34

Dijous, 2 d’octubre del 2008

La vídua

Estava tremolant quan hem arribat al despatx de l’advocat. No estic segura si era de ràbia o de nervis; una mica per les dues coses, probablement, fins i tot el senyor Melós m’ha passat un braç per l’espatlla.

—Maleïts trucs publicitaris —ha dit a en Tom Payne—. Els hauríem de dur davant del Consell de Premsa o alguna cosa.

Jo no parava de reproduir l’escena mentalment, des del moment que m’he adonat que era ella. L’hauria d’haver reconegut de seguida, l’he vist moltes vegades a la tele i als tribunals. Però és diferent quan veus algú pel carrer en un lloc on no t’ho esperes. En realitat no mires la cara de la gent, em sembla, només en veus els contorns. Per descomptat, tan bon punt l’he mirat bé he sabut que era ella. La Dawn Elliott. La mare. Allà palplantada amb els idiotes del Herald incitant-la, i acusant el meu Glen quan ja l’han declarat «no culpable». No està bé. No és just.

Suposo que ha sigut l’ensurt el que m’ha fet escridassar-la d’aquella manera.

En Glen s’ha enfadat perquè li he dit el que penso.

—Això no farà res més que atiar el tema, Jean. Aquesta dona es pensarà que s’ha de defensar i continuarà concedint entrevistes. T’he dit que no diguessis res.

Li he dit que em sabia greu, però no me’n sabia. Sentia realment cada paraula que he dit. Aquesta nit trucaré a la ràdio i ho tornaré a dir. M’ha alleujat dir-ho en veu alta, en públic. La gent hauria de saber que tota la culpa és seva. Ella era responsable de la seva filla i va deixar que se l’enduguessin.

M’han fet seure a la sala dels oficinistes amb una beguda calenta mentre ells seguien amb la reunió. De totes maneres, no estava d’humor per a coses legals, de manera que m’he assegut silenciosament en un racó, reproduint mentalment la baralla al carrer mentre sentia de fons les converses de les secretàries. Invisible una altra vegada.

La reunió ha trigat un segle a acabar-se i després hem hagut de pensar com sortiríem sense que la premsa ens veiés. Al final, hem sortit pel darrere, per un carreró on deixen les escombraries i aparquen les bicicletes.

—Segurament ja no hi són, però val més no arriscar-se —ha dit en Tom—. A hores d’ara ja ho deuen tenir penjat al web i demà sortirà al diari. Això se suma als danys i perjudicis, aneu fent càlculs.

En Glen li ha encaixat la mà i jo li he fet una mena de gest. Jo no vull els diners. Vull que això s’acabi.

En Glen ha sigut molt agradable amb mi quan hem arribat a casa, m’ha ajudat a treure’m l’abric i m’ha fet seure mentre ell preparava la tetera.

Avui és l’aniversari. Ho he marcat al meu diari amb un punt. Un punt petit que podria ser una relliscada del bolígraf, així ningú no ho sabrà si ho veu.

Dos anys des que la van raptar. Ara ja no la trobaran mai. La gent que la va raptar ja deuen haver fet creure a tothom que la nena és seva i la nena ja deu pensar que ells són el seu pare i la seva mare. Espero que sigui feliç i que l’estimin tant com jo l’estimaria si fos aquí amb mi.

Per un moment, me la puc imaginar asseguda a les escales de casa, picant de cul als esglaons i rient. Cridant-me perquè hi vagi i la miri. Podria ser aquí, si en Glen l’hagués portat a casa, amb mi.

En Glen no ha dit gaire res des que hem tornat. S’ha posat a fer coses amb l’ordinador a la falda i l’ha tancat de seguida quan m’he assegut al seu costat.

—Què estàs mirant, rei? —li pregunto.

—Només feia una ullada a les pàgines d’esports —diu, i després se n’ha anat a posar gasolina al cotxe.

Agafo l’ordinador i l’engego. Diu que està bloquejat i em quedo mirant la pantalla, la foto meva que en Glen hi ha posat de fons. Aquí estic, bloquejada com l’ordinador.

Quan torna a casa, intento parlar amb ell sobre el futur.

—Per què no ens traslladem, Glen? Per què no comencem de nou, tal com hem dit tantes vegades? No ens escaparem mai de tot això, si no ho fem.

—No ens traslladarem, Jean —m’engega—. Això és casa nostra i no penso anar-me’n. Tot això ho superarem. Junts. Al final la premsa s’oblidarà de nosaltres i anirà a emprenyar algun altre pobre desgraciat.

No ho faran, vull dir. Cada aniversari de la desaparició de la Bella, cada vegada que un nen desaparegui, cada vegada que els faltin notícies, tornaran.

—Hi ha molts llocs macos per viure, Glen. Ja n’hem parlat, d’anar a viure a la platja algun dia. Ara ho podríem fer. Fins i tot podríem anar a l’estranger.

—A l’estranger? De què carai parles? Jo no vull anar a viure en un lloc on no sé la llengua que parlen. Jo no em moc d’aquí.

O sigui que això és el que fem. Total, és com si ens n’haguéssim anat a viure a una illa deserta, perquè estem aïllats a dins de casa. Amb alguns taurons rondant per aquí de tant en tant. Ens fem companyia mútuament, fem l’encreuat tots dos junts a la cuina —ell llegeix les definicions i escriu les respostes quan jo encara estic pensant possibilitats—, mirem pel·lícules a la sala d’estar, jo aprenc a fer mitja, ell es menja les ungles. Com una parella de jubilats. I jo no en tinc ni quaranta.

—Crec que el caniche dels Mannings s’ha mort. Fa setmanes que no veig cap merda de gos a la porta —diu en Glen, per dir alguna cosa—. De fet, era molt vell.

El grafit continua al mateix lloc. La pintura costa molt de treure i cap dels dos vol estar-se allà a fora, a plena vista, fregant la pintada, o sigui que allà es queda. «ESCÒRIA» i «PEDÒFIL», amb majúscules, al mur del jardí.

—Nens —diu en Glen—. De l’escola del barri, si he de jutjar per la lletra.

La majoria de setmanes rebem cartes d’excèntrics, però ja les hem començat a llençar directament a les escombraries. Es poden identificar d’una hora lluny. Fan servir un paper aspre i quadriculat. Deu ser més barat.

Abans m’entretenia a mirar la lletra per endevinar quina mena de persona les havia enviat. N’hi ha que estan escrites amb lletra rodona i recargolada —com el tipus de lletra que trobes en una invitació de casament—, i penso que les deu haver escrit gent gran. Ara ja no hi ha ningú que escrigui així, a part de la gent gran.

No totes les cartes són anònimes. Alguns escriuen la seva adreça amb lletra molt fina al capdamunt —noms encantadors com Refugi de Roses, o Els Salzes— i a sota hi vomiten tota la bilis. Em vénen unes ganes boges de contestar-los i dir-los el que penso d’ells: donar-los una dosi de la seva medecina. Escric respostes mentalment mentre faig veure que miro la tele, però no passo d’aquí. Podria causar problemes.

—Són gent malalta, Jeanie —diu en Glen cada vegada que ens n’arriba una a la bústia—. Sincerament, hauríem de sentir llàstima per ells.

A vegades em pregunto qui són, i després penso que probablement són persones com en Glen i jo. Gent solitària. Gent al límit. Presoners de la seva pròpia casa.

Compro un puzle gran a la botiga de beneficència local. És la imatge d’una platja, amb penya-segats i gavines. Així tindré alguna cosa per fer a les tardes. Serà un hivern llarg.