47

Divendres, 14 de maig del 2010

L’inspector

Van passar els dies, i després les setmanes, sense que s’acabés de prendre la decisió de tornar a detenir en Taylor. Els nous superiors no volien tornar a seguir el mateix camí desastrós que els seus predecessors i defensaven enèrgicament la inacció.

—Quines proves tenim per vincular en Taylor amb aquest nou material del circuit de televisió tancat? O amb el club d’internet? —va preguntar la comissària Wellington després de mirar les imatges—. Tenim un tros d’un número de matrícula i la paraula dubtosa d’un comerciant de porno. No hi ha cap més identificació del sospitós, a part de la teva intuïció, Bob.

L’Sparkes havia estat a punt de renunciar al cas, però no podia abandonar la Bella.

Hi eren molt a prop. L’equip informàtic forense treballava amb la matrícula de la furgoneta que apareixia a les imatges per intentar desxifrar un número més, i els experts intentaven buscar coincidències en el vocabulari dels missatges de l’EnigmàticAltMoreno i els del GranÓs. Gairebé ja tenia la mà sobre l’espatlla d’en Glen Taylor.

Així que quan es va assabentar que en Glen Taylor era mort va ser com si rebés físicament un cop de puny.

—Mort?

Un agent que coneixia de la policia metropolitana de Londres li va trucar tan bon punt la notícia va arribar al centre d’operacions.

—He pensat que ho voldries saber de seguida, Bob. Ho sento.

Aquell «Ho sento» el va acabar de rematar. Va penjar i es va posar el cap entre les mans. Tots dos sabien que ara ja no hi hauria confessió, no hi hauria victòria. Mai no trobarien la Bella.

De sobte, però, hi va caure. La Jean. Ara ja no el tenia a ell, ara podria parlar, podria dir la veritat sobre el que va passar aquell dia.

L’Sparkes va cridar la Salmond, i quan va treure el cap per la porta va dir, amb veu ronca:

—En Glen Taylor és mort. Atropellat per un autobús. Anem a Greenwich.

Per un moment va semblar que la Salmond es posaria a plorar, però es va contenir i va recuperar l’aspecte de superwoman, i va organitzar i enllestir les coses.

Un cop al cotxe, l’Sparkes li va donar tots els detalls. La sergent coneixia el cas tan bé com ell, però l’Sparkes necessitava dir-ho tot en veu alta, repassar-ho personalment.

—Sempre he pensat que la Jean encobria en Glen. Era una dona decent, però estava completament dominada per ell. Es van casar joves: ell era el llest, el que havia estudiat i el que tenia una bona feina, i ella era la seva bonica doneta.

La Salmond va mirar el seu superior.

—Bonica doneta?

Ell es va posar a riure.

—El que vull dir és que la Jean era tan jove, quan es van conèixer, que ell de seguida la va tenir als seus peus, amb el seu vestit bo i les perspectives de futur. La Jean mai no va tenir l’oportunitat de ser ella mateixa.

—Crec que la meva mare era una mica així —va dir la Salmond mentre posava l’intermitent per sortir de l’autopista.

Però tu no, va pensar l’Sparkes. Havia conegut el seu marit. Un home agradable que no pretenia eclipsar-la ni fer-la sentir inferior.

—Això sembla que podria ser una folie à deux, senyor —va dir la Salmond, pensativa—. Com Brady i Hindley, o Fred i Rose West. Vaig revisar els seus casos per a un treball que vaig fer a la universitat. Una parella comparteix una psicosi o una falsa il·lusió perquè un dels dos és molt dominant. Acaben creient el mateix; el seu dret de fer una cosa, per exemple. Comparteixen un sistema de valors que no és acceptat per ningú fora de la parella o la relació. No sé si m’explico bé. Perdoni’m.

En Bob Sparkes va quedar una estona en silenci, donant voltes a aquella teoria.

—Però si fos una folie à deux, aleshores la Jean sabia que en Glen havia raptat la Bella i ho aprovava.

—Ja ha passat altres vegades, això, tal com li deia abans —va continuar la Salmond, sense treure els ulls de la carretera—. Llavors, quan separes la parella, el que ha sigut dominat pot deixar de compartir ràpidament la falsa il·lusió. És com si de sobte entrés en raó. M’entén el que vull dir?

Però a la Jean Taylor no li havia caigut la màscara quan en Glen va estar tancat. Era possible que l’hagués mantingut controlada des de la presó?

—Podria tractar-se de dissonància cognitiva o d’amnèsia selectiva —va aventurar l’Sparkes, una mica nerviós pel fet de recórrer a les seves lectures acadèmiques sobre psicologia forense—. ¿Potser la Jean tenia massa por de perdre-ho tot si admetia la veritat? Vaig llegir que un trauma pot fer que la ment esborri coses que són massa doloroses o estressants. Per tant, pot ser que ella eliminés qualsevol detall que posés en perill la seva creença que en Glen era innocent.

—Però és possible, això, de debò? Pots fer-te creure a tu mateix que el negre és blanc? —va preguntar la Salmond.

La ment humana és molt poderosa, va pensar l’Sparkes, però li va semblar molt trivial dir-ho en veu alta.

—No sóc cap expert, Zara. Només ho he llegit als llibres, això. Hauríem de parlar amb algú que hagi fet recerca en aquest tema.

Era la primera vegada que li deia Zara, i va sentir un punt de vergonya. És inadequat, es va dir a si mateix; sempre s’havia adreçat a l’Ian Matthews pel cognom, a la feina. Va fer una ullada ràpida a la sergent. No semblava ofesa, ni tan sols sembla que s’hagués adonat d’aquella relliscada poc professional.

—Amb qui ho hauríem de consultar, senyor?

—Conec una experta que ens podria donar un cop de mà. La doctora Fleur Jones ja ens va ajudar al principi del cas.

Va agrair que la Salmond no reaccionés en sentir aquell nom. No va ser culpa de la Fleur Jones que tot se n’anés en orris.

—Per què no li truca? —va dir—. Abans que hi arribem, vull dir. Necessitem saber la millor manera d’apropar-nos a la Jean Taylor.

La Salmond es va aturar a la següent gasolinera i ell va marcar el número.

Una hora més tard, l’Sparkes travessava la porta del servei d’urgències.

—Hola, Jean —va dir, i va seure al seu costat en una cadira de plàstic de color taronja.

Ella amb prou feines es va moure per saludar-lo. Estava molt pàl·lida i tenia els ulls apagats pel dolor.

—Jean —va tornar a dir, i li va agafar la mà. Mai no l’havia tocat abans, a part dels moments en què l’havia ajudat a entrar al cotxe de la policia, però no ho va poder evitar. Semblava tan vulnerable.

La mà de la Jean Taylor estava gelada entre les seves mans calentes, però no la deixaria anar. Va continuar parlant, en veu baixa i insistent, per provar sort.

—Ara m’ho pots dir, Jean. Pots dir-me el que en Glen va fer amb la Bella, on la va amagar. Ja no cal tenir secrets. Aquell era el secret d’en Glen, no pas el teu. Tu eres la seva víctima, Jean. Tu i la Bella.

La vídua va girar el cap en una altra direcció i va semblar que s’estremia.

—Sisplau, digue-m’ho, Jean. Treu-ho tot i queda’t tranquil·la.

—Jo no sé res de la Bella, Bob —va dir lentament, com si parlés amb un nen. Després va apartar la mà que l’inspector li agafava i es va posar a plorar. Sense fer cap soroll, només llàgrimes que li rodolaven galtes avall fins que li queien a la falda.

L’Sparkes es va quedar al seu costat, incapaç de marxar. La Jean Taylor es va aixecar i va anar al lavabo.

Quan va tornar, al cap d’un quart d’hora, s’aguantava un mocador davant de la boca. Es va dirigir cap a les portes de vidre d’urgències i se’n va anar.

La decepció va deixar l’Sparkes paralitzat.

—L’he cagat amb la nostra última oportunitat —li va mussitar a la Salmond, que ara seia a la cadira que abans ocupava la Jean—. L’he cagat del tot.

—Està en estat de xoc, senyor. No sap ni quina paret toca ara mateix. Deixi-la centrar-se i donem-li una mica de temps per pensar. Hauríem d’anar a casa seva d’aquí a un parell de dies.

—Demà, hi anirem demà —va dir l’Sparkes mentre s’aixecava.

Al cap de vint-i-quatre hores eren a la porta de casa seva. La Jean Taylor anava de dol, semblava deu anys més gran, i estava preparada per rebre’ls.

—Com estàs, Jean? —va preguntar l’Sparkes.

—Bé i malament. La mare d’en Glen es va quedar a fer-me companyia ahir a la nit —va respondre—. Sobreviuré.

L’Sparkes va seure al seu costat, al sofà, mig de gairell per aconseguir tota la seva atenció, i va començar amb una mena de festeig suau. La Zara Salmond i la doctora Jones havien replantejat la situació i totes dues li van suggerir que li dediqués alguns afalacs com a introducció, que fes sentir la Jean important i responsable de les seves decisions.

—Has sigut un bon puntal per a en Glen, Jean. Sempre al seu costat per donar-li suport.

Ella va parpellejar amb el compliment.

—Era la seva dona i ell confiava en mi.

—Deu haver estat difícil per a tu en alguns moments, Jean. Molta pressió per carregar a les espatlles.

—Jo era feliç fent-li costat. Sabia que ell no havia fet cap mal —va dir. La constant repetició d’aquella resposta estudiada la feia sonar falsa.

La sergent Salmond es va aixecar i va començar a fer una ullada a la sala d’estar.

—Encara no ha rebut cap targeta de condol? —li va preguntar.

—No n’espero pas cap, només les habituals cartes d’odi —va dir la Jean.

—On se celebrarà el funeral, Jean? —va preguntar l’Sparkes.

La mare d’en Glen Taylor va aparèixer a la porta. Sens dubte havia estat escoltant d’amagat des del rebedor.

—Al crematori. Només farem un acte senzill i íntim per acomiadar-lo, oi, Jean?

La Jean va assentir, sumida en els seus pensaments.

—Creus que vindrà la premsa? —va preguntar la Jean—. Em sembla que no ho podria suportar.

La Mary Taylor va seure al braç del sofà al costat de la seva jove i li va acariciar els cabells.

—Ho resistirem, Jeanie. Bé que ho hem fet fins avui. Potser ara et deixaran tranquil·la.

El comentari no només anava dirigit als dos detectius que envaïen la sala d’estar, sinó també a la premsa que s’esperava a fora.

—Des de les vuit del matí que truquen a la porta. Els he dit que la Jean està massa trasbalsada per parlar, però no paren d’insistir. Crec que hauria de venir a casa meva una temperatura, però ella es vol quedar aquí.

—És que en Glen és aquí —va dir la Jean, i l’Sparkes es va aixecar per marxar.