6

Dimecres, 9 de juny del 2010

La vídua

Més peus a la grava. Aquesta vegada el telèfon de la Kate sona dues vegades i s’atura. Deu ser alguna mena de senyal, perquè immediatament va a obrir la porta del carrer i deixa entrar un home amb una bossa gran penjada a l’espatlla.

—Aquest és en Mick —em diu—. El meu fotògraf.

En Mick em fa un somriure i allarga la mà.

—Hola, senyora Taylor —diu. Ens ha vingut a buscar per dur-nos a un hotel—. En un lloc agradable i tranquil —afegeix, i jo començo a protestar. Tot va molt ràpid.

—Un moment —dic. Però ningú no m’escolta.

La Kate i en Mick discuteixen com podem esquivar els periodistes que s’han acumulat a la porta. L’home de la tele deu haver dit a la gent que tenia algú a casa i fan torns per trucar a la porta i obrir la ranura de la bústia per cridar-me. És horrible, com un malson. Com si fos de nou al principi.

Llavors cridaven en Glen, li feien acusacions de tota mena.

—Què ha fet, senyor Taylor? —va cridar un.

—Té sang a les mans, pervertit? —va dir l’home del Sun, quan en Glen va treure les escombraries a fora. Davant de la gent que passava pel carrer. En Glen va dir que un havia escopit a terra.

Quan va entrar a casa, estava tremolant.

El meu pobre Glen. Però aleshores em tenia a mi per ajudar-lo: li acariciava la mà i li deia que no els fes cas. Ara, en canvi, estic jo sola i no sé si podré afrontar-ho.

Una veu crida unes coses horribles a través de la porta.

—Sé que és aquí, senyora Taylor. Que li paguen per parlar? Què es pensa que dirà la gent, si accepta aquests diners bruts de sang?

Em sento com si m’haguessin pegat. La Kate es gira i m’acaricia la mà i em diu que no en faci cas, que ella s’encarregarà de tot.

Vull confiar en ella, però és difícil pensar amb claredat. Què vol dir encarregar-se de tot? Amagar-se és l’única manera de fer front a tot això, segons en Glen.

«Hem d’esperar que passi», diria ell.

Però el sistema de la Kate és fer-hi front. Aixecar-se i dir el que pensa per fer-los callar a tots. M’agradaria fer-los callar a tots, però això significa convertir-me en el centre d’atenció. Aquesta idea és tan aterridora que no em puc ni moure.

—Au, vinga, Jean —diu la Kate, quan finalment s’adona que encara estic asseguda a la cadira—. Juntes ho podem fer. Pas a pas. D’aquí a cinc minuts tot s’haurà acabat i llavors ningú no et podrà trobar.

A part d’ella, esclar.

No puc suportar més insults d’aquells animals de fora, de manera que obedientment començo a preparar les meves coses. Agafo la bossa de mà i hi fico unes quantes calcetes que agafo de l’assecadora de la cuina. Pujo a dalt a buscar el raspall de dents. On tinc les claus?

—Només l’imprescindible —diu la Kate. Ella em comprarà el que em faci falta quan arribem allà. «Allà on?», li vull preguntar, però la Kate ja s’ha tornat a girar. Està enfeinada amb el mòbil, parlant amb «l’oficina».

Fa una veu diferent quan parla amb l’oficina. Tensa. Una mica sense alè, com si acabés de pujar les escales.

—OK, Terry —diu—. No, la Jean és amb nosaltres… Et truco més tard. —No vol parlar davant meu. Em pregunto què vol saber l’oficina. Quants diners li han promès? Com sortiré a les fotos?

M’hi jugo qualsevol cosa que la Kate volia dir «Està feta un desastre, però la podem fer sortir presentable». Tot d’una sento pànic i estic a punt de dir que he canviat d’opinió, però tot va massa ràpid.

La Kate diu que els «distraurà». Sortirà per la porta principal fent veure que prepara el cotxe per a nosaltres mentre en Mick i jo ens escapolim pel jardí i saltem per la tanca del darrere. No em puc creure que jo estigui fent això. Començo a dir «Un moment» una altra vegada, però la Kate ja m’empeny cap a la porta del darrere.

Ens esperem que ella surti a fora. De sobte, el soroll és eixordador. Com una bandada d’ocells envaint la porta de casa.

—Fotògrafs —diu en Mick. Tot seguit, em posa la seva jaqueta per sobre el cap, m’agafa de la mà i m’estira darrere seu per sortir cap al jardí. No veig gaire res per culpa de la jaqueta, i m’he posat unes sabates estúpides. Els peus em surten pel taló però tot i així intento córrer. Això és ridícul. La jaqueta no para de relliscar-me. Oh, Déu meu, hi ha la Lisa d’aquí al costat, mirant per la finestra del pis de dalt, amb la boca oberta. Agito la mà sense forces. Déu sap per què. Fa segles que no parlem.

Quan arribem a la tanca, en Mick m’ajuda a saltar-la. De fet, no és gaire alta. Més per quedar bé que no pas per protegir. Porto pantalons, però tot i així he d’esforçar-m’hi. Té el cotxe aparcat a la cantonada, diu, i caminem sigil·losament fins al final del carreró per la part posterior de les cases, per si de cas allà hi ha algun periodista. Tot d’una tinc ganes de plorar. Estic a punt de pujar en un cotxe amb gent que no conec per anar a Déu sap on. Segurament és la cosa més esbojarrada que he fet mai.

A en Glen li vindria un atac. Fins i tot abans de tot l’embolic amb la policia, li agradava mantenir les coses en privat. Hem viscut durant anys en aquesta casa —tota la nostra vida de casats—, però, tal com als veïns els va encantar poder explicar a la premsa, ens guardàvem les nostres coses per a nosaltres. ¿És el que solen dir els veïns, oi, quan troben cadàvers o nens maltractats a la porta del costat? Però en el nostre cas era veritat. Una de les veïnes —em sembla que va ser la senyora Grange, d’aquí al davant— va descriure en Glen a un periodista com un home que tenia «ulls de malvat». En realitat els tenia macos, els ulls. Blaus i amb les pestanyes llargues. Ulls de nen. Els seus ulls em podien fer regirar per dintre.

Sigui com sigui, ell sempre em deia «Jeanie, això és assumpte nostre i de ningú més». Per això va ser tan dur quan el nostre assumpte es va convertir en el de tothom.

La furgoneta d’en Mick el fotògraf és fastigosa. No es veu el terra perquè està cobert de capses d’hamburgueses, bosses de patates fregides i diaris vells. Hi ha una màquina d’afaitar elèctrica connectada a la cosa de l’encenedor i una ampolla gran de Coca-Cola rodolant per terra.

—Perdoni per tota aquesta porqueria —diu—. Pràcticament visc en aquesta furgoneta.

De totes maneres, no m’assec al davant. En Mick m’acompanya cap a la part del darrere i obre les portes.

—Segui aquí —diu, i m’agafa pel braç per guiar-me. Em posa una mà al cap i em fa ajupir perquè no em doni un cop—. Estigui’s ajupida ara quan sortim i ja l’avisaré quan es pugui aixecar.

—Però… —començo a dir, però ja ha tancat la porta i jo em quedo asseguda en la semipenombra entre l’equipament fotogràfic i les bosses d’escombraries.