15

Dissabte, 7 d’abril del 2007

L’inspector

La primera entrevista amb en Glen Taylor no es va fer fins que tothom va arribar a Southampton, i va tenir lloc en una habitació petita i mal ventilada amb una porta pintada d’un color verd hospital.

L’Sparkes va mirar a través del vidre de la porta. Podia veure en Taylor, assegut com un alumne expectant, amb les mans als genolls i els peus picant una misteriosa melodia contra el terra.

L’inspector va obrir la porta i va caminar cap al seu blanc en aquell escenari minúscul. Tot era qüestió de llenguatge corporal, havia llegit en un dels llibres de psicologia que tenia a la tauleta de nit. Dominar fent-te més gran que l’interrogat: quedar-te dret al seu davant, omplir el seu marc de referència. L’Sparkes es va estar dret una mica més del necessari, remenant els papers que duia a la mà, però finalment va seure en una cadira. En Taylor no va esperar que l’inspector es posés còmode.

—No em cansaré de dir-ho, tot això és un error. Deu haver-hi milers de furgonetes blaves voltant per aquí —es va queixar, i va colpejar amb les mans la taula tacada de cafè—. Què me’n diu d’en Mike Doonan? És un paio ben estrany. Viu tot sol, ho sap, això?

L’Sparkes va fer una respiració profunda i lenta. No tenia cap pressa.

—A veure, senyor Taylor. Concentrem-nos en vostè i tornem a repassar la ruta que va fer el dia 2 d’octubre. Hem d’estar segurs de l’horari.

En Taylor va posar els ulls en blanc.

—No hi ha res més a dir. Vaig anar allà, vaig entregar el paquet, vaig tornar a casa. Fi de la història.

—Perfecte. Diu que va sortir del magatzem a les dotze i vint, però això no està registrat als fulls de treball. Per què no va registrar aquest viatge?

En Taylor va arronsar les espatlles.

—Vaig fer la feina per en Doonan.

—Em pensava que no li queia bé.

—Li devia un favor. Els repartidors ho fan sempre, això.

—Per tant, on va dinar aquell dia? —va preguntar l’Sparkes.

—Dinar? —va dir en Taylor, i va esclafir una riallada.

—Sí, es va parar en algun lloc a dinar?

—Segurament em vaig menjar una barreta de xocolata, una Mars o alguna cosa així. No menjo gaire per dinar; odio els sandvitxos del supermercat. Prefereixo esperar fins que arribo a casa.

—I on la va comprar, la barreta de Mars?

—No ho sé. Segurament en alguna gasolinera.

—En el camí d’anada o de tornada?

—No ho sé.

—Va posar gasolina?

—No me’n recordo. Fa mesos, d’això.

—I el quilometratge? Queda registrat al principi i al final del dia? —va preguntar l’Sparkes, tot i que sabia perfectament la resposta. En Taylor va parpellejar.

—Sí —va dir.

—O sigui que si jo fes el viatge que vostè ha descrit el meu quilometratge seria el mateix? —va raonar l’Sparkes.

Un altre parpelleig.

—Sí, però… bé, hi havia una mica d’embús de trànsit abans d’arribar a Winchester i vaig mirar de trobar una drecera. Em vaig perdre una mica fins que no vaig tornar a trobar la carretera de circumval·lació, i llavors vaig haver de tornar enrere per trobar el lloc del lliurament —va dir.

—Ja —va dir l’Sparkes, i va exagerar l’estona que va trigar a prendre nota de la resposta a la llibreta—. Es va perdre també en el camí de tornada?

—No, esclar que no. Abans m’havia perdut per culpa de l’embús de trànsit.

—Però va trigar molta estona a arribar a casa, oi?

En Taylor va arronsar les espatlles.

—No gaire.

—Com és que ningú no el va veure guardar la furgoneta al magatzem si va tornar tan ràpid?

—Primer vaig anar a casa. Ja l’hi he dit. Havia acabat la feina i vaig passar un moment per casa —va dir en Taylor.

—Per què? Els seus fulls de treball indiquen que normalment va directe al magatzem quan acaba —va pressionar l’Sparkes.

—Volia veure la Jean.

—La seva dona, sí. Caram, que romàntic, oi? Li agrada sorprendre la seva dona?

—No, només li volia dir que l’àpat del sopar el prepararia jo.

Àpat. Els Taylor preparaven l’àpat, no el sopar o el te. Així que el banc li havia fet agafar aspiracions d’un bon estil de vida, a en Glen Taylor, va pensar l’Sparkes.

—I no li hauria pogut trucar?

—El mòbil se m’havia quedat sense bateria i igualment passava a prop de casa. I em venia de gust una tassa de te.

Tres excuses. S’ha passat massa temps preparant aquesta història, va pensar l’Sparkes. Comprovaria el mòbil després de l’interrogatori.

—Em pensava que els conductors havien d’estar en contacte amb el magatzem. Jo tinc un carregador al cotxe.

—Jo també, però me’l vaig deixar al cotxe quan vaig agafar la furgoneta.

—A quina hora se li va acabar la bateria?

—No me’n vaig adonar fins que vaig sortir de la M25 i vaig intentar trucar a la Jean. Tant podia fer cinc minuts com dues hores.

—Té fills? —va preguntar l’Sparkes.

Sens dubte en Taylor no s’esperava aquella pregunta i va prémer els llavis mentre s’organitzava les idees.

—No, per què? —va mussitar—. Què hi té a veure això amb tot plegat?

—Li agraden els nens, senyor Taylor? —va insistir l’Sparkes.

—Per descomptat. A qui no li agraden? —Ara tenia els braços encreuats.

—Miri, senyor Taylor, hi ha persones a qui els agraden els nens d’una altra manera. M’entén què vull dir?

En Taylor es va estrènyer els braços amb força i va tancar els ulls, tan sols un segon, però va ser suficient per animar l’Sparkes.

—Els agraden els nens d’una manera sexual.

—Doncs són animals, no? —va etzibar en Taylor.

—Així, a vostè li agraden els nens d’aquesta manera?

—No sigui repugnant. Per descomptat que no. Quina mena d’home es pensa que sóc?

—Això és el que estem intentant descobrir, senyor Taylor —va dir l’Sparkes, inclinant-se endavant per intimidar la seva presa—. Quan va començar a fer de repartidor? Un canvi d’ofici ben estrany, oi? Perquè vostè tenia una bona feina, oi, al banc?

En Taylor va fer el numeret d’arrugar el front.

—Tenia ganes de fer un canvi. No m’entenia amb el meu cap i vaig pensar que provaria de posar un negoci propi. Necessitava experiència en tots els aspectes, o sigui que vaig començar fent de conductor…

—Què me’n diu de l’assumpte dels ordinadors del banc? —el va interrompre l’Sparkes—. Hem parlat amb el seu antic cap.

En Taylor es va posar vermell.

—No el van acomiadar per fer un ús inadequat dels ordinadors?

—Això va ser una excusa —va dir en Taylor ràpidament—. El cap em volia fora. Crec que se sentia amenaçat per un home més jove i més ben educat. Aquell ordinador l’hauria pogut fer servir qualsevol. La seguretat que hi havia al banc era ridícula. Vaig ser jo qui va decidir plegar.

Tenia els braços tan pressionats a sobre del pit que li dificultaven la respiració.

—Molt bé, d’acord —va concedir l’Sparkes, mentre es reclinava de nou a la cadira per donar a en Taylor prou espai per adornar la seva mentida—. I «l’ús inadequat» de l’ordinador del qual el van acusar quin era? —Ho va dir amb veu despreocupada.

—Pornografia. Algú mirava pornografia en un ordinador de l’oficina en hores de feina. Maleït idiota. —En Taylor s’estava recreant en el seu paper de rectitud moral—. Jo no la faria mai, una cosa tan estúpida.

—Doncs on el mira, el material pornogràfic? —va preguntar l’Sparkes.

La pregunta va deixar en Taylor glaçat.

—Vull veure un advocat —va dir. Ara els peus se li movien nerviosament sota la taula.

—Ja el veurà, senyor Taylor. Per cert, estem revisant l’ordinador que fa servir a casa seva. Què li sembla que hi trobarem? Ens en vol dir alguna cosa, ara?

Però en Taylor s’havia retret. Es va quedar assegut, mirant-se fixament les mans i brandant el cap per rebutjar la beguda que li oferien.

Aquell cap de setmana en Tom Payne era l’advocat d’ofici. Un home de mitjana edat amb vestit fosc i d’aspecte cendrós va entrar a la sala una hora més tard, amb un bloc de notes de color groc a sota d’un braç i el maletí obert.

—Voldria parlar un moment amb el senyor Taylor —va dir a l’Sparkes, i van quedar sols a l’habitació.

Mentre l’Sparkes sortia, va mirar en Tom Payne; els dos homes es van mesurar l’un a l’altre abans que en Payne oferís la mà al seu nou client.

—Bé, a veure què puc fer per vostè, senyor Taylor —va dir, mentre obria el bolígraf fent un clic.

Al cap de trenta minuts, els detectius tornaven a ser a la sala examinant els detalls de la història del senyor Taylor, ensumant l’olor de farsa.

—Tornem a l’acomiadament del banc, senyor Taylor. Tornarem a parlar-hi, amb el banc; per tant, per què no ens ho explica? —va dir l’Sparkes.

El sospitós va repetir les excuses, amb l’advocat impassible al seu costat. Aparentment, tothom en tenia la culpa excepte ell. I després hi havia la coartada. Els detectius la van atacar per totes bandes, però era infranquejable. Havien anat a veure tots els veïns, però ningú no l’havia vist arribar a casa el dia que la Bella va desaparèixer. A part de la seva dona.

Dues frustrants hores després, van aplegar totes les pertinences d’en Glen Taylor abans de conduir-lo a una cel·la, on s’estaria tancat mentre la policia comprovava la seva història. Per un moment, quan es va adonar que no tornaria a casa, se’l va veure com un nen perdut. L’agent que el custodiava li va dir que es buidés les butxaques i es tragués el cinturó.

—Trucarà a la meva dona, la Jean, sisplau? —va demanar a l’advocat, amb la veu tremolosa.

En la buidor blanca de la cel·la de la comissaria, es va enfonsar en un banc de plàstic al costat de la paret i va tancar els ulls.

L’agent que el custodiava el va mirar per l’espiell de la porta.

—Sembla prou tranquil —va dir al seu company—, però val més que no li traguem els ulls de sobre. Els paios tranquils em fan posar nerviós.