QUÈ PASSA A ANDALUSIA

Sobre el que passa a Andalusia escriuríem un llibre tan gruixut com el que estem escrivint, només amb la informació que ens faciliten els qui en vénen. I del que es tracta és d’escriure només un capítol. Tinc a l’abast de la mà dades i números que gairebé m’estimo més no emprar, sobretot els números, perquè aquests canvien constantment i de vegades d’un any per l’altre. M’estimaria més parlar de fets viscuts que m’han explicat. Ja ho veurem.

Potser el problema més greu d’Andalusia és el del treball, especialment al camp, on molts bracers només treballen durant determinades èpoques de l’any.

De la població activa andalusa, concretament a Còrdova, un 66% es dedica a l’agricultura. Les altres províncies oscil·len a l’entorn d’aquest tant per cent.

D’aquí ve la dependència total de la majoria de la població de les estructures existents al camp. Aquestes estructures tenen una característica comuna a totes les províncies, el «latifundi», és a dir, la terra propietat d’un nombre reduït de persones. Les dades següents ho demostren:

Al factor de desproporció i pèrdua de recursos econòmics que això representa, cal afegir-ne d’altres que contribueixen a la pobresa del camperol i del camp andalús. Un d’aquests factors és la gran quantitat de terrenys dedicats a les aficions personals dels terratinents, com ara la caça i els esports. (A Jerez, més de 30.000 hectàrees de les 44.000 que pertanyen a dinou propietaris no són cultivables. A Sevilla, de cada 100 hectàrees només se’n cultiven 60). Un altre factor és el «monocultiu» (olivera, cereals), que per la seva banda produeix la «parada estacional» a la qual es veuen sotmesos la majoria dels obrers del camp.

Es calcula que un 15% dels obrers del camp andalús es troben parats permanentment. Durant la parada estacional de vegades arriben a passar del 48%. Si comparem això amb el 66% que donàvem fa un moment de la població activa dedicada a l’agricultura, aquestes xifres resulten tan eloqüents que ja no cal ni és possible estranyar-se de res.

El camperol andalús cobra per la seva feina un salari mitjà miserable, amb el qual gairebé no pot ni malviure. A Cadis, la xifra mitjana anyal de guanys d’un treballador del camp era de 9.687 pessetes. A Sevilla, també de 9.687, i a Jaén, de 9.065. El que aquí, a Catalunya, qualsevol consumeix en pocs mesos. Afegint-hi que no sempre es pot treballar. Hi ha èpoques de parada i d’altres de poca feina. M’explica una persona que ha arribat d’Antequera que els diumenges a la tarda arriben els homes a la plaça per tal de poder contractar-se durant la setmana. Es veuen obligats a acceptar les condicions de treball i els salaris que els proposen, per por de quedar-se sense feina. Les places de ciutats i pobles d’Andalusia es veuen inundades de bracers (en certes èpoques de l’any més que no en altres) que esperen que el señorito o el seu capatàs vagin a prendre’ls la mida dels músculs, com si fossin cavalls, per treballar o contractar-los.

Es fa una mena de subhasta per tal de contractar aquesta gent que acut a les places; una mena de subhasta al revés. S’ofereix un preu. Un altre s’ofereix per menys. Un altre, menys encara. Així mateix. La solidaritat i la companyonia queden subhastats amb aquesta mena de subhasta. Però, què hi poden fer?

La terra, en general, és bona. Però en grans sectors, particularment a la província d’Almeria, no hi ha aigua. L’Instituto Nacional de Colonización treballa de cara a la repoblació forestal de les muntanyes i obre pous amb l’esperança de trobar aigua. En moltes ocasions en troben, però de moment no la utilitzen. Per què? Els pous són colgats altra vegada, mentre esperen els pressupostos per a canalitzar l’aigua i els permisos dels propietaris de les terres per a explotar-los. Alguns d’aquests propietaris es neguen a permetre que s’aprofiti aquesta aigua. En un poble de la província d’Almeria la gent va saber que havien trobat aigua, però que havien colgat el pou. Hi van anar, van tornar-lo a obrir, i van treure’n aigua. Al cap de pocs dies s’hi presentà una autoritat i el pou quedà tancat. Ningú no hi ha tornat a treure’n. Es veu que les entranyes de la terra mereixen més respecte que les dels homes.

[M’explica el senyor de Cañas que la parella de la Guàrdia Civil fa un voltet pels camps i indaga. El capataç els diu que en Tal ha demanat més sou, que l’altre ha protestat. Se’ls emporten a la caserna i els «ensenyen» a no queixar-se].

Hi ha localitats a les quals tots els camps i les empreses són d’un sol amo, o de molt pocs. Si un obrer és exigent o poc «dòcil», és acomiadat, i ja no el contracta ningú. Quins recursos li queden, aleshores? La seva única possibilitat és emigrar. Emigrar o obeir, callar, aguantar, passar fam i menyspreus.

El resultat d’aquesta fam i de l’escassa capacitat de consum és que et trobis nois de setze anys amb un desenvolupament físic de dotze.

En algunes mines hi ha obrers que treballen dos jornals de vuit hores, i els cobren tots dos a preu normal, en lloc de cobrar-ne un normalment i l’altre com a hores extres, que és el que troben, almenys, quan vénen a Catalunya.

Davant el greu problema econòmic que es planteja a alguns obrers, ha sorgit, de manera natural, la usura. Consisteix a deixar petites quantitats, de cent a dues-centes pessetes, que cal tornar senceres i d’un sol cop quan es pugui. Mentre no es tornin cal pagar cinc pessetes cada setmana a qui les ha prestades.

Als pobles de la costa l’element principal de treball i de vegades l’únic és la pesca.

La situació d’aquests homes és realment infrahumana. Treballen moltes hores i guanyen una misèria. Això és el resultat, principalment, del repartiment injust de l’import de la pesca realitzada. De l’import total de la pesca descompten un 25% en concepte de despeses generals, i un 13% en concepte d’utilitats. Del sobrant d’aquesta quantitat, un 50% és per al patró, i l’altre 50% es reparteix entre els pescadors, els quals acostumen a cobrar un salari de 1.000 pessetes el mes a les èpoques de millor pesca, i molt inferior a aquesta quantitat a les èpoques en què la pesca escasseja.

A Garrucha (Almeria), on tots els habitants viuen exclusivament de la pesca, uns quants jocistes de Barcelona van ésser testimonis de la gravetat de la situació. Escoltem-los com ens ho expliquen:

«Vam arribar de nit en aquest port, on vam trobar un militant jocista, que estava completament sol com a militant, encara que tenia contactes amb el sacerdot i era molt amic d’uns seminaristes que estiuejaven al poble. Ens van acollir magníficament. Ens van explicar extensament tots els problemes de la pesca i nosaltres els vam manifestar el nostre interès per veure l’arribada de les barques pesqueres, al matí. A les sis del matí ja érem al petit i bonic port. Ja havia arribat una barca. Poc després en van anar arribant algunes més, en total cinc o sis, no gaire grans. Van baixar les caixes, a les quals van acabar de posar els peixos, i va començar la venda pel sistema de subhasta rebaixant preus.

»Un cop venudes totes les caixes es van repartir el que els tocava a cada u: quatre pessetes i mitja. Era el preu de tota una nit de treballar a mar. Un dels pescadors va ésser pagat amb un duro de níquel i li exigien el canvi. No en duia, i va contestar:

»—¿Quieres que lo muerda y te dé un pedazo?

»Aquella era la barca que havia cobrat més. Les altres havien tingut menys sort. Se’n van anar amb una bosseta on portaven una mica de peix. A nosaltres ens era difícil d’entendre què havia passat en aquelles altres barques, perquè el peix també havia estat subhastat».

Altres factors de certa importància en aquesta escassa productivitat de la pesca són també les embarcacions, que són petites i no poden endinsar-se gaire pel mar. Els sistemes de pesca són antics. Ningú no s’ha preocupat de fer-los evolucionar.

El preu del peix, quan arriba a port, és molt barat, però quan arriba al públic ha sofert un augment totalment desproporcionat, que no beneficia gens els pescadors. Ai, aquella pintura falsament demagògica de Sorolla!

A les ciutats i en alguns pobles grans, pel sol fet d’haver-hi poc o molt d’indústria, els problemes, en part, són diferents. L’activitat productiva dels seus habitants es distribueix entre els comerços, les indústries, i, en alguns llocs, les empreses mineres.

Als comerços, acostumen a treballar-hi nois. Els salaris que cobren són molt baixos. A la Línea de la Concepción oscil·len entre les 600 i les 800 pessetes mensuals. En alguns altres pobles o capitals sembla que no són gaire més alts.

A les empreses grans, els salaris són més elevats, gràcies als sistemes de producció: a preu fet, primes, etc. Als pobles les empreses paguen molt menys i no es treballa mai a base de primes. Per això hom cobra el salari net i pelat i prou. Les situacions d’injustícia són contínues.

A la Azucarera Antequerana tenen treballadors, alguns dels quals ja fa més d’onze anys que hi treballen, sempre com a eventuals. L’empresa justifica la plantilla de personal fix fins i tot amb noms de persones que ja són mortes. En una acció que van emprendre els obrers d’aquesta empresa per tal que els consideressin fixos, van presentar a la Magistratura del Treball les partides de defunció d’alguns noms que l’empresa fa figurar a la plantilla del personal fix. La Magistratura els les tornà sense fer cap comentari. Paguen tots els treballadors com a peons, tot i que n’hi ha que fan treballs més qualificats.

En general, els problemes de les empreses industrials són similars als de Barcelona, però amb un grau d’injustícia més fort que aquí.

El treball a les mines, a més dels seus problemes ja coneguts i sabuts, com ara el de la silicosi, que afecta en grau més o menys elevat tots els obrers que fa vuit o deu anys que hi treballen, destaca també pels baixos salaris. L’any passat, a Linares, el jornal diari era de quaranta-cinc pessetes, i a Jaén, de quaranta. En certs moments, la gent no s’ha atrevit a cessar en el treball, perquè n’hi havia d’altres que haurien treballat per trenta-cinc pessetes.

L’estatge és un altre problema, a molts indrets d’Andalusia. Són freqüents les barraques i les coves. Per això no ens ha d’estranyar que, tot i vivint en condicions ínfimes, a Catalunya estiguin millor que a la seva terra, tot i que no falta qui va deixar millor casa que la que ha trobat aquí, però d’això ja en parlarem més endavant.

A Almeria existeix el cèlebre suburbi de La Chanca, on viuen més de 20.000 persones: pescadors, gitanos i gent del port. No hi ha ni un sol metge, cap encarregat de l’ordre públic, ni dispensari ni aigua. Només tres fonts d’aigua potable. De misèria, sí, que n’hi ha. Criatures amb el ventre inflat per efectes del desnodriment i malalties de tota mena. «És realment el conjunt més miserable que vam observar durant el viatge», ens diuen els jocistes d’abans.

La necessitat obliga molts nens i nenes a deixar l’escola a vuit i a nou anys, mentre d’altres no hi van perquè no n’hi ha. Els salaris dels pares no són prou alts per a dedicar-ne una part a l’ensenyament dels fills. Per això, quan emigren i aconsegueixen una millora, volen que el fill vagi a escola a «aprendre de comptes» perquè no sigui un ruc de càrrega com ho han estat ells tota la vida.

Llegim en un opuscle publicat pel març del 60, que en una localitat d’uns 14.000 habitants només tenen quatre aules en funcionament, i nou que no s’utilitzen per falta de mestres.

En una altra localitat, d’uns 60.000 habitants, regnen la incultura i l’abandonament més brutals que es pugui imaginar. Hi ha escoles algunes de les quals amb prou feines funcionen, i el carrer és ple de criatures a totes hores del dia.

L’analfabetisme a Andalusia es calcula en un 75%. Granada és una de les províncies de més analfabets. La tercera de les províncies andaluses segons una enquesta que tinc a la vista. És paradoxal que, fa uns quants anys, Granada va ésser la ciutat espanyola on es van celebrar més conferències i congressos culturals.

En aquesta tràgica Andalusia abunden els paradigmes més estranys. El poble de Canches, província de Màlaga, és propietat d’una marquesa. (Deu ésser un poble format pels parcers i masovers, pels jornalers d’aquesta senyora). Els tenia sense llum. Deia que no en necessitaven per a res. El capellà del poble veí va anar a veure el governador de Màlaga i li ho va explicar. El governador de Màlaga no s’ho volia creure. El capellà el convidà a visitar el poble, amb ell. El capellà el va esperar amb la seva moto al lloc convingut, on el governador deixà el seu cotxe, pujà de «paquet» a la moto del capellà i visità el poble oficiosament, i així pogué comprovar la veritat dels fets. Bé, tot i la intervenció del governador civil, la cosa no podia resoldre’s perquè aquella bona senyora no cedia ni venia els dos metres quadrats necessaris per a la instal·lació de l’indispensable transformador. Va haver d’accedir-hi quan un nebot seu que vivia a Madrid li va fer veure el paper ridícul que feien amb aquella tossuderia. Ella sí que té una magnífica quinta amb llum i tots els avenços. Però considerava que la llum, a aquells desgraciats, només els serviria de luxe, de vici i de perversió, perquè de seguida tindrien ràdio i televisors.

En un altre poblet de Màlaga estaven fent la collita de l’oliva. Una dona en avançat estat de gestació sentí els primers dolors. Ho van anar a dir al cortijero o señorito, que estava visitant la finca, per veure si amb el seu cotxe la volia traslladar en un lloc pertinent.

Resposta del cortijero:

—Estas mujeres ya están acostumbradas a parir donde sea.

Efectivament, la dona li va donar la raó, parint on va poder.

El diumenge següent, el capellà del poble, a qui ja havia arribat la notícia, el va avisar que no anés a combregar, que no li donaria la comunió.

Aquesta actitud valenta del sacerdot va ésser criticada per alguns col·legues seus, als quals potser havia pagat la carrera qualsevol señorito dels volts. El capellà no tenia dret a ficar-se a la vida piadosa de l’altre. Era la pròpia consciència d’aquest la que havia de dir-li si podia anar a combregar o no. Potser tenien raó. Però nosaltres anem a favor del capellanet valent.

[La gran massa del poble andalús té forts prejudicis contra l’Església. Això prové del contra-testimoni de certs sacerdots i en particular dels patrons i terratinents, que són tots catòlics i, a més, d’una manera pública i ostentosa. Acostumen a buscar-se un director espiritual o emmudidor de consciència, i assisteixen als cursets de Cristiandat i als actes religiosos.

Per això la gent se sent apartada de l’Església, tot i que en certes coses no té més remei que tractar-hi, com ara en els sagraments, i, en alguns llocs, les escoles].

En una parròquia d’un poble de Màlaga hi ha un sacerdot —¿no és pas aquest capellanet valent que nega comunions?— que s’ha manifestat en favor dels oprimits. Conseqüència: la gent de diners no assisteix als actes litúrgics i es dirigeix cap a d’altres esglésies.

[És curiós de remarcar, en aquest aspecte, la quantitat de vocacions sacerdotals que es produeixen a Andalusia. Com més misèria, més gent que vol ser capellà. És una manera com una altra d’escapar-se de la gleva. Catalunya, comparada amb altres regions de la península, és potser la que té menys vocacions sacerdotals. Un noi del meu poble que estava estudiant en el seminari de València i que havia vingut a Barcelona de vacances em parlava de la seva enorme vocació religiosa. No parava de parlar de la seva gran vocació, fins que, quan li vaig preguntar com se li havia acudit fer-se capellà em va explicar que s’ho havia rumiat bé, i que per passar-se la vida al poble, cavant o darrere l’arada… Era l’argument que li havia esgrimit un capellà del mateix poble. Mira el que ets i mira el que seràs. La comparació entre els estripaterrossos locals i aquell capellà, que tenia certs càrrecs de categoria en no sé quin orde, no deixava lloc a dubtes. Jo li vaig dir:

—Si ésta es tu famosa vocación, vale más que ahorques los hábitos…

Encara que no fa al cas, cal dir que els penjà, efectivament, no per consell nostre sinó ell sabrà per què.

Per aquest procediment de comparació, d’especular sobre el terrible esdevenidor que els espera, hi ha molts ordes religiosos que fan proselitisme pels camps d’Andalusia, de Salamanca i de Burgos.

Essent així, a ningú no pot sorprendre el fet que molts rectors dels pobles andalusos es facin capellans castrenses, perquè de rectors rurals no guanyen absolutament res.

Totes aquestes estranyes situacions que hem exposat condicionen la vida de l’home andalús, però no solament la seva vida material i exterior, sinó la seva mateixa persona, fondament, pregonament, interiorment. A trenta-nou quilòmetres d’Almeria, m’expliquen aquests nois jocistes als quals devem gran part de la informació que omple aquest capítol, van haver de parar la moto en la qual viatjaven, de tanta calor que feia. Va passar un home que muntava un ruc, i van començar a parlar de la calor, dels dies que feia que no plovia. Van fumar una cigarreta, tot enraonant. Resultà que l’home havia treballat a Barcelona, de peó a ENASA, però com que el clima de Barcelona no provava gens a la seva dona, havien hagut de tornar al poble. Mentre enraonaven, el ruc es menjava l’herba seca del marge de la carretera. Això no és un detall líric i literari posat per l’autor del llibre. Ho diuen aquests nois. L’home els va dir que a Barcelona, almenys, es podia viure. Allà, en canvi, no hi havia res a fer. La vida en aquelles terres era així, sempre havia estat així, i sempre seria així. A Barcelona era diferent. Hi havia tant de sentiment en les paraules d’aquell home, una tal acceptació de les circumstàncies, tanta fatalitat innata, que aquells jocistes es van sentir vivament impressionats, i afegeixen: «perquè realment era un home sense esperança».

Aquest fatalisme, això de creure que no hi ha res a fer, produeix un desig d’evadir-se de qualsevol problema. La gent només se’n vol anar, emigrar. La majoria de la gent pobre té posades les seves aspiracions, principalment els joves, en anar a treballar a d’altres terres, a Catalunya, al Nord, a Alemanya, on sigui, però emigrar, emigrar, emigrar… Només de la província de Còrdova, entre 1940-1957, van emigrar 123.136 persones; a Alo (Almeria), en un sol any han emigrat a l’estranger 3.000 homes; de Baza (Granada) cada dia surt gent cap aquí. No cal esmentar més exemples. Tots sabem la quantitat d’obrers andalusos que viuen a Catalunya. El que cal pensar és que aquesta emigració resulta per a aquests homes un problema tan colossal que potser no arribaran a superar-lo del tot. Dol haver d’abandonar la terra on has nascut i viscut, només perquè així ho vol l’egoisme d’uns pocs.

No hauria d’explicar res més. A tall de mostra, ja n’hi ha ben bé prou. Però és el cas que quan hi ha coses que em molesten, haig de deixar-les anar perquè en lloc de fer-nos mal només a nosaltres en facin a tothom.

D’una llista inacabable de casos de misèria i de promiscuïtat m’ha impressionat profundament aquest: En un poble de Jerez de la Frontera viu una família en una barraca. El que guanyen no els arriba per viure. Són pare, mare, fill i filla. Els pares a beure, i la filla a prostituir-se. Amb el que porta a casa la noia ja viuen més bé. La filla ja té tres fills. Quan van ser presos aquests apunts que m’han proporcionat, ja n’esperava un altre. Aquests fills, el pare de la noia els reconeix com a seus. Tant els pares com el germà ho troben normal, això.

És freqüent de trobar localitats andaluses on no queden noies perquè totes se n’han anat a servir a la ciutat.

Darrerament els han posat traves per emigrar a l’estranger. Qui treballaria per als señoritos en el temps de la collita? El que no podem impedir és que vagin a altres llocs de la Península. Molts vénen a Catalunya amb la idea de passar a França, Suïssa i Alemanya quan puguin. Es deturen aquí, i aquí es queden. Com als turistes, caldria dir-los: «Benvinguts»].