9

Dimecres, 9 de juny del 2010

La vídua

La Kate puja a la furgoneta d’en Mick uns tres quilòmetres més endavant, a l’aparcament d’un supermercat. Riu i explica que «el ramat» s’ha afanyat a pujar el camí d’entrada per veure si jo era a casa quan ella ha marxat tota sola.

—Idiotes —diu—. Mira que deixar-se enganyar així…

S’ha entregirat al seient del davant i li puc veure la cara.

—Estàs bé, Jean? —pregunta. La veu li ha canviat i torna a ser amable. Però a mi no m’enganya. No es preocupa per mi. El que vol és l’exclusiva. Assenteixo i no dic res.

Mentre viatgem, ella i en Mick parlen de «l’oficina». Es veu que el seu cap és una mica intimidador i escridassa i insulta la gent.

—Fa servir la paraula cony tan sovint, que a la redacció anomenen la reunió matinal el Monòleg de la Vagina —m’explica, i tots dos es posen a riure. No sé què és un Monòleg de la Vagina, però no dic res.

És com si ella i en Mick visquessin en un altre món. La Kate li explica que el redactor en cap —el tal Terry amb qui parlava per telèfon— està molt content. Content que tingui la vídua, suposo.

—Es passarà el dia entrant i sortint del despatx del director, pobre tio. I tot i així, segur que tindrà temps d’emprenyar els altres redactors. És un tio estrany, el portes al pub i es converteix en l’ànima de la festa. Però a l’oficina es passa dotze hores assegut al seu escriptori, mirant la pantalla de l’ordinador. Només alça el cap per esbroncar algú. És com un mort vivent.

En Mick es posa a riure.

Estic estirada sobre el sac de dormir. Està una mica brut però no fa gaire pudor, m’endormisco una mica i les seves veus es converteixen en un brunzit de fons. Quan em desperto, ja hem arribat.

L’hotel és gran i car. D’aquella mena de llocs que tenen unes plantes enormes que pràcticament omplen el vestíbul i pomes de debò a la recepció. Mai no sé si aquestes plantes són reals, però les pomes sí. Si vols te les pots menjar, les pomes.

La Kate s’encarrega de tot.

—Hola, tenim tres habitacions reservades a nom de Murray —explica a la recepcionista, que somriu i ho consulta a la pantalla—. Les hem reservat fa tot just un parell d’hores —diu la Kate, impacient.

—Exacte —diu la recepcionista finalment. En Mick deu ser en Murray, perquè dóna una targeta de crèdit a la senyoreta i ella em mira a mi.

De sobte m’adono de l’aspecte que dec tenir. Horrorós. Tinc els cabells esbullats després d’haver-me tapat amb la jaqueta i d’haver dormit a la furgoneta; quan hem sortit de casa no anava ni ben vestida per sortir a comprar, i encara menys per anar a un hotel elegant. Em quedo allà palplantada, amb els texans vells i la samarreta, mirant-me els peus amb les meves xancletes barates mentre ells emplenen els formularis. M’inscriuen amb el nom d’Elizabeth Turner, i miro la Kate.

Ella simplement somriu i xiuxiueja:

—D’aquesta manera, ningú no et trobarà. Segur que ens buscaran.

Em pregunto qui deu ser realment l’Elizabeth Turner i què fa aquesta tarda. Estic segura que va a mirar roba als grans magatzems TK Maxx sense amagar-se de la premsa.

—Porten maletes? —pregunta la dona, i la Kate diu que les tenim al cotxe i que ja les traurem després. A l’ascensor, la miro i alço les celles. Ella em fa un somriure. No parlem perquè hi ha un grum que ens acompanya. És força absurd perquè de fet no portem res, però ens vol ensenyar les habitacions. I guanyar-se una propina, suposo. L’habitació 142 és la meva, i al costat hi ha la Kate a la 144. El grum fa un gran espectacle per obrir la porta i fer-me passar cap a dins. Jo em quedo allà dreta i miro. És preciosa. Enorme i lluminosa, i amb un llum d’aranya al sostre. Hi ha un sofà, una tauleta de centre, llums i més pomes. Deuen tenir alguna mena d’acord amb Sainsbury’s o amb algun altre supermercat per tenir tanta fruita pertot arreu.

—Està tot bé? —pregunta la Kate.

—Oh, i tant —li contesto, i m’assec al sofà per tornar-ho a contemplar tot.

L’hotel de la nostra lluna de mel no era pas tan luxós com aquest. Era un hotelet familiar a Espanya. Però també era encantador. I vam riure molt. Quan hi vam arribar, jo encara tenia trossets de confeti al cap i el personal es va desviure per nosaltres. Ens esperaven amb una ampolla de xampany —d’una marca espanyola, molt dolç— i no paraven de venir cambreres per fer-nos dos petons.

Ens vam passar tots els dies ajaguts a la piscina, mirant-nos l’un a l’altre. Estimant-nos. Fa tant de temps d’això.

La Kate diu que aquí hi ha piscina. I un spa. No m’he portat el banyador —de fet, no m’he portat res—, però em pregunta quina talla faig i surt per anar-me a comprar «unes quantes coses».

—Ho paga el diari —diu.

Em reserva una sessió de massatge mentre ella és fora.

—Així et relaxaràs —diu—. T’anirà molt bé. Fan servir olis essencials, de gessamí, d’espígol, coses d’aquestes, i encara potser t’adormiràs a la llitera. Necessites que et mimin una mica, Jean.

No n’estic gaire convençuda, però hi accedeixo. No he preguntat quant de temps em tindran aquí. D’això no n’han parlat, però sembla que s’ho agafin com un descans de cap de setmana.

Una hora més tard, estic estirada al llit amb un barnús de l’hotel, pràcticament flotant de tan relaxada que em sento. En Glen hauria dit que faig olor de «perfum de puta», però a mi m’encanta. Faig olor de car. Llavors la Kate truca a la porta i torno allà on era. De nou a la realitat.

Travessa la porta amb un munt de bosses.

—Aquí ho tens, Jean —diu—. Emprova’t això a veure si et va bé.

És curiós que no deixi de dir el meu nom. Com una infermera. O una impostora.

Ha triat coses molt maques. Un jersei de caixmir de color blau cel que jo no m’hauria pogut permetre mai, una elegant camisa blanca, una faldilla vaporosa i uns pantalons grisos de sastre, roba interior, sabates, un banyador, productes d’higiene personal i una bonica camisa de dormir llarga. Ho desplego tot mentre ella em mira.

—M’encanta aquest color. A tu no, Jean? —diu, mentre agafa el jersei—. És com un blau mar.

Sap que a mi també m’agrada, però intento no demostrar-ho gaire.

—Gràcies —li dic—. Però, sincerament, no ho necessito pas, tot això. Només m’hi estaré una nit, aquí. Potser podries tornar alguna cosa a la botiga.

No respon, només recull les bosses buides i somriu.

Ja ha passat de sobres l’hora de dinar i decideixen que mengem alguna cosa a l’habitació de la Kate. Jo només vull un sandvitx, però en Mick demana bistec i una ampolla de vi. Després he mirat el preu i he vist que el vi valia trenta-dues lliures. Amb això pots comprar vuit ampolles de chardonnay al supermercat. Ell ha dit que era «fotudament deliciós». Fa servir molt la paraula fotre, però la Kate sembla que no se n’adona. Tota la seva atenció se centra en mi.

Quan treuen els plats a fora de la porta perquè els vinguin a recollir, en Mick se’n va a la seva habitació per organitzar-se les càmeres i la Kate s’instal·la en una butaca i comença a xerrar. Una conversa normal, la mena de coses que jo diria a una clienta mentre li estigués rentant el cap. Però sé que no pot durar.

—Deus haver patit una tensió horrorosa des de la mort d’en Glen —comença.

Assenteixo i faig un posat tens. No li puc dir que no. La veritat és que ha sigut un alleujament meravellós.

—Com ho has afrontat, Jean?

—Ha sigut terrible —dic, amb la veu entretallada com si tornés a ser la Jeanie, la dona que era quan em vaig casar.

La Jeanie em va salvar. A empentes i rodolons, es va espavilar per tirar endavant: feia el te, rentava els caps de les clientes, escombrava el terra i feia els llits. Sabia que en Glen era la víctima d’un complot policial. Ella defensava l’home amb el qual es va casar. L’home que ella havia triat.

Al principi, la Jeanie només reapareixia quan la família o la policia feien preguntes, però quan es van començar a filtrar més coses dolentes per sota la porta la Jeanie es va traslladar de nou a casa perquè en Glen i jo poguéssim continuar la nostra vida en comú.

—Va ser un cop terrible —dic a la Kate—. Va caure sota l’autobús allà mateix, davant meu. Ni tan sols vaig tenir temps de cridar. De sobte va desaparèixer. Llavors va venir tota aquella gent corrent que es va cuidar de tot. Jo estava massa trasbalsada per reaccionar i em van dur a l’hospital per comprovar que estava bé. Tothom va ser molt amable.

Fins que van descobrir qui era.

Perquè la qüestió és que la policia va dir que en Glen s’havia endut la Bella.

Quan van dir aquell nom, quan van venir a casa nostra, l’única cosa que em va venir al cap va ser la foto de la nena, amb aquelles petites ulleres i el pegat en un ull. Semblava una petita pirata. Tan dolça que me l’hauria pogut menjar. Feia mesos que ningú no parlava de res més: a la perruqueria, a les botigues, a l’autobús. La petita Bella. Jugava al jardí de casa seva a Southampton i algú va passar per allà i se la va endur.

Per descomptat, jo mai no hauria deixat un fill meu jugant a fora tot sol. La nena només tenia dos anys i mig, per l’amor de Déu. La seva mare hauria d’haver vigilat més. Segur que estava mirant el programa d’en Jeremy Kyle o alguna porqueria semblant. En Glen deia que aquestes coses sempre passen a la gent així. Gent descuidada.

I van dir que va ser en Glen qui se l’havia emportat. I l’havia matat. Em vaig quedar sense respiració quan van dir això, quan ho va dir la policia, vull dir. Ells van ser els primers. Els altres ho van dir després.

La policia va ser silenciosa, quan va venir. Res d’esbotzar la porta, com a la tele. Van picar amb la mà: toc, toc, toc, toc. En Glen acabava d’arribar de rentar el cotxe. Va obrir la porta i jo vaig treure el cap des de la cuina per veure qui era. Hi havia dos homes, van demanar per entrar. Un s’assemblava al meu professor de geografia de l’escola, el senyor Harris. Duia una jaqueta de tweed com la seva.

—El senyor Glen Taylor? —va preguntar, amb calma i tranquil·litat.

—Sí —va dir en Glen, i els va preguntar si venien a vendre alguna cosa. Al principi no els podia sentir bé, però després van entrar. Eren policies: l’inspector Bob Sparkes i el seu sergent, van dir.

—Senyor Taylor, m’agradaria parlar amb vostè sobre la desaparició de la Bella Elliott —va dir l’inspector Sparkes. I jo vaig obrir la boca per dir alguna cosa, per fer que aquell policia deixés de dir aquelles coses, però no vaig poder. I la cara d’en Glen va quedar buida d’expressió.

No em va mirar en cap moment. No em va passar el braç per l’espatlla ni em va tocar la mà ni una sola vegada. Després em va dir que era perquè estava trasbalsat. Ell i els policies es van posar a parlar, però no recordo haver sentit el que deien. Mirava com se’ls movia la boca però no entenia res. Què hi tenia a veure, en Glen amb la Bella? Ell no hauria ni arrencat un cabell d’un nen. Li encanten les criatures.

Després se’n van anar, en Glen i els policies. Més endavant en Glen em va explicar que m’havia dit adéu i que no m’amoïnés, que era un error estúpid que havia de solucionar. Però jo no me’n recordo. Uns altres policies es van quedar a casa per fer-me preguntes, per furgar en les nostres vides, però sobretot, mentre donava voltes i voltes al meu cervell, em vaig quedar pensant en la seva cara i en el fet que, per un segon, no el vaig reconèixer.

Més tard em va dir que algú l’havia vist fent un lliurament a prop d’on la Bella va desaparèixer, però que això no significava res. Només era una coincidència, va dir. Devia haver-hi centenars de persones per aquella zona aquell dia.

Ell havia estat molt lluny de l’escenari del crim, el seu lliurament era a quilòmetres de distància, va dir. Però la policia estava passant casa per casa, per comprovar si havien vist alguna cosa.

Va començar a fer de repartidor quan el van acomiadar del banc. Buscaven voluntaris per fer reducció de personal, explicava ell a la gent, i li havia semblat una bona idea fer un canvi. Sempre havia somiat en la possibilitat de tenir el seu propi negoci, de ser el seu amo.

La nit que vaig descobrir-ne el veritable motiu era un dimecres. Mentre preparava el sopar després d’anar a la meva sessió d’aeròbic, em va escridassar perquè havia arribat una mica més tard de l’habitual, em va escopir unes horribles paraules d’enuig i de menyspreu. Unes paraules que normalment no feia servir mai. Tot anava malament. Omplia la cuina amb les seves acusacions i la seva ira. Tenia la mirada morta, com si no em conegués. Em pensava que em pegaria. Des dels fogons, immòbil i amb l’espàtula a la mà, veia com obria i tancava els punys amb força.

La meva cuina, el meu domini, solíem dir de broma. Però no pas aquell dimecres. Tal com diu la cançó «Monday’s Child», el nen del dimecres està ple de desgràcies.

La baralla va acabar amb un cop de porta mentre se n’anava cap al llit: al llit de l’habitació de convidats, lluny de mi. Recordo que em vaig quedar palplantada al peu de les escales, consternada. De què anava tot allò? Què havia passat? No volia pensar què significava allò per a nosaltres.

Calma’t, em vaig dir a mi mateixa. Tot anirà bé. Deu haver tingut un mal dia. Deixa’l dormir i demà ja li haurà passat.

Vaig posar-me a endreçar, vaig recollir la seva bufanda i la jaqueta que havia deixat penjades al pom de la barana i ho vaig deixar tot al penjador de darrere la porta. Vaig notar una cosa rígida a la butxaca, una carta. Un sobre blanc amb un requadre transparent, on es veia el seu nom i la nostra adreça. Del banc. Les paraules eren oficials i tan rígides com el sobre: «investigació… conducta poc professional… inadequat… rescissió, immediatament». Em perdia una mica amb aquell llenguatge formal, però sabia que allò significava desgràcia. El final dels nostres somnis. Del nostre futur. Amb la carta ben aferrada a la mà, vaig pujar les escales corrent. Vaig entrar a l’habitació de convidats i vaig encendre el llum. Segur que m’havia sentit pujar, però va fer veure que dormia fins que em vaig sentir a mi mateixa xisclant:

—Què significa això?

Em va mirar com si jo no fos res.

—M’han acomiadat —va dir, i es va tornar a girar per fer veure de nou que dormia.

L’endemà al matí, en Glen va entrar a la nostra habitació amb un te preparat amb la meva tassa preferida. Feia cara de no haver dormit gaire i em va dir que li sabia greu. Va seure al llit i em va dir que estava patint molta pressió i que tot era un malentès a la feina i que no s’entenia gens amb el seu cap. Va dir que li havien parat una trampa i que el culpaven d’alguna cosa. Un error, va dir. No havia fet res mal fet. El seu cap estava gelós. En Glen va dir que tenia grans plans per al futur, però això no importava si jo no era al seu costat.

—Tu ets el centre de la meva vida, Jeanie —va dir, i em va abraçar fort, i jo el vaig abraçar a ell i vaig deixar anar tota la por.

En Mike, un amic que va dir que havia conegut per internet, li havia parlat d’una feina de conductor, «només mentre aclareixo quin negoci vull muntar, Jeanie», va dir. Al principi li pagaven per hores en efectiu i després li van fer un contracte fix. Va deixar de parlar de muntar un negoci propi.

Havia de dur un uniforme, bastant elegant: camisa blau cel amb el logo de l’empresa a la butxaca i pantalons blau marí. A en Glen no li agradava portar uniforme —«És degradant, Jeanie, és com tornar a l’escola»—, però s’hi va acostumar i semblava prou content. Sortia de bon matí i em saludava amb la mà mentre se n’anava amb el cotxe a recollir la furgoneta. Se n’anava de viatge, solia dir ell.

Només vaig anar amb ell una vegada. Una feina especial per a l’amo en un diumenge, just abans d’unes festes de Nadal. Devia ser el Nadal abans que el detinguessin. Només havia d’anar fins a Canterbury i a mi em feia gràcia sortir una mica. Vam fer tot el camí en un silenci absolut. Vaig furgar per dins la guantera. Res d’especial. Alguns caramels. Me’n vaig agafar un i en vaig oferir a en Glen, per veure si s’animava una mica. No el va voler i em va dir que els tornés a guardar.

La furgoneta era maca i neta. Impecable. Jo no la veia mai, normalment. La guardaven al magatzem i ell l’anava a buscar amb el seu cotxe cada matí.

—És molt maca, aquesta furgoneta —vaig dir, però ell només va grunyir.

—Què hi ha a darrere?

—Res —va dir, i va engegar la ràdio.

I tenia raó. Hi vaig fer una ullada mentre ell parlava amb el client. Estava net com una patena. Vaja, gairebé. De sota d’un extrem de la catifa en sortia el paper estripat d’una bossa de caramels. El vaig treure amb l’ungla. Estava una mica brut i polsegós però me’l vaig ficar a la butxaca de l’abric. Per ser ordenada.

Tot plegat sembla que sigui tan llunyà. Nosaltre fent un volt amb cotxe com la gent normal.

—Glen Taylor? —m’està dient una infermera, que em treu de la meva abstracció, i arruga el front mentre escriu el nom en un formulari. Intenta recordar. Espero l’inevitable.

Finalment hi ha caigut.

—Glen Taylor? L’acusat d’haver-se emportat aquella nena, la Bella? —diu en veu baixa a un dels infermers mentre jo fingeixo que no la sento.

Quan es torna a girar cap a mi, la seva expressió és més dura.

—Ja —diu, i se’n va.

Deu fer alguna trucada, perquè al cap de mitja hora arriba la premsa, i volten per urgències fent veure que són pacients. Els veig a venir d’una hora lluny.

Mantinc el cap cot i em nego a parlar amb cap periodista. Quina mena de persones són, assetjant una dona que acaba de veure morir el seu marit?

També hi ha la policia. A causa de l’accident. No són els que veiem normalment. Són la policia local, la metropolitana, no els agents de Hampshire. Fan la feina de rutina, prenen declaració als testimonis, a mi, al conductor de l’autobús. Ell també hi és. Pel que sembla, ha rebut un cop fort al cap quan ha frenat i ni tan sols ha vist en Glen que sortia.

Probablement no, ha sigut molt ràpid.

Llavors ha vingut l’inspector Bob Sparkes. Sabia que finalment apareixeria, com una moneda falsa, però deu haver conduït com el vent per arribar des de Southampton tan ràpid. És tota una imatge de cares tristes i condol per a mi, però encara està més trist per ell mateix. Sens dubte, ell no volia en Glen mort. Això significa que el cas no quedarà mai tancat. Pobre Bob. Quedarà marcat amb aquest fracàs per a tota la vida.

Seu al meu costat en una cadira de plàstic i m’agafa la mà. Estic tan avergonyida que el deixo fer. Mai abans no m’ha tocat així. Com si es preocupés per mi. M’agafa la mà i em parla amb veu baixa i suau. Sé què està dient però no l’escolto, no sé si m’explico. M’està preguntant si sé què va fer en Glen amb la Bella. M’ho diu amablement, diu que ara ja puc revelar el secret. Ja ho puc explicar tot. Jo era tan víctima com la Bella.

—Jo no sé res sobre la Bella, Bob. I en Glen tampoc —li dic, i aparto la mà fent veure que em vull eixugar una llàgrima. Més tard he d’anar a vomitar al lavabo de l’hospital. Em rento una mica i m’assec al vàter, amb el front repenjat a les boniques i fredes rajoles de la paret.