CATALANITAT DELS IMMIGRANTS D’ABANS

Aquí prenc la paraula catalanitat en un sentit molt ampli, i l’empro així perquè és veritat. Els immigrants que fa anys que són al país se senten catalans, de vegades del tot, d’altres a mitges, i això tant si parlen el català com si no el parlen. Quan dius que fa tants anys que vius al país et diuen: «Tu ja ets català». I tu somrius agraït, tot cofoi. Sempre ho hem observat així. Hi ha casos excepcionals, és clar, el de qui, per naps o per cols, no va poder pair el català, perquè se li va entravessar al primer contacte, i sempre el renegarà, el maleirà, li veurà tots els defectes i cap de les seves virtuts. A les classes proletàries aquests elements no abunden gaire, se’n troben menys. Tot al contrari, és en aquestes classes on s’ha produït més sovint el tipus del catalanista —i fins i tot del furibund separatista— murcià. Avui dia s’ha convertit en un tòpic suat l’afirmació que els més catalanistes —i separatistes, com diem— són els antics murcians. Resulta bastant cert. N’hi ha que ja no accepten ni els seus antics paisans, i els denigren i els retreuen —tant com abans els ho retreien a ells— això d’haver vingut a menjar-se el famós pa català. Aquests, tret del naixement i de l’ascendència, són completament catalans, com el padrí d’aquell amic meu que he esmentat abans. Aquest home ha arribat a adaptar-se tant que quan ha d’enraonar en castellà ho fa amb veritable i franca dificultat, perquè se li ha rovellat, i li passa com a qualsevol pagès de poble, que com que no ha parlat mai en castellà es fa un garbuix quan ho prova. Ja ho he dit abans.

Hi ha l’altre cas. El de l’home que pel fet d’haver immigrat de gran no va poder, no va aprendre de parlar català. Ni ho va intentar. Tant li feia. (El fet de viure en nuclis d’immigració fa oblidar que la terra que trepitges té una llengua). Això no obstant, aquest home, i poso com a exemple el millor amic que tenia el meu pare, de Cuevas, que actualment treballa de municipal al cementiri, admira Catalunya i renega els seus paisans quan els veu convertits en perduts, murris i ciutadans poc honrats. Això l’enquimera d’allò més i diu que només la gent roïna i miserable s’ha escapat de Múrcia, que l’única persona decent que ha vingut a Catalunya, d’allà, és ell. Això darrer ho diu de broma, però jo ja sé per on tira.

Aquest home és admirable. Estima Catalunya i els seus paisans. Per això els renega quan no els troba tan bones persones com mereix aquesta terra que els acollí.

Un caporal de la Guàrdia Urbana del cementiri, amb qui em vaig topar l’altre dia quan portava la meva nena a l’escola, i a qui vaig explicar el que estava escrivint, em va dir, d’aquell home:

—Explique esta anécdota. ¿Conoce al Asensio? Pues Asensio me decía, por los gallegos que están llegando ahora a Cataluña: «Aquests gallegots que han venido a “mencharse” no solamente el pan de los catalanes sino también el de los murcianos…».

Amb un sentit de l’humor ben remarcable, xampurrejant el català, es queixava de les darreres i creixents immigracions que podien posar en perill la subsistència dels naturals del país i dels antics forasters l’antiguitat dels quals ja els atorga uns certs drets damunt aquestes terres.

El pobre murcià —dic pobre no en el sentit pejoratiu, sinó en el simpàtic— és el primer que admet Catalunya, o, millor dit, el primer que s’adapta. Això és el que passà, amb els d’abans de la guerra. Acabo d’esmentar el tòpic que ells són els catalanistes més exaltats. Diuen que durant els temps de revoltes polítiques, alguns «Visca Catalunya!» resultaven d’allò més sospitosos per la mena d’accent amb què eren dits. Els de la Torrassa, en comptes de dir «sóc» diuen «sic». «Jo sic català». I molts, a les seves filles, els han posat de nom Montserrat. Potser la seva ràpida adaptació és deguda al fet d’arribar aquí amb menys pretensions —tanmateix, l’immigrant pobre no ve mai amb massa pretensions, sinó més aviat acovardit—, amb menys pretensions que els altres immigrants, a causa de la mala fama del murcià, que ja ha traspassat totes les fronteres. Sembla que tinguin pressa a adaptar-se; per tal de sentir-se catalans i oblidar la seva procedència tan aviat com puguin. Aquell a qui diuen murcià i no ho és (ja ho hem dit) protesta de seguida. Però tot i ésser-ho, la majoria, de vegades, també protesten. O ho dissimulen. O hi riuen, que fet i fet és el mateix. Jo només he vist aquest orgull d’ésser murcià i amb molta honra en una persona: el novel·lista José María Castillo Navarro, que és de Lorca. I fa bé.

Escoltem què me’n diu un català, de tot això:

«Els immigrants d’abans de la guerra tenien més tendència a la integració que els d’ara, els quals, en augmentar en gran massa, adquireixen consciència de la seva importància i es resisteixen a parlar l’idioma del país i a adoptar-ne els costums».

Hi ha molta veritat en aquesta aguda observació del meu amic català. De tota manera, però, l’immigrant d’ara topa amb més dificultats. La seva lenta, encoberta, progressiva, lògica, natural adopció, és més retorta, segueix camins més plens de revolts. Concretament, l’idioma, que és el que en realitat atorga el títol, pràcticament els és vedat perquè només el poden aprendre —si l’aprenen— a còpia de sentir-lo parlar entre la gent. I per això, quan l’aprenen, si l’aprenen, l’aprenen molt malament. I el mateix podríem dir de la història, els costums i la cultura catalana.

Aquesta adaptació de l’immigrant d’abans induí Vandellós a escriure: «De moment ha d’inspirar-nos simpatia el fet que siguin (els murcians), en part, descendents de catalans, que posseeixin en llur dialecte una aportació de la nostra llengua, i, en general, que procurin parlar-la quan es troben entre nosaltres».

Això que el murcià sigui, en part, descendent de catalans i que al seu dialecte hi hagi una aportació d’aquesta llengua és una cosa que els murcians no saben —tampoc no ho sabia jo, i encara no ho veig clar— i que no solament els faria gràcia de saber, sinó que potser els engrescaria.

I Vandellós en el seu llibre La immigració a Catalunya —aquesta immigració d’abans de la guerra— segueix explicant, uns quants paràgrafs més enllà, que als Estats Units havien estat creades unes lligues protectores dels immigrants, que procuraven d’atendre’ls i d’evitar que se sentissin desemparats a la seva arribada. «Potser caldria organitzar, a Catalunya, alguna societat per l’estil que els tragués la impressió de trobar-se enmig d’una població indiferent o hostil. Aquesta sí, que fóra una tasca veritablement humanitària, que parlaria molt a favor nostre i ens guanyaria la simpatia i potser la comprensió de molts nouvinguts».

Trobo que és una bona idea, ara més aplicable que mai; una cosa semblant al que ja han fet certes organitzacions catòliques d’ajuda a les noies que arriben i que veiem a les estacions de Barcelona. El pagerol immigrant que arriba aquí ve desorientat, gairebé sempre. Només li han dit que a Barcelona hi ha molta feina i que s’hi guanya molt. No sap fer una passa, sobretot quan es fica en embolics de papers i papers. I la seva desconfiança va creixent, pensant que, mani qui mani i vagi on vagi, sempre estarà igual.

Aquesta tarda ha vingut a casa «el Vigilant». És un senyor que fa molts anys que viu de l’honrat ofici de vigilant. Va néixer a Gràcia, però de molt jove que viu al barri de Port. Començà la seva carrera de vigilant per aquests verals. Avui dia ha progressat, ha pujat l’escalafó i ara treballa en un barri de la Diagonal. Al barri de Port, la majoria, per aquell temps, eren catalans. Tenien tot el dia les portes obertes, i de nit també. Les gallines i els porcs corrien pel carrer. Aquesta Arcàdia va deixar d’ésser-ho quan van ésser fundades les Cases Barates amb l’arribada dels barraquistes de Magòria i de Montjuïc. Ell feia de vigilant en aquest barri i és el qui m’ha explicat allò de Texas. Folklore, rialles, cançons —això està bé, oi?—; folgues, baralles, molt de bar —això ja no tant—; de tant en tant crims —pitjor—; d’aquests crims, d’alguns, també me’n recordo jo: navalles d’afaitar, tolls de sang a la farmàcia, crits esgarrifosos… Un malson. A més a més de la gent que no tenia feina, emigrava també molta escòria, molts aventurers i perduts. Hi ha una diferència marcada, en aquest aspecte, entre els immigrants d’abans i els d’ara, tot i que ara, naturalment, també hi deu haver entre ells els seus perduts i els qui es perden amb les circumstàncies. En trenta anys el món ha canviat. No sé si avui dia la gent és millor per la major abundància de policia o per convicció. És bo i necessari de creure que és per això darrer. Per això opino que si el terreny estigués més ben adobat, la llavor d’avui és tan bona o millor que la d’abans.

Durant la guerra es van desbordar els mals instints d’aquesta escòria a redós d’uns partits que tenien posades totes les esperances en la llibertat personal i en el ben obrar obrant com volguessis, sense que els homes hi estiguessin preparats. Ho han exagerat molt volent fer creure que totes les barbaritats les van cometre els immigrants dels suburbis. Aquests, sobretot, van caure en la rapinya, en el lògic afany de voler aprofitar-se d’allò de què els altres s’havien aprofitat tota la vida. Però això és molt complex, caldria massa quartilles per a discutir-ho, tampoc no podríem dir el que voldríem, i acabaríem ficant-nos de peus a la galleda. Val més que ho deixem córrer.

Si agafem com a model i exemple Can Tunis, zona suburbial que conec millor que altres perquè hi visc, veurem que la majoria dels seus pobladors són d’immigració. No sempre fou així, però. En un principi, hi havia uns barris més o menys arcaics: Port, Can Tunis, Pont dels Gossos (actualment Plus Ultra). Hi vivien artesans, menestrals, obrers de les fàbriques veïnes, petits botiguers. A Can Tunis, el barri que ha donat nom a la zona, també hi havia pescadors. Com que els barris eren molt vells, ja hi havia catalans que n’eren fills. Hi havia algunes indústries, aquestes fàbriques velles i tronades de la industrial Catalunya vuitcentista. Altres catalans de nissaga d’aquells verals eren els pagesos, els antics propietaris de les masies que s’estenien per tot el pla de la Marina, des de Montjuïc fins al Prat, algunes ben carregades de tradició i de noblesa. Van créixer altres petits barris, anomenats colònies. Una d’elles a redós d’una fàbrica que li donà el seu nom: Colònia de Santiveri, que en realitat és la Barriada Nova de Port. En aquestes colònies —Bausili, Santiveri, Canti— ja es trobaven elements forasters. Així em sembla que era o que devia ésser, en fer la meva composició de lloc.

Amb les immigracions de la primera dictadura va començar la veritable invasió d’aquells rodals. Les Cases Barates, tantes vegades esmentades, van ésser una veritable incursió. Incursió i cap de pont que se solidificà. Eren vint-i-un carrers amb un terme mitjà de vint-i-vuit o trenta famílies per carrer. Més de sis-centes famílies, sense comptar els probables rellogats, entre les quals només n’hi havia tres o quatre de catalanes. Posteriorment van créixer més barris als quals l’element català seguí essent escassament representat.

Per si fos poc, els pagesos, els catalans més genuïns, van anar desapareixent —gairebé ja han desaparegut tots— arrossegats per la creixent onada industrial que tot ho absorbeix, no sabem si ben o mal indemnitzats. (Quin estudi o disquisició més interessant no seria el d’aquests contrasentits tan naturals i ambiciosos! Una onada industrial catalana escombrant una pagesia també catalana i arrossegant darrere seu una mà d’obra forastera que menysprea però que ella mateixa ha fet imprescindible). El contacte d’aquests pagesos amb els immigrants va ésser molt lleuger i a repèl, perquè els forasters els robaven i saquejaven els camps, sobretot en temps de carestia: vagues, guerra i postguerra. Aquest contacte i la seva desaparició posterior només ens serviran per a demostrar més endavant l’aclimatació i catalanització —fins a cert punt i en el sentit més ampli de la paraula— d’aquests immigrants d’abans, tot i la superficialitat i l’asprivesa dels seus contactes amb els naturals del país. Això és el que acabarem de veure al capítol següent.