LES ESCOLES

No sabria dir fixament, ni tampoc aproximadament, quants nens toquen per escola en aquestes extenses zones d’immigració o suburbanes. Al Districte II, a la zona que per entendre’ns en diem Can Tunis, hi ha unes set escoles per a vuit o deu grans barris. Fins i tot la barriada més pròpiament anomenada de Can Tunis en té dues. A primer cop d’ull sembla una bella quantitat d’escoles. Si ens fixem, però, que a les seves aules, d’una capacitat per a 30 alumnes, s’hi amunteguen pel cap baix 50, i de vegades 60 i 70 alumnes, veurem palpablement que no solament no hi ha prou escoles, sinó que alguna cosa no funciona com cal i falla.

De la parròquia suburbana de Sant Sebastià de Barcelona (Verdum) sí, que hem pogut obtenir aquest quadre:

Si bé des de l’any 57 al 59 han augmentat en 1.129 els infants que assisteixen a l’escola, aquest any darrer es van quedar sense anar-hi 3.104 infants. També, en aquests dos anys, veiem que les escoles particulars passen d’una a quatre; això ens dóna una petita idea de l’actual proliferació d’escoles particulars per tal de suplir la manca d’escoles nacionals o del municipi.

A Can Tunis gairebé no hi ha escoles particulars. No sé si una o dues, amb un reduïdíssim nombre d’alumnes, reduïdíssim, en general, perquè algunes d’aquestes escoles s’instal·len a pisos particulars i no s’hi cap. La majoria d’escoles són nacionals —fins i tot la parroquial ho és— o de l’Ajuntament. És digne de remarcar l’absència absoluta d’escoles religioses —maristes, escolapis, marianistes, jesuïtes— en aquestes desolades zones d’immigració. Si n’hi ha alguna, sempre està al servei d’una empresa colossal. No és que ens en lamentem gaire, perquè tant se’ns en dóna. Però ho remarquem perquè tenim entès que entre els principis d’alguns d’aquests ordes entra l’ensenyament del pobre.

A la ciutat satèl·lit de Cornellà, on ja hem explicat que uns amics nostres tenien una acadèmia particular, només hi havia una altra acadèmia o escola com ara la d’ells, però cap escola nacional o de l’Ajuntament. Aquests amics es queixaven d’aquesta manca d’escoles estatals o municipals allà. Em vaig permetre de dir-los que millor per a ells, perquè eliminaven la competència, puix que unes escoles d’aquests tipus sempre serien més barates que la d’ells. Em van assegurar que hi havia tantes criatures que la competència no els feia cap por. El que era urgent era que es construïssin classes per a aquells marrecs, perquè ells els tenien amuntegats i no n’admetien més perquè ja no n’hi cabien.

Segons els urbanistes, la població escolar representa a les nostres ciutats una mitjana del 12% del cens de la població, que va en augment en disminuir la categoria social dels seus habitants i que a les zones on viuen matrimonis joves pot arribar al 20%. Així, en un barri de 5.000 habitants caldrà preveure dues escoles primàries per a nens i nenes i una escola elemental. Això no obstant, els nous barris de 5.000 habitants amb prou feines si tenen una escola; i això els barris que sorgeixen amb ajuda oficial, diguem, que els que es formen per iniciativa privada, cap ni una. Així es dóna el cas de l’escola única per a tres o quatre barris. Un embolic.

Per això en una enquesta realitzada pels Amics de la Cultura i del Llibre a les escoles barcelonines, hem pogut observar que la mitjana d’alumnes per classe era de 40 a 50, sobretot a les poques escoles suburbanes o d’extraradi que van contestar a l’enquesta; i algunes arriben als 60 alumnes o més. I això no obstant, segueixen essent molts els infants que no hi van, o que no hi poden anar, o que només hi van a temporades, i uns quants anys, o entren tard, ja grandets, a l’escola, o l’abandonen prematurament, segons.

I és que aquest ensenyament obligatori fins a dotze anys —que tots creiem que ho és fins a catorze— no és tan obligatori, perquè qui no vol no hi va. Cal declarar, en honor a la veritat, que les criatures que no assisteixen a l’escola, per deixadesa dels seus pares, o perquè els seus pares no poden portar-los-hi —cal admetre això també—, i que corren pels carrers a les hores de classe són tots fills o descendents d’immigrants. De catalans, cap.

Vull advertir, a propòsit d’aquest deixar d’anar a escola per «deixadesa dels pares» que llancem despectivament que, de vegades, són tan urgents altres problemes i afeixugaments que el de l’escola queda en darrer terme. Infinitat de nenes no van al col·legi perquè porten el pòndol de la casa mentre la mare és a fer feines, o perquè tenen cura de les criatures més petites. A les barraques de Jesús i Maria sabem d’una nena de quatre anys que es queda per tenir cura de dos germanets seus en absència dels seus pares. Aquesta nena ja està marcada a la bestreta; la seva no-assistència a l’escola ja està decretada. És més fàcil que arribin a anar-hi els petits dels quals té cura: ella serà ja per sempre la guardiana dels seus germans. Quina infantesa!

Conec una nena de dotze anys que ha tingut cura dels quatre o cinc fills que la seva mare ha tingut darrere d’ella. Sempre la veus amb una criatura de bolquers a braços, tant si va a jugar com si va a comprar. La seva assistència a l’escola, és clar, ha estat esporàdica; fins i tot, de vegades, quan ella tenia temps, la seva mare no tenia diners per a enviar-la-hi.

Hi ha guarderies per a infants —la majoria, com els dispensaris de butxaca, d’iniciativa privada—, però són insuficients, i només els admeten fins a tal edat i els treuen a tal altra, i no n’accepten tants d’una família, o només de tal barri, i si estan malalts ja no els poden portar, o cal pagar una quota mínima, etc. O sigui que sempre, per una raó o altra, existeix la nena-màrtir que fa de mare dels fills que portà al món la seva mare, una mica per deixadesa.

D’altres països europeus hem sentit explicar que quan els guàrdies o els gendarmes troben una criatura en edat escolar rodant pels carrers durant les hores que li pertocaria d’ésser a l’escola, agafen la criatura, la porten a casa i posen una multa als pares. L’ensenyament és gratuït i, per tant, obligatori. Comprenem que aquí no es poden posar tan seriosos, perquè fins i tot a les escoles estatals i municipals, que són les de la gent pobra, es paga per tal que els mestres tinguin un sobresou, puix que amb el sou que tenen es moririen de gana. Tot i això, és una misèria el que guanyen. Vegem, més o menys, què cobra actualment un mestre, per a vergonya de tothom.

Fins fa molt poc els seus honoraris eren de 1.928,75 pessetes el mes, després d’haver-los deduït el que es queden per a la jubilació. Aquesta jubilació, l’assoliran a setanta anys. Aleshores cobraran el sou més el 5% de la mutualitat.

Per casa o habitació cobren 1.187,20 pessetes cada dos mesos, o sigui gairebé 600 pessetes el mes. Això, només ho cobren els mestres de les ciutats. Als pobles els donen casa. Cal afegir una gratificació fixa de 741 pessetes mensuals que no és doble per Nadal ni pel 18 de juliol, ni entra a la jubilació.

O sigui, en xifres rodones, era això el que cobraven:

Ara, i des del mes de juliol, els han augmentat cosa de 900 pessetes la gratificació. O sigui que la cosa ha quedat així:

Aquestes dades, ens les ha facilitades una mestra que porta disset anys al Magisteri Nacional, des de les oposicions de l’any 1945.

Els homes cobren el mateix, però els casats tenen 300 pessetes mensuals per la dona i 200 per cada fill. Això vénen a ésser els punts.

Per tot això ha calgut muntar un truc curiós, amb coneixement de la Inspecció de Primer Ensenyament, que consisteix a cobrar un mínim de 50 pessetes el mes per alumne, 10 per al Patronat, i fer una hora més cada dia de classe, per justificar aquests diners, hora que se’n diu de «permanència». O sigui que actualment, a totes les escoles nacionals, en lloc d’haver-hi cinc hores de classe, que és el que s’hauria de fer, n’hi ha sis. Suposant que un mestre tingui 50 alumnes —els del centre de Barcelona no tots els tenen— es treu més de 2.000 pessetes de plus, que no surten mai del tot exactes, perquè sempre hi ha els qui no paguen i altres coses. Posem unes 2.000 pessetes. Sumades a la quantitat que hem dit abans signifiquen unes 6.164 pessetes el mes.

Moltes escoles, en lloc de fer una hora de «permanència» en fan dues, i cobren aquesta hora a 25, a 30 i fins i tot a 50 pessetes. És clar que, en aquesta segona hora de «permanència», no s’hi queden tots els alumnes com a l’anterior.

Infinitat de mestres, per tal d’ajudar-se, preparen estudiants de batxillerat. I, cosa més trista, molts es dediquen a negocis que no tenen res a veure amb l’escola, com ara vendre coses a terminis a classe mateix, fabricar plumiers o altres treballs manuals, portar la comptabilitat, de nits, d’alguna petita empresa, fer correccions per a editorials…

Resumint: amb l’excusa d’ajudar els mestres, les escoles no són gratuïtes. I tot i això, que malament que viuen els mestres! L’ideal seria que aquesta persona, amb cinc o sis hores de classe en tingués prou per a les seves necessitats i es dediqués després de la classe a preparar la de l’endemà, a formar-se, a estudiar. Mentre això no s’aconsegueixi, el país no anirà mai bé; tot el que es pugui dir, ultra això, és pura retòrica.

A causa de la migradesa del sou, als mestres, els convé aquest bigarrament, aquest amuntegament d’alumnes a la seva classe. L’enormitat de minyons a cada aula obliga a dividir aquestes classes en tres seccions pel cap baix. El professor atén ara una secció, ara una altra, i, ben comptat i debatut, no n’atén cap com caldria. La majoria de mestres que van començar la carrera amb veritable vocació ara només es preocupen, en primer lloc, de la seva subsistència, després de quedar bé amb la Inspecció, i després de l’infant, quan en realitat hauria d’ésser a l’inrevés, sempre primer l’infant. Per atendre a la subsistència bastants d’ells recorren, com ja he dit, a moltes altres ajudes complicades, i en molts casos a martingales i combinacions: que si fer classes de recomanats, que si cursos de batxillerat… De seguida que un vailet els permet d’endevinar que a casa seva van tirant una mica millor del que és norma en aquests barris, criden els seus pares per dir-los que la criatura és molt aplicada i que convindria que comencés a estudiar el batxillerat, de cara a qualsevol carrera o honrosa professió per al dia de demà. Els pares —que sempre som tan beneits que ens pensem que els nostres fills són els més savis i espavilats de l’univers— cauen a la trampa. El minyó fa dos o tres cursos de batxillerat i a quinze o setze anys, ja desenganyats els pares i convençut el fill de la inutilitat dels seus esforços, abandona l’escola per posar-se a treballar, lamentant no haver-ho fet abans, com ho havien fet els pares dels altres minyons, que els van posar a treballar a tretze o catorze anys.

Dissortadament l’estretor i la penúria han convertit el mestre en un dels personatges menys privilegiats d’una classe que hauria d’ésser honrosament privilegiada. Han estat transformats en individus sense amor a la professió que només pensen com guanyaran una pesseta, en éssers rutinaris i mesquins, en goliats de l’ensenyament. Al mateix temps, pensant en el futur, és una professió que cada dia atreu menys la joventut, sobretot la joventut masculina, perquè pel mateix preu i amb el mateix esforç estudien una carrera molt més lucrativa.^[59] Hi ha les honroses excepcions, i és cosa de treure’s el barret davant certs mestres suburbans que han de portar llibres de casa seva perquè els infants puguin efectuar consultes, que han muntat ells mateixos una biblioteca a la seva classe o que sofreixen i es desesperen davant la desesperadora realitat, com ara un mestre que, havent muntat una biblioteca infantil a totes les escoles que ha regentat, ara no ho pot fer, perquè no hi ha un mínim de seguretat a l’escola on és ara, una escola de la Trinitat, puix que l’edifici es troba tan abandonat pel municipi que és impossible de deixar-hi res de valor sense córrer el risc que gent desaprensiva ho robi o ho destrossi, de nits, o bé en període de vacances. El fet ja s’ha repetit diverses vegades sense que ningú hagi pres les mesures més elementals per tal d’evitar-ho. L’Escola, així, amb majúscula, és actualment la gran oblidada de la nostra societat, i per aquest camí no anirem enlloc.

Seguim dient que en aquestes escoles gratuïtes de les zones suburbanes, que, com ja hem vist, no tenen res de gratuïtes, és obligatori de pagar-se el material escolar, de manera que la mensualitat acaba convertint-se en una quantitat que Déu n’hi do, sobretot per als pares que tenen quatre i cinc fills en edat escolar. Com que de vegades es dóna el cas de pares que poden pagar la mesada —perquè d’això, generalment, no hi ha alumne que se n’escapi—, però el material escolar segons quan no, et trobes que aquest alumne assisteix a l’escola en pla de «matar hores» i deixar els pares tranquils.

Tornem a recordar, amb aquest motiu, aquelles antigues escoles de l’Ajuntament, glòria de Catalunya, amb les quals la cultura [catalana] va tenir el seu apogeu, on no pagàvem cap quota, i, a més a més, encara ens subministraven material escolar gratuït, abundant i de bona qualitat: blocs per a prendre notes, llibretes ratllades i sense ratllar, llapis, ploma, goma d’esborrar, cartolines per a jocs manuals…

Era un ensenyament europeu. Aules amb sol, ventilades, patis amb jardins, nens i nenes junts, res de lliçons de memòria tipus lloro; ens ensenyaven jugant. Cantàvem, apreníem dansa. Els alumnes no estàvem amuntegats. No teníem pupitres, sinó unes taules espaioses, per a diversos alumnes, com en tertúlia, amb gerros de flors. L’escola tenia tot allò que calia: biblioteca, dispensari, dutxes, home anatòmic, esquelet, màquina pneumàtica, microscopi, mapes, grans làmines…

A l’estiu ens portaven un mes a fora, «a colònies». Barrejaven els nens dels barris d’immigració amb els del país. Encara conservo, de la darrera vegada que vaig anar en aquestes colònies, el «Carnet del noi» que ens donaven i al qual llegeixo: «Em dic Francisco Candel Tortajada. Tinc 10 anys i sóc natural de Casas Altas (Valencia). El meu pare s’anomena Pedro Candel i fa de barrenero. La meva mare s’anomena Felipa Tortajada i fa de lavandera y las faenas de casa. Tinc 1 germans, que s’anomenen María i tenen 7 anys respectivament.

»Visc al carrer 7 núm. 63 pis bajo. Vaig a l’Escola Ramón de Penyafort del carrer 4 i el meu mestre s’anomena Sr. Cofiño. Formo part de la Colònia de S. Hilari Sacalm i sóc a la vil·la o al grup Puigmal; el director de la Colònia s’anomena José Astor Montserrat i el meu mestre Santiago Siguan Almenara».

I segueixen les altres pàgines: «Els meus companys de vil·la o de grup s’anomenen», i aquí la llista dels meus companys; les preguntes sempre en català i jo responent en la meva llengua, perquè encara que «ja» entenia què volia dir allò, «encara» no havia après de contestar igual. I després un seguit de preguntes amb un profund sentit pedagògic i psicològic: «Quin és el teu company preferit? Per què?». «Coses boniques, importants, que hi ha al poble: Una cosa muy bonita del pueblo es la colonia, luego también tiene la bóbila, también la iglesia, garajes, el Teatro Tívoli, los bares, el mercado, la ermita, el cine, las plazas, las tiendas, el Castillo de Monsuli». «De què viu la gent?». «Quins mitjans de comunicació hi ha amb Barcelona i amb els pobles importants de la comarca?». «Quins animalons hi has trobat més correntment anant pel camp?». «Has pogut saber alguna llegenda, tradició o costum, relatius al poble o a la comarca?». «T’has fet amic d’algun noi o noia del poble?». Etcètera. Després vénen pàgines en blanc per a dibuixar, i jo tinc dibuixats la bòbila del poble, una llagosta i el Montseny. Els diumenges, el mestre ens preguntava: «Qui són els qui, a casa seva, la mare els porta a missa?». I els qui alçàvem la mà, ens hi portaven. Els altres, no. Cal fer el que es pugui, fins i tot allò més desesperat, per tal de retrobar aquest tipus d’escoles i d’ensenyament, perquè així és com s’han creat certs admirables països, espills de civilització.

Finalment, i pel que fa a les escoles erigides actualment als nuclis suburbans, la majoria d’infants que tenen la sort d’assistir-hi —sostenim que n’hi ha molts que no hi van— l’abandonen de seguida que poden amb un bagatge cultural que fa riure, per no haver de dir una altra cosa. Se’n van de l’escola perquè a casa seva necessiten ajuda econòmica, tan abans de l’edat reglamentària, en alguns casos, que difícilment els poden estendre el Certificat d’Estudis Primaris que de vegades els exigeixen a certes empreses on voldrien entrar a treballar.

Com hem vist, el problema del magisteri espanyol no és solament un problema d’ordre suburbà —encara que com s’ha demostrat, i com de costum, són les classes pobres les que més sofreixen aquestes conseqüències— ni que afecti solament les classes migratòries, sinó que és una cosa d’ordre nacional. Hauríem de dir-ne més coses encara, però això ens allunyaria més del camí traçat. De manera que deixem-ho córrer.