ELS IMMIGRANTS D’ABANS

Catalunya sempre ha estat un poble que ha absorbit corrents migratoris. De la Península, el que més. És curiós que, a desgrat d’això, conservi una idiosincràsia tan incòlume. I és que a molts altres pobles, s’hi pot anar i quedar-se una mica al marge, en amistosa observació, de colzes a la barrera. A Catalunya no, o gairebé no. A Catalunya no hi ha més remei que saltar a l’arena, i, com allò de Hamlet, ésser o no ésser. No s’hi val, a limitar-se a simpatitzar.

Als primers temps —darreries del segle passat—, van ésser els mallorquins i els valencians els qui van donar a Catalunya l’impuls que li mancava per culpa de la seva baixa natalitat. En certa manera, tot quedava a casa. Després, a les primeries d’aquest segle, van ésser els aragonesos. Més tard, murcians i almeriencs. En realitat, aquests darrers són els qui anomenem «immigrants d’abans». Van arribar a Catalunya amb la dictadura de Primo de Rivera. Per aquella època es calculava que cada any venia a Catalunya un exèrcit foraster de 25.000 a 30.000 persones.

El punt àlgid —entenent per àlgid culminant, és a dir, el màxim—, van ésser els anys 1921-27. Van acudir atrets per les esmentades obres de l’Exposició Universal a Montjuïc i la construcció dels metropolitans barcelonins, que els assegurava feina uns quants anys. Aquests anys, d’«uns quants» es van convertir en «per sempre». Van cridar les seves famílies, i aquí es van quedar.

Els almeriencs i els murcians, se’ls ha confosos. Generalitzant, se’ls ha dit a tots «murcians». Aquest terme va adquirir un to insultant. Encara ho és, avui dia. Va passar com amb la paraula «gallec». Dir «gallec» a algú era dir-li «covard». Aquest costum encara persisteix, però no tant. Jo recordo una llarga època en què amb aquesta paraula posaven a prova la teva valentia. «Gallego que no fas això, gallego que no fas allò». I ho feies. Veritables proeses: pelar-te al zero o beure’t una ampolla de conyac sense respirar.

Dir «murcià» també era insultar. Els costums són així. Dir a una persona «madrileny», «aragonès», «andalús» o «català»^[7] no ofèn. Si ho ets, sempre contestaràs: «I amb molta honra». «Gallec» o «murcià» sí, que ofèn. Sobretot si ho ets. Per què? Es veu que les coses van com van, i no hi ha res a fer.

D’on van venir molta gent, en aquell temps, va ésser de Cuevas. Cuevas de Vera o d’Almanzora. Són les mateixes. És un poble de la província d’Almeria. També de Mazarrón i de Cartagena, província de Múrcia. Hom els confonia, i tots eren considerats murcians. Les Cases Barates de Can Tunis, inaugurades aquells anys, les van ocupar gairebé totes ells. Era gent renyinosa, escandalosa. I aquelles barriades extremes, durant aquells anys i durant molt de temps, semblaven una mica aquells pobles de l’Oest americà: Kansas, Oklahoma, San Antonio de Texas… D’això podrien fer-nos-en cinc cèntims els serenos i vigilants d’aleshores d’aquells verals.

La gent de Cuevas, de Cartagena, de Mazarrón —murcians, generalitzant— portaven una malaltia congènita: el tracoma. Molts tenien uns ullets vermells, plorosos, sense pestanyes. Actualment, això gairebé ja no es veu. Ells mateixos deien que aquesta malaltia els venia de treballar l’espart. A propòsit d’això hi havia, i hi ha una dita segons la qual Múrcia és la terra de les tres collites: «mocs, espart i lleganyes».

Aquesta malaltia del tracoma devia constituir un problema greu. A les Cases Barates que he dit, Grup Eduard Aunós, van construir un pavelló de fusta, modern i higiènic, a més del grup escolar Sant Ramon de Penyafort, que servia d’escola per als infants tracomatosos, per tal d’aïllar-los dels altres. D’aquest pavelló, en dèiem «el colegio de los ojos malos». Més tard, durant la revolució, es va convertir en el sindicat de la FAI. Abans d’ingressar a l’escola et feien una revisió ocular a fons, i moltes criatures que aparentment no presentaven símptomes d’aquesta malaltia —«ojos chuchurríos», segons la gràfica expressió murciana— passaven a aquesta escola. A propòsit de la inauguració d’aquest col·legi, llegim que l’alcalde de Barcelona d’aquella època, el senyor Aiguader, va fer les següents declaracions als periodistes: «Se n’han trobats tants, entre les famílies procedents de Múrcia i d’Almeria, que resultava que eren en gran nombre els infants que per aquesta malaltia no podien anar a l’escola. És una cosa terrible, aquesta malaltia; hi ha homes que porten les criatures completament cegues. És un problema del qual cal preocupar-se; per això es crearan tres o quatre dispensaris i un hospital per al tractament d’aquesta malaltia». L’aïllament dels infants que tenien els ulls malalts va ésser una mesura digna d’elogi, tot i les susceptibilitats que va ferir, fins al punt que molts van deixar d’assistir en aquella escola. Però aquesta separació higiènica només durava les hores escolars. Durant la resta del dia tots tornàvem a anar anàrquicament barrejats.

Els murcians van tenir molt mala fama. Encara en tenen, però va minvant. Sempre que s’ha parlat dels murcians s’ha retret aquella vella història segons la qual, durant el regnat de Carles III, em sembla, a les disposicions militars que aleshores van ésser dictades, es prohibia d’ascendir a sergents els lladres, malfactors, «murcians» i gent de mal viure. A part la mala bava, la disposició tenia la seva gràcia. Aquell Carles III o Carles-Qui-Fos devia ésser un tipus curiós, si prenia mesures tan discriminatòries i taxatives!

També es diu que els murcians s’han escampat per tot el món i han arribat a tot arreu, fins als racons més allunyats, com els jueus. Asseguren que una part molt important dels portuaris marsellesos són murcians. I que fins i tot a Moscou te’n trobes. Suposo que tot això deu ésser exagerat, a part que no veig cap mal en aquesta manera d’expandir-se. Més aviat ho trobo meritori.

Per part dels catalans poc conscients hi va haver una certa agressivitat contra aquests immigrants, com passa ara, encara que volem creure que molt menys. Sembla que ja no se sent tant com en altres èpoques allò de «heu vingut a menjar-vos el pa dels catalans». Actualment, fins i tot trobes catalans amb complex de culpabilitat per no haver-se preocupat prou de l’immigrant humil, per no haver-s’hi obert ni donat. No cal demostrar —ni insistir-hi— que l’immigrant no va venir a menjar-se el pa de ningú, sinó el seu i cap altre. Ni hi va venir ni hi ve.^[8] Vandellós, a Catalunya, poble decadent, assenyala que el dèficit de la producció humana a Catalunya era cada vegada més gros i exigia contínuament prodigiosos contingents d’immigració. La invasió pacífica que sofria aleshores la terra catalana i que segueix sofrint era i és necessària per a mantenir el ritme del progrés comercial i industrial català. Caldria sacrificar i cremar un parell de generacions catalanes —això suposant una Catalunya autònoma que pogués ordenar la cessació de la immigració—, obligant-les a reproduir-se més prolíficament i a estrènyer-se el cinturó durant una llarga temporada. Això és impossible. I afegeix l’esmentat autor: «És l’etern problema dels pobles decadents, que prefereixen l’interès present dels individus a la conveniència futura de la pàtria».

El murcià va tenir mala fama. Hom li penjava la culpa de tot el que passava, de tot el que era dolent, és clar. Fins a quin punt era just de fer-ho? No ho sabem. Un tal senyor Rosell i Vilar afirmà, per aquell temps, que el 80% de la gent que acudia als centres benèfics, el 75% dels obrers sense feina i la llista dels atracadors detinguts per la policia no eren catalans. No era dir gran cosa, sobretot pel que fa als parats i als assistits als centres benèfics. És lògic que el foraster es trobi en una situació més indigent respecte al natural del país, puix que per tal de millorar aquesta indigència va venir-hi.

Indubtablement, els crims passionals han estat comesos gairebé sempre per gent forastera. El català és més fred i no perd el cap fàcilment ni a la babalà. La gent del sud, sobretot, és capaç d’anar a punyalades per una paraula, per un malentès o per voler demostrar una falsa i ridícula virilitat.

També hi havia els delictes de robatori, inclòs l’assassinat per aquest motiu. Però aquests disminuïen a mesura que augmentava el benestar material. Tot i això, els altres, els passionals, van perseverar, encara que cada vegada amb menys freqüència i més esporàdicament; no en va ens civilitzem. Els delictes de robatori sempre han oscil·lat. Van augmentar en nombre durant la guerra, també en la postguerra, i s’han mantingut en un nivell alt a les èpoques de parada forçosa o quan van ésser suprimides les hores extres.

Hauria estat interessant —i encara ho seria— un estudi sobre si l’estada a Catalunya atenua —o intensifica, si és que la intensifica— la disposició al crim passional i també al delicte contra la propietat. S’hauria evitat la injustícia que potser es va cometre acusant els forasters, especialment els murcians, de totes les coses anormals que s’esdevenien a Catalunya. Els excessos lògics i naturals de la revolució, la majoria comesos per arribistes desaprensius que es disfressaven amb les banderes dels partits més exaltats, ultrapassaren la mesura del trist concepte que es tenia sobre els murcians.

Que en aquell temps hi havia una animadversió, justa o injusta, contra l’emigrant dit «murcià», ho demostren altres dites, a part allò de «heu vingut a menjar-vos el pa, etc.», que van sorgir per aquells dies. Entre altres coses, els anomenaven «pa i ceba». I m’aclareix un català d’aleshores, recordant aquells anys, que els deien així «perquè amb això passaven».

Els murcians, els andalusos, són gent sòbria. O en tenen fama. Mengen poc. Com els moros. Als països càlids no cal menjar tant. Però vénen a terres no tan càlides i segueixen la mateixa alimentació; que és estrany! És com quan asseguren que el soldat espanyol és capaç d’aguantar tres dies amb un xusco i la llauna de sardines. Quin remei, si no li donen res més…! Ai, aquests tòpics suats!

Segur que aquests murcians menjaven pa i ceba; i alguna cosa més, és clar. Avui dia passa igual. Ceba o tomàquet. Però això, sobretot o exclusivament, ho menja l’home que acaba d’arribar, l’home que ha vingut sol, l’home que ha llogat un lloc per a dormir i «s’hi fa la vida», com se sol dir. Ho fa, en part, o essencialment, per necessitat; en segon o tercer lloc per estalviar i poder fer venir els seus; però també ho fa, sobretot, per negligència i abandonament, perquè un home sol passa amb qualsevol cosa. De seguida que tenen aquí la dona o la família la cosa canvia, i encara que siguin enormes olles de potaje o guisao, com diuen ells, ja no passen exclusivament amb pa i ceba o tomàquet.

La denominació «pa i ceba» que hom donava als antics murcians no deixava de tenir el seu enginy, com en tenen totes les dites d’inspiració popular. Encara en va tenir més una altra que encara ara sentim aplicar indistintament a qualsevol desgraciat mort de gana: «No heu bufat mai cullera», i que aleshores s’aplicava al murcià volent-li dir que a la seva terra no havia menjat mai calent, que no havia hagut de bufar mai la cullera (per tal de refredar el menjar abans de posar-se’l a la boca) fins que va arribar a Catalunya. En això hi havia bona part de veritat, perquè venien de pobles miserables on molts dies no es menjava. Però això no era per retreure’ls-ho, sinó més aviat per obrir-los els braços i dir-los: «Aquí estareu més bé».