PARADOXES SUBURBANES

Això de «paradoxes» és per dir-ne alguna cosa. En realitat són anomalies, incongruències: les coses rares i estranyes del suburbi; les desigualtats; l’exotisme, el pintoresquisme; l’element circumstancial; els alts i els baixos: la seva heterogeneïtat.

Hi ha focus suburbans —gairebé seria millor dir-ne reductes— com ho va ésser el Bogatell i segueixen essent-ho el Somorrostro, el barri de Pequín, el Camp de la Bóta, Jesús i Maria, i altres grups de barraques, on la misèria és igual i uniforme, dins l’escala que va des de no tenir res fins a tenir molt poc. Però les zones —això que se’n diu zones suburbanes, com ens passa a Can Tunis— ja són una altra cosa. A les zones el suburbi és divers, amb alts i baixos, ple de violents contrasts; s’hi donen la mà la fàbrica i la barraca, el monobloc i els pisos cars, la casa de propietat i la cova. Hi ha molta misèria i molta riquesa. I tot això en una estranya barrija-barreja, interferint-se, trepitjant-se el terreny els uns als altres, de manera que de vegades no saps on comença una cosa i on acaba l’altra. Així ens trobem, poso per cas, en aquests barris meus, que a tocar del cinema Capri —un cinema modern de barriada, amb pantalla panoràmica i tot—, encastada a la seva paret, humilment, veiem una barraca atrotinada, una barraca que ha quedat en un sot, encaixonada entre les parets d’aquest cinema, els gratacels de la Seat i la nova fàbrica de Lámparas Z. Seria maliciós de dir que els amos del cinema són catalans —i segurament també molts dels accionistes o dirigents de la Seat i de Lámparas Z— mentre que els de la barraca no. Sempre que plou torrencialment aquest sot s’omple d’aigua i la barraca queda inundada. Ara bé, els tres gegants que la van encaixonar romanen indiferents, convençuts que li han fet el gran favor pel sol fet de deixar-la seguir allà —juntament amb unes quantes barraques més a l’altra banda del cinema— en lloc d’enrunar-la com van fer amb la colònia barraquista que s’estenia pels terrenys que ara ocupen aquests edificis.

Al mateix barri de Port et trobes que al carrer principal donen pisos i cases modestes, més o menys com cal —diguem—, mentre que darrere d’un sector d’aquests pisos decents —diguem-ne també per entendre’ns—, s’estén un carreró de barraques sinistres. Fins i tot, filant mes prim, et trobes amb una barraca d’aquest carreró més atrotinada que les altres, la d’un tal «Ojoplato», tan tronada que no arriba ni a barraca completa, sinó amb prou feines a mitja, perquè li falta tota la façana o part del davant. I ves com són les coses: aquest veïnat de barraques està molt queixós del tal «Ojoplato» i la seva família, que, pel fet d’ésser més miserables que ells, i més escandalosos —això ho hauríem de posar en quarantena— volen fer fora, i no paren de fer visites al rector i a l’alcalde i de fer passos per tal d’aconseguir-ho.

Dissortadament, aquesta barrija-barreja, el fet de veure la misèria al teu costat, voltant-te pertot arreu per poc que vulguis mirar, ha immunitzat, sembla, els habitants del suburbi, perquè, encara que faci estrany, a tots ens cal saber que hi ha qui és més desventurat que nosaltres per a sentir-nos més feliços; ha destruït els llaços de solidaritat que, pel fet de pertànyer tots a una mateixa classe, els haurien d’unir. La consigna, als barris pobres, sembla la dels naufragis: «Salvi’s qui pugui!». I ningú no preconitza una acció col·lectiva ni cooperativista, per exemple, ni en vol saber res. El pensament general és que si haguéssim de preocupar-nos de tots els qui passen angúnies, amb les que ja passem nosaltres, estaríem ben adobats.

Això no obstant, he pogut observar que, els actes més grans d’heroisme caritatiu, els porten a terme, qui-sap-les vegades, els més desventurats, no sé si pel fet que, com que ja tenen tan poca cosa, de tot tant se’ls en dóna, o perquè, com que també ells pateixen fam i misèria, comprenen millor la fam i la misèria del qui tenen al costat. Així es dóna el cas dels qui han compartit el que jo trobo més difícil de compartir actualment: el sostre sota el qual t’aixoplugues, amb la família que, acabada d’arribar del seu poble, dormia a la intempèrie, i a terra, perquè ningú no els volia recollir. Recordo, a propòsit d’això, el cas d’un noi que en sortir de l’escola on la seva mare —una dona a qui dèiem la «Pelona»— l’havia tancat, es trobà que aquesta se n’havia anat amb un home i es trobava pràcticament abandonat. Tots ens vam preocupar de donar-li roba, diners, consells, i de buscar-li feina i tot, però van ésser els Olmedo, una família que té una barraqueta al vessant de Montjuïc, els més pobres d’aquells verals, els qui se’l van posar a dormir amb ells. Sempre hi ha qui ens dóna lliçons de caritat i d’humanitarisme.

Però els temps mediatitzats i burocratitzats en què ens ha tocat de viure han condemnat la caritat sense haver donat espai perquè fos substituïda per aquesta altra cosa que en diuen justícia i que no és sinó una caritat més encertada i més ben entesa. Una vegada em va venir a veure una dona, a veure què podia fer, perquè l’havien treta de la seva barraca —tot i que era una barraca «numerada»— sense indemnització de cap mena i perdent els drets a pis, aquests drets tan problemàtics. Era un comiat per sanció. El delicte consistia a haver recollit una família que feia dies que no sabia on ficar-se. Els van considerar rellogats, i tots al carrer. S’ha arribat en un extrem en què ni la teva misèria no et deixen compartir. Maten la caritat. Bon tema per a estendre-s’hi llargament: deixar de fer el bé perquè porta complicacions, sancions i enrenou. M’objectareu que amb la història de la caritat els barraquistes podrien tenir tots els rellogats que volguessin i no hi hauria manera de posar fre a aquesta allau dels qui no tenen casa. Aquestes lleis són molt elàstiques; per això de vegades et torba la seva ostentosa rigorositat. Essent a Salamanca, i havent entrat en una de les seves moltes esglésies a oir missa, vam sentir el celebrant que predicava zelosament sobre la caritat i repetia constantment aquestes paraules de l’Evangeli, potser oblidades de tan sentides: «Tot el que facis a un pobre en nom meu és com si m’ho fessis a mi». La cosa curiosa del cas és que en una de les parets del carrer hi havia un cartell que deia: «No solamente se prohíbe la mendicidad, sino que se sancionará al que pida y al que dé limosna». Algú troba que això tingui cap i peus?

Tornant al desenvolupament exagerat dels suburbis, on en lloc d’augmentar segons els naixements, s’augmenta de mil en mil, a causa d’aquests monoblocs que sorgeixen d’un mes per altre, sempre, però, més tard del que desitgen els seus futurs ocupants, ens trobem, per exemple, amb això que se’n diu estatges protegits, estatges que, de tota manera, no han servit mai per a resoldre les infamants condicions d’allotjament dels qui viuen a la zona o lloc on aquests són erigits. En realitat, aquests grups d’estatges sempre s’edifiquen, o bé ho sembla, no per tal d’ajudar els més necessitats, sinó els qui criden més l’atenció. Una cosa així va passar quan es va celebrar el Congrés Eucarístic a la nostra ciutat, l’any 1952, amb les barraques que hi havia a la Diagonal. La gent que hi vivia ara són als barris de Can Clos i al Polvorí, de Can Tunis. Aquestes barraques feien molt lleig al punt on anaven a muntar l’altar monumental i on es produiria la magna concentració de fidels. Es van erigir aquestes dues barriades, més per tal de resoldre la papereta que representava aquella taca en aquell marc religiós que per esperit de veritable ajuda i ganes de resoldre el problema. A Can Clos es tractava d’unes dues-centes cases que es van construir en vint-i-quatre dies. Així van sortir. La gent se n’hi va anar a viure quan algunes encara no estaven acabades, de pressa i corrents, i s’hi van ficar de qualsevol manera. Els materials estaven tan tous que les escales s’oscaven. Diran que més valien aquells estatges reduïts que no les barraques on vivien abans. No ho sé. Era una manera descarada d’enganyar les persones. Al cap de poc temps les cases estaven totes esquerdades. I aleshores, vinga posar pedaços i pegats.

Dissortadament vivim uns temps en què hom dóna més importància a l’estètica que no a l’ètica, en què preocupa molt més la façana que no l’interior. Si els immigrants haguessin estat gent espavilada i llesta, haurien construït les seves barraques a les zones residencials, al mig de la plaça de Catalunya, a les immediacions de les avingudes luxoses, a la Bonanova, a Sant Gervasi. Probablement a aquestes altures ja estarien tots ben allotjats. Però no. Era gent miserable, i es van instal·lar als racons més miserables. Així com el diner crida el diner, la misèria crida la misèria.

Aquest fenomen desmoralitzador d’atendre no els més necessitats, sinó els qui pel fet de trobar-se enclavats als llocs més visibles podien fer mal efecte al turista o al visitant, l’he vist infinitat de vegades en la història d’aquests barris. Un exemple: les barraques Dallas-Ciutat Fronterera s’estenien en dues llargues rengleres a la cruïlla de Gran Via i passeig del Port Franc, a la vista de tothom que anava i venia de l’aeròdrom o de la platja de Castelldefels. Però no va ésser això sol. Com que les autoritats, per tal d’anar a inaugurar la factoria de la Seat, havien de passar per allà, les poc galdoses barraques van ésser enrunades en un dir Jesús. ¿No era l’emperadriu Caterina de Rússia a qui alçaven ciutats de somni al seu pas, fetes de trampa i cartó, per tal de demostrar-li la prosperitat del regne? Doncs en aquest cas passà el mateix, però a la inversa.

Molts dels habitants del grup de barraques enrunat van guanyar-hi, suposem, perquè si no els van tancar «provisionalment» al Pavelló de Missions, els devien donar estatge, una mica com Déu mana, encara que fos a l’altra punta de la ciutat. Però altres, els qui vivien rellogats en aquestes barraques, van pagar els plats trencats en pro de l’estètica, perquè com que no comptaven com a barraquistes es van trobar al carrer sense dret a reclamació de cap mena; amb l’inconvenient que els antics propietaris de les barraques ara no podien fer-los lloc a la nova casa, perquè existia i existeix la llei inflexible de no admetre, sota pena d’acomiadament, cap rellogat en aquesta mena d’estatges. Pel que fa a la llei, ara hi ha qui se la salta, però als primers temps la família a la qual donaven una casa nova complia aquest requisit sense miraments.

A continuació copio una descripció d’aquest enrunament de barraques de la meva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje i que [per raons extraliteràries] no va aparèixer al llibre:

Pel que fa a això que et treguin la barraca d’aquí i et donin el nou estatge a l’altre extrem de la ciutat, no volem acabar de creure en la mala fe dels qui porten la batuta en aquest afer d’arranjar els assumptes dels ciutadans. Ja sabem que són els necessaris tràmits burocràtics els qui no tenen cor, i no les persones competents. Que cal sacrificar l’individu i els seus sentiments pel bé de la societat. Però no volem deixar d’assenyalar el fenomen, perquè té gràcia, que quan tiren a terra un grup de barraques de Can Tunis donen estatge als seus habitants, com a mínim, a la Trinitat o a la Verneda, i quan, posem per cas, enderroquen unes barraques allà, porten els desnonats a viure a una distància igualment allunyada. El món funciona així. Deixant de banda que no es respecti el sentimentalisme que pot haver-hi en el fet que cadascú hagi agafat afecte al barri on viu i li dolgui de deixar-lo, hi ha l’agreujant que aquesta bona gent havia procurat de buscar-se la feina més o menys a prop del seu domicili, pels beneficis indubtables que això comporta. Amb el canvi d’estatge es troben que han de travessar mig Barcelona, o tota, per tal d’incorporar-se a la feina, de manera que hi ha hagut qui ha optat per canviar de feina, i altres, amb el temps, de domicili altra vegada.

Els espais buits entre els barris antics, i els recents també —segueixo referint-me a Can Tunis, però el mateix passa a moltes altres zones— han estat ocupats per la indústria, per tota mena de poderoses indústries. Més encara: sense tenir en compte per res l’humil veïnat que fa més temps que és allà que no les fàbriques, sense comptar-hi per res, han declarat zona industrial aquells terrenys, s’ha decretat que sigui així. I així ha d’ésser, i muts i a la gàbia. Per què no construeixen fàbriques a les zones aristocràtiques i residencials i ens repartim la càrrega? Si ho fessin, no mancarien queixes als diaris, cartes al director a les respectives seccions, i la gent no pararia de fer mans i mànigues per tal d’aconseguir l’eliminació d’aquest projecte. Però a ningú no se li acut ni tan sols que puguin passar aquestes coses. Era abans, a primers de segle, i a Poqueta cosa d’Alfons Daudet, que els amos vivien a les seves pròpies fàbriques. Actualment, ningú no es tira pedres a la teulada.

No cal insistir massa en la pila de molèsties que aquest amuntegament de fàbriques comporta: males olors, atmosfera enrarida, sorolls estrepitosos, pols, fum, brutícia. Viure en aquests districtes molts anys —i per desgràcia cap dels seus habitants s’escapa de viure-hi tota la vida, perquè si canvien aniran en un lloc semblant o pitjor—; viure aquí, doncs, és tant com ésser candidat a la tuberculosi, a l’asma, a la bronquitis i a tota mena d’afeccions de les vies respiratòries. Em penso que era a la Verneda, i, si no em falla la memòria, prop dels blocs «del Sindicat», on van edificar una fàbrica de no sabem quin dimoni de productes. A certes hores del dia, els vapors que sortien d’aquesta fàbrica eren tan molestos i corrosius que a totes les cases havien de tancar les finestres, mentre la gent, amb aquest humor i aquesta inspiració basada en la cinematografia que d’un temps ençà té la gent del país, cridava: «Que ve la marabunta! Que ve la marabunta!».^[42]

Tot i això, la cosa més paradoxal que trobem en aquests sectors és el poc afecte que senten aquests industrials pels llocs que són la font dels seus ingressos i de les seves riqueses. Aquest fenomen, ja el vaig insinuar en una de les meves novel·les. Només han demostrat una certa preocupació quan el rector els ha punxats. Aleshores han regalat les campanes de l’església o el ferro per als fonaments de la parròquia. També, algun cop, un petit donatiu a les entitats benèfiques locals, però res més. I tant com podrien fer! Fins i tot, com a la factoria de la Seat, només s’ha procurat d’embellir el tros o la zona dels seus obrers, i només han beneficiat els seus.

Nosaltres opinem que és denigrant que els barris més rics de la ciutat —puix que són els que allotgen la seva potent i poderosa indústria— siguin alhora els més pobres i miserables, barris on la gran majoria dels seus habitants viuen pitjor que les bestioles, i on, a causa de les infamants condicions de vida, es dóna encara aquest producte intermedi de l’ésser infrahome —o superbèstia, com vulgueu; deixem escollir la denominació.