BARRAQUES-PROMISCUÏTAT

La barraca ha estat la gran tara del suburbi, la degradació de l’immigrant, l’exponent i la mostra dels extrems a què poden fer arribar la penúria i la misèria. Ho ha estat i ho és. Segueix essent-ho, a desgrat de totes les manifestacions publicitàries.

La barraca ha estat l’anhel desesperat d’una gent que de totes passades s’ha estimat més de quedar-se en una terra que no és la seva, fent l’home, en condicions pèssimes, però sempre millors que les dels llocs que havien abandonat. Molts, als seus pobles, ja hi vivien, en coves, xavoles o barraques, però altres no. Hi ha qui ha deixat casa allà, millor que no la que té aquí. Però aquí van grassos, i allà estaven flacs, diuen. Aquí subsisteixen i allà es morien. Aquí treballen, i allà no poden. Aquí tenim un esdevenidor, asseguren. N’hi ha que van abandonar coves que, pel que expliquen, eren veritables casetes excavades a la roca. Què no donarien per tenir la seva cova aquí! Però entre passar fam, ben allotjats, i anar tips vivint a la intempèrie, qui vacil·laria?

Les barraques han sorgit a tot arreu on ho han permès. Als fondals, a les altures, als ermots, a les rambles seques, sota els ponts, als solars amagats, bé formant colònies, bé aïllades. Se n’han fetes de tot: de fusta, de cartó cuir, d’uralita, de plaques, d’obra. De les que són de maons i de ciment, de fang i de pedres, la gent en diu barraques «d’obra»; els experts en diuen «semibarraques». Les emblanquinen amb calç, com a Andalusia; els posen unes bones pedrotes a la teulada, perquè el vent no se l’emporti; els qui tenen humor les adornen amb testos de flors. N’hi ha d’espaioses, però d’altres són la més humil expressió d’allò que una família pot posseir.

Generalment són humides. Com que són d’envà prim, a l’hivern són fredes, i com que el sostre és molt baix, a l’estiu són com forns. Viure-hi vol dir mancar d’allò més elemental i necessari, fins i tot moltes vegades de llum elèctrica i sempre d’aigua corrent, això que la civilització moderna actualment ha posat a l’abast de totes les mans. Les condicions higièniques hi són mínimes. I és meravellosa la netedat que, a desgrat de tot, impera en algunes d’aquestes barraques i entre els seus habitants, perquè si resulta fàcil d’ésser net i polit tenint bany a casa, no ho és tant quan cal portar l’aigua a galledes d’una font gairebé sempre llunyana. No tenen raó els qui, davant la falta d’higiene de molta gent de les barraques, argumenten que un tros de sabó i una mica d’aigua no costen gaire, i els retreuen la seva poca condícia. És possible que en alguns punts hi hagi una mica de deixadesa, en això, perquè ja hem dit que hi ha qui, tot i viure en condicions idèntiques, procura anar ben net. Però és que mantenir aquesta netedat es una lluita constant contra allò que no es té. I aquesta, és clar, facilita que es caigui en la negligència i l’abandonament. Hi ha condicions de vida tan precàries que disculpen això completament.

En alguns grups de barraques s’ha intentat de resoldre la manca d’aigua posant una font al centre del nucli, i així eviten els llargs desplaçaments. És una trista solució, però és útil. Així les pobres noietes que, tan menudes, comencen a tenir cura de la casa perquè la mare ha d’anar a fer feines, no han de venir de tan lluny amb les galledes més grosses que elles, reposant de tant en tant i esquitxant-se amb l’aigua a cada moment. Ara les baralles i les cues per arribar a l’aigua es produeixen més a prop de la porta de casa. Generalment són fonts amb un sol broc. No sé per què no se’ls ha acudit de posar-n’hi uns quants més a fi que el proveïment sigui més eficaç i més ràpid. Però encara són molts els grups de barraques que no tenen ni aquesta font d’un sol broc, o bé la tenen molt lluny.

Ja he explicat en un reportatge aquesta lluita constant i diària de la gent de les barraques per l’aigua. És un anar i venir que comença de bon matí i es perllonga fins a les tantes de la nit: semblen reguerons de formigues que en comptes de portar grans de blat traginin poals d’aigua. L’aigua és tan important per a la vida quotidiana que quan van posar les fonts a la gent de la muntanya, en un dels grups dels vessants de Montjuïc, la gent xisclava d’alegria, ballava, cantava i engegava coets i petards. Una cosa tenebrosament emocionant. Per a algunes d’aquelles famílies, que al seu país d’origen vivien d’unes terres mesquines, l’aigua havia estat una preocupació constant. Van arribar a Catalunya, i encara que una mica diferent, també ha seguit essent-ho.

Pel que fa a la il·luminació, aprofitant la conducció elèctrica que els van posar als carrers, han pogut col·locar-se els comptadors i tenir llum. Fins i tot, ara, alguns, televisió. També hi ha hagut el negociant, el qui dóna corrent del seu comptador, cobrant-lo a preus abusius. És trist aquest aspecte de la misèria que abusa de la misèria. La gent pobra hauria d’estar més unida que els poderosos. I no és així.

Molts s’han sorprès desagradablement per aquesta inundació de televisors a les barraques. A les barraques i als monoblocs i a la majoria d’estatges suburbans. És com abans, quan es queixaven que els pobres no podien menjar però sí anar al cinema o a la taverna. Actualment el que és difícil és «no» tenir televisió a casa, amb tants de viatjants com et visiten i et donen facilitats de tota mena, i amb l’enveja que produeixen els veïns que en tenen. A més, és el que em diu mossèn Jaume Cuspinera, el rector de Sant Pere Ermengol, el barri del qual també està ple de televisors:

—Només tenen dues alternatives: o matar-se o rebel·lar-se. Opten pel camí del mig: comprar-se un televisor.

És veritat. La televisió és el seu soma, el seu alcohol, la seva metzina lenta. Abans ho era el cinema, un cop la setmana. Ara ho és la televisió cada dia. Als vespres es reuneixen a casa del qui en té i s’hi estan fins qui sap quan. I els diumenges a la tarda, igual.

També a molts els estranya de trobar a les barraques transistors i cuines de gas butà. Com em deia una vegada una dona quan miràvem astorats el seu transistor japonès damunt la taula mentre la teulada penjava, trencada i foradada perquè feia pocs dies que un aiguat l’havia estovada tota:

—Els transistors, te’ls venen a pagues. El cartó cuir o la uralita, no.

Els immigrants —molts, és clar—, quan arriben a Barcelona, gasten en menjar el mateix que gastaven al poble, amb la mateixa sobrietat. Amb el que estalvien paguen els terminis, l’enorme quantitat de terminis en què s’embarquen.

Els qui pinten una misèria de crostes i parracs van errats. O van errats si es pensen que la pobresa és això. També n’hi ha, d’aquesta. Però la gent del suburbi, la gent de les barraques, té una dignitat que de vegades et fa exclamar: «Doncs no estan tan malament com diuen!». A la novel·la de John Steinbeck, Els raïms de la ira, una família, amb un camió Ford recorre mig Amèrica morint-se de fam per anar a veremar. Molts hem pensat: «I d’aquesta gent, en diuen pobres? Jo, amb un camió, seria ric!». Actualment, la pobresa també és així: una barraca amb nevera, ràdio i televisió.

Un altre dels grans inconvenients de les barraques, de la majoria d’aquestes barraques, a part l’aigua i la llum, és la manca de vàter. Hi ha qui ha construït una mena de pou mort, però la immensa majoria es limita a fer servir, en aquests casos, un recipient qualsevol o un orinal. No cal forçar gaire la imaginació per a suposar la mena d’olors que als matins surten d’aquests habitacles on la gent dorm amuntegada i per acabar-ho d’adobar en companyia d’aquests recipients. Al matí, els orinals són buidats a qualsevol abocador, i es van formant així veritables focus d’infecció.

Per tal de posar remei a aquestes elementals necessitats pròpies de la vida en comú, es va voler fer un assaig a les barraques de Jesús i Maria i a les que hi ha al Camp de la Bóta. L’assaig consistia a construir uns coberts de serveis sanitaris. Van ésser estructurats i projectats per l’arquitecte Bosch i Aymerich. El pressupost pujava a unes 300.000 pessetes. L’Ajuntament, que en principi havia dit que sí, va anar allargant l’assumpte i no es va fer res.

Si el problema de la higiene és terrible a les barraques, no ho és menys el de la promiscuïtat i les seves conseqüències, problema que es fa extensiu als rellogats i també als qui viuen als estatges protegits i que generalment són petits com capses de llumins.

Els habitants del suburbi, sobretot els originaris del sud d’Espanya, acostumen a ésser gent prolífica; ja n’hem parlat una mica, d’això. Però actualment tenir fills és un veritable garbuix, no solament pel que representa mantenir-los i educar-los, sinó perquè no saps on ficar-los. Les cases que ara es construeixen, a tot estirar, tenen tres habitacions. Si el matrimoni n’ocupa una i qualsevol altre familiar, com ara els sogres o els pares, una altra, només en queda una per als fills que vinguin. Quan els fills creixen, i més si són de sexe diferent, comença el problema o, almenys, les incomoditats. Compteu, doncs, les cases que només tenen dues habitacions, o les famílies que disposen d’una sola cambra! Per això, i per altres coses, els matrimonis d’avui dia restringeixen la natalitat. Almenys sempre sents confessar: «A mi m’agradaria de tenir molts fills, però…». Això no obstant, la gent de les barraques són els qui menys tenen en compte tot això, i vinga posar fills al món! (Ja hem assenyalat abans que com més gran és la misèria més gran és l’index de natalitat, no sabem si a tall de defensa instintiva, perquè també és més alt l’índex de mortalitat i d’inutilitat, o si és per manca d’higiene profilàctica, abandonament, negligència o pur divertiment, que també podria ésser, perquè moltes vegades, en remarcar aquesta superproliferació no manca aquell qui ha contestat: «Com que els pobres no tenim altra diversió…». El que jo no crec és que aquesta abundor de fills obeeixi a una qüestió de principis per part d’aquests matrimonis, de principis religiosos, patriòtics, racistes, o d’altres. No dic morals perquè actualment tan moral pot ésser tenir fills com no tenir-ne). En fi, com dèiem, els de les barraques són els qui tenen més fills. Després ve la resta: promiscuïtat, relaxament de la moral i d’uns principis bàsics, aberracions sexuals…

Uns nois preocupats per aquest dilema de l’estatge van fer una sèrie de fotografies que comprenien aquests tres aspectes del problema: barraques, monoblocs i rellogats. Són unes fotografies que fan esborronar. Ens mostren habitacions reduïdes ocupades per deu o dotze persones que, en arribar la nit, s’acoblen com poden per dormir. Veiem la nena que ha anat creixent i segueix dormint, arronsadeta, al bressol de quan tenia dos o tres anys. L’home tuberculós que ocupa el mateix llit que els seus fills, amb el risc de contagiar-los. Veiem les barraques de Jesús i Maria, erigides al peu del cementiri del sud-oest, i els mausoleus per als morts, molt més grans que no aquestes barracotes per als vius.

Aquestes fotografies haurien d’il·lustrar aquest capítol. El seu testimoni glaçat, de màquina sense apassionament, subratllaria aquests casos que vull explicar perquè parteixo de la base que les coses es veuen amb fulgors més vius per mitjà d’exemples detallats i particulars que amb panoràmiques succintes o nombres abstractes.

No fa gaire, una senyora em demanà que li redactés una instància sol·licitant un pis, perquè havia sabut que en «donaven» uns a tal lloc, en tals condicions. Amb la instància i una carta que demanaria al rector, li havien dit… Aquesta senyora té llogada una cambra al barri de Can Clos, anomenat també, amb aquesta inspiració cinematogràfica popular al·ludida que sempre bufa, «Ciutat Oculta». És una cambra tan petita que no hi cap un llit de matrimoni. Dormen, al mateix llit, afegint-hi una post, no sé quina combinació em va explicar, ella, el seu marit, i dos fills de divuit a vint anys. Tenen un altre fill, però no viu amb ells. Treballa en un poble de Catalunya. Quan ve a veure’ls, també dorm a la mateixa cambra. És una senyora, tot i els seus gairebé cinquanta anys, que fa d’allò més goig. Com diu ella mateixa, posant-se tota tibada i amb gràcia maliciosa: «Que la madre no está para despreciar». Primer entra ella a la cambra, es despulla i es fica al llit. Entra un altre, apaga el llum, i la mateixa operació. Així, amb aquestes combinacions d’encendre i apagar el llum, mentre et despulles i et fiques al llit, es van acoblant. Fa dotze o catorze anys que viuen així i sense perspectives de resoldre la cosa. Ella i el marit han anat prescindint del contacte físic, perquè no en tenen ocasió ni de nit ni de dia. Més que marit i muller semblen una parella d’amants furtius buscant lloc, temps i ocasió. De vegades apel·len al meublé. A ella li fa molta vergonya perquè la prenen per qui no és. Van venir d’Andalusia. «Allí teníamos anchura —diu la dona—, pero nos moríamos de hambre. Aquí estamos gordos y lustrosos, “miruzté” —té uns braços que semblen cuixes—, pero no tenemos anchura. Vale más esto que lo otro».

El senyor de Cañas que he esmentat en un altre capítol, quan comprà la barraca per 3.000 pessetes, vivia amb la seva dona i els set fills en un sol compartiment. Més endavant, gràcies al rector, que li va donar un cop de mà i li va aconseguir un permís de l’Ajuntament, van poder ampliar la barraca i viure una mica més folgats. Quan dormien tots a la mateixa cambra i en un parell de llits, els diumenges a la tarda embarcava tota la canalla al cinema del barri. La cosa té una gràcia tràgica quan l’explica ell. Així podia, com diu ell mateix, «hacer uso de matrimonio con la mujer».

I fins ara, lector, ens estem referint al cas concret d’uns pares escrupolosos, d’uns pares que, per damunt de tot, se senten honrats, zelosos de l’educació dels fills i eviten, a costa de sacrificis violents, i tan violents!, de donar-los un mal exemple. Però hi ha molts pares de família que no són així o que, si en un principi ho eren, després van deixar de ser-ho.

[Veu aquest cas, el d’un tal «Bailaor», explicat per ell mateix. Aquest noi dormia a la mateixa habitació que el seu pare i la seva mare, però en un altre llit. El pare és cirabotes i una mica tronera. Té una fulana. La mare, justament per això, el refusa sempre que ell la busca, retreint-li això de l’altra i dient-li que se’n vagi amb ella. L’home, enardit, segueix buscant-la, fins que la dona, a contracor de vegades, o acabant per excitar-se, sucumbeix, i consumen el fet. Tots aquests tràfecs, el Bailaor els segueix amb l’ull viu. Ell també acaba per excitar-se i es masturba. Això m’ho explicava amb una extranya barreja de vergonya, pensant que eren els seus pares, i de gamberrisme alhora, quan oblidava que ho eren. Aquest noi tenia aleshores setze o disset anys. A l’últim se’n va anar de casa, i es posà a viure a pensió, pel seu compte. Quan el van llicenciar del servei militar tornà amb els pares. No m’he atrevit mai a preguntar-li si les coses segueixen igual, o si home com és ara, ja no el preocupen, o si els seus pares, amb la senectud…

A les Cases Barates, una família, la de Silleté, posseeix una habitació —més de trenta anys rellogats— en la qual han arribat a viure setze persones. Inicialment, eren el Silleté i la seva dona tots sols. Van anar tenint fills. Alguns d’aquests fills, fent veure que dormien, han vist la seva mare parir. Els fills han crescut. Dues de les filles es van casar i també van anar a parir a la mateixa cambra. Aquestes filles també han tingut fills… Qui pot imaginar-se aquest panorama infernal? El curiós del cas és que, no sé si ho recordeu, aquesta família és catalana. Les condicions ínfimes que arrosseguen, embruteixen i no respecten nacionalitats ni res. ]

Una nit que vam anar a donar una injecció a un malalt d’una barraca; vam veure catorze persones en un mateix compartiment, i vam haver de passar de puntetes per no trepitjar ningú, i sobretot per no despertar els qui entrarien molt de matí a treballar. Cada nit havien de muntar i cada matí desmuntar les més complicades combinacions. Fins i tot havien posat un nen dins una mena de safareig. En un sol llit, quatre persones, com sardines a la llauna, capiculats, caps i peus barrejats. Per això a l’estiu se’n veuen molts, en aquests llocs, que dormen al carrer. Més còmode i més higiènic.

Aquests amuntegaments i aquestes promiscuïtats, amb la seva seqüela o ròssec d’amoralitats, deixadeses, negligències i abandonaments, que com ja hem dit es produeixen no solament a les barraques, sinó entre els rellogats, i en altres tipus d’estatge suburbà, destrossen la vida familiar, sobretot la de les criatures, fins al punt que n’hi ha que no senten gaire respecte pels seus pares, sinó més aviat menyspreu, com si haguessin descobert la seva vulnerabilitat. Hi ha noies que es neguen a pensar a casar-se, perquè després de les coses que han vist a casa —generalment les brutalitats del pare— es pensen que a elles els passarà el mateix, que trobaran el mateix home despòtic que els clavarà pallisses en lloc de fer-los carícies, i que vindrà tot allò de la rècula de fills, la mateixa cadena infamant… I moltes vegades hi toquen.