26

Dilluns, 11 de febrer del 2008

L’inspector

El centre d’operacions va ser desmantellat quatre mesos abans del judici; les parets i les pissarres van tornar a quedar despullades i el mosaic de fotos i mapes es va desmuntar i es va guardar en arxivadors de cartró per al judici.

Quan en van treure l’última caixa, l’Sparkes es va quedar dret contemplant els tènues rectangles que havien quedat marcats a les parets.

—Pràcticament no queda rastre que s’hagi dut a terme una investigació —va mussitar. En qualsevol cas, aquell moment era una mica com la depressió postcoital, li havia dit una vegada a l’Eileen. «Post què?», havia preguntat ella. «Ja m’entens, la sensació de tristesa que et queda després del sexe, quan s’ha acabat», li va explicar ell, i va afegir tímidament: «Ho vaig llegir en una revista». «Devia ser una revista d’aquestes d’homes», va dir ella.

Els últims interrogatoris amb en Taylor havien sigut llargs però, en definitiva, frustrants. Va discutir la prova del paper de caramel, i la va descartar dient que era una coincidència.

—Com ho sap, que la Jean no s’ha confós? El podria haver agafat pel carrer, o en una cafeteria.

—Ella diu que el va trobar a la seva furgoneta, Glen. Per què ho hauria de dir, si no fos veritat?

En Taylor va tensar la boca.

—Està sota molta pressió.

—I els pèls de gat? Uns pèls exactament del mateix tipus de gat amb el qual la Bella jugava aquell dia?

—Per l’amor de Déu. Quants gats grisos hi deu haver en aquest país? Això és ridícul.

En Taylor es va girar cap al seu advocat.

—Aquests pèls podrien haver estat voleiant per qualsevol lloc… Oi, Tom?

L’Sparkes va fer una pausa, assaborint el poc habitual to de pànic en la veu d’en Taylor. Llavors va avançar un pas més cap al que ell havia intuït que seria el coup de grâce. El moment en què en Taylor s’adonaria que la policia l’havia enxampat i l’havia enredat.

—Així que vostè és el GranÓs, senyor Taylor —va dir l’Sparkes.

En Taylor va quedar de cop amb la boca oberta i la va tancar de seguida.

—No sap ni què diu, vostè.

—Es veu que ha estat passejant pels boscos, buscant amigues, oi? Perquè nosaltres també coneixem la Rínxolsd’Or.

En Taylor va començar a picar amb les puntes dels peus a terra i va clavar la mirada a la seva falda. Era la seva posició per defecte.

Al seu costat, en Tom Payne semblava desconcertat pel gir que havien pres les preguntes i va intervenir.

—M’agradaria parlar uns instants amb el meu client, sisplau.

Cinc minuts més tard, tots dos havien acordat una resposta.

—Allò va ser una fantasia privada i consentida entre dos adults —va dir en Glen Taylor—. Estava patint una situació d’estrès terrible.

—Qui era la nena que començava amb B, Glen?

—Va ser una fantasia privada i consentida entre dos adults.

—Era la Bella?

—Va ser una fantasia privada…

—Què li ha fet, a la Bella?

—Va ser una fantasia privada…

Quan el van acusar formalment, va deixar de mussitar que allò era una fantasia privada i va mirar l’inspector als ulls.

—Està cometent un error terrible, senyor Sparkes.

Va ser l’última cosa que va dir abans que el tanquessin per esperar el judici.

Passar l’hivern en presó preventiva no el va persuadir per cooperar, i el dia 11 de febrer del 2008 en Glen Taylor es va aixecar davant el tribunal per declarar-se «no culpable» del segrest amb una veu alta i segura.

Llavors va seure, pràcticament sense fixar-se en els funcionaris de presons que tenia a cada banda perquè havia clavat els ulls en l’inspector, que s’obria pas cap a l’estrada de testimonis.

L’Sparkes va notar el poder de la mirada d’en Taylor perforant-lo fins a l’interior del cap i va intentar recuperar tot l’aplom abans de fer el jurament. No hi havia ni un deix de tremolor a la seva veu mentre pronunciava les paraules del jurament, i va continuar exposant el seu testimoni de manera competent, amb respostes curtes, clares i senzilles.

Tots els mesos de buscar, perseguir, carregar, comprovar, qüestionar i acumular proves es van condensar en una actuació curta davant d’un públic petit i selecte i una bateria de crítics.

El principal crític era l’advocat d’en Glen Taylor, un patrici veterà, amb toga i una perruca esfilagarsada, que es va aixecar per interrogar-lo.

El jurat, format per vuit homes i quatre dones, escollit per la defensa per garantir que les sensibilitats i simpaties masculines estaven en majoria, es va girar cap a ell com un grapat de gira-sols.

L’advocat, Charles Sanderson, es va aixecar amb una mà a la butxaca i les seves notes a l’altra. Transmetia seguretat quan va començar l’intent de soscavar algunes proves i de crear dubtes en la consciència col·lectiva del jurat.

—Quan va ser que el testimoni, el senyor Spencer, va notificar l’existència de la furgoneta blava? Va ser abans o després d’inventar-se que havia vist un home de cabells llargs pel barri?

—El senyor Spencer es va confondre amb aquesta observació. Ja ho va reconèixer —va dir l’Sparkes, amb la veu ferma.

—Sí, ja ho veig.

—El testimoni va escriure que va veure el que es pensava que era la furgoneta blava d’en Peter Tredwell quan va prendre notes la tarda del 2 d’octubre.

—I està segur que no es va inventar, perdoni, que no es va equivocar veient una furgoneta blava?

—Sí, n’està segur. L’hi dirà ell mateix quan surti a declarar.

—Ja.

»A veure, a quina distància estava el testimoni quan va veure la furgoneta blava?

»El senyor Spencer porta ulleres?

»Ja.

»I quantes furgonetes blaves circulen pel Regne Unit, inspector?

»Ja.

Eren aquests «ja» el que feien mal, «ja» amb el sentit d’«Oh, un punt més a favor nostre».

Vinga, vinga, vinga. L’Sparkes va esquivar els cops pacientment. S’havia enfrontat a uns quants Sanderson al llarg dels anys —molt presumits, amb aires de superioritat— i sabia que aquella mena de grandiloqüència no sempre funcionava davant del jurat.

Van arribar al descobriment del tros de paper de caramel i, com era d’esperar, en Sanderson va insistir en la possibilitat de contaminació de les proves.

—Inspector, quant de temps s’hi va estar, el paper de caramel, a la butxaca de l’abric de la Jean Taylor?

L’Sparkes va mantenir la veu ferma i es va assegurar que mirava els membres del jurat per posar èmfasi en aquella qüestió.

—Set mesos, crec. En la seva declaració, va dir que l’havia trobat a la furgoneta el dia 17 de desembre. Va ser l’única vegada que el seu marit li va permetre anar a fer un repartiment amb ell, de manera que recorda perfectament la data.

—Set mesos? Això és molt de temps per anar acumulant pols i pèls, oi?

—Pèls com els d’un encreuament de gat birmà gris, com el de la família Elliott? Aportarem el testimoni d’un expert per explicar que estadísticament és extremament poc probable. I la possibilitat de coincidència encara és menor si aquest pèl de gat es troba en un embolcall de Skittles. I resulta que els pèls d’un gat birmà i l’embolcall de Skittles eren presents a l’escena quan van raptar la Bella Elliott.

L’Sparkes va veure que els membres del jurat prenien notes i en Sanderson va canviar ràpidament de tema. L’Sparkes va beure un glop d’aigua del got que tenia al seu costat. Sabia que l’adversari s’estava preparant per al gran final: les converses amb la Rínxolsd’Or.

L’Sparkes havia assajat amb els advocats per assegurar-se que estava preparat. Coneixia tots els matisos de la Llei reguladora de les facultats dels investigadors de l’any 2000, cada pas del procediment d’autorització, la preparació meticulosa de l’AIE i la cadena de custòdia i preservació de proves.

L’equip s’havia passat una quantitat de temps considerable preparant-lo perquè insistís en els xats sexuals i l’addicció d’en Taylor a la pornografia.

—El jurat segur que no tindrà cap interès en la subclàusula 101 o en qui va donar el permís per fer-ho; necessitem explicar-los el risc que en Taylor segueixi alimentant el seu desig de nenes —havia insistit el responsable de l’equip de la fiscalia, i l’Sparkes sabia que tenia raó.

Se sentia ben preparat quan l’advocat va entrar en el camp de mines de l’addicció a la pornografia i va qüestionar cada pas de les accions de la policia. L’objectiu d’en Sanderson era obligar-lo a reconèixer que en Taylor podria haver descarregat sense voler algunes de les imatges «més extremes» que es van trobar en el seu ordinador.

—Les imatges d’infants dels quals abusen sexualment? —va respondre l’Sparkes—. Estem convençuts que les va descarregar deliberadament, una cosa així no es pot fer de manera accidental. Els nostres experts testificaran en aquest sentit.

—Nosaltres també tenim experts que diran que ho podria haver fet accidentalment, inspector.

L’Sparkes sabia que la defensa es valia del fet que en Taylor no tenia en absolut la pinta dels pervertits que normalment seien al banc dels acusats. L’equip de la fiscalia li va explicar que en Sanderson havia ensenyat una foto del seu client als advocats i procuradors del seu bufet, i la frase més utilitzada per descriure’l entre aquells grups improvisats va ser «molt polit».

Un cop arxivat el tema de les imatges, en Sanderson va desafiar l’inspector a abordar el tema de la desaparició de la Bella Elliott.

—Inspector Sparkes, la Bella Elliott no l’han trobat mai, oi?

—No, exacte.

—I el seu equip no ha sabut trobar cap pista del seu parador, oi?

—No, això no és cert. La nostra investigació ens va conduir fins a l’acusat.

—El seu cas es basa en sospites, suposicions i proves circumstancials, no pas en fets, oi, inspector?

—Tenim indicis ben clars que vinculen l’acusat amb la desaparició de la Bella Elliott.

—Ah, indicis. Conjectures dels forenses i testimonis no fiables. Tot plegat ben poc sòlid, perquè jo crec que sempre han anat darrere de l’home equivocat. I estava tan desesperat que va haver de recórrer a conduir el meu client cap a una relació fictícia i falsa.

Els membres del jurat no semblava que sabessin què era una relació fictícia i falsa, però semblaven molt interessats en l’espectacle. Quatre estrelles i «actuacions convincents» ho descriuria l’endemà el Telegraph, va pensar l’Sparkes quan finalment va baixar de l’estrada de testimonis a l’hora de dinar i va tornar al seu seient del públic.

Però el torn de l’estrella va arribar a la tarda. Alleujats per un dinar institucional, els membres del jurat van tornar i es van enfonsar als seus seients. No s’hi van estar gaire estona.

La mare va pujar a l’estrada de testimonis, vestida de color negre i amb un pin de «Trobeu la Bella» plantat al pit.

L’Sparkes li va fer un somriure per animar-la, però no li agradava que s’hagués posat aquell pin i l’amoïnava les preguntes que allò podria suscitar.

La fiscal, que semblava un fideu al costat de la robustesa del seu oponent, va presentar la Dawn Elliott com a testimoni principal, i va deixar que la dona exposés la seva història de manera simple i efectiva.

Quan la Dawn es va ensorrar descrivint el moment en què es va adonar que la nena havia desaparegut, els membres del jurat van quedar impressionats i alguns semblava que estaven a punt de plorar. La jutgessa li va preguntar si volia un got d’aigua i l’uixer l’hi va portar mentre els advocats fullejaven els seus papers, preparats per reprendre la sessió.

Era el torn d’en Sanderson.

—Senyoreta Elliott, la Bella sortia sovint a jugar a fora? Al jardí del davant, on vostè no la podia veure?

—A vegades, però només uns minuts.

—Els minuts passen molt ràpid, no li sembla? Amb tantes coses que té per fer una mare…

La mare va somriure per aquella petita mostra de simpatia.

—Sempre hi ha feina, però sé que només la vaig perdre de vista uns minuts.

—Com ho sap?

—Estava fent pasta, tal com he dit abans. No es triga gaire a fer això.

—Res més?

—Bé, vaig rentar els plats mentre es coïa. I vaig plegar la roba de la Bella que tenia dins de l’assecadora per no haver-la de planxar.

—Semblava una tarda força atrafegada, doncs. I també va rebre un parell de trucades al mòbil. Era fàcil oblidar-se que la Bella era a fora.

La Dawn va començar a plorar de nou, però en Sanderson no va afluixar.

—Sé que això és dur per a vostè, senyoreta Elliott, però només vull determinar el marc temporal en el qual la Bella va desaparèixer. Entén que això és important, oi?

Ella va assentir i es va mocar.

—I confiem en vostè per determinar això, perquè l’última vegada que algú altre va veure la Bella va ser al quiosc a les 11.35 h. És així, senyoreta Elliott?

—Vam anar a comprar caramels.

—Sí, Smarties, segons el rebut de caixa. Però això vol dir que la finestra de temps per a la desaparició de la Bella és en realitat entre les 11.35 i les 15.30 h. Això són gairebé quatre hores. Perquè durant tota aquesta estona ningú més no va veure la nena.

La Dawn es va agafar a la barana de l’estrada de testimonis i va parlar amb un fil de veu.

—No, no vam tornar a sortir. Però la meva mare va sentir la Bella quan va trucar aquella tarda. Em va dir que li fes un petó de part seva.

—Senyoreta Elliott, podria alçar una mica la veu perquè la jutgessa i els membres del jurat sentin el seu testimoni?

La Dawn es va aclarir la gola i va gesticular un «Perdoni» a la jutgessa.

—La seva mare va sentir una veu infantil de fons, però també hauria pogut ser la televisió, oi, senyoreta Elliott? La seva mare va dir a la policia que no havia parlat amb la Bella.

—La Bella no es podia posar al telèfon, havia anat a buscar alguna cosa.

—Ja. I va sortir a fora més o menys una hora més tard.

—Només la vaig perdre de vista uns minuts.

—Sí, gràcies, senyoreta Elliott.

La Dawn va baixar un esglaó de l’estrada, però en Sanderson la va aturar.

—Encara no hem acabat, senyoreta Elliott. Veig que porta un pin de «Trobeu la Bella».

La Dawn es va tocar el pin instintivament.

—Vostè creu que la Bella encara està viva, oi? —va preguntar l’advocat.

La Dawn Elliott va assentir, sense saber on volia anar a parar l’advocat amb aquella pregunta.

—De fet, vostè ha venut entrevistes a diaris i revistes on diu exactament això.

L’acusació que la Dawn estava fent diners amb la desaparició de la seva filla va fer vibrar els bancs de la premsa i els bolígrafs esperaven la resposta.

La Dawn es va posar a la defensiva i de sobte va alçar la veu.

—Sí, espero que estigui viva. Però l’han raptat, aquell home se la va emportar.

Va assenyalar en Taylor, que va abaixar la vista i va començar a escriure a la seva llibreta.

—I els diners són per a la fundació Trobeu la Bella —va afegir, en veu baixa.

—Ja —va dir l’advocat, i va seure.

Va passar tota una setmana de veïns, experts de la policia, membres del jurat malalts i arguments jurídics abans que l’agent Dan Fry pugés a l’estrada per declarar com a testimoni.

Era el gran moment d’en Fry, i era allà dret amb les cames tremolant, malgrat els freqüents assajos que havia fet amb els seus superiors.

La fiscal va oferir la imatge d’un agent jove i predisposat, amb el suport dels seus superiors i respectuós amb el procediment legal, i decidit a evitar el segrest d’una altra criatura. Va remarcar les paraules utilitzades per en Glen Taylor, mirant directament els membres del jurat per subratllar bé la importància del testimoni, i el jurat va començar a mirar l’acusat. La cosa anava bé.

Quan en Sanderson es va aixecar per fer el seu torn de preguntes, no duia les mans a les butxaques i no allargava les paraules com si estigués pensant; aquell era el seu moment. Va atacar el jove agent repassant les converses que havia mantingut com a Rínxolsd’Or, frase per frase. El fiscal l’havia preparat per a la pressió a la qual es veuria sotmès, però va ser molt pitjor del que havien previst.

Se li va demanar que llegís en veu alta les respostes a les bromes obscenes del GranÓs, i sota la llum freda de la sala del tribunal les paraules van agafar un aire surrealista i absurd.

—Què portes aquesta nit? —va preguntar l’advocat, vermell de cara i amb les espatlles empolsinades de caspa. I en Fry, amb l’expressió impassible, va llegir:

—Un picardies. El de color blau amb puntes. —Es va sentir una onada de rialletes ofegades a l’estrada de la premsa, però en Fry va mantenir l’aplom i va continuar—: Estic una mica calenta. Me l’hauré de treure.

—Sí, treu-te’l —va entonar l’advocat amb veu avorrida—. I després toca’t.

»Tot plegat és una mica adolescent, oi? —va afegir l’advocat—. Suposo que no duia un picardies blau, vostè, oi, agent Fry?

Les riallades del públic el van fer ruboritzar, però ell va respirar fondo i va respondre:

—No.

De seguida es va restablir l’ordre, però el mal ja estava fet. El testimoni crucial d’en Fry perillava de quedar reduït a una brometa obscena.

L’advocat va assaborir amb plaer el moment abans d’entrar a la part més perillosa de l’interrogatori: l’última conversa per correu electrònic amb en Glen Taylor. S’hi va llançar de dret.

—Agent Fry, en Glen Taylor, de sobrenom GranÓs, li va dir que havia raptat la Bella Elliott?

—Va dir que una vegada havia tingut una nena de debò.

—Això no respon a la meva pregunta. I ho va dir després que vostè, com a Rínxolsd’Or, li demanés que li digués això?

—No, senyor.

—Ell li va preguntar «T’agradaria això, Rínxols?», i vostè li va respondre que li agradaria molt. Vostè li va dir que allò l’excitava.

—Hauria pogut dir que no en qualsevol moment —va dir en Fry—. Però no ho va fer. Va dir que una vegada havia trobat una nena real i que el seu nom començava amb B.

—Va esmentar alguna vegada el nom de Bella durant les seves converses?

—No.

—Allò era una conversa fantasiosa entre dos adults, agent Fry. No era una confessió.

—Va dir que havia trobat una nena. I que el seu nom començava per B —va insistir en Fry, que començava a evidenciar signes de l’emoció que l’aclaparava—. Quantes nenes amb un nom que comença per B han raptat últimament?

L’advocat va ignorar la pregunta i va examinar les seves notes.

En Bob Sparkes va mirar la Jean Taylor, asseguda a la vora d’un banc, sota el seu marit fantasiós i adult, i va captar la seva consternació. Devia ser la primera vegada que sentia tota la història sencera, va pensar.

Es va preguntar quin dels dos es devia sentir pitjor: ell, amb el cas esmicolant-se davant seu, o ella, amb el cas desgranant-se davant seu.

Ara en Fry començava a balbucejar, i l’Sparkes va desitjar en silenci que recuperés l’aplom. Però en Sanderson va continuar atacant.

—Vostè va coaccionar en Glen Taylor per fer aquells comentaris, oi, agent Fry? Va actuar com a agent provocador fingint que era una dona que volia sexe amb ell. Estava decidit a aconseguir que fes declaracions condemnatòries. Estava disposat a tot. Fins i tot a mantenir una relació de sexe virtual amb ell. Aquesta és la feina de la policia? On és la cautela o el dret a un advocat?

En Sanderson, molt decidit i segur de si mateix, gairebé semblava penedit quan la seva víctima va baixar finalment de l’estrada de testimonis, encongida i exhausta.

La defensa va demanar de seguida un ajornament i, amb els membres del jurat reclosos a la sala del jurat, va proposar que el judici s’aturés.

—Aquest cas es basa completament en proves circumstancials i en un engany. No es pot tirar endavant —va dir en Sanderson—. La prova de la Rínxolsd’Or s’ha de descartar per inadmissible.

La jutgessa repicava amb el bolígraf impacientment mentre escoltava la resposta del fiscal.

—La policia va actuar de manera absolutament correcta en tots els aspectes. Van seguir el procediment al peu de la lletra. Creien que hi havia una causa ben justificada. Que aquesta era l’única manera d’aconseguir la prova final —va dir el fiscal, i va tornar a seure.

La jutgessa va deixar el bolígraf a la taula i va fer una ullada a les notes en silenci.

—Fem una pausa, em retiro uns minuts —va dir finalment, i tothom es va aixecar mentre es dirigia cap al seu despatx.

Al cap de vint minuts, el secretari va dir: «Tothom dret», i la jutgessa va pronunciar el seu veredicte. Va descartar la prova de la Rínxolsd’Or, i va criticar la incitació i la provocació d’en Fry, així com la vulnerabilitat d’aquell jove agent.

—La prova no és sòlida i no es pot tenir en compte —va dir.

L’Sparkes sabia que era una simple formalitat que l’equip de la fiscalia llancés la tovallola i no oferís més proves, de manera que va començar a recollir el maletí.

Al banc dels acusats, en Taylor va escoltar la jutgessa atentament, absorbint lentament la realitat de veure’s lliure ben aviat. A sota seu, la Jean Taylor semblava atònita.

—Em pregunto què està pensant —li va mussitar l’Sparkes a en Matthews—. Haurà de tornar a casa amb un addicte a la pornografia que manté relacions de sexe virtual amb desconegudes vestides de nena. I un assassí de criatures.

De sobte tot s’havia acabat. La jutgessa va ordenar al jurat que presentés un veredicte formal de «no culpable» i en Taylor va ser conduït a la cel·la per preparar-se per sortir en llibertat. A la sala del tribunal, va començar l’assetjament descontrolat de la premsa, amb la Jean Taylor com a premi principal.

Ella es va mig aixecar de la cadira, envoltada de periodistes, amb la cara blanca i en silenci, mentre en Tom Payne intentava obrir-li pas per marxar. Finalment, els periodistes es van apartar i ella va sortir com un cranc que fuig espantat, va picar amb les cames contra el banc del davant i les tires de la bossa se li van enganxar a un cantó del del darrere.