40

Divendres, 22 de gener del 2010

La vídua

Estava rentant unes coses a mà a l’aigüera quan en Bob Sparkes va trucar a la porta. Vaig posar les mans sota l’aixeta per esbandir-me el sabó i me les vaig espolsar mentre anava a obrir. No esperava ningú, però en Glen havia instal·lat una petita càmera perquè poguéssim veure qui hi havia al llindar de la porta a través d’una petita pantalla de vídeo. «Així no perdem temps obrint la porta a la premsa, Jeanie», va dir ell, mentre posava l’últim cargol al suport.

A mi no m’agradava, això. Feia que tothom semblés un delinqüent, amb el cos distorsionat com en el dors d’una cullera, fins i tot la seva mare. Però ell hi va insistir. Vaig mirar i vaig veure que era l’inspector Sparkes, amb el nas omplint tota la pantalla. Vaig prémer l’intèrfon i vaig dir:

—Qui hi ha?

No tenia per què posar-l’hi fàcil, a ell. Va fer una mena de somriure, sabia que allò era un joc, i va dir:

—Sóc l’inspector Sparkes, senyora Taylor. Podem parlar un moment?

Vaig obrir la porta i allà el tenia, amb la cara de nou amb les proporcions normals, una cara maca, la veritat.

—No pensava tornar-lo a veure, després de l’acord d’indemnització i tot plegat —vaig dir.

—Bé, doncs aquí em té. Ha passat un quant temps. Com estan? —va dir ell, com si res.

—Bé, no pas gràcies a vostè, però em temo que en Glen no és a casa, inspector. Potser la propera vegada hauria de trucar, si és que vol tornar.

—Ah, no passa res. Només vull fer-li un parell de preguntes.

—A mi? Què em pot haver de preguntar a mi? El cas contra en Glen està tancat.

—Ja ho sé, ja ho sé, però necessito preguntar-li una cosa, Jean.

La intimitat de fer servir el meu nom de pila em va deixar molt sorpresa i li vaig dir que es netegés els peus a l’estoreta.

Quan va entrar, va anar directament a la sala d’estar, com si fos de la família. Va seure al seu lloc habitual i jo em vaig quedar dreta a la porta. No pensava posar-me còmoda amb ell. No hauria d’haver vingut. No estava bé.

No semblava penedit, allà assetjant-nos després que els tribunals haguessin dit que tot s’havia acabat. De sobte, vaig tenir por. Tenir-lo a ell allà era com començar una altra vegada. Començar de nou amb les preguntes. I estava espantada. Tenia por que trobés alguna cosa nova per perseguir-nos.

—Jean, volia preguntar-li com és que es va fer amiga de la Dawn Elliott a Facebook.

Això no m’ho esperava. No sabia què dir. Havia començat a fer servir internet quan van acusar en Glen i se’l van endur. Volia saber com funcionava —posar-me a la pell d’en Glen, potser—, així que em vaig comprar un petit portàtil i l’home de la botiga em va ajudar a crear-me una adreça de correu electrònic i a unir-me a Facebook. Vaig trigar una mica a entendre’n el funcionament, però em vaig comprar una guia d’instruccions per a idiotes i tenia tot el temps del món per descobrir-ho. M’ajudava a passar les nits i era diferent que la tele. No n’hi vaig dir res, a en Glen, mentre era a Belmarsh. M’amoïnava que es pensés que ho feia per intentar enxampar-lo. Es podria haver pensat que era deslleial.

A més, tampoc no el feia servir gaire, i quan va sortir de la presó va quedar sorprès, però no en el sentit d’enfadar-se. Suposo que passaven massa coses per preocupar-se gaire pel que jo hagués fet.

Però, per descomptat, el que no sabia era que m’havia fet amiga de la Dawn per Facebook, i ara tenia en Bob Sparkes aquí per fer merder amb aquest tema. Va ser una estupidesa per part meva —una «imprudència», diria en Glen si ho sabés—. Ho vaig fer una nit després de veure la Dawn a les notícies. Només volia formar part de la campanya per trobar la Bella, fer alguna cosa per ajudar, perquè jo creia que estava viva.

No m’imaginava que la policia em veuria al mig de tants centenars de noms, però evidentment ells ho veuen tot. «Mai no penses les coses, Jean», diria en Glen si ara fos aquí. No ho hauria d’haver fet, perquè això farà que la policia torni a investigar-nos una altra vegada. Això causarà problemes a en Glen. L’inspector Sparkes m’està mirant, però crec que hauria de fer cara d’estúpida i no dir res, a veure si s’ho empassa.

Però ell segueix.

—Es va inscriure a la campanya, Jean, o algú altre va fer servir la seva identitat?

Suposo que es refereix a en Glen.

—Com ho puc saber, inspector Sparkes? —Necessito mantenir la distància. Res de noms de pila. On és en Glen? Ha dit que només trigaria deu minuts. Finalment, sento la clau a la porta.

—Som aquí, Glen —dic jo—. Hi ha l’inspector Sparkes.

En Glen treu el nas, amb l’abric encara posat, i saluda l’inspector amb el cap. En Bob Sparkes s’aixeca i va cap al rebedor per parlar amb ell a soles. Jo m’assec, petrificada perquè en Glen explotarà amb això de Facebook, però no hi ha cap crit i després sento que la porta fa clic.

—Se n’ha anat —diu en Glen, des del rebedor—. No hauria d’haver vingut. Li he dit que això és assetjament policial i se n’ha anat. Què et deia?

—Res. Volia saber quan tornaries. —Bé, si més no ho ha preguntat.

Vaig a dalt per penjar les mitges netes, i després engego el portàtil per veure si em puc esborrar de la pàgina de Facebook de la Bella. És una mica absurd ara que la policia ja ho ha vist, però en Glen no. No crec que l’inspector Sparkes n’hi hagi dit res. Molt bé per part seva.

Tot i que suposo que tornarà.

En Glen està remenant a la nevera per veure si troba alguna cosa per ficar-se a l’entrepà quan baixo de dalt i el faig apartar de broma per fer-ho jo.

—Què et ve de gust? Formatge o tonyina?

—Tonyina, sisplau. Tenim patates fregides per acompanyar-ho?

Preparo un plat amb una mica d’enciam i tomàquet. Ha de menjar més verdures fresques. S’està engreixant, per culpa de tant estar-se tancat a casa.

—On has anat? —li pregunto, quan li poso el plat al davant—. Ara quan has sortit.

En Glen fa una ganyota, la que fa sempre que el poso nerviós.

—Al quiosc, Jean. Para de controlar-me.

—Només ho preguntava, res més. És bo, l’entrepà? Em deixes fer una ullada al diari?

—M’he oblidat de comprar-lo. Deixa’m menjar tranquil.

Vaig a la sala d’estar i intento no preocupar-me, però crec que tot torna a començar. Els seus disbarats. Desapareix, com abans. No ho fa casa, perquè jo ho sabria. Vull dir que a vegades surt durant una hora o dues i quan torna és incapaç de dir on ha estat i s’enfada si li faig massa preguntes.

En realitat no ho vull saber, però necessito saber-ho. Si he de ser sincera, m’he pensat que per això havia vingut avui en Bob Sparkes. M’he pensat que havien tornat a enxampar en Glen fent alguna cosa a l’ordinador.

M’esforço molt a no dubtar d’ell, però hi ha dies, com avui, que no puc. Em començo a imaginar el que podria passar. És absurd pensar en el pitjor, li diu sempre el pare a la mare quan ella s’altera, però és difícil no fer-ho. És difícil quan el pitjor ho tens als nassos. Just a l’altra banda de la porta.

Hauria de fer alguna cosa per aturar-ho. Si no, estarem perduts.