i avui dia és més català que ningú. Només parla en català. Fins i tot li costa d’expressar-se en castellà. Sembla que l’hagi oblidat. Em diu que fa trenta-cinc anys que viu a la Torrassa, des de la seva fundació. Faig números. Som al 63: si en traiem 35, en queden 28. Sí, l’any 1928, l’any que més o menys tothom assenyala com l’any cabdal d’aquella forta immigració. Em diu que a la Torrassa hi havia un 75 o un 80% de murcians. Bé, murcians, solament, no. Murcians i andalusos: castellans, diu ell, per entendre’ns.

Doncs bé, el padrí d’aquest amic meu ha vist el cèlebre i comentat cartell. El van plantar durant la guerra i el van posar els de la FAI, a la Riera Blanca, a la cruïlla del carrer Bassegoda, on hi havia els burots, a la partió dels termes de Barcelona i de l’Hospitalet.

Tant ell com el pare del meu amic opinen que sí, que és possible que aquest cartell fos fruit de les pugnes polítiques, com dèiem abans. I em confirmen que a la Torrassa hi havia el sindicat de la FAI, i a Sants, l’Esquerra Republicana de Catalunya, uns senyors, em diuen, que somiaven una república federal i propugnaven que a Catalunya hi cabia tothom, prèvia una depuració i el retorn dels indesitjables al seu lloc d’origen. Ells estaven a la recíproca. Els catalans indesitjables que es trobessin en algun altre lloc, que els tornessin a Catalunya. No estava malament, la cosa.

El padrí i el pare del meu amic també sostenen que a la FAI hi havia pocs catalans. La FAI era el papu, sembla. I addueixen: «Tampoc no veurà gaires policies, guàrdies ni militars catalans». I sentencien: «Al català, no li agraden les armes». És curiós de sentir aquestes opinions, contrastar-les, valorar-les i sospesar-les. Com deia Balmes i ens recorda Joan Fuster, «al catalán no le importa ser soldado, con tal de que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre».

Ara que els partits han desaparegut, aquest fenomen de la discriminació ja no es produeix. I no crec que això sigui degut exclusivament a la desaparició dels partits. Fins i tot jo diria que el terreny ha estat més preparat que mai, perquè els qui podien el van fer més propici, diguem, a les esquírries. Però no es produeix. Els temps evolucionen i la gent va admetent, sense adonar-se’n, la idea de la coexistència.

No, ara aquest fenomen no es produeix. Al capdavall del Camí de l’Esparver, una sendera que puja a la muntanya de Montjuïc per l’esquena de Port, hi ha una colònia de barraques, les barraques de la Fossa, així anomenades perquè es troben damunt aquesta zona del Cementiri del Sud-oest. Tots els seus habitants són d’Alicún de Ortega (Granada). Els uns han cridat els altres, i em penso que al poble ja no hi queda ningú. S’han agrupat per raó de la procedència i han volgut conservar els seus records i les seves tradicions.

El patró d’Alicún de Ortega és sant Roc. Aquesta gent va comprar un sant Roc petitó i el van portar al rector. El rector el va entronitzar a la parròquia. I va fer bé. Cada any, la vigília de sant Roc, se l’emporten a la muntanya, a la seva colònia, i el Sant passa la nit a la barraca d’un veí. L’endemà el baixen a l’església. El porten en un baiard, tot adornat de flors. Engeguen molts coets i tiren petards. A Alicún tenen molta tirada a la pólvora. I són una mica primitius, que en diem. Els coets, els encenen sense deixar anar la canya, fent-los giravoltar, i, com aquell qui diu, a la mà. O subjectant-los amb el peu. Fan filigranes. Posen piles de petards al peu d’una finestra o a la llinda d’un portal i els fan petar tots alhora. Les veïnes de Port treuen el cap fetes una fúria, cridant i insultant. Però ells només diuen que al poble encara era més divertit. Col·locaven rengleres de coets, apuntats tots cap a un mateix punt, i els paraven amb el darrere. Sí, molt divertit. Aquí, una vegada van cremar el vestit a una pobra dona. Però no va tenir cap importància. Al poble, ui, al poble…

De tota manera, això que va començar amb molt d’entusiasme, potser perquè encara tenien al fons el record de la terra que havien deixat, s’ha anat refredant, i cada vegada hi posen menys emoció i menys afany. L’any passat, una senyora d’aquest illot d’immigrants va ésser atrapada en flagrant adulteri. Al marit li costà la vida, del disgust. I ella tan fresca. Justament aquell any li tocava tenir sant Roc a la seva barraca. Cadascú hi deia la seva. Però com que la senyora gallejava, el sant Roc va anar a parar a la seva barraca. L’endemà començà a córrer la brama que sant Roc havia passat la nit en una casa de meuques. Gairebé ningú no anà a la processó, i aquest any no l’han feta. Sant Roc es queda a l’església, sol i oblidat, i gairebé anàvem a dir avergonyit. Però no.

Resumint. El que volíem demostrar és que en aquest poble —gairebé sencer— traslladat aquí, que intentà de conservar un costum o tradició que a poc a poc se’ls ha marcit a les mans, no se li ha acudit mai de pensar que Catalunya acabava allà, i allà començava Alicún de Ortega.

Ni a ells ni a ningú. Com dèiem, els temps han canviat.