16

Dijous, 10 de juny del 2010

La vídua

Abans m’encantava el dinar del diumenge. Sempre pollastre rostit amb guarnició. Feia la sensació de ser una cosa molt familiar, i al principi de casats venien els nostres pares i mares per compartir el dinar amb nosaltres. Asseguts al voltant de la taula de la cuina, mig escoltaven fins al final el programa Desert Island Discs a la ràdio i llegien els diaris del diumenge mentre jo posava les patates al forn a rostir i servia tasses de te.

Era meravellós formar part d’aquest món d’adults en el qual podíem convidar els pares a dinar. Hi ha gent que diu que es va sentir adulta quan va començar a treballar per primer cop o quan se’n va anar de casa, però per a mi eren aquells diumenges els que em feien sentir una persona adulta de debò.

Ens encantava la nostra casa. Vam pintar la sala d’estar de color magnòlia —en Glen deia que era un color amb «classe»— i vam comprar un sofà i dues butaques de color verd a crèdit. Al final, devíem haver-ne pagat centenars de lliures, però quedava molt bé i en Glen ho va voler comprar. Ens va costar una mica més estalviar per fer la cuina nova, però al final ho vam aconseguir i en vam triar una amb els armaris blancs. Vam donar voltes per l’exposició de la botiga durant hores, agafats de la mà com les altres parelles. A mi m’agradaven els armaris de fusta de pi, però en Glen volia alguna cosa «neta». De manera que ens vam inclinar pel blanc. Quan la vam muntar, semblava una mica un quiròfan, la veritat, però vam comprar els mànecs de color vermell i uns quants pots vistosos per donar-hi una mica de color. M’encantava la meva cuina. «El meu domini», tal com en deia en Glen. Ell no cuinava mai, «Només ho empastifaria tot», deia, i rèiem només de pensar-hi. O sigui que cuinava jo.

En Glen parava la taula amb tots asseguts al voltant, es barallava de broma amb el meu pare perquè apartés els colzes i es burlava de la seva mare perquè llegia l’horòscop. «Algun home enigmàtic alt i moreno aquesta setmana, mare?».

El seu pare, en George, no deia gaire res, però venia. De fet, l’únic interès que compartien era el futbol. I ni tan sols en això es posaven d’acord. A en Glen li agradava mirar el futbol a la tele. El seu pare anava al camp. A en Glen no li agradaven tots aquells cossos apinyats, suats i renegant. «Jo sóc més purista, Jean. M’agrada l’esport, no la vida social». El seu pare li deia que era un «marieta».

En George no entenia en Glen en absolut, i crèiem que segurament se sentia amenaçat per la seva educació. A en Glen li havia anat bé a l’escola —sempre era dels primers de la classe— i treballava molt perquè estava decidit a no acabar fent de taxista, com el seu pare. És curiós que s’acabés dedicant a la mateixa professió que ell. Una vegada ho vaig dir de broma, però en Glen em va dir que hi havia un món de diferència entre ser taxista i ser conductor.

Jo no sabia què volia ser. Potser una de les noies maques que no s’havien ni d’esforçar per res. Però la veritat és que no m’esforçava pas gaire i en Glen sempre em deia que era maca, o sigui que d’alguna manera ho vaig aconseguir. M’arreglava per ell, però sense gaire maquillatge. No li agradava: «Massa pintada, Jeanie».

En les nostres reunions del diumenge, la Mary solia dur un pastís de poma, i la mare, un ram de flors. La cuina no estava feta per a ella. Preferia les verdures enllaunades que no pas les naturals. Era ben estrany, això, però el pare deia que així era com s’havia criat la mare, i ell ja s’hi havia acostumat.

Quan fèiem economia domèstica a l’escola, solia dur a casa els plats que cuinàvem. No estaven malament, però si algun dia fèiem alguna cosa «estrangera» com lasanya o xili amb carn, la mare ho pastifejava pel plat i ho deixava.

O sigui que el pollastre rostit agradava a tothom, i per a ella feia pèsols de llauna.

Ens fèiem uns tips de riure, me’n recordo. Sobre res, en realitat. Rèiem de coses divertides que havien passat a la perruqueria o al banc, de xafarderies dels veïns i de Gent del barri. La cuina s’omplia de baf quan bullia les pastanagues i la col, i llavors en Glen dibuixava als vidres amb els dits. A vegades dibuixava cors i la Mary em mirava somrient. Estava desesperada per ser àvia, i quan rentàvem els plats sempre em preguntava entre xiuxiuejos si hi havia alguna novetat. Al principi, jo li deia: «Tenim molt de temps per tenir fills, Mary. Tot just ens acabem de casar». Més endavant, vaig començar a fer veure que no la sentia mentre ho ficava tot al rentaplats, i va deixar de preguntar-m’ho. Crec que va suposar que era un problema d’en Glen. En aquella època estava més unida amb ella que amb la meva mare, i ella sabia que l’hi hauria dit, si el problema fos meu. Mai no n’hi vaig dir el motiu, però suposo que l’endevinava, i en Glen me’n donava la culpa. «Això és assumpte nostre i de ningú més, Jeanie».

Els dinars del diumenge es van començar a espaiar perquè en Glen i el seu pare no podien estar junts a la mateixa sala sense discutir-se.

El seu pare es va assabentar del nostre problema de fertilitat, i en va fer broma per Nadal, just després que l’especialista ens n’informés.

«Fixa’t», va dir, tot agafant una mandarina del bol. «És com tu, Glen. Sense llavors».

En George era un home desagradable, però fins i tot ell es va adonar que havia anat massa lluny. Ningú no va dir res. Aquell silenci era horrible. Ningú no sabia què dir, de manera que tots vam mirar la tele i ens vam anar passant la capsa de bombons. Vam fer veure que no havia passat res. En Glen estava blanc com la cera. Es va quedar allà assegut i jo no em vaig atrevir a tocar-lo. Sense llavors.

En el camí de tornada a casa, va dir que mai no perdonaria el seu pare. I no el va perdonar. No vam tornar a parlar més d’allò.

Jo desitjava tenir un fill desesperadament, però ell no volia parlar del «nostre problema», tal com l’havia d’anomenar, ni tampoc de la possibilitat de l’adopció. En Glen va desaparèixer dintre seu i jo em vaig quedar amb mi mateixa. Dos desconeguts sota el mateix sostre durant un temps.

Durant els dinars del diumenge, en Glen va deixar de dibuixar sobre el baf dels vidres i obria la porta del darrere perquè s’airegés. I tothom se n’anava cada vegada més d’hora, fins que tots vam començar a posar excuses. «Aquest cap de setmana estem molt enfeinats, Mary. Et sap greu si ho deixem per diumenge que ve?». I després es va convertir en «el mes que ve», i gradualment els dinars familiars es van reduir només als aniversaris i per Nadal.

Si haguéssim tingut fills, ells haurien sigut avis i àvies. Hauria sigut diferent, però la pressió per quedar bé amb els pares era excessiva. No hi havia res per distreure’ns. Només nosaltres. I l’escrutini de la nostra vida era massa intens per a en Glen. «Volen ficar el nas a tot arreu», va dir després d’un d’aquells dinars, quan la Mary i la meva mare van decidir on seria el millor lloc per anar a comprar una cuina nova. «Només volen ajudar, rei», li vaig dir, suaument, però vaig veure com es formava la tempesta sobre el seu cap. Va estar callat i ocupat amb els seus pensaments durant la resta del dia.

No havia sigut sempre així. Però es va començar a ofendre per tot. Coses minúscules —un comentari del quiosquer sobre la derrota de l’Arsenal, un nen a l’autobús dient-li alguna insolència— el feien estar enutjat durant dies. Jo intentava fer-li veure la cara divertida de tot plegat, però em vaig cansar de tant d’esforç, de manera que vaig plegar i el vaig deixar amb les seves cabòries.

Em vaig començar a preguntar si el que buscava eren motius per estar enfadat. La gent amb la qual sempre li havia agradat treballar al banc el va començar a molestar, i arribava a casa i només feia que queixar-se’n. Jo sabia que li passava alguna cosa —una discussió, probablement—, i intentava dissuadir-lo d’aquells rampells de mal humor. Abans, quan érem més joves, ho hauria aconseguit, però les coses estaven canviant.

Una de les clientes de la perruqueria deia que els matrimonis «s’acomoden després d’haver passat l’amor “sincer, boig, profund”». Però allò nostre era acomodar-se? De debò?

Suposo que va ser llavors quan va començar a passar moltes més estones a dalt, amb el seu ordinador. Aïllant-se de mi. Preferint els seus disbarats abans que a mi.