37

Dissabte, 16 de gener del 2010

L’inspector

En Matthew Evans no era un home feliç. La policia havia anat a trucar-li a la porta sense avisar, i la seva dona, amb un nen a coll i un altre agafat a les cames, els havia obert.

En Bob Sparkes va somriure educadament amb la Salmond tota neguitosa al seu costat. La jove sergent havia accedit a acompanyar el seu antic superior a trucar a la porta d’aquella casa, però sabia que allò era un risc per a ella. Li cauria un bon càstig si els seus superiors se n’assabentaven, però l’Sparkes l’havia convençut que feien el que era correcte.

—Ja sé que no porto el cas ara.

—El van apartar expressament, senyor.

—D’acord, gràcies per recordar-m’ho, Salmond. Però necessito ser-hi. Em conec el cas del dret i del revés i podré detectar qualsevol mentida —li havia dit ell.

Ella sabia que tenia raó i va trucar a la policia de West Midlans per fer-los saber que entraria en el seu territori, però tan bon punt va penjar el telèfon es va sentir aclaparada per una sensació de pressió i preocupació.

La Salmond hi va anar amb cotxe, però l’Sparkes va agafar el tren per evitar que els seus antics companys el veiessin. Quan va veure la Salmond, que l’esperava a l’estació, es va fixar que estava amoïnada i estressada.

—Au, vinga, Salmond, que tot anirà bé —va dir, amb veu calmada—. Ningú no sabrà que he vingut. Seré com l’home invisible, t’ho prometo.

Ella li va fer un somriure valent i tots dos es van disposar a anar a veure en Matt Evans.

—Matt, hi ha dos agents de policia que et volen veure —li va dir la seva dona—. Què passa? —els va preguntar als agents que hi havia a la porta, però l’Sparkes i la Salmond van esperar fins que va sortir el marit per dir res més. Era el més just, va pensar l’Sparkes.

L’Evans sabia perfectament el motiu pel qual hi havia la policia a casa seva. La primera vegada que va veure la Dawn i la Bella a la televisió i va fer càlculs, va saber que algun dia apareixeria la policia. Però a mesura que havien passat els dies, els mesos i els anys, havia començat a tenir esperances del contrari.

«Potser no és filla meva», s’havia dit a si mateix al principi. «Segur que la Dawn se n’anava al llit amb altres tios».

Però en el fons de les seves entranyes —un lloc molt més fiable que el seu cor—, sabia que la Bella era filla seva. S’assemblava tant a la seva «autèntica» filla, que el sorprenia que la gent no ho hagués vist i hagués trucat a Crimewatch.

Però ningú no se n’havia adonat i ell havia continuat amb la seva vida, augmentant la família i coneixent noves Dawns pel camí. Però mai més no va tornar a tenir relacions sexuals sense preservatiu.

L’inspector va dir que volien tenir una conversa tranquil·la, i ell els va fer passar amablement al menjador que mai no feien servir.

—Senyor Evans, coneix la Dawn Elliott? —va preguntar la Salmond.

L’Evans va considerar la possibilitat de mentir —en sabia molt, d’això—, però també sabia que la Dawn l’identificaria si arribava el cas.

—Sí. Vam tenir una aventura fa uns quants anys, quan jo feia de representant per la costa sud. Ja sap què passa quan treballes moltes hores i ets fora de casa, necessites una mica de diversió, una mica de relaxació…

La Salmond li va fer una mirada glacial; es va fixar en el serrell ondulat, els grans ulls marrons i el somriure descarat i persuasiu d’aquell home, i va continuar.

—I sabia que la Dawn va tenir una filla després de la seva aventura? Es va posar en contacte amb vostè?

L’Evans va empassar-se la saliva.

—No, no en sabia res, de la criatura. Miri, és que em vaig canviar el número de mòbil perquè s’estava posant una mica pesada i…

—I no volia que la seva dona se n’assabentés —va acabar l’Sparkes per ell.

En Matt va semblar que li agraïa l’ajuda, i llavors li va parlar d’home a home.

—Exacte. Escolti, la Shan, la meva dona, no se n’ha d’assabentar, d’això, oi? —L’última vegada que una de les amants del seu marit s’havia posat en contacte amb la Shan Evans, ella li havia dit que no hi hauria més aventures i li va exigir que tinguessin un altre fill, el tercer. «Ens unirà més, Matt».

No els havia unit. Les nits en blanc i la quarantena postnatal el van animar a sortir de nou a buscar més diversió i relaxació. En aquell moment estava embolicat amb una secretària de Londres. No ho podia evitar.

—Això és cosa seva, senyor —va dir l’Sparkes—. S’han posat mai en contacte, vostè i la Dawn, des que es va canviar de número de mòbil?

—No, vaig tallar en sec. És perillós tornar enrere, es pensen que ho fas per casar-t’hi.

Malparit despietat, va pensar la Zara Salmond mentre escrivia les inicials MD a la llibreta. Després les va canviar per CMD. Ella havia tingut les seves pròpies experiències d’adolescent amb homes casats que buscaven rotllos.

L’Evans es movia inquiet a la cadira.

—De fet, és curiós, una vegada la vaig trobar en un xat per internet. Jo només estava navegant, estava fent una ullada, i allà la vaig veure. Em sembla recordar que es deia Petita Miss Sunshine, com el llibre infantil, la meva filla gran el té, però la foto era real. No és pas una llumenera, la Dawn.

—Vostè es va donar a conèixer, a la Petita Miss Sunshine?

—Esclar que no. La gràcia dels xats és que se suposa que tothom és anònim. Així és més divertit.

La sergent Salmond prenia nota de tot, li va demanar que lletregés els seus xats preferits i els seus pseudònims a la xarxa. Al cap de vint-i-cinc minuts, l’Evans es va començar a aixecar per acompanyar-los cap a la porta, però l’Sparkes encara no havia acabat.

—Necessitem que ens acompanyi per prendre-li algunes mostres, senyor Evans.

—Per què? Estic segur que la Bella era filla meva, és igual que els meus altres fills.

—Bé, està bé saber-ho. Però n’hem d’estar segurs i hem de poder-lo descartar de la investigació.

L’Evans va quedar horroritzat.

—Investigació? Jo no tinc res a veure amb la desaparició d’aquella nena.

—La seva nena.

—Bé, sí, d’acord, però per què voldria segrestar una criatura, jo? Ja en tinc tres de meves. Hi ha dies que pagaria perquè les segrestessin.

—No en tinc cap dubte —va dir l’Sparkes—. Però hem de ser meticulosos per poder-lo descartar. Per què no agafa la jaqueta i li diu a la seva dona que ha de sortir una estona?

Els agents es van esperar a fora.

La Salmond semblava a punt d’explotar, de tan satisfeta que estava amb ella mateixa.

—Va veure la Dawn en un xat per a majors de divuit anys. Era una participant; amateur, però participant.

L’Sparkes intentava mantenir la calma, però l’adrenalina també li feia bullir la sang.

—Aquest podria ser el vincle, Salmond. El vincle entre ella i en Glen Taylor. —L’Sparkes va riure, no se’n podia estar.

Cap dels dos no va sentir l’intercanvi de paraules entre l’home i la dona, però a la Salmond li va fer la sensació que havien quedat coses pendents quan l’Evans va entrar al cotxe amb ells.

—Enllestim tot això —va dir, i va callar.

A la comissaria local, a l’Evans li van prendre mostres d’ADN mentre feia bromes infantils amb les joves agents, però ningú no li va seguir el rotllo. Era un públic més resistent que les noies borratxes de la pista de ball, va pensar l’Sparkes, mentre la Salmond feia una mica més de força de l’estrictament necessària amb els dits de l’Evans sobre la tinta.

—Perdoni, senyor, però s’ha de prémer fort per obtenir una bona impressió.

La Zara Salmond li va dir a l’Sparkes que tornava cap a la comissaria per explicar les novetats a la seva nova cap, cara a cara. Necessitava temps per elaborar bé la història sense esmentar l’Sparkes ni a si mateixa.

—Li diré que a West Midlands no tenien prou homes disponibles, així que m’he deixat caure per aquí i l’he trobat: el pare de la Bella Elliott. És un follador en sèrie de Birmingham, tal com ens pensàvem, un tal Matthew Evans. Representant en una empresa, casat i amb tres fills. Què li sembla, senyor?

L’Sparkes li va fer un somriure encoratjador, i va afegir:

—I és possible que ens hagi proporcionat el vincle entre en Glen i la Bella.

Soroll de taps de xampany, va pensar l’Sparkes, amb més esperança que no pas expectatives.

Al final, va dir més tard la Salmond a l’Sparkes, la importància d’aquell avenç va deixar de banda qualsevol qüestió sobre per què havia decidit anar a veure l’Evans tota sola.

—Ja en parlarem més tard, Salmond —li va dir la comissària Wellington mentre responia la trucada del superintendent general Parker per reclamar la seva part de glòria.

La convocatòria de l’Sparkes per reunir-se amb la brigada de Hampshire va arribar quatre dies després. El superintendent general Parker va ser breu i va anar al gra.

—Tenim una nova pista en el cas de la Bella, Bob. No tinc cap dubte que ja te n’has assabentat. Volem que te n’encarreguis tu. Ja he parlat amb la policia metropolitana per aclarir la situació. Quan pots tornar?

—Estic de camí, senyor.

Com era d’esperar en ell, la seva tornada va ser molt discreta.

—Hola, Salmond. Repassem la situació amb en Matthew Evans —va dir, mentre es treia l’abric.

I es va endinsar de nou en el cas, com si només l’hagués deixat per uns minuts.

La Salmond i l’equip de forenses no tenien notícies encoratjadores. Havien revisat de nou les dades que s’havien descarregat de l’ordinador original d’en Taylor per buscar-hi la Petita Miss Sunshine tan bon punt es van assabentar de la informació. Però no l’hi van trobar.

—Cap xat, cap correu electrònic, senyor. L’hem buscat de totes les maneres possibles, però no hi consta.

L’Sparkes, la Salmond i l’agent Dan Fry, que havia tornat per unir-se a l’equip, estaven col·locats en semicercle darrere de la cadira del tècnic i miraven la pantalla a mesura que anaven passant noms, esperant que sortís el d’ella. Era la quarta vegada que revisaven la llista, i els ànims ja començaven a flaquejar.

L’Sparkes va tornar al seu despatx i va agafar el telèfon.

—Hola, Dawn, sóc en Bob Sparkes. No, no tinc novetats exactament, però tinc un parell de preguntes. Necessito parlar amb tu. Puc venir ara?

Es mereixia que la tractessin amb consideració després de tot el que havia passat, però això s’havia d’abordar de cara.