10

Dijous, 12 d’octubre del 2006

L’inspector

L’inspector Bob Sparkes estava dret al centre d’operacions examinant les pissarres per veure si trobava patrons o vincles recurrents. Es va treure les ulleres i va aprimar els ulls, per si un canvi d’enfocament li revelava alguna cosa.

Hi havia un remolí d’activitat al voltant del jardí dels Elliott, però, a l’epicentre, la Bella seguia sent la peça que faltava.

Tanta informació i cap rastre de la nena, va pensar. És aquí, en algun lloc. Alguna cosa ens està passant per alt.

L’equip forense havia inspeccionat i agafat mostres de cada centímetre dels maons de la paret del jardí i de cada porta de metall pintada; tot el jardí havia estat objecte d’una recerca meticulosa per part d’un equip d’agents de policia, avançant de manera religiosa de genolls a terra, i cada fragment de roba, cabells rossos del cap, parts desmembrades de ninos i papers de caramels s’havien guardat en bossetes de plàstic, com relíquies sagrades. Però del segrestador, res de res.

—Crec que el fill de puta l’ha agafat des de l’altra banda de la paret, l’ha aixecat i l’ha ficat directament a dins del vehicle —va dir l’Sparkes—. Deu haver trigat pocs segons a fer-ho. La nena hi era i de sobte ja no hi era.

L’equip havia trobat un caramel vermell mig llepat al costat de la paret interior del jardí.

—Potser li va caure quan l’home la va agafar? —va dir l’Sparkes—. És un Smarties?

—No sóc exactament un expert en Smarties, senyor, però faré que ho comprovin —va dir el sergent Matthews.

Quan va tornar dels forenses, havien identificat el caramel com un Skittles. La saliva de la Bella era en el caramel, la van comparar amb la del xumet que duia a la nit.

—Ella mai no menjava Skittles —va dir la Dawn.

L’home n’hi va donar un perquè la nena callés, va pensar l’Sparkes. Quin truc més antic. Va recordar la seva mare quan ell era petit: «No acceptis mai caramels d’un desconegut». Això i alguna cosa sobre homes amb cadellets.

Revisava la llista de proves i les forces li anaven decaient. Allò no tenia bona pinta. No hi havia cap circuit de càmeres de vigilància al carrer —només el bon senyor Spencer—, i fins ara tampoc no s’havien recollit imatges d’un home malgirbat a les càmeres més properes.

—Potser només va tenir sort —va dir l’Sparkes.

—Doncs devia ser la sort del diable.

—Matthews, agafa el telèfon i mira a veure quan podem sortir a Crimewatch. Digue’ls que és urgent.

Va semblar que la reconstrucció dels fets per a la televisió durés una eternitat, però de fet només feia vuit dies que hi treballaven. Havien de trobar una nena semblant a la Bella en una guarderia d’un altre poble, perquè cap família que visqués a prop de la urbanització de Westland hi deixaria participar la seva filla.

—No els en culpo, la veritat —va dir l’Sparkes a l’exasperat director—. No volen veure la seva filla com a víctima d’un segrest. Encara que sigui fingit.

Eren al capdavall de Manor Road esperant que acabessin de preparar l’equip de filmació, discutint sobre el que diria l’Sparkes per demanar informació als ciutadans.

—Ho emetrem en directe des de l’estudi, Bob —li va dir el director—, o sigui que assegura’t que ho tens tot clar abans de parlar. Ja saps les preguntes que et faran.

L’Sparkes estava massa distret per parar-li atenció. Acabava de ficar la Dawn Elliott en un cotxe de la policia que l’havia d’acompanyar casa de la seva mare, i en aquell moment va arribar l’actriu que faria el seu paper.

—Se m’assembla força —va xiuxiuejar a l’Sparkes. No li havien permès veure la nena que faria de Bella. Havia preparat un conjunt de roba de la seva filla, una petita diadema i les ulleres de recanvi de la Bella a sobre el sofà. Mentre ho feia, acariciava cadascun dels objectes i pronunciava el nom de la nena. L’Sparkes la va ajudar a aixecar-se i ella va caminar, amb els ulls secs i agafada al seu braç, cap al cotxe. Es va asseure al costat de la Sue Blackman i no va mirar enrere.

Ara el carrer estava tranquil, desert, tal com devia estar aquell dia. L’Sparkes observava com anava prenent forma la recreació: el director ensenyava amablement a la «Bella» que havia de perseguir un gat gris que els havien deixat pel jardí. La seva mare s’estava dreta al costat de la càmera, amb pastilletes de xocolata, per si de cas feien falta com a incentiu, somreia a la nena i intentava aguantar-se les llàgrimes.

La senyora Emerson es va oferir per interpretar-se a ella mateixa. Va caminar tota recta pel caminet d’entrada de casa seva, al jardí, fingint que buscava la seva amigueta veïna, i després reaccionant als crits de socors de la Dawn. A l’altra banda del carrer, el senyor Spencer observava l’actor amb perruca llarga que passava per davant de casa seva, i des del darrere de les calèndules de la senyora Spencer un càmera va filmar la seva perplexitat fingida.

El «segrest» va durar tan sols uns minuts, però van passar tres hores abans que el director no quedés satisfet, i llavors tothom es va amuntegar al voltant de la pantalla del camió amb l’equipament tècnic per mirar el producte final. Ningú no parlava mentre miraven la «Bella» jugant al jardí, i només el senyor Spencer es va quedar comentant els esdeveniments amb l’equip de filmació.

Després, un dels agents més veterans va agafar l’Sparkes per banda.

—S’ha adonat que el nostre senyor Spencer sempre està ficant el nas en la investigació i oferint entrevistes als periodistes? No para de dir-los que va veure l’home que es va emportar la nena. Si vol que l’hi digui, sembla que busqui el seu minut de glòria, la veritat.

L’Sparkes va somriure amb simpatia.

—Sempre n’hi ha d’haver un d’aquests, oi? Segurament està sol i avorrit. Ara li diré a en Matthews que no li tregui els ulls de sobre.

Tal com s’esperava, l’emissió dels fets, vint-i-tres dies després que la Bella desaparegués, va provocar centenars de trucades telefòniques a l’estudi de televisió i al centre d’operacions. La filmació va encendre les emocions del públic, que va inundar la pàgina web de programa amb una nova allau de missatges diversos, com «El meu cor està amb…» i «Per què, Déu meu, per què?».

Prop d’una dotzena de persones van afirmar que havien vist la Bella. Molts d’ells asseguraven que l’havien vist en un cafè, a l’autobús, en un parc. Cada trucada s’atenia immediatament, però l’optimisme de l’Sparkes va començar a esvair-se quan li va arribar el torn de respondre trucades als telèfons del fons de l’estudi.

La setmana següent, un brunzit sobtat de veus que provenia del centre d’operacions va arribar a orelles de l’Sparkes mentre enfilava el passadís.

—Hem trobat un exhibicionista en un parc infantil, senyor —li va dir l’agent de guàrdia—. A uns vint-i-cinc minuts de la casa dels Elliott.

—Qui és? El coneixem?

En Lee Chambers era un taxista divorciat de mitjana edat a qui havien interrogat sis mesos abans per haver-se exhibit davant de dues passatgeres al taxi. Va declarar que només havia sortit a fer un pipí i que les dones el van veure un instant mentre es cordava la bragueta. Tot sense cap intenció. Les dones no van voler anar més lluny, no volien fer cap enrenou, i la policia el va deixar anar.

Avui l’havien enxampat entre els arbustos al costat dels gronxadors i els tobogans del Royal Park mentre els nens jugaven per allà.

—Només estava fent un pipí —va dir a l’agent de policia que havia rebut la trucada d’una mare horroritzada.

—Normalment té una erecció mentre orina, senyor? Deu ser tot un inconvenient —li va dir l’agent, mentre se l’enduia cap a un cotxe que els esperava.

En Chambers va arribar a la comissaria de Southampton Centre i el van portar cap a una sala d’interrogatoris.

L’Sparkes va fer una ullada a través del vidre trempat de la porta i va veure un home prim amb pantalons llargs i una samarreta del Southampton FC, amb els cabells grisos llargs i greixosos recollits en una cua.

—Malgirbat, cabells llargs —va dir en Matthews.

Has raptat la Bella?, va pensar l’Sparkes automàticament. La tens en algun lloc?

El sospitós va alçar el cap expectant quan van entrar l’Sparkes i en Matthews.

—Tot això és un error —va dir.

—Si em donessin una lliura per cada cop que… —va mussitar en Matthews—. Per què no ens ho explica tot, doncs? —va dir. Els agents van apropar les cadires a la taula.

En Chambers va explicar les seves mentides i ells el van escoltar. Només un pipí. No va escollir el parc deliberadament. No va veure els nens. No va parlar amb els nens. Va ser un error innocent.

—Digui’m, senyor Chambers, on era el dilluns 2 d’octubre? —va preguntar l’Sparkes.

—Ostres, no ho sé. Treballant, segurament. El dilluns és un dels dies que em toca. L’encarregada ho deu saber. Per què m’ho pregunta?

La pregunta va quedar suspesa en l’aire uns instants fins que, de sobte, en Chambers va obrir uns ulls com unes taronges. L’Sparkes gairebé esperava sentir un ding audible.

—És el dia que va desaparèixer aquella nena, oi? No deuen pensar que jo hi tinc res a veure, suposo? Oh, Déu meu, no pot ser.

El van deixar una estona paint la informació mentre ells es reunien amb els companys que ja escorcollaven casa seva, un petit estudi en una casa victoriana reformada als barris baixos de la ciutat, a prop del moll.

Mentre fullejava les revistes de porno dur que en Chambers tenia a la tauleta, en Matthews va sospirar.

—Tot això va de sexe violent amb dones, no amb nens. Què ha trobat?

L’Sparkes va quedar en silenci. Hi havia unes fotos de la Dawn i la Bella retallades dels diaris i posades a dins d’una carpeta de plàstic al terra de l’armari.

L’encarregada de l’empresa de taxis era una dona d’aspecte avorrit que rondava la cinquantena, abrigada per combatre el fred del despatx amb un jersei de llana de color verd i uns guants sense dits.

—En Lee Chambers? Què ha fet? Més exhibicions accidentals? —Va riure i va fer un xarrup de Red Bull—. És un home repugnant —va dir, mentre buscava entre els registres—. Tothom pensa el mateix, però coneix un amic de l’amo.

La va interrompre un brunzit estàtic i una veu robòtica que parlava a través dels altaveus de llauna i li donava unes instruccions incomprensibles.

—Molt bé, on érem? Sí, el dilluns 2 d’octubre. Aquí ho tenim. En Lee era a Fareham a primera hora, un viatge a l’hospital per a un client habitual. Un matí tranquil fins a l’hora de dinar. Després va anar a recollir una parella a l’aeroport a Eastleigh per anar a Portsmouth. Va acabar cap a les dues. Última feina del dia.

Va imprimir els detalls per als policies i es va girar cap al micròfon mentre se n’anaven sense dir adéu.

—A les discoteques l’anomenen Taxis de Violadors, aquesta empresa —va dir el sergent Matthews—. Jo ja els he dit a les meves filles que no n’agafin mai cap.

L’equip es va centrar en la vida d’en Chambers. La seva exdona ja esperava per parlar amb l’Sparkes i en Matthews, i van interrogar els companys de feina i el propietari del seu pis.

La Donna Chambers, una dona d’expressió dura amb unes metxes bastes als cabells fetes a casa, odiava el seu exmarit, però no creia que hagués fet cap mal a una nena.

—Només és un estúpid que no la pot tenir guardada a dins dels pantalons —va dir.

Cap dels detectius es va atrevir a mirar l’altre.

—És tot un Don Joan, doncs?

La llista era llarga, gairebé impressionant; la dona els va detallar com en Lee Chambers havia aconseguit embolicar-se amb les seves amigues, les seves companyes de feina i fins i tot la seva perruquera.

—Cada vegada em deia que no tornaria a passar —va dir la dona enganyada—. Que era culpa del seu excessiu desig sexual. De totes maneres, va ser molt desagradable quan finalment el vaig deixar i em va amenaçar dient que turmentaria qualsevol paio que veiés amb mi, però al final no va passar res. Tot xerrameca. La qüestió és que és un mentider compulsiu. No pot dir la veritat.

—I l’exhibicionisme? És nou, això?

La senyora Chambers va arronsar les espatlles.

—Bé, això no ho feia quan estàvem casats. Potser es va quedar sense dones que es rendissin als seus encants. Sembla una cosa desesperada, no? I horrible, però és que ell és un home horrible.

El propietari de l’estudi on vivia sabia poca cosa d’ell. En Chambers pagava el lloguer puntual, no feia enrenou i treia les escombraries al carrer. El llogater perfecte. Però els altres taxistes sí que tenien històries per explicar. Un d’ells va dir als detectius que en Lee Chambers venia i intercanviava revistes que duia al maleter del cotxe.

—Solia muntar una parada a les àrees de servei de l’autopista, per als camioners i altres paios a qui els agraden aquestes coses. Ja m’entén, fotos de sexe violent, violacions i segrestos. Aquesta mena de coses. Deia que feia molts diners.

Era un home horrible, en això tothom hi estava d’acord, però això no el convertia en segrestador, va dir l’Sparkes amb desànim al seu sergent.

Durant la segona entrevista amb en Chambers, a la tarda, l’home els va dir que havia guardat els retalls en una carpeta perquè li agradava la Dawn Elliott.

—Sempre retallo fotos de dones que m’agraden, dels diaris. És més barat que comprar revistes —va al·legar—. Tinc un desig sexual molt pronunciat.

—On va anar quan va acabar la feina a Portsmouth, senyor Chambers?

—A casa —va dir, amb èmfasi.

—El va veure algú?

—No, tothom estava treballant i jo visc tot sol. Mentre estic fora de servei i espero la pròxima trucada miro la tele.

—Hi ha un testimoni que diu que va veure un home amb els cabells llargs rondant pel carrer on jugava la Bella Elliott.

—No era jo. Jo era a casa —va dir en Chambers, mentre es tocava la cua amb neguit.

L’Sparkes es va sentir brut quan va sortir de la sala d’interrogatoris per fer una pausa.

—Es mereix estar tancat pel simple fet de respirar —va dir en Matthews, quan va sortir al passadís amb el seu superior.

—Hem parlat amb els passatgers, i diuen que els va ajudar a portar les maletes i que li van oferir prendre’s alguna cosa, però que se’n va anar de seguida. Després d’això, cap testimoni del seu parador.

Mentre parlaven, en Chambers va passar pel seu costat amb un agent.

—On aneu? —va etzibar l’Sparkes.

—Al pixador. Quan em deixaran marxar?

—Calli i torni cap a la sala d’interrogatoris.

Els dos homes es van quedar quiets uns instants al mig del passadís abans de tornar cap a dins.

—Anem a veure si el veiem a les càmeres. També hem de trobar la gent a qui venia les revistes que duia al maleter a les àrees de serveis. Són tots pervertits que viatgen per les autopistes de per aquí. Qui són, Matthews? Potser el van veure el 2 d’octubre. Truquem als de trànsit, a veure si tenen algun nom.

De nou a la sala d’interrogatoris, en Chambers els va mirar amb els ulls entretancats des de l’altra banda de la taula i va dir:

—No em diuen els seus noms, saben? És tot molt discret.

L’Sparkes esperava que afirmés que estava fent un servei públic, que així mantenia els pervertits apartats del carrer, i en Chambers no el va decebre.

—Tornaria a reconèixer els seus clients? —va preguntar.

—No ho crec pas. Mirar massa no va bé per al negoci.

Els detectius es van començar a desanimar, i a la següent pausa l’Sparkes ho va donar per acabat.

—Haurem de vigilar i esperar, però assegurem-nos que de moment l’empaperem per exhibicionisme. I, Matthews, avisa la premsa local que l’esperin al jutjat. Aquest home es mereix una mica de publicitat.

En Chambers va somriure quan li van dir que l’interrogatori s’havia acabat. Però va ser un triomf molt breu, perquè tot seguit l’agent de custòdia se’l va endur per processar-lo.

—Ostres, un exhibicionista. Això és tot el que hem obtingut fins ara en la investigació —va dir l’Sparkes.

—Tot just som al principi, senyor —va murmurar en Matthews.