SOBRE L’IDIOMA CATALÀ

Hi ha catalans que no donen cap importància a la qüestió idiomàtica. Vint-i-cinc anys no han passat en va. Se’n senten completament despreocupats. Sospito que aquesta actitud es produeix, sobretot, entre els barcelonins. Barcelona és una ciutat cosmopolita. Sempre ho ha estat, però ara més. Pot arribar a ésser una nova Babel lingüística. Els seus problemes són semblants als de totes les grans ciutats que passen per les mateixes circumstàncies de ciutat clau i macrocèfala. Interessaria de tenir un llenguatge universal, com ara l’esperanto? No ho sé. Però sí que és cert que a Barcelona ja no et sorprèn de sentir parlar en qualsevol idioma, i en qualsevol accent, i molt menys en castellà, és clar.

D’altres, en canvi, ho supediten tot a la qüestió de l’idioma, i tot ho amiden amb aquesta mesura. Creuen que tot anirà bé quan calgui un intèrpret per a una conversa catalano-castellana. Entre poc i massa.

Finalment, hi ha els qui no creuen que l’idioma sigui el tot, però que són els moments actuals els que li donen aquesta supremacia, i que cal aplicar-se en aquest problema, ara. I és veritat.

L’idioma comporta tota la càrrega cultural d’un país: literatura, oratòria, cançons, adagis, tradicions, llegendes, emotivitat, enyorament… És l’encadenament de tota la seva història, del seu passat. És important que no es marceixi, que no mori ni desaparegui. Però en una Catalunya sense traves això hauria estat un problema de segon o tercer ordre, mentre que avui és de primera necessitat. Aleshores hauria estat com una planta silvestre criada en terreny fèrtil, que viu sense que calgui tenir-ne cap cura, mentre que avui dia és una flor d’estufa o d’hivernacle, que cal vigilar constantment, tant perquè és necessària com pel que representa. Perquè avui és una flor, però també és una bandera.

Els escriptors catalans del moment actual, aquests escriptors que et fan articles i reportatges per a revistes en llengua castellana, però que deixen anar en català la gran càrrega de la seva producció: novel·la, teatre, assaig, poesia…, et diuen, quan els preguntes per què escriuen en aquest idioma podent fer-ho en l’altre —com ho demostren els seus articles—, que potser els produiria més beneficis, et diuen: perquè «penso» en català.

Així ens contestava Josep M. Espinàs a unes preguntes que li vam fer una vegada:

«—¿Por qué escribes en catalán?

—Porque pienso en catalán, y el escritor procura ser lo más fiel posible al contenido y a la forma de su pensamiento.

—Si pensaras en inglés, ¿escribirías en inglés?

—¿Por qué? crees tú que los ingleses escriben en este idioma?

—Sin embargo, tú conoces la lengua castellana: ¿no piensas nunca en castellano?

—No; puesto que pensar es una actividad inconsciente, como el respirar. Aun cuando después se puede utilizar conscientemente el castellano para las conversaciones, como ahora contigo, para el estudio, para las publicaciones periodísticas…».

Empren el verb pensar en un sentit ampli i no estricte. Perquè existeix un pensament català, no un, sinó diversos, però no és això el que volen dir. Volen dir que les seves paraules cerebrals són catalanes i no castellanes. Escriure en castellà els resulta, més que pesat, menys fluid. Han d’anar traduint mentalment, i és com si escrivissin l’obra dues vegades. La inspiració els brolla en català.

Un senyor anglès pot fer espionatge per als russos. Serveix la causa soviètica, perquè en comparteix la ideologia. (Com que és un exemple, deixem de banda la possibilitat que ho faci purament per qüestions econòmiques). El seu pensament serà rus, però ell «pensarà» en anglès.

Dic aquesta espècie de beneiteria perquè hi ha catalans, però catalans en el sentit ampli de la paraula, que no «pensen» en català. Això passa sobretot amb aquests catalans d’ascendència forastera, siguin casats amb persones catalanes o de la mateixa condició que ells. A la llar dels seus pares no es parlava català. A la seva, ara, segons com tampoc. Però l’empren cada dia, sense cap esforç. Ara, si els cal escriure, ho fan en castellà, perquè el seu «pensament» prosòdic i gràfic és castellà. També són innombrables, jo crec que una majoria aclaparadora, els catalans de «pensament» gràfic castellà. No té res d’estrany, doncs, que tot això es produeixi molt més marcadament en tots els immigrants, per molts anys que portin al país.

En realitat, el català es parlaria més que no es parla si no fos per un seguit de qüestions adverses de les quals tothom és una mica culpable, a part d’altres d’igualment adverses de les quals no és culpable ningú.

Actualment, durant el període que va des de l’any 39 fins als nostres dies, el català només es pot aprendre d’oïda i pel carrer. Això són qüestions indefugibles, de moment, i no ens en podem queixar. De tota manera, aprendre de parlar el català, per al qui neix en una família catalana, no és cap problema, puix que el mama i l’hereta. Per al qui ve de fora, per al qui neix dins una família forastera, per al qui viu en certs nuclis i barris, sí. Ja ho veureu.

He esmentat abans la frase d’una persona que a d’altres llocs havia parlat català, i a Barcelona n’havia abandonat el costum perquè a Barcelona «no» cal saber parlar el català.

Jo gairebé diria que actualment aquest «no» es podria fer extensiu a tot Catalunya, segons on, més, és clar.

Si pareu l’orella —jo ho he fet i ho faig— als tramvies, metros, locals públics, carrers…, veureu que predomina la llengua castellana. Això, a Barcelona, és clar. Però jo he parat atenció, en els pocs viatges que he fet per Catalunya, i als trens, cotxes de línia, ciutats i pobles, he observat el mateix. Repeteixo que, segons a quines zones de Catalunya, més, i segons a quines, menys. Sempre depèn de l’afluència de forasters, que en alguns llocs és enorme i a d’altres no tant.

A primers d’any vaig anar a Lleida a fer unes conferències. Jo no coneixia la ciutat de Lleida. En sabia el que n’havia sentit dir; en tenia un coneixement adquirit a través d’expressions verbals. «Un català de Lleida…» havia sentit dir, com remarcant que es tractava d’un català-català, a l’estil del cafè-cafè. Quan, acabada la guerra, van sortir per les parets aquells cartells de «Por Dios y por España, habla el idioma del Imperio» —idioma que se sobreentenia que era el castellà—, i quan a les oficines públiques si no gastaves l’idioma imperial no et volia escoltar ningú, jo sentia dir a molts: «Et ve un català de Lleida, d’aquests que no saben ni una paraula de castellà, i el pobre home…», etcètera. Devien referir-se a algun català d’algun poblet lleidatà. Jo he estat a Lleida ciutat, i vaig sentir parlar més el castellà que el català.

Lleida té uns 70.000 habitants. Uns 4.500 o 5.000 són immigrants. Se’n preveu una altra onada. Això em van dir. Però fent la comparació amb Barcelona, on el contingent de forasters arriba a prop de la meitat, i la ultrapassa i tot, no és lògic que proporcionalment hi sentís parlar més el castellà que el català. Fins i tot vaig notar entre els catalans que m’acompanyaven —d’altres no ho sé— que entre ells parlaven en castellà. No solament quan, sense adreçar-se’m directament, jo seguia essent l’eix de la conversa, sinó també quan jo no hi tenia res a veure, quan parlaven entre ells de coses de caràcter purament particular o familiar. Ho vaig trobar tan estrany que els ho vaig fer observar. Entre les coses que em van contestar em quedà gravat que els lleidatans són antibarcelonistes i que fins i tot —segons com, cada dia més, puix que les seves relacions comercials s’estenen cap en aquella latitud—, se senten més aragonesos que catalans.^[24]

En tornar de Lleida vaig fer una volta i vaig anar a parar a Montblanc, on tinc un amic de la infantesa. A l’autobús que m’hi portava, i després al tren, en tornar, abundaven més els qui parlaven en castellà que els qui parlaven en català. Al cotxe de línia se’m van asseure a prop unes gitanes i un guàrdia civil, i això podria servir d’explicació. El tren ja és un vehicle més internacional.

Avui dia, preguntes una cosa en català, i et contesten en castellà. Mai no passa al revés. No fa gaire vam anar a Granollers per preparar una representació teatral els de La Pipironda i la primera persona a la qual vam preguntar en català per un carrer va resultar que era un andalús, que va contestar en castellà, és clar.

És allò de l’acudit dels damnificats del Vallès: «Catalanes, tal cosa; catalanes, tal altra; catalanes per aquí, catalanes per allà…». Fins que, en ésser preguntats, contesten: «Zí, zeñó».^[25]

Deia Vandellós, pels anys 34-35: «Plana damunt la gent de llengua catalana una fonda amenaça, la importància de la qual ningú no ha de desconèixer perquè pot representar l’anul·lació d’una cultura».

I això, ho deia en uns anys en què hi havia unes defenses, més que mai. Què diria ara?

Ens trobem, en l’enquesta feta per Serra d’Or sobre «La literatura catalana fora de Barcelona» i quan pregunta: «Quins són els principals problemes amb què es troba la cultura catalana a la vostra comarca?», que, dels deu interrogats, al número corresponent a maig, cinc, entre altres coses substancioses, contesten: Fèlix Cucurull, d’Arenys de Mar: «No existeix l’ensenyament en català a cap de les escoles del Maresme. S’hi va creant, per tant, una generació d’analfabets en la pròpia llengua». [Josep Armengou, de Barcelona, després de subratllar aquesta escola que no ens ensenya català: «En general, l’escola avui actua moltes vegades contra la família i sempre contra el país»]. Jesús Massip, de Tortosa: «La llengua no té els suports que li són necessaris per a mantenir una cultura —premsa, escola, predicació religiosa». Antoni Massanell, de Vilafranca del Penedès: «Creiem que el primer problema i el més fonamental, és la falta d’ensenyança catalana a les escoles i la falta de sentit pedagògic de l’actual ensenyança». I Joaquim Boixà, de Ripoll: «Problema principal és la manca quasi absoluta d’ensenyament de la nostra llengua».

Això és greu —aquesta manca de centres d’ensenyament de la llengua vernacla— per al català, que aprendrà el seu idioma per tradició verbal casolana però no culturalment, però ho és també per a l’immigrant, sobretot per als seus fills, aquests fills que poden representar l’esperança del país.

Per molt bona voluntat que tingui, al foraster li falla per tots cantons l’aprenentatge de la llengua. Per a ell no solament falla l’escola sinó la llar, i l’ha d’aprendre, si l’aprèn, com ja hem dit, al carrer.

Abans no era així. Jo he anat a escoles on, tot i que l’idioma oficial d’ensenyament era el castellà —cosa, a més, plausible, a les latituds on vivíem—, s’ensenyava català unes quantes vegades la setmana. En aquestes escoles de l’Ajuntament, els fills dels immigrants entraven en contacte per primera vegada amb un nou idioma —l’idioma de la terra que els acollia— mitjançant uns llibres sàviament planejats i exquisidament editats. Aquests llibres, entre altres, eren: Les plantes, els animals, els elements; La mar, la plana, la muntanya; Els pobles, les ciutats, el homes, on hi havia prosa i versos de Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Joan Maragall, Josep Carner, Joan Llongueras, Joan Arús, Alexandre Plana, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Joan Alcover, Lluís Nicolau d’Olwer, Jacint Verdaguer, Josep M. López-Picó, Emili Vilanova, Miquel Llor, Joaquim Ruyra, Joan Santamaria, Alfons Maseres, Magí Morera i Galícia, Joan Puig i Ferreter, Miquel S. Oliver, Àngel Guimerà, Joaquim Folguera, Carles Soldevila, Marià Manent, Josep-Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Pere Coromines, Ventura Gassol, Carles Riba, Miquel Costa i Llobera, Josep Lleonart, Salvador Albert, Miquel Ferrà, Maria Antònia Salvà, Narcís Oller, Víctor Català, Guerau de Liost, Jaume Massó i Torrents, Joan M. Guasch, Frederic Mistral, Teodor Llorente, Apel·les Mestres, Antoni Navarro, Josep Pijoan, Carles Cardó… Al peu de cada text hi havia unes «Notes i vocabulari» i et feien fixar detingudament en alguns versos, en la idea de l’autor, en certes paraules. Un altre llibre bonic era Lectures d’infants, il·lustrat per Lola Anglada, on, a més de treballs d’autors del país, i d’altres propis del llibre, hi havia traduccions dels contes d’Andersen, de Perrault, dels Grimm, faules, apòlegs i llegendes. Després de cada text hi havia una mena de qüestionari: «Què vol dir» tal cosa i tal altra. «Cura en el parlar. Cal no dir… S’ha de dir…». I una «Conversa»: «Digueu els noms que surten a l’escrit, referents a això o allò. Expliqueu tot el que recordeu de tal bestiola». I exercicis de llenguatge sota els enunciats: «Confegir i escriure», «Fonètica i ortografia». Un altre llibre d’aquests era el Llibre de la natura, també magníficament il·lustrat, amb observacions per apuntar-les a la llibreta dels deures. Si hom havia parlat dels pins, per exemple, el qüestionari deia: «Com són els terrenys on heu vist els pins? Observeu les diferències del pi pinyoner amb el pi bord. Dibuixeu una pinya de cada un d’aquests dos pins». I així successivament. D’altres llibres de lectura eren El llibre de les bèsties, del beatífic Ramon Llull, una Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, il·lustrada per Josep Vinyals. Com ja hem dit, eren uns llibres excel·lentment relligats i impresos, amens, fets amb amor, pensant contínuament en l’infant al qual anaven adreçats.^[26]

Jo, que ara observo i em preocupo dels que «passa» la meva filleta a l’escola, m’adono que els seus llibres fan riure, per no dir una altra cosa. Carrinclons, pensats amb els peus, han estat fets per sortir del pas o per afany del guany i no tenen punt de comparació ni amb els que he esmentat ni tampoc amb els de llengua castellana que els infants d’aleshores teníem en aquelles escoles, com ara El libro del idioma, El libro de la vida, El libro de la tierra, Lecciones de cosas (tres volums), El primero, segundo y tercer libro de lectura, també amb les seves acotacions, enquestes i observacions, i un Romancero castellano al alcance de los jóvenes, que era una petita joia, de ben escollits, adaptats i acurats que hi eren els versos del romancer castellà.

A poc a poc, amb els llibres que he esmentat, apreníem un nou idioma i a conèixer el país on s’havia de desenvolupar la nostra vida. Devia ésser un espectacle emocionant el d’aquelles llengües forasteres, maldestres, balbotejant una llengua que els havia esperat. Dissortadament, l’experiment va ésser breu i no se n’han pogut copsar els resultats. Hauria calgut que seguissin ensenyant el català als centres docents. Si hi haguessin ensenyat bé el català, per una lògica de contrast haurien ensenyat el castellà correctament, i viceversa. Ara ens hem quedat sense un català i sense un castellà com cal, puix que el castellà tampoc no s’ensenya formalment, ni amb afany, perquè el donen per sabut, i el resultat és que les criatures d’ara traginen al seu vocabulari una pila de mots que no són ni castellans, ni catalans, ni res.

Vull intentar de copiar sense cap comentari unes paraules de Luis Jiménez de Asúa sobre aquesta en altre temps debatuda qüestió de les llengües a l’ensenyament:

«…Nos encontramos con otro escollo formidable en el orden regional: el problema de las lenguas en la enseñanza. Lo resolvimos en el artículo 50, que es uno de los preceptos que peor comprendió Castilla, y que, sin embargo, a mi juicio, está compuesto con máximas garantías. Había dos problemas en cuanto a la enseñanza: la enseñanza en lengua castellana o en lengua regional. Los que objetaban contra el artículo decían: “Dejáis abandonada la Universidad a las ambiciones regionales”. Se habla en este artículo de la enseñanza obligatoria del castellano en la escuela primaria y secundaria. Asunto harto distinto es el de la Universidad. ¿Qué es lo que se enseña en ella? ¿Se enseña el idioma? No. El idioma se enseña y se aprende en la escuela primaria y en la secundaria…».