6

Ho llegim als diaris cada dos per tres. Un conductor d’autobús, tip i cuit de portar la carraca tants anys amunt i avall, sempre per la mateixa ruta, de cop i volta trenca a l’esquerra i s’encamina cap a Columbus, Ohio. No és que hi vulgui anar, a Columbus, o que hi conegui algú. El que passa és que Columbus, Ohio, cau fora de la seva maleïda ruta. Ho heu llegit, oi?

Doncs bé, algun dia passarà el mateix amb un dels transbordadors de Staten Island. Un dia, el timoner del transbordador de Staten Island es cansarà d’anar amunt i avall, de l’illa a Battery, i trencarà a mà esquerra i anirà a Nantucket. Encara no ha passat, però recordeu-ho: algun dia passarà.

Ara que era a bord del transbordador de Staten Island i pensava tot això, desitjava que avui fos aquell dia i que aquest fos el transbordador que ho fes. Nantucket, les Bermudes, o fins i tot les Açores. Si els de Fidel segresten avions i se’ls enduen a Cuba, per què no transbordadors?

No sé el perquè, però no ho fan. O no ho van fer almenys amb el que jo anava. Aquest va arribar a la seva destinació, vaig baixar i vaig començar a buscar el Granger Agrícola.

No cal dir que vaig sortir cames ajudeu-me de casa d’Artie. Abans li vaig manllevar una jaqueta i li vaig fer prometre que no diria on anava ni que jo coneixia el nom d’Agrícola.

—No ho digueu a l’oncle Al —els vaig demanar—. No ho digueu a ningú.

—Home, explica’m què passa —digué Artie.

—Ara no em lleu. No tinc temps. Quan pugui, tornaré. Us ho prometo.

—Entesos. Els meus llavis són una tomba, i també els seus —la va mirar—. Oi que sí, bocamolla?

—Hi pots pujar de peus. No pateixis, Charlie —no n’estic segur, però em va semblar que ja s’interessava més per mi.

—Jo piro d’aquí.

I em vaig posar la jaqueta de bàsquet d’Artie. Com que les mànigues m’anaven curtes, les de la camisa sortien del colze al canell. Tampoc no em podia cordar la cremallera del tot. Ben mirat, però, valia més això que res.

Vaig córrer cap al carrer, i una travessia més avall els vaig veure, els dos ximpanzés, rondant xino-xano amb el cotxe negre, i l’oncle Al encabit al mig d’ells al seient de davant. No s’hi van fixar, en mi, ja en tenien prou amb mirar els senyals de circulació i amb no perdre’s pel Village.

A Sheridan Square vaig agafar el metro de la Setena avinguda per anar cap a South Ferry, que era el final de la línia. Allà vaig pujar al transbordador de Staten Island, que es dirigia cap a Europa, però que només arribava a Staten Island.

Feia un dia preciós per a viatjar per mar; al cel no hi havia núvols, el sol brillava, bufava un vent fresc, però no pas fred. M’estava a la coberta de dalt, davant de tot, on, si per la raó que fos m’hagués de fer fonedís, aterraria sobre el sostre d’un cotxe, i no a l’oceà Atlàntic. Intentava de crear un esperit d’aventura, amb el viatge, el temps i la missió; però, així i tot, tenia molta por.

I gana. Quan el transbordador va atracar a Saint George, vaig enfilar cap al carrer major, construït en diagonal per un dels nombrosos i abruptes pujolets de Staten Island. En un restaurant del camí vaig endrapar una hamburguesa i em vaig empassar un cafè. Després d’haver pagat, em quedaven disset dòlars i trenta-vuit centaus.

Al restaurant hi havia una cabina telefònica, on vaig consultar una esquifida guia dels telèfons de Staten Island. No hi esperava trobar res; i vet aquí que Agrícola, A. F. era la primera entrada. No hi figurava el nom del carrer, només el d’una ciutat: Annadale.

No havia de ser per força l’Agrícola que buscava; d’altra banda, però, quantes persones que es diuen així poden tenir una granja a Staten Island? Si no era el que jo buscava, potser em podria dir on vivia l’altre.

Li vaig demanar a l’home que hi havia al taulell del restaurant com podia anar a Annadale, i em va dir on i quin autobús havia d’agafar.

Staten Island és un lloc peculiar. És un dels cinc municipis de la ciutat de Nova York, com Manhattan, Brooklyn o el Bronx, però, com que està molt a prop de Nova Jersey, fins que no es va construir el pont de Verrazano-Narrows no s’hi podia arribar des de cap dels altres municipis per carretera. És l’únic municipi que no té metro, ni gratacels, i hi ha grans extensions que són camps de males herbes. També té tuguris, perquè a tot arreu n’hi ha, però no són com els de la ciutat de Nova York, semblen tuguris de Poughkeepsie o de la part de darrere, de Bellevile, Illinois. Encara que tota l’illa no és sinó una cinquena part de Nova York, té una colla de pobles petits, separats per camps i boscos. Hi ha Saint George, que és on atraca el transbordador, Port Richmond, Howland Hook, New Dorp, Eltingville, Pleasant Plains, Richmond Valley, Balls Head, New Springville, i Annadale, on vivia un home que es deia Agrícola.

Annadale és una ciutat agradable, on no viu gaire gent, i que s’estén entre Arthur Kill Road i Drumgoole Boulevard, per esmentar dos noms de carrers que no em van reconfortar, ni de bon tros.

Els comediants dels vells temps, que tanta mofa havien fet de Canarsie i de Nova Jersey, sempre havien deixat Staten Island tranquil·la. Potser es compadien de la gent que hi vivia, o potser l’illa és tan inversemblant, en concepte i en aparença, que fins i tot un comediant no sabria què dir-ne.

L’autobús em va deixar a la intersecció d’Arthur Kill Road i de Drumgoole Boulevard, a l’avinguda Richmond. Hi havia una gasolinera Gulf, i em vaig parar per preguntar a l’encarregat si sabia on podria trobar la granja d’Agrícola. No ho sabia, però em va suggerir que baixés per Drumgoole Boulevard i que ho tornés a preguntar.

El Drumgoole Boulevard el va construir l’exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial per poder moure ràpidament les tropes que venien de Nova Jersey, via Outerbridge Crossing, per Staten Island, cap als punts d’embarcació de la costa nord-est. Per l’aspecte que oferia, no semblava pas que l’haguessin tocat d’ençà d’aleshores. Gairebé no hi passa ningú, i el que més hi havia eren camps i boscos als costats. De tant en tant passava per un grup de quatre o cinc cases, en renglera, gairebé sempre d’obra vista, boniques però solitàries. A vegades també passava algun cotxe que es dirigia a l’oest, cap a Outerbridge, o a l’inrevés. Tots els automòbils anaven pel carril de l’esquerra, perquè el de la dreta estava en molt mal estat: tenia el ciment esmicolat i foradat. No hi havia voreres, i jo caminava per l’espai dedicat a la gespa al mig de la carretera, fent ziga-zagues pels arbres i pels fanals.

Feia estona que caminava, i encara no havia vist cap gasolinera, ni botiga, ni res de res. No sabia a qui podia preguntar on vivia el Granger Agrícola, quan em va passar un cotxe negre que anava a tot drap cap a l’oest.

Era el cotxe. Ho vaig saber en el mateix moment en què el vaig veure. Sí, i al seient de davant hi eren tots dos. Em vaig quedar de pedra on era, allà al mig, entre les herbes, veient com el vehicle enfilava un turonet, fins que va girar a la dreta.

Havien interrogat Artie? L’havien amenaçat, i potser també la seva xicota? Què els havien dit, Artie i Chloe? Que ja coneixia el nom d’Agrícola i que anava a Staten Island a cercar-lo?

O només tornaven per rebre instruccions? No devien gosar fer servir el telèfon per un afer com aquest, i sobretot ara que hi havia tants telèfons intervinguts. Segurament havien anat a casa d’Artie, i, com que no m’hi van trobar, m’havien perdut la petja un altre cop. De manera que tornaven a Staten Island a celebrar una conferència cimera amb Agrícola i decidir què havien de fer.

Ara ja sabien que no es podien valer de l’oncle Al per a trair-me, que d’ara endavant no faria cas de les trucades de l’oncle.

Era el segon cop en el mateix dia que havien passat pel meu costat sense veure’m. Això volia dir que ni Artie ni Chloe no els havien dit res; si els dos pistolers sabien que jo era a l’illa, de segur que mirarien a tothom per comprovar que no era jo.

Anaven, doncs, a veure Agrícola, la qual cosa volia dir que la seva granja era a mà dreta, a la cruïlla del pujolet.

No sabia el temps que s’estarien amb Agrícola, ni quan tornarien. Per això, sortint del mig de la carretera, vaig anar cap al marge dret i em vaig posar a caminar per l’herba i els matolls que creixien allà on s’haurien construït voravies si els enginyers de l’exèrcit haguessin cregut que guanyaríem la Segona Guerra Mundial.

La cruïlla era en un carrer que es deia Avinguda Huguenot. Vaig trencar a la dreta, naturalment, i vaig continuar caminant.

No sé per quin motiu deu ser, però Staten Island, incloses les parts més luxoses, com Princess Bay, té un aspecte més aviat rònec i llardós, com si fes molts anys que tothom hagués rebutjat la idea de conservar l’indret net i polit. El vermell més cridaner exposat un moment a l’ambient que envolta Staten Island, baixa de to, i es torna apagat i somort. L’illa, de cap a cap, té aquest aire, com els transbordadors que hi fan el decebedor i ensopit recorregut d’anada i tornada.

L’avinguda Huguenot presentava el mateix panorama, empitjorat i tot. Vaig passar per davant de cases bastant atrotinades, per camps i bosquets erms i, de tant en tant, per terres de conreu, moltes vegades farcides de plantes de blat de moro mortes, arrenglerades, d’un color grogós. També un parell de cops vaig trobar caminois amb bústies rurals clavades amb estaques, a l’entrada.

Bústies rurals, a Nova York!

Els noms bé hi eren escrits: Guyon, Hylan, Barrett, Agrícola…

El caminoi era a mà dreta, protegit amb filferro espinós pels dos cantons. A l’esquerra hi havia un camp de blat de moro, i, a la dreta, un de pastura. Més endavant, el camí s’endinsava en una arbreda.

No volia enfilar aquest camí. M’exposava massa a quedar-me atrapat al mig, quan els dos pistolers sortissin. Per això vaig tirar una mica més endavant, i per passar l’estona em vaig asseure en un arbre que havia caigut al costat de la carretera i que feia de banc.

S’acabava la tarda, el sol deixava d’escalfar, el vent s’anava refredant. Vaig encendre una cigarreta i, amb els peus, em vaig dedicar a picar a terra. No sabia què hi feia, allà.

Suposo que volia salvar la pell.

M’havia clavat un clau al cor que l’oncle Al esdevingués un traïdor d’aquesta manera. I ara, el fet que els dos tipus del cotxe negre apareguessin pertot arreu començava a neguitejar-me.

I si no podia convèncer Agrícola? I si no em volia escoltar? I si em donava un cop d’ull, s’adonava de qui era, i començava a engegar-me trets?

Si almenys tingués una pistola, el podria amenaçar i forçar-lo a escoltar-me mentre enraonés. Si tingués una pistola. No tindria massa por per a fer-la servir? Sí, això és el que em passaria.

Allà, assegut a l’arbre, mentre barrinava sobre tot això, m’anava espantant més i més. Cada vegada estava més deprimit. Segurament el millor que podia fer era fugir a Mèxic o a la Terra del Foc, sense tenir en compte que només tenia disset dòlars i vint-i-tres centaus. Em podia embarcar clandestinament en un vaixell o en un avió. També podia fer auto-stop fins a Mèxic. Potser a Brasil podria trobar-hi feina, aprendre’n l’idioma. Es pot arribar a aprendre, el portuguès? M’hi construiria una nova vida.

Sabia, però, que el somni era un miratge. Anés on anés, d’Aabenraa, Dinamarca, a Zywiec, Polònia, tard o d’hora em trobarien. De Zululand a Afganistan, d’Etah a Amèrica del Sud, la ira de l’organització no em deixaria de petja fins a treure’m del món. No valia la pena fugir de l’organització. L’únic que podia fer era convèncer els peixos grossos que jo no era l’individu que volien pelar.

Tot d’un plegat, al fons del camí va sorgir el cotxe negre. Em vaig posar en guàrdia; tornaven a entrar en acció, proveïts d’ordres fresques del seu cap, de nou al meu encalç.

El cotxe trencà a mà dreta, cap on era jo.

La primera reacció va ser de tirar-me a terra, darrere l’arbre caigut, posar la cara a l’herba i els braços sobre el cap i esperar covardament el meu final. Però em vaig controlar; encara no ho tenia tot perdut, no pas tot. No esperaven veure’m aquí, i aquesta era una carta al meu favor.

Per això només vaig plegar els braços sobre el pit, per amagar les mànigues de la jaqueta (m’anaven curtes), i em vaig tirar endavant, com si dormís. Era conscient que era un fitó perfecte per a un accident de carretera. El cap el tenia a l’alçada dels fars del cotxe, em podien atropellar i arrencar a córrer. Vaig immobilitzar tots els nervis, tots els músculs i totes les articulacions. Esperava.

El cotxe negre va passar per davant meu, amb el ronc del motor i el xiuxiueig dels pneumàtics. Em vaig arraulir una mica, i no em vaig moure fins que vaig estar segur que els havia perduts de vista. Aleshores em vaig redreçar i vaig mirar a l’esquerra i a la dreta. Estava tot sol a la carretera.

Ja no podia empescar-me més excuses. El cotxe negre ja no hi era, estava tot sol i ningú no em mirava. Havia vingut a veure Agrícola, i ara era l’hora de fer-ho.

Em vaig aixecar a contracor i em vaig posar a caminar.