54

Dissabte, 3 de juliol del 2010

La vídua

No me’n vaig poder estar. Havia d’anar a veure-la. L’interrogatori i la investigació judicial van despertar alguna cosa a dintre meu, no parava de pensar-hi tota l’estona, ni tan sols les pastilles em podien ajudar. Em pensava que amb en Glen mort aconseguiria una mica de pau, però no va ser així. Sabia que havia d’anar a veure-la. No m’importava res més.

No era la primera visita. En Glen m’havia dut a la tomba de la Bella el dilluns abans de morir. Després d’asseure’s al llit i explicar-me que no podia dormir. Em va començar a parlar del dia que la Bella va desaparèixer i es va arraulir a la seva banda del llit, donant-me l’esquena perquè no el pogués veure. Em vaig quedar immòbil mentre m’ho explicava. Em feia por trencar l’encís i que callés de cop. O sigui que vaig escoltar sense dir res.

Em va dir que havia agafat la Bella perquè ella ho estava esperant. No ho havia somiat. Sabia que havia deixat la Bella tota sola a la vora d’un bosquet de camí cap a casa i que havia fet una cosa terrible. La Bella s’havia quedat adormida a la part del darrere de la furgoneta. Ell hi tenia un sac de dormir, a la furgoneta. Després la va treure, encara adormida, i la va deixar sota un arbre perquè algú la trobés. Li havia deixat uns quants caramels per menjar. Skittles. Volia trucar a la policia però estava aclaparat pel pànic.

Després es va aixecar i va sortir de l’habitació abans que jo pogués dir res. Em vaig quedar allà immòbil com si així pogués aturar el temps, però el cap m’anava a cent per hora. L’únic que se m’acudia era: per què tenia un sac de dormir a la furgoneta? D’on l’havia tret? No m’atrevia a pensar en el que havia passat a la furgoneta. En el que havia fet el meu marit.

Volia esborrar-ho tot i em vaig ficar sota la dutxa, deixant que l’aigua em repiqués al cap i m’omplís les orelles. Però res no podia impedir que deixés de pensar.

Vaig baixar amb ell a la cuina i li vaig dir que l’havíem d’anar a buscar. En Glen em va mirar amb l’expressió buida i em va dir:

—Jeanie, la vaig deixar allà fa gairebé quatre anys. —Però jo no pensava acceptar-ho com a resposta.

—Hi hem d’anar —vaig dir.

Pugem al cotxe per anar a buscar la Bella. M’asseguro que ningú no ens vigila quan sortim, però la premsa ja no viu davant de casa. Ja he pensat que si veiem algun dels nostres veïns direm que anem a comprar a Bluewater.

Hi ha molt de trànsit i no ens diem res mentre seguim els cartells cap a la M25.

Seguim la ruta que en Glen devia fer aquell dia des de Winchester fins a Southampton i continuem endavant. Per les carreteres interiors que va recórrer amb la Bella a la part posterior de la furgoneta. Me la imagino asseguda tota contenta amb un grapat de caramels a la mà i m’aferro a aquesta imatge amb totes les meves forces. Sé que no va ser així, en realitat, però encara no hi puc pensar, en això.

En Glen està pàl·lid i suat darrere el volant.

—Això és una estupidesa, Jean —diu. Però sé que ell vol rememorar aquell dia. El que va passar. I deixo que ho faci perquè jo vull trobar la Bella.

Al cap de dues hores d’haver sortit de casa em diu:

—Va ser aquí.

No sembla un lloc diferent de les dotzenes de bosquets que hem passat, però ell atura el cotxe.

—Com en pots estar segur? —li pregunto.

—Vaig fer una marca a la tanca —diu ell. I llavors la veig. Una taca descolorida d’oli de cotxe en un dels pals de la tanca.

Així doncs, en Glen tenia intenció de tornar-hi, penso, però de seguida descarto la idea.

En Glen aparca a certa distància de la carretera perquè no ens vegi ningú. Aquell dia devia fer el mateix. Llavors ens quedem asseguts en silenci. Sóc jo la que fa el primer moviment.

—Anem —li dic.

I ell es descorda el cinturó. Torna a tenir la mirada buida, com aquell dia al rebedor. Ara no sembla en Glen, però no estic espantada. Està tremolant, però no el toco. Quan sortim del cotxe, em porta fins a un arbre a la vora del bosquet i m’assenyala el terra.

—Aquí —diu—. Aquí és on la vaig deixar.

—Mentider —li dic, i ell sembla sorprès—. On? —li pregunto; la veu em surt com un xiscle que ens espanta a tots dos.

Llavors em porta més endins del bosquet i s’atura. No veig res que demostri que algú ha estat aquí abans, però crec que aquesta vegada m’està dient la veritat.

—La vaig deixar aquí —diu, i es deixa caure de genolls. M’ajupo al seu costat a sota de l’arbre i l’hi faig explicar tot una altra vegada.

—Va alçar els braços cap a mi. Era tan maca, Jeanie, i jo només em vaig ajupir sobre el mur, la vaig agafar i la vaig ficar a la furgoneta. Quan vam parar, la vaig abraçar ben fort i li vaig acariciar els cabells. Al principi li agradava. Reia. I li vaig fer un petó a la galta. Li vaig donar un caramel i va estar contenta. I després es va quedar adormida.

—Era morta, Glen. No estava adormida. La Bella era morta —li dic, i ell comença a plorar.

—No sé per què es va morir —diu—. Jo no la vaig matar. Ho sabria, si ho hagués fet, oi?

—Sí, ho sabries —li dic—. Ho saps.

L’únic que puc sentir són els seus sanglots, però crec que plora per ell mateix, no pas per la nena que va assassinar.

Llavors diu:

—Potser la vaig abraçar massa fort. No era la meva intenció. Era com un somni, Jeanie. Després la vaig tapar amb el sac de dormir i branques i coses per protegir-la.

Veig un tros de tela blava descolorida, enganxat a les arrels de l’arbre. Estem agenollats al costat de la tomba de la Bella i acaricio el terra, per calmar-la, per fer-li saber que ara està fora de perill.

—No passa res, amor meu —dic, i per un moment en Glen es pensa que em refereixo a ell.

M’aixeco i torno cap al cotxe i el deixo allà tot sol. No l’ha tancat amb clau, i quan hi entro programo el GPS amb aquest punt com a «Casa». No sé ben bé per què ho faig, però em sembla que és el correcte. Llavors apareix en Glen i tornem a casa sense parlar. Miro per la finestra, el paisatge campestre es transforma en nuclis urbans i mentrestant planifico el meu futur.

En Glen havia fet una cosa terrible, però ara jo podria cuidar la Bella, cuidar-la i estimar-la. Podria ser la seva mare per sempre més.

I ahir a la nit vaig decidir que em llevaria ben d’hora i hi aniria. Encara seria fosc, o sigui que ningú no em veuria. No vaig dormir mentre m’esperava per marxar. Estava espantada —tenia por de conduir per l’autopista—, perquè en Glen era el que conduïa sempre que fèiem viatges llargs. Era el seu «domini». Però em vaig obligar a fer-ho. Per ella.

Em vaig parar a l’àrea de servei perquè volia comprar flors per a ella. Un petit ram de roses. Li agradarien segur. Petites i rosades i boniques com ella. I uns quants lliris per posar a la tomba. No sabia segur si deixaria les flors allà. Potser me les emportaria a casa per poder-les mirar amb ella. També vaig comprar uns quants caramels per a la Bella. Vaig triar una bossa de Skittles, i quan vaig ser al cotxe em vaig adonar que eren els mateixos que havia escollit en Glen. Els vaig llençar per la finestra.

El GPS em va dur directament fins al lloc. «Ha arribat a la seva destinació», va dir. I hi havia arribat. «Casa», deia a la pantalla. Vaig alentir la marxa per deixar que el cotxe del darrere m’avancés i després vaig ficar-me al camí. Començava a clarejar, però encara era molt d’hora i no hi havia ningú pels voltants. Vaig caminar entre els arbres i vaig buscar la Bella. Havia deixat el drap groc que en Glen feia servir per netejar el parabrisa al costat del tros de tela blava, sota l’arrel de l’arbre, i esperava que encara hi fos. El bosquet no era gaire gran i m’havia endut una llanterna per si de cas. No vaig trigar a trobar el lloc. El drap era allà, una mica mullat per la pluja.

Havia planejat mentalment què faria. Diria una pregària i després parlaria amb la Bella, però al final només vaig voler seure allà i ser a prop seu. Vaig estendre l’abric, vaig seure al seu costat i li vaig ensenyar les flors. No sé quanta estona feia que era allà quan el vaig sentir. Sabia que seria ell el que em trobaria. El destí, diria la mare.

Va ser molt amable quan em va parlar. Quan em va preguntar per què era allà. Tots dos ho sabíem, però ell necessitava que ho digués. Ho necessitava desesperadament. O sigui que l’hi vaig dir. «He vingut a veure la nostra nena». Es va pensar que volia dir la nena d’en Glen i meva, però la Bella és la nena d’en Bob i meva, en realitat. Ell l’estima tant com jo. En Glen mai no la va estimar. Només la desitjava i la va agafar.

Vam estar una estona asseguts, sense parlar, i després en Bob em va explicar la història real. La història que en Glen no em podia explicar. Em va explicar que en Glen va trobar la Bella per internet i la va seguir. La policia havia vist una filmació on apareixia ell seguint la Bella i la Dawn quan sortien de la guarderia quatre dies abans que la segrestés. Em va explicar com ho havia planejat tot.

—Em va dir que ho havia fet per mi —vaig dir jo.

—Ho va fer per ell, Jean.

—Em va dir que jo l’havia obligat a fer-ho perquè desitjava tant tenir un fill. Va ser culpa meva. Ho va fer perquè m’estimava.

En Bob em va fer una mirada dura i va dir, lentament:

—En Glen la va raptar per a ell, Jean. Ningú més no en té la culpa. Ni la Dawn, ni tu.

Em sentia com si fos sota l’aigua i no podia veure ni sentir res amb claredat. Era com si m’estigués ofegant. Em va semblar que feia hores que érem allà quan en Bob em va ajudar a aixecar-me, em va posar l’abric a les espatlles i em va agafar de la mà per marxar. Em vaig girar i vaig xiuxiuejar «Adéu, bonica», i després vam caminar cap als llums blaus que parpellejaven entre els arbres.

Vaig veure les imatges del funeral a la televisió. Un petit taüt blanc amb roses a la tapa. Hi van anar centenars de persones d’arreu del país, però jo no vaig poder-hi assistir. La Dawn va obtenir una ordre judicial per impedir-ho. Vaig apel·lar, però el jutge va estar d’acord amb el psiquiatre que allò seria massa per a mi.

Tot i així, jo era allà.

La Bella sabia que hi era, i això és el que importa.