14

Dijous, 10 de juny del 2010

La vídua

M’han deixat reposar una estona i després sopem al costat dels grans finestrals de l’habitació de la Kate, que donen al jardí. El cambrer porta una taula amb rodes amb unes estovalles blanques i un gerro de flors al mig. Els plats estan tapats amb aquelles cobertes platejades tan elegants. La Kate i en Mick han demanat entrants, plat principal i postres, i està tot apilat en un prestatge de sota la taula.

—Tirem la casa per la finestra —diu la Kate.

—Sí —diu en Mick—. Ens ho mereixem.

La Kate li diu que calli, però m’adono que estan molt satisfets d’ells mateixos. Han aconseguit el premi gros: una entrevista amb la vídua.

Jo tinc pollastre i jugo una estona amb el tall. No tinc gana per menjar-m’ho ni estic d’humor per a les seves celebracions. Ataquen el vi i en demanen una segona ampolla, però jo m’asseguro de no beure’n més d’una copa. He de mantenir el control.

Quan em sento cansada, faig veure que ploro i els dic que necessito estar una estona sola. La Kate i en Mick intercanvien una mirada. Òbviament això no entrava dins dels plans. Però jo m’aixeco i dic:

—Bona nit. Fins demà.

Enretiren les cadires i s’aixequen trontollant. La Kate m’acompanya fins a la porta de l’habitació i s’assegura que tot està bé.

—No contestis al telèfon —em diu—. Si he de parlar amb tu, trucaré a la porta.

Assenteixo.

A l’habitació hi fa una calor espantosa, de manera que m’estiro a l’enorme llit amb les finestres ben obertes perquè se’n vagi l’escalfor dels radiadors. Els esdeveniments d’avui se’m reprodueixen sense parar a dins del cap i em sento marejada i fora de control, com si anés una mica beguda.

M’incorporo, per veure si així l’habitació deixa de donar voltes, i em veig reflectida a la finestra.

Sembla que sigui algú altre. Una altra dona que s’ha deixat emportar per uns desconeguts. Uns desconeguts que, fins avui, probablement trucaven a la meva porta i escrivien mentides sobre mi. Em frego la cara amb les mans i la dona de la finestra fa el mateix. Perquè sóc jo.

Em miro a mi mateixa.

No em puc creure que sigui aquí.

No em puc creure que m’hagi pogut deixar convèncer per venir. Després de tot el que la premsa ens ha fet. Després de totes les advertències d’en Glen.

Vull dir-li que en realitat no recordo haver accedit a venir, però em diria que segur que ho he fet perquè altrament no hauria pujat a la furgoneta amb ells.

Bé, de totes maneres ja no és aquí per poder-li dir res. Ara estic sola.

Llavors sento la Kate i en Mick parlant al balcó del costat.

—Pobra dona —diu la Kate—. Deu estar esgotada. Ja ho farem tot demà al matí.

Vés a saber què és «tot». Suposo que es refereix a l’entrevista.

Torno a estar marejada. Em sento com malalta, perquè sé el que vindrà després. Demà no hi haurà ni massatges ni compliments. Ni cap conversa sobre el color dels mobles de la cuina. Ella voldrà parlar d’en Glen. I de la Bella.

Vaig al lavabo i vomito el pollastre que m’acabo de menjar. M’assec a terra i penso en la primera entrevista que em van fer: l’entrevista amb la policia, quan en Glen estava detingut. Era Pasqua quan van venir. Havíem planejat anar caminant fins a Greenwich Park l’endemà per veure la recerca de l’ou de Pasqua. Cada any hi anàvem, allò i la Nit de les Fogueres eren els meus moments preferits de l’any. És estrany les coses que un recorda. M’encantava. Totes aquelles carones dels nens emocionats buscant ous, o bé amb les gorres de llana al cap escrivint el seu nom amb bengales. A vegades em posava molt a prop seu, per fer veure, per un moment, que eren fills meus.

En canvi, aquell diumenge de Pasqua estava asseguda al sofà mentre dos agents de policia ho registraven tot i en Bob Sparkes m’interrogava. Volia saber si en Glen i jo teníem una vida sexual normal. Ho va dir amb unes altres paraules, però en definitiva volia dir això.

Jo no sabia què dir. Trobava tan horrible que un desconegut em preguntés allò. Em mirava fixament i pensava en la meva vida sexual, i jo no podia evitar-ho.

—Per descomptat —vaig dir. No sabia a què es referia ni per què m’ho estava preguntant.

No responien a les meves preguntes, només plantejaven les seves. Preguntes sobre el dia que la Bella va desaparèixer. Per què jo era a casa a les quatre, en comptes d’estar treballant? A quina hora va arribar en Glen? Com ho sabia, que eren les quatre en punt? Què més va passar aquell dia? Ho comprovaven tot i repassaven les mateixes coses una vegada i una altra. Volien que cometés un error, però no ho vaig fer. Em vaig cenyir a la història. No volia causar-li cap problema, a en Glen.

I sabia que ell mai no hauria fet una cosa així. El meu Glen.

—Alguna vegada fa servir l’ordinador que ens vam endur de l’estudi del seu marit, senyora Taylor? —va preguntar de sobte l’inspector Sparkes.

Se l’havien endut el dia anterior, després de registrar el pis de dalt.

—No —vaig dir. Em va sortir com un xiscle. La gola em va trair a mi i a la meva por.

El dia abans m’havien dut davant de l’ordinador i un d’ells va seure al teclat per intentar engegar-lo. La pantalla es va encendre però l’ordinador no feia res, i em van demanar la contrasenya. Els vaig dir que ni tan sols sabia que allò tingués una contrasenya. Vam provar el meu nom, les dates de naixement i Arsenal, l’equip d’en Glen, però al final el van desendollar i se’l van endur per obrir-lo d’alguna altra manera.

Des de la finestra, els vaig veure marxar. Sabia que hi trobarien alguna cosa, però no sabia què. Vaig intentar no imaginar-m’ho. De fet, no m’hauria pogut imaginar el que hi van trobar. L’inspector Sparkes m’ho va dir quan va tornar l’endemà per fer-me més preguntes. Em va dir que eren fotos. Unes fotos terribles amb infants. Jo li vaig dir que no podia ser que en Glen les hagués ficat allà.

Crec que devia ser la policia la que va revelar el nom d’en Glen, perquè, l’endemà del dia que finalment va sortir de la comissaria i va tornar a casa, al matí la premsa ja trucava a la porta.

Quan va arribar la nit abans, es veia molt cansat i anava molt brut, vaig preparar torrades i vaig acostar la cadira a la seva per poder-lo abraçar.

—Ha sigut horrible, Jeanie. No em volien escoltar. Només feien que insistir i insistir.

Em vaig posar a plorar. No ho podia evitar. Se’l veia abatut.

—Oh, reina, no ploris. Tot anirà bé —va dir, eixugant-me les llàgrimes amb el dit polze—. Tots dos sabem que no faria cap mal a una criatura.

Jo sabia que això era veritat, però vaig sentir un alleujament tan gran pel fet de sentir-l’hi dir a ell de viva veu que el vaig tornar a abraçar i em vaig embrutar la màniga de mantega.

—Ja ho sé. I no els he dit que aquell dia vas arribar més tard, Glen —vaig dir—. He dit a la policia que a les quatre ja eres a casa. —I ell em va mirar de reüll.

Ell m’havia demanat que digués aquella mentida. Estàvem asseguts prenent el te la nit després que a les notícies diguessin que la policia estava buscant el conductor d’una furgoneta blava. Li vaig dir que potser hi hauria de trucar i dir que ell havia estat a Hampshire amb una furgoneta blava el dia que la nena va desaparèixer, i així ja el podrien descartar.

En Glen em va mirar una llarga estona.

—Em buscaria problemes, Jeanie.

—Què vols dir?

—Mira, vaig fer una petita feina particular aquell dia, un lliurament que vaig fer per a un company per guanyar alguns calés extres, i si l’amo se n’assabenta em fotrà fora.

—Però què passarà si l’amo diu a la policia que tu eres per aquella zona amb una furgoneta blava?

—No ho dirà pas —va dir en Glen—. No li agrada la policia. Però si ho fa, nosaltres simplement direm que jo era a casa a les quatre. I llavors no passarà res. D’acord, reina?

Vaig assentir. De totes maneres, a les quatre m’havia trucat per dir-me que ja venia. Em va dir que el mòbil se li havia quedat sense bateria i que trucava des del telèfon d’una gasolinera.

Era pràcticament el mateix, oi?

—Gràcies, reina —va dir—. De fet, no és una mentida, perquè jo ja venia cap aquí, però no volem pas que l’amo s’assabenti que estava fent una feina pel meu compte, oi? No ens calen complicacions i no volem pas que perdi la feina, oi?

—No, esclar que no.

Vaig posar més pa a la torradora, respirant aquella olor tan reconfortant.

—On vas anar a fer el lliurament extra? —vaig dir, només per preguntar.

—A prop de Brighton —va dir. I vam quedar una estona en silenci.

L’endemà al matí, el primer periodista ja va trucar a la porta: un jove del diari local. Se’l veia un noi agradable. Era tot disculpes.

—Perdoni que la molesti, senyora Taylor, però no podria pas parlar amb el seu marit?

En Glen sortia de la sala d’estar just quan jo li preguntava al noi qui era. Quan va dir que era un periodista, en Glen es va girar de cop i va desaparèixer de dret a la cuina. Em vaig quedar allà palplantada, sense saber què fer. Em feia por que, digués el que digués, estaria malament. Al final, en Glen va cridar des de dintre: «No hi ha res a dir. Adéu», i jo vaig tancar la porta.

Després d’això en vam aprendre una mica més, de tractar amb la premsa. No obríem la porta. Ens quedàvem a la cuina en silenci fins que sentíem els passos que s’allunyaven. I vam pensar que així s’acabaria el tema. Però evidentment no es va acabar. Van anar a trucar als veïns, als del costat i als del davant, van anar al quiosc i al pub. Trucaven a totes les portes per aconseguir fragments d’informació.

No crec que la Lisa d’aquí al costat digués res als periodistes, al principi. Els altres veïns no sabien gaire res, però això no els va aturar. Els encantava tot allò, i al cap de dos dies d’haver alliberat en Glen ja sortia la notícia als diaris.

«¿LA POLICIA HA ACONSEGUIT UN AVENÇ IMPORTANT EN EL CAS DE LA BELLA?», deia un titular. En un altre diari, hi havia una foto borrosa d’en Glen de quan jugava amb l’equip de futbol del pub, i un pilot de mentides.

Vam seure i vam mirar les portades tots dos junts. En Glen semblava trasbalsat, i jo li vaig agafar la mà per tranquil·litzar-lo.

Als diaris, gran part de la informació era errònia. L’edat, la feina, fins i tot el nom.

En Glen em va fer un petit somriure.

—Això està bé, Jeanie —va dir—. Potser així, com que està mal escrit, la gent no em reconeixerà. —Però per descomptat que el reconeixien.

La seva mare va trucar.

—De què va tot això, Jean? —va dir.

En Glen no es va posar al telèfon. Es va anar a dutxar. Pobra Mary, només feia que plorar.

—Mira, és un malentès, Mary —li vaig dir—. En Glen no hi té res a veure, en tot això. Algú va veure una furgoneta blava com la seva el dia que la Bella va desaparèixer. Res més. És una coincidència. La policia simplement fa la seva feina, comprova totes les pistes.

—Doncs per què surt als diaris? —va preguntar.

—No ho sé, Mary. La premsa s’emociona amb tot el que està relacionat amb la Bella. Registren tota la zona quan algú diu que ha vist la nena. Ja saps com són.

Però no ho sabia, i jo tampoc, la veritat. No aleshores, si més no.

—Sisplau, no t’amoïnis, Mary. Nosaltres sabem la veritat. D’aquí a una setmana ja no se’n parlarà. Cuida’t, i dóna records a en George.

Quan vaig penjar, em vaig quedar dreta al rebedor, atordida. Encara era allà quan en Glen va baixar del lavabo. Duia els cabells molls i vaig notar-li la pell humida quan em va fer un petó.

—Com estava la mare? —va preguntar—. Histèrica, suposo. Què li has dit?

Vaig repetir-li tota la conversa mentre li preparava l’esmorzar. Amb prou feines havia menjat res durant dos dies, després d’haver tornat de la comissaria. Estava massa cansat per menjar res més que una mica de pa torrat.

—Ous amb béicon? —li vaig preguntar.

—Perfecte —va dir. Quan va seure a la taula, vaig intentar parlar de coses normals, però sonava massa fals.

Al final, en Glen em va fer callar fent-me un petó i va dir:

—Ens esperen uns dies difícils, Jeanie. La gent dirà unes coses horribles sobre nosaltres, i probablement també ens les dirà a nosaltres. Hem d’estar preparats. Tot això és un error terrible, però no podem permetre que ens destrossi la vida. Ens hem de mantenir ferms fins que surti la veritat. Creus que podràs fer-ho?

Li vaig fer un petó.

—Esclar que podré. Serem forts per ajudar-nos l’un a l’altre. T’estimo, Glen.

Llavors em va fer un somriure de debò. I em va abraçar fort perquè no pogués veure que s’havia emocionat.

—A veure, hi ha una mica més de béicon?

Tenia raó amb allò de destrossar-nos la vida. Vaig haver de deixar la feina després que l’interroguessin. Vaig intentar continuar treballant un temps, explicava a les clientes que tot plegat era un error terrible, però la gent callava de cop quan jo m’hi acostava. Les clientes habituals van deixar de reservar hora i van canviar de perruqueria. La Lesley em va agafar per banda un dissabte al vespre i em va dir que en Glen li queia bé i que estava segura que no hi havia ni una mica veritat en les notícies dels diaris, però que havia de plegar «pel bé de la perruqueria».

Vaig plorar perquè aleshores em vaig adonar que allò no s’acabaria mai i que res no tornaria a ser igual. Vaig embolicar les meves tisores i els meus raspalls amb la bata de tenyir, ho vaig ficar a dins d’una bossa i me’n vaig anar.

Vaig intentar no culpar-ne en Glen. Sabia que no era culpa seva. Tots dos érem víctimes de la situació, deia ell, i intentava animar-me.

—No t’amoïnis, Jean. Tot anirà bé. Trobaràs una altra feina quan tot això s’acabi. De totes maneres, potser ja era el moment de fer un canvi.