26

Òndia!

Vaig estar a punt de dinyar-la. De debò. Allà, entre els troncs, ja em creia que estava al pot i em donava per mort i enterrat. Vaig xerrar a tot drap, com Broderick Crawford. Ho vaig dir tot cinc o sis vegades més ràpid, i no parava de saltar i de gesticular amb els braços perquè em fessin cas. Igual podia haver parlat en francès. Els ho vaig dir tot: qui havia matat el senyor Agrícola, per què ho havia fet, per què havia de ser l’únic que passava informació a Tony Touhy el Dur i com havia esbrinat que havia acompanyat Slade quan aquest va anar a veure el senyor Agrícola. Ho vaig repetir tot, una vegada, i una altra, i una altra i, al final, els meus mots van començar a penetrar a les seves closques, com l’aigua de la pluja que s’esmuny a poc a poc pel ciment.

—Quin mal ens pot fer? —va dir Trask a última hora—. Deixem-lo que enraoni amb el senyor Gross. Si aquest diu que endavant, doncs endavant.

—No vull que la cosa s’allargui —va comentar Slade.

—No trigarem gens.

Va anar així. Vam tornar al cotxe i jo, en principi, m’imaginava que m’esperava un altre viatge per l’illa cap a Hewlett Bay Park; doncs no, va resultar que el cotxe tenia un telèfon. N’havia sentit parlar, d’aquesta mena d’aparells als cotxes, però era el primer cop que en veia un.

Com que llegeixo llibres de ciència-ficció i tota la pesca, potser us penseu que en veure el telèfon em vaig meravellar de les proeses del progrés i de la ciència; us asseguro que no va ser així, ni de bon tros. El cotxe negre sobre la sorra, l’indret desert, el goril·la que truca al cap per telèfon: ben bé una escena treta de les pel·lícules de lladres i policies que veia quan era petit. Vaig mirar al cel per veure si venia Superman o l’Home Aranya, però no va aparèixer ningú.

Ningú, tret del senyor Gross, és clar, a l’altre cap del fil. Trask li havia trucat, mentre Slade em vigilava, amb la mà a la seva suggestiva butxaca. Després d’un minut o dos de baralles amb la companyia telefònica, Trask va reeixir a enraonar amb el senyor Gross i li va explicar la situació. Ell i el senyor Gross van fer petar la claca durant un minut, i tot seguit Trask em va allargar el telèfon dient:

—Et vol escoltar. Vol que li aboquis tota la història.

La vaig tornar a repetir, tan ordenadament com vaig poder, ateses les circumstàncies. El senyor Gross em va preguntar unes quantes coses i jo vaig fer tots els possibles per explicar-les-hi bé.

—És probable. No segur però sí probable. Ja m’entens. Pot ser una explicació. Haurem de veure qui té raó. Digues a Trask que s’hi posi.

—Sí, senyor.

Li vaig passar l’auricular i els dos van garlar una estona més.

—L’haurem de portar a veure el senyor Gross —va dir Trask a Slade, després de penjar el telèfon.

Vaig respirar. Creieu-me, feia tres minuts que no respirava.

Slade va arronsar les espatlles i va afegir:

—Aquesta feina, no l’enllestirem mai.

No és que estigués enfadat, però ho va dir amb un to fatalista.

Trask em va assenyalar amb el dit.

—Au, som-hi, nebot! Tornem al cotxe.

—Un altre cop sota la vànova?

Es van mirar l’un a l’altre. Slade va arronsar les espatlles (a aquell paio, tant se li’n fotia tot) i Trask va dir:

—No, puja a davant.

Jo estava content. No solament gaudiria d’un viatge més agradable assegut a l’aire lliure que no pas ajagut a terra sota una vànova, sinó que el fet de deixar-me seure amb ells era una manera de fer-me saber que confiaven en mi de tot cor.

Un altre passeig amb cotxe, Slade de nou al volant i Trask a la meva dreta. Vam fer mitja volta en forma d’una U gegant a la sorra i vam sortir disparats. En arribar a la carretera vam enfilar cap a l’oest, cap al sol llostrejant de la tarda que agonitzava. Slade va abaixar la visera para-sol i va dir:

—Espero que diguis la veritat, nebot. Aquest malparit no m’ha agradat mai.

—A mi tampoc —va afegir Trask.

Estava d’acord amb ells.