RELIGIOSITAT

Entre els immigrants, s’entén, és clar. I en parlaré pel que això pot representar per al catòlic i cristià català, perquè es faci la seva composició de lloc. No pas per altra cosa.

Ja hem assenyalat que l’aspecte religiós entre els immigrants mereix capítol a part. També, afegim, és un tema complex, complexíssim. Ja veurem què se’n pot dir.

L’immigrant, cosa bastant lògica, té les seves creences, creences que ells —i altres— anomenen «fe» —«Yo tengo mi fe», diuen—, però que en realitat només són un vague sentiment religiós, una barreja de certes particularitats i d’una certa moral, una confiança en «alguna cosa» i una simple tradició.

Certament, la seva religiositat és una mica supersticiosa i fetitxista. Va lligada a sants, verges, romeries i processons. Tenen una religió tàctil. Els agrada de veure i tocar. Això explica el seu entusiasme per les processons de Setmana Santa amb les seves mascarades, i que els deixi freds, per exemple, la de Corpus. Les imatges són venerades com una cosa que els recorda la seva terra. A les seves reduïdes habitacions gairebé tots tenen quadres de la Mare de Déu del Carme o de l’Àngel de la Guarda. O qualsevol altra Mare de Déu, patrona del lloc que van deixar, com la Verge de las Maravillas o de la Fuensanta. Certes colònies o nuclis d’immigració elaboren la seva festa patronal o processó, amb col·laboració parroquial o sense. Així ho fan els veïns d’Alicún de Ortega, amb sant Roc, com ja hem dit, o els de les Cases Barates, amb la Mare de Déu del Carme, que cada any passegen, pel seu compte, i fins i tot, els primers anys després de la guerra, amb topades amb el rector d’aleshores. Al Polvorí, que té per patró sant Bartomeu, l’església ha ostentat primer la Mare de Déu del Carme, present dels feligresos, abans que la del Patró, la qual fins aquest any no havia estat possible de comprar. També en aquest barri se celebra amb gran pompa i solemnitat la processó de la Mare de Déu del Carme, a la qual alcen més altars que per Corpus al Santíssim. De vegades hi ha una certa competència entre els devots del sant o els de la Mare de Déu —qui farà l’altar millor, qui adornarà millor la imatge—, en la qual batega un cert orgull de patria chica. «En mi pueblo se hacía así o asá», diuen.

N’hi ha —seguim amb els immigrants— que a la seva terra «practicaven» la religió: missa i sagraments, especialment el compliment pasqual, però tot això sense connexió amb la seva vida, sense massa convicció interior, més aviat per rutina i inèrcia. Era difícil aquesta integritat, perquè la seva vida era una constant i inconscient submissió a la injustícia.

Ara, a la ciutat, la immensa majoria no practiquen. Abans es deixaven portar pel corrent, per un corrent; ara els arrossega un altre. Al poble era malvist «no» anar a missa; aquí és mal vist «anar-hi». M’explica mossèn Josep Maria Galbany, el rector del meu barri, que un bon home li deia que ell ja hi aniria, a missa, ja, però els companys, al bar, li prenien molt el pèl.

Al poble, al seu lloc d’origen, complien, com ells —encara que aquests potser estimulats per algun motiu de conveniència i d’ordre de valors—, el terratinent, el botiguer i el prestador —que n’hi ha, encara, d’usura per aquells pobles! I l’ànima senzilla d’aquest que ara és immigrant establia una connexió entre la religió i la vida d’aquells poderosos. I ho veia tot igual. I tot li semblava comèdia i falsedat. I quan uns fets concrets li van posar al descobert les injustícies d’aquells éssers privilegiats, li va passar pel cap, com ha passat pel cap de tothom, si no seria veritat això que la religió és l’opi dels pobles, puix que aquelles persones que estaven per damunt d’ell la feien servir per a dissimular i encobrir el seu capteniment.

Un home em deia: «La señora del propietario de mi pueblo, cuando mi esposa estuvo enferma, la visitaba cada semana y le llevaba una docena de huevos». El jornal d’aquest bon home, al servei d’aquell terratinent, era de 38 pessetes diàries. D’això fa tres anys. El seu comentari era: «¡Qué buena señora!». Com de costum, la caritat li impedia de veure la injustícia.

Com ja hem dit, aquí, a Catalunya, i religiosament, han trobat el mateix. Una caritat —la de «donar» i «demanar»— que fa oblidar o dissimular les humiliacions i les injustícies. La persona caritativa posava als seus protegits, com a condició, el compliment de certes pràctiques religioses, unes pràctiques religioses que no els deien absolutament res perquè més aviat els semblaven la paga necessària per tot allò que rebien. «Por el agradecimiento hacia Dios» hauria pogut ésser l’slogan de moltes ànimes caritatives i de molts capellans. L’agraïment a ells i, a través d’això, a Déu. Un camí tortuós. Cal atendre la necessitat amb una ajuda justa i apropiada. La religiositat es provoca amb el testimoni lleial d’una vida sincerament consagrada. La resta és deshonestedat.

Ja a les grans ciutats, han pogut observar que l’escàndol s’ha repetit. No sempre les persones religioses són les millors, no sempre els catòlics són els millors. També s’ha seguit abusant de la caritat-truc. I ells han reaccionat amb l’única cosa que podien esgrimir per tal de defensar-se: la hipocresia. «La religió a Espanya, una cosa a l’abast de tothom», és una frase que no estaria malament com a reclam publicitari. D’una manera o altra te l’han posada a les mans.

A Espanya, abans, hi havia un poderós furor anticlerical entre les classes proletàries i populars. Partits polítics i publicacions atiaven aquest furor. Actualment l’anticlericalisme no existeix. M’objectareu que no «pot» existir. És veritat. Però és que, a més, ha minvat. Als tallers i a les fàbriques encara trobes l’home d’abans de la guerra que tot ho adobaria afusellant els capellans. Però per a la joventut, tot això ja no val. Això no vol dir que admetin els capellans. Hi ha una gran indiferència. Però vull remarcar que la gent s’alegra quan veu un capellà «com cal», expressió que tots sabem què vol dir. Fins i tot el descregut conscient en sent una satisfacció. Remarquem també que els capellans, després de la guerra, van tenir la paella pel mànec. Però no van saber fer bon ús d’aquesta paella i ficar-se la gent senzilla a la butxaca.

El capellà, aleshores, va ésser una persona poderosa, omnipotent. Allò que no aconseguia un capellà… Feia avals per treure els presoners dels camps de concentració, proporcionar col·locacions, repartir paquets nadalencs, regalava bons i flassades. Actualment, les classes senzilles segueixen creient que el que un capellà no pot fer, no pot fer-ho ni Déu. I els van a demanar recomanacions per a un pis, per tal de trobar feina, per tal d’ingressar en un hospital… I, si el capellà no aconsegueix allò que demanen, es pensen que és perquè no vol, i tornen a odiar-lo com abans.

Els primers temps, per a guanyar-se la simpatia del capellà, que tot ho podia, la gent omplí les esglésies. Després han anat abandonant-les. Els mateixos capellans, i diverses organitzacions pies, amb uns cartons, marques o contrasenyes, que més tard es convertien en premis, omplien les esglésies de velles i de criatures. Sempre s’ha obrat i se segueix obrant així. Als hospitals, demostrar una religiositat que no senties era i és una llossada més de menjar per part de la monja, tota estovada davant la teva beateria.

[Mai no s’ha respectat això del lliure albir].^[54] Encobertament o obertament sempre s’ha procurat que tothom estigui ben casat i ben batejat. Infinitat de «senyoretes» han envaït aquestes zones a la caça de la parella que viuen junts o del qui està per batejar, i d’altres, com corbs, han sotjat el moribund per preparar-lo a ben morir i facturar-lo cap a l’eternitat, tant si vol com si no vol.

A la tan comentada Setmana del Suburbi de l’any 57, algú va dir: «Cal anar al suburbi amb la barra de pa a una mà i l’Evangeli a l’altra». Dissortadament, aquesta ha estat la tàctica: Vols pa? Aquí tens l’Evangeli, doncs. I la gent, que no és toixa, o ho és a la seva manera, agafava el pa i feia com qui agafava l’Evangeli. I tothom content.

Moltes institucions religioses —col·legis, congregacions— han enviat en aquesta terra-de-ningú dels pobres, els seus associats, però moltes vegades més per al bé espiritual d’ells mateixos que per al bé material dels altres, perquè això satisfeia els seus anhels d’abnegació, de generositat i d’humilitat. (Aquestes dames que casen, bategen, és un dir, i et [posen a punt de caramel]^[55] abans d’expirar, respiren totes cofoies de la seva santedat). S’ha pres el proïsme com a instrument d’ascètica. Se santificaven per mitjà d’aquest proïsme que, per la seva banda, no volia fer de proïsme i pensava, rient per sota el nas: «A mi, dóna’m pa i diguem cul d’olla». I, encara que no ho sembli, així han seguit les coses.

Esbrinar, actualment, entre els qui van a missa o a les parròquies, per què hi van, seria una tasca dificilíssima. Dins el baix percentatge dels qui encara van a missa, caldria fer un altre grup: els qui hi van per conveniència, una conveniència moltes vegades il·lusòria. En trobaríem molts, d’aquests. Des del qui hi va per la flassada o la col·locació al qui hi va per jugar a basquetbol o a ping-pong, o perquè no sap on anar, passaríem per una sèrie de particularitats. Però tant se val.

Els capellans de suburbi han trobat sempre, i troben encara, que la primera cosa que els diu l’home o la dona que entra al despatx parroquial, encara que vagi a demanar una insignificant partida de baptisme, és: «Padre, yo voy los domingos a misa». I, de seguida, recita tots els seus mèrits pietosos i devots. I és inútil que el capellà remarqui que davant d’ell no cal fer cap mena de demostració meritòria. No s’ho creuen. Si en altres temps els van exigir aquests mèrits, per què haurien de deixar d’exigir-los-els ara? «A mi no m’enreden!», malicien.

La gent, de seguida que, pel que sigui, entra dintre el radi d’acció del capellà, ja mistifica. No solament van a missa, sinó que parlen d’un cristianisme que no tenen i es tornen moralitzadors pel que fa als allunyats. El capellà que actualment hagi aconseguit de tenir uns amics obertament escèptics o d’una altra ideologia, i que no li amaguin les seves idees, pot donar-se per ben satisfet, perquè ha fet molt de camí de cara a l’apropament de la gent, d’aquests pocs i de tota la resta.

Les pràctiques religioses, els immigrants que les practiquen se les fan a la mida. I en algunes festivitats, com ara Diumenge de Rams, Setmana Santa i Nadal, omplen les esglésies de gom a gom, tots engrescats.

Celebren amb tota pompa les primeres comunions, els casaments i els bateigs, ni més ni menys que qualsevol fill d’Espanya, de qualsevol condició que sigui, perquè en aquest tradicionalisme tots hi hem caigut. A Espanya es casen per l’Església fins i tot els comunistes i celebren la primera comunió fins i tot els fills dels protestants. No fer-ho, per convicció, seria voler anar contra corrents invencibles.

Com ja hem dit abans, són supersticiosos. Barregen les oracions amb el curanderisme, les novenes i les endevinaires. Creuen en mil incongruències, però igualment deixen de creure en altres mil coses. De vegades el seu fons religiós és tan anhelant que, com que se senten descontents del seu rector i de la seva manera de fer, escolten de bona gana els Testimonis de Jehovà, per exemple; aquests, al capdavall, no et diuen que no vagis a missa, ni de bon tros; addueixen, com volent dir: «No són tan dolents com ens pensàvem».^[56] Tampoc no manquen els qui es fan espiritistes o protestants. I pel que es veu aquests germans de religió de vegades es reuneixen a casa o a la barraca d’algun veí, perquè la gent diu que a tal lloc o a tal altre —com aquí, al Polvorí, i a Jesús i Maria— hi ha una capella protestant.

Sembla que els protestants també «donen». N’hi ha que se n’han assabentat i empalmen els actes que per catequitzar-los organitzen les senyores de les conferències amb els que organitzen els protestants. Fan creure a tots en el seu proselitisme i en treuen tot el suc que poden. I fan bé.

Em diu un catòlic català que la religiositat de l’immigrant en general és més baixa que la del català. Que encara que entre els immigrants abunden relativament les persones intensament pietoses, sobretot dones, anomenades vulgarment «beates», són molt pocs els qui posseeixen una certa formació religiosa poc o molt profunda. I fa observar que els qui segueixen la missa amb el llibret, assisteixen als cercles d’estudis parroquials, pertanyen a les Obres d’Exercicis, etcètera, són, la majoria, catalans. Potser sí. Encara que tot això és discutible i analitzable.

Un vicari de la Mare de Déu del Port em feia observar que és un fet humà la minva dels costums religiosos dels immigrants quan passen de la seva terra cap aquí. Davant el canvi de clima que representa la vinguda del poble a la capital, es desorienten, perquè troben a faltar mil coses. Allà no era tan anodina i anònima la seva freqüentació del temple com aquí. Allà el capellà els «veia» més que no els veu generalment aquí.

També, segueix fent-me observar aquest capellà, mossèn Martínez, troben un buit, si no parroquial, sí veïnal. O sigui un buit entre els veïns que per unitat de credo haurien de tractar-los com a germans. Per bé que acceptats religiosament pel clericat —el rector, el vicari— no ho són per la feligresia, que va a la seva, i aleshores se senten perduts, despistats. Jo n’he vistos, quan feia de sagristà a l’església de Port, que entraven a la sagristia a dir que al seu poble eren d’Acció Catòlica, que aquí també en volien ésser, i que allà feien això i allò altre. Això no obstant, després anaven descentrats i embadocats entre els qui freqüentaven no solament l’església, sinó el centre parroquial, perquè aquests no es preocupaven gaire del que els altres feien al seu poble, tot i que tots ells eren antics immigrants o descendents ja aclimatats. Els nous, o aguantaven o se n’anaven.

No sé si el factor espiritual d’una parròquia es mesura per la gent que va a missa i freqüenta els sagraments o pel bon comportament del veïnat. De tota manera, l’índex d’assistència a missa, aquest índex d’assistència, pot donar una mesura del fervor religiós en aquests nuclis d’immigració. I per això hem preguntat, hem indagat.

Diguem d’antuvi que a El laberinto español, de Gerald Brenan, hem llegit que només el 5% dels camperols de part d’Espanya anaven a missa i complien el precepte pasqual. A Andalusia l’assistència d’homes era un 1%. Això els anys 1930… Actualment, als barris del Polvorí i del Foment —uns 5.000 habitants tota la demarcació— només uns 400 van a missa els diumenges, d’un 7 a un 8%.^[57] A Port hem calculat que hi assisteix un 5% de la barriada. A Can Clos, molt pocs, em diuen. A Can Vidalet, un 1 o 2%, ens van dir. A Sant Adrià de Besòs, Parròquia de Sant Pere Ermengol, un 4%. Són càlculs grosso modo, però polsats per gent catòlica, capellans i tot, i, encara que donats amb un cert pessimisme, no han contestat el que et contesta l’indiferent del carrer, que ha dit: «Avui dia ja no hi va ningú, a missa». Nosaltres hem tret aquest percentatge o conclusió: sobre el 20% que en general es calcula a les parròquies barcelonines o ciutadanes, les zones suburbanes donen un 6, un 4 i fins i tot un 2%.

Podem remarcar que en un concurs literari al qual s’havia de descriure el barri, organitzat entre les criatures de les escoles d’aquesta banda de Can Tunis, molts dels concursants van posar en relleu el fet que poca gent va a missa. Vegem alguns exemples.

Diu un nen d’onze anys, dels estatges de la Seat: «El ambiente religioso es pobre. Acuden más niños y niñas que hombres y mujeres a los oficios». I un altre del mateix barri i dels mateixos anys: «La religión es escasa y pobre. La gente no le da la importancia que se le da en otras partes. Por eso, aunque la iglesia está llena, no va toda la gente, ya que parte de las viviendas no van a misa los domingos». Cal advertir que aquestes criatures tenen professors religiosos marianistes i que aquests deuen haver posat en evidència l’escassa religiositat del barri i els la deuen haver feta remarcar, perquè és d’aquests mateixos nens que copiem les següents i sorprenents observacions: «La gente es de escaso origen cristiano…». (Deu haver volgut dir que compleixen escassament com a cristians). I un altre: «En mi barrio hay cinco mil personas y la mayoría “no son católicos”». (No és que vulgui dir que són mahometans, protestants o ateus, sinó indiferents). Un altre, després d’opinar que són majoria els qui no hi van, afegeix dogmàticament:

«…no van a misa ni creen en Dios. Cuando tienen que ir a una boda o a algún bautizo van para no ser menos entre los otros invitados, diciendo:

»—Yo voy a misa todos los domingos».

I un altre diu, d’allò més deseixidament: «Pero he aquí que llega el domingo. ¡La gente, ir a misa, ni hablar! Ellos dicen:

»—La misa para los curas, lo que es yo me voy al fútbol».

Un altre d’aquests nois de la Seat ens descobreix que els professors devien insistir sobre aquesta qüestió quan, després de dir que pocs van a missa, afegeix que els seus mestres diuen que no és per falta de misses, perquè n’hi ha tres.

Un minyó de catorze anys admet: «La gente es “bastante” católica». I aquesta ingènua observació d’un altre no està malament: «Las mujeres tienen más espíritu (vol dir esperit religiós) porque como no tienen nada que hacer pues van a la iglesia…».

Finalment, un de tretze anys dóna xifres: dels 5.000 o 6.000 habitants que s’atribueixen a aquesta barriada, en deuen anar a missa uns 900, diu. No està malament.

Ja tornarem a parlar de les criatures. Remarco que he considerat necessari aquest capítol com a informació per al catòlic català i per tal d’arrodonir l’estudi de la idiosincràsia de l’immigrant. De cap manera no és un retret a les pràctiques o no-pràctiques religioses d’aquests immigrants.