24

Dimarts, 10 de juliol del 2007

L’inspector

En Glen Taylor va dir a la seva nova amiga que mirava de no fer soroll en teclejar perquè a casa tothom dormia excepte ell.

La Rínxols, tal com es deia ara ella, finalment li havia enviat una foto seva, amb un picardies, i ell intentava persuadir-la perquè se’l tragués.

L’inspector Sparkes havia demanat a la Fleur Jones que estigués present en totes les sessions privades de xat amb en Taylor, i ara estava asseguda al costat d’en Dan Fry, amb la pantalla de l’ordinador com a única il·luminació.

—Ets encantadora, Rínxols. La meva nena encantadora.

—La teva nena dolenta. Saps que faré el que em diguis.

—Exacte. La meva nena dolenta.

Van seguir una sèrie d’instruccions d’en GO que la Rínxols li va dir que obeïa i en gaudia. Després d’això, en Dan Fry va avançar un pas més. No era el que la doctora Jones havia escrit al guió, però ell estava clarament impacient.

—Has tingut mai una nena dolenta, abans de mi? —va preguntar en Fry. A través del reflex de la finestra, l’Sparkes va veure que la Fleur alçava una mà per demanar-li precaució.

—Sí.

—Era una nena real, o com jo?

—M’agraden de les dues maneres, Rínxols.

La doctora Jones li va indicar que frenés una mica i tornés al guió que tenien establert. Anaven massa ràpid, però feia la sensació que en Taylor estava preparat per obrir la capsa dels trons.

—Parla’m de les altres nenes dolentes. Què els feies?

I en Glen Taylor l’hi va explicar. Li va parlar de les seves aventures nocturnes per la xarxa, les seves trobades, les decepcions i els triomfs.

—Però no ho has fet mai de debò? A la vida real? —va preguntar-li en Dan, i tots tres es van aguantar la respiració.

—T’agradaria, això, Rínxols?

L’Sparkes es disposava a alçar la mà, però en Fry ja teclejava.

—Sí. M’agradaria molt.

Ho havia fet, li va dir. Una vegada havia conegut una nena de debò. L’Sparkes va vacil·lar. Anava tot massa ràpid per pensar amb claredat. Va mirar la Fleur Jones, i ella es va aixecar i es va col·locar darrere del seu protegit.

En Fry amb prou feines podia teclejar, estava tremolant com una fulla.

—Estic superexcitada. Parla’m d’aquesta nena.

—El seu nom començava per B —va dir—. L’endevines?

—No. Digue-me’l tu.

El silenci els ofegava mentre els segons passaven i esperaven l’última part de la confessió.

—Perdona, Rínxols, me n’he d’anar. Algú truca a la porta. Parlem després…

—Merda —va dir en Fry, i va deixar caure el cap a sobre la taula.

—Crec que tot i així ja el tenim —va dir l’Sparkes, mirant la doctora Jones, i ella va assentir amb fermesa.

—Per a mi ja ha dit prou.

—Ara només falta explicar-ho als de dalt —va dir l’Sparkes, i es va aixecar—. Una feina excel·lent, Fry. Realment excel·lent.

Vuit hores més tard, tots tres estaven asseguts al despatx del comissari presentant el cas per detenir i acusar en Glen Taylor.

El comissari Brakespeare els va escoltar atentament, va llegir les transcripcions i va prendre notes, i llavors es va reclinar a la cadira per emetre el seu judici.

—No ha esmentat mai el nom de la Bella —va dir.

—No, no ho ha fet… —va començar l’Sparkes.

—S’ha passat, en Fry, provocant-lo?

—N’estem parlant amb l’equip legal, però en principi ho veuen bé. Es tracta d’una línia ben fina, oi?

—Però —el va interrompre en Brakespeare— ell parla d’una nena de debò amb un nom que comença amb B. Tornem-lo a detenir i acusem-lo. Direm que tenim el testimoni de la Rínxolsd’Or.

Tots van assentir.

—Tenim molt bones raons per haver seguit aquesta línia: el tenim a ell voltant per aquella zona el dia del segrest, la furgoneta blava, la pornografia infantil a l’ordinador, la seva naturalesa depredadora demostrada en aquestes converses de xat, una coartada fluixa de la seva dona. I, el més important, el risc que cometi més delictes.

Tothom va tornar a assentir.

—Creus que és el nostre home, Bob? —va preguntar finalment en Brakespeare.

—Sí, n’estic convençut —va dir l’Sparkes amb la veu ronca i la boca seca.

—Jo també. Però necessitem més proves per enxampar-lo. Hem de filar molt prim, Bob. Tornem a revisar-ho tot ara que gairebé ja el tenim. Hi ha d’haver alguna cosa que el vinculi amb l’escena.

L’equip va agafar una altra vegada la M3 i se’n van anar cap al barri residencial del sud de Londres per tornar a començar de nou.

—Porteu tota la roba que trobeu —va dir l’Sparkes—. Tota. Buideu els armaris.

Va ser pura casualitat que agafessin un abric negre de la Jean Taylor. Estava col·locat entre l’abric del seu marit i una camisa de mudar i estava empaquetat i etiquetat com tota la resta.

El tècnic que va rebre les bosses les va apilar segons el tipus de roba i va començar a fer les proves amb els abrics, ja que era el més probable que hagués estat en contacte amb la víctima.

Van buidar el contingut de les butxaques de l’abric negre i el van guardar en bossetes. Només hi havia un objecte. Un tros de paper vermell, tan gran com l’ungla del dit gros del tècnic. En el silenci del laboratori, va iniciar el procés d’examinar-lo per buscar-hi empremtes i fibres; agafava qualsevol petita prova amb cinta adhesiva i la catalogava meticulosament.

No hi havia cap empremta, però sí partícules de brutícia i el que semblava pèl d’animal. Era més fi que un pèl humà, però el va haver d’examinar sota el microscopi per obtenir més detalls del color i l’espècie.

Es va treure els guants i es va dirigir al telèfon.

—Amb l’inspector Sparkes, sisplau.

L’Sparkes va baixar les escales de dues en dues. El tècnic li havia dit que no calia que hi anés, «És massa aviat per assegurar res, senyor», però l’Sparkes volia veure el tros de paper. Volia comprovar que era real i que no desapareixeria com un núvol de fum.

—Estem comparant les partícules de brutícia amb les que vam trobar a la furgoneta d’en Glen Taylor durant la investigació original —li va dir el tècnic amb calma—. Si coincideixen, podem afirmar que el paper era a la furgoneta. I podem dir-li quina mena de paper és, senyor.

—M’hi jugo el que sigui que és un tros d’embolcall de Skittles —va dir l’Sparkes—. Fixa’t en el color. Continua amb la feina, noi. Saps de quin animal és el pèl? Podria ser un gat?

El tècnic va alçar una mà.

—Li puc dir si és de gat ara mateix. El posaré sota el microscopi. El que no podem especificar és que sigui d’un animal en concret. No és com amb els humans. Encara que tinguéssim altres pèls per comparar, no podem afirmar rotundament que sigui d’un animal específic. El màxim que podem dir —si tenim sort— és si són de la mateixa raça.

L’Sparkes es va passar les mans pels cabells.

—Aconsegueix mostres d’en Timmy, el gat de la Bella, i comprovem-ho.

Va vacil·lar uns instants i el tècnic li va fer un gest cap a la porta.

—Doni’ns una mica de temps. Li trucaré quan tinguem els resultats.

De nou al seu despatx, ell i en Matthews van dibuixar un diagrama de Venn, posant totes les noves proves potencials en cercles interconnectats per veure on eren.

—Si el paper correspon a un Skittles i el pèl és d’un gat de la mateixa raça que en Timmy, això col·locaria la Jean Taylor en escena —va dir en Matthews—. L’abric és seu. Ho ha de ser. És massa petit per ser d’en Glen.

—L’aniré a veure —va dir l’Sparkes.