L’IMMIGRANT HA CREAT EL SUBURBI
L’ha creat o be l’ha originat. Encara que tampoc no sabem fins a quin punt aquesta afirmació és certa. La veritat és que l’immigrant ha arribat i s’ha col·locat on ha pogut. El suburbi ha estat el seu corralet, el lloc on ha estat acorralat.
El suburbi ja existeix de fa molt de temps. En realitat no és pas una creació de la postguerra, encara que ho sembli.
Suburbi tampoc no vol dir pobresa; vol dir raval o barri dels afores de la ciutat, però dins la seva jurisdicció. De tota manera, avui, pobresa i suburbi vénen a ésser la mateixa cosa. A ningú no se li acudirà d’anomenar zones suburbanes les de Sarrià, les de l’Eixample. D’aquestes, en diem zones residencials. Tal com estan els conceptes, abans t’anomenaran suburbis els carrers miserables del Districte V que els luxosíssims pisos de Pedralbes, per exemple. A part que vindrà un dia, quan la Gran Barcelona, d’aquí a uns quants lustres, sigui un fet, que les zones suburbanes d’ara no seran als extrems sinó, en certa manera, al centre. Com que sempre hem cregut que l’idioma és una cosa viva que és feta i és desfeta pel poble més que no pas pels gramàtics o pels diccionaris, ens acollim a aquesta darrera versió definitiva, o sia: que el suburbi és la zona on viuen els pobres, almenys en una majoria aclaparadora.
Al llibre Los suburbios, 1957, i explicat per Jaume Nualart, potser l’home més documentat actualment en aquest ram, llegim que fa més d’un segle, l’any 1853, el Ministeri de la Governació incitava els ajuntaments de Madrid i Barcelona que edifiquessin per als pobres, als barris extrems, cases de lloguers baixos. Heus aquí, probablement, l’origen del suburbi.
Ja hem remarcat en un altre punt d’aquesta obra que també l’immigrant restringeix els naixements, no en arribar a Catalunya, sinó quan hi viu, de manera que com menys comoditats més fills, o a la inversa. És més prolífera la gent de les barraques que la dels pisos. Quan la gent comença a viure bé, no solament s’espanta davant el destorb que representen els fills, la gestació i els primers anys de criança, sinó que adopta la teoria catalana i europea que l’important no és tenir fills, sinó educar-los.
S’ha imputat aquesta baixa natalitat a la manca de religiositat. No sé fins a quin punt és cert, això. No crec que l’andalús sigui més religiós que el català, i fins i tot diré que l’andalús desconfia més dels capellans que no el català, i que el català que és religiós ho és d’una manera més conseqüent que no l’andalús que també ho és. Actualment veiem que els joves matrimonis catòlics, sense practicar mètodes anticonceptistes artificials o antinaturals, suposem, només atenint-se a la pràctica de la copulació restringida als dies infèrtils de la dona, com feien els antics anarquistes, tenen un parell de fills, només, o tres, a tot estirar.
Però això del descens de la natalitat entre els immigrants quan arriben sembla que ha estat sempre així. Abans amb més profunditat de causa o de coneixement, perquè hi havia una publicitat i una literatura sobre aquest aspecte més o menys orientadora, de cara a les classes obreres, que ara no existeix. Escoltem el que diu Vandellós, respecte a les campanyes neomaltusianes d’aleshores, al seu llibre Catalunya, poble decadent: «L’una (es refereix a campanyes d’aquesta mena en voga en aquell temps), que ja fa temps persisteix entre les classes obreres i és de caràcter anarquista, preconitza el que anomenen “la vaga dels ventres”, essent feta amb opuscles de poc preu, que poden tenir una relativa eficàcia, i l’altra és deguda als efectes de la moda, és a dir, a traduccions de llibres que prediquen el control de les naixences, deguts principalment a autors anglosaxons».
En fi. Potser ens hem apartat una mica del tema central del capítol. En frases breus i directes direm que sense l’afluència en massa d’immigrants el suburbi no hauria existit, o no hauria assolit aquest caient pejoratiu amb la seqüela de problemes que forçosament ha plantejat, en especial el de l’estatge.
S’hauria produït un engrandiment lent de les ciutats, resultat natural del —en aquest cas— reduït índex vegetatiu. Amb allò que aconsellava aquell ministre de la Governació l’any 1853, d’edificació de cases barates als ravals, n’hi hauria hagut prou i de sobres. No han passat tants anys per a no poder recordar, com ens explica la gent més gran, la facilitat amb què es canviava de domicili abans de la guerra, quan a infinitat de pisos es veia el paper blanc que volia dir que estaven per llogar, i resultava més econòmic canviar de casa cada mes que no pas pagar un lloguer.
Aquest creixement, que no obeeix, com hem vist, només al natural desenvolupament demogràfic, encara que també aquestes causes tenen el seu pes, tampoc no és un creixement repartit de manera uniforme per tota la ciutat, sinó que es produeix per zones, generalment per les suburbanes, les quals han forjat el cinturó de ferro de la ciutat. En aquestes zones, a més, ja no solament es creix al ritme natural dels naixements i de l’afluència més o menys lenta dels qui arriben, sinó ràpidament i en uns quants milers d’un dia per l’altre. Aquesta celeritat obeeix a la construcció del monobloc tipus rusc, amb els corresponents trasllats d’eixams de famílies que vivien en una altra banda de la ciutat on oficialment feien nosa.
Fixem-nos altra vegada en Can Tunis, enorme esplanada —diguem— al peu de la muntanya de Montjuïc, que s’estén cap al pla del Prat. Abans —fa cinc o sis lustres— allò eren diversos barris escampats, que tornarem a enumerar: el de Can Tunis, que és el que dóna nom a tot plegat; el vell barri de Port; el grup d’estatges construïts durant la dictadura de Primo de Rivera, anomenat Cases Barates o Grup Eduard Aunós; el barri de Plus Ultra i tres colònies més: la de Canti, avui desapareguda, es pot dir, per causa de la factoria de la Seat que s’hi ha instal·lat, la de Bausili i la de Santiveri. Entre barri i barri hi havia grans cases de pagès i camps. Actualment, com ja hem dit, aquests camps i aquesta pagesia pràcticament han desaparegut. De primer van ésser els immigrants amb les seves barraques els qui van poblar aquests espais verds; després la indústria. Aquesta indústria que ha constituït la força més poderosa d’aquestes dues invasions, per tal com no solament ha destruït la nota romàntica del paisatge, sinó que ha escombrat grups d’estatges sencers, generalment les barraques d’aquests immigrants que per dret bíblic eren els amos d’aquella terra puix que havien estat els primers de prendre’n possessió.
Acabada la guerra, el cens parroquial era d’unes 10.000 ànimes. Actualment, aquells encontorns s’han poblat tant, que la demarcació parroquial arribà a més de 45.000 habitants. Això va fer que, dos o tres anys enrere, o més, la parròquia es dividís en tres demarcacions. Els estatges de la Seat n’han format una, que es diu Parròquia de Sant Cristòfol; els blocs del Polvorí i del Foment una altra, que és la de Sant Bartomeu. A l’antiga Parròquia de Nostra Senyora del Port li queda encara tota la zona sud: Cases Barates, Plus Ultra, Port, Can Tunis…
Aquest creixement desmesurat que quadriplicà l’antiga població es produí en poc temps. Si pels anys quaranta s’arribà de seguida als 10.000 habitants, a la desena dels anys cinquanta ja érem als 25.000 per a arribar, deu anys després, als 45.000 al·ludits o potser 50.000 habitants.[40]
El primer gran creixement, el van constituir les barraques; a causa de la gran afluència sense solta ni volta d’immigrants d’aquells anys, sobretot, per aquests verals, d’andalusos i murcians. Va ésser una follia, un frenesí. Les barraques es multiplicaven com bolets després de la pluja. Aquí van sorgir barris sencers; ja els hem esmentat.
Un altre factor decisiu en el desenvolupament d’aquests suburbis, com ja remarcàvem, ha estat la construcció dels estatges protegits i posteriorment els econòmics i de tota mena. En terminis més o menys breus, apareixien enormes grups de monoblocs, amb la qual cosa la població del districte, de cop i volta, augmentava en uns quants milers més d’habitants. Així passà, per exemple, amb els estatges de Can Clos, 212 cases, unes 1.500 persones més al districte d’un dia per l’altre. O amb els del Polvorí, que van aportar 3.000 habitants més, i de cop, al districte.
És clar que en alguna ocasió ha desaparegut un nucli de barraques sencer, com les que hi havia on ara hi ha l’estació de servei de la Seat, a la cruïlla passeig del Port Franc i Gran Via, on hi ha la plaça Ildefons Cerdà, allà on en deien Dallas-Ciutat Fronterera, i que no sé on van anar a parar, o les que hi havia a l’Hort del Colom, davant la Campsa, traslladades al Camp de la Bóta. I altres vegades només hi ha hagut un canvi, com ha passat amb les que estaven escampades per on ara s’alcen els gratacels de la Seat, tot i que els habitants d’aquests pisos són més que no els barraquistes expulsats.
Totes aquestes combinacions, i més encara, s’han produït al suburbi de Can Tunis i a la resta dels que hi ha a la ciutat, una resta de vint grups suburbans que a la Setmana del Suburbi de l’any 1957, per tal de facilitar-ne l’estudi, van ésser agrupats en sis zones, més o menys així: la de Montjuïc, la més típicament suburbana i més caracteritzada pel barraquisme; la de la Trinitat-Verdum, immens sector a la part nord de la ciutat, i que destaca, especialment, per la construcció, al seu sector, de grans nuclis d’estatges protegits; la Marítima, que segueix el litoral des de la Barceloneta fins al riu Besòs, i que inclou la platja del Somorrostro i els sectors de Pequín i del Camp de la Bóta; la de Llevant, que comprèn des del Poble Nou i Sant Martí fins al riu Besòs i termeneja al sud amb la zona Marítima; l’enclavament del Carmel-Guinardó i Sarrià, on hi ha escampats molts grups de barraques; i, finalment, Sants, amb els seus rodals de la Torrassa, la Bordeta i Collblanc.
En aquestes zones és on resideix l’aclaparador nombre dels altres catalans, gairebé sempre en condicions de vida tan deficients, com veurem, que, francament, resulta meravellós que aquesta gent no odiï el país que van deixar, puix que hi vivien pitjor que aquí, i no menyspreïn, a més, aquest, perquè l’única cosa que hi han trobat és una millora que només podem qualificar, per dir-ne alguna cosa, de relativa, però mai, de cap manera, completa, justa i equitativa.