3

Si un no té cotxe, per a entrar i sortir de Canarsie no li queda més remei que agafar el metro. L’entrada a la línia Canarsie, al fons del Rockaway Parkway, seguint Glenwood Road, és a unes vuit travessies del Rockaway Grill. Vaig córrer aquestes vuit travessies, fins que em va venir el flat, i aleshores vaig continuar corrent amb el flat i tot, perquè m’estimava més una punxada al costat que no pas una bala al cap. No sabia si eren a prop o no, aquells dos elements, ni si m’empaitaven; estava massa atrafegat per a mirar enrere.

En arribar a l’estació, vaig trigar la mar de temps a trobar canvi a les butxaques, comprar un bitllet i arrencar a córrer cap a l’andana. Un rètol encès deia PROPER TREN, i una fletxa assenyalava l’únic comboi que hi havia, a la banda dreta de l’andana. Totes les portes eren obertes. Després d’entrar-hi disparat, vaig anar de vagó en vagó fins a trobar-ne un on hi havia quatre persones. Vaig caure rodó en un seient, esbufegant, i em vaig tocar el costat on el flat em martiritzava.

Suposo que vaig tenir sort. Al cap d’un minut, les portes es van tancar, i el comboi va arrencar cap a Manhattan.

Fer-se escàpol en metro no és gens bo per als nervis. Just quan el tren agafa embranzida, ha de reduir, s’atura, i les portes s’obren amenaçadorament. No hi ha ningú pels voltants. No hi pugen dos pistolers, les portes es tanquen i el comboi continua endavant per tornar a repetir la mateixa operació al cap de dos o tres minuts.

Hi ha vint-i-quatre parades entre Rockaway Parkway i Union Square, a la línia Canarsie, per si ho voleu saber.

No m’ho podia creure, quan vaig deixar el comboi a Union Square, que m’havia pogut fer escàpol. Tot i que encara no els havia vistos, estava segur que em seguien. Anava cames ajudeu-me pels passadissos que porten a la línia Lexington Avenue, mirant per sobre les espatlles. En arribar-hi, em vaig aturar a l’andana, al costat d’una màquina de refrescos. Esperava.

El tren va trigar deu minuts a arribar i, mentrestant, cada so de passos al ciment de l’andana em robava un any de vida. Al final va aparèixer el comboi local, i vaig sortir de l’amagatall de la màquina de begudes. Em vaig posar a córrer per l’andana amb el cap cot, fent ziga-zagues, com a les pel·lícules de guerra, i vaig assaltar el vagó com si fos l’hora punta.

El comboi local de Lexington Avenue fa set parades entre Union Square i el carrer 68 Est. Veia moltes estacions de metro, aquella nit.

A Manhattan, quan surto del metro, no sé mai quin camí enfilar. Era al carrer 68 i Lex, i volia anar al carrer 65 i la Cinquena avinguda al sud-oest. Però no tenia ni la més punyetera idea d’on queia el sud. Vaig provar una direcció que em semblava la correcta, pujant pel carrer 69; una placa del capdamunt em va fer veure que anava equivocat i vaig tornar a baixar.

Em vaig dir que, de fet, tant era; si em seguien, aquesta reculada els confondria i, a més, m’ajudaria a despistar-los. Tanmateix, no vaig despistar ningú, ni pensava que ho pogués fer.

El camí que portava al pis de l’oncle Al era llarg, fosc i poc transitat. Vaig topar amb uns quants vianants solitaris, encorbats, i els nostres sentiments mutus de por es van trobar per uns segons, però no va passar res. Finalment vaig arribar a l’alt edifici on vivia l’oncle. Era blanc i estret. El passadís d’entrada era generosament il·luminat. Hi vaig entrar i vaig pitjar el botó que corresponia al nom de A. Gatling.

Ningú no va contestar. Vaig esperar molta estona, i ningú no contestava. Vaig tornar a pitjar el botó, i aleshores tampoc no va contestar ningú.

Imagineu-me allà, dret, movent els peus nerviosament. On era? Per què no responia? Podria ser que fos de debò a Miami?

No. Devia sospitar que era jo, qui trucava; això és tot. No volia contestar perquè es pensava que era jo.

Vaig tornar a pitjar el botó, sense deixar-lo anar, i em vaig quedar així. Fins i tot m’hi vaig repenjar. Vaig donar un cop d’ull al carrer. Davant la casa es va parar un descomunal cotxe negre i en van sortir els dos goril·les. Em van mirar, tot seguit es van mirar ells dos i es van posar a caminar xino-xano cap a mi.

Vaig deixar de tocar el botó de l’oncle Al i vaig pitjar tots els altres. Era com si fos el caixer d’un supermercat, que no para de tocar botons. Aquell parell travessava la vorera i pujava els esglaons. Em miraven inexpressivament i s’ho agafaven amb calma. Suposo que es creien que em tenien acorralat. Jo també m’ho creia.

Això sí, no vaig parar de pitjar botons. Per la reixeta que hi havia al costat de la filera dels botons van començar a sortir tot de veus enfadades, endormiscades, però no vaig contestar. No parava de tocar botons.

Un dels dos em va mirar a través del vidre de la porta exterior i ja estirava el braç per agafar-ne el pom quan per fi va sonar el brunzit elèctric que estava esperant. Vaig obrir la porta interior d’una estrebada i la vaig tancar de cop darrere meu: m’havia salvat per un segon.

Però el que podia fer jo, també ho podien fer ells. Vaig córrer pel petit vestíbul, em vaig ficar a l’ascensor i vaig tornar a pitjar un botó, el número 3, on hi havia el pis de l’oncle Al.

Era un edifici molt car, amb set plantes, i només dos pisos a cada replà. L’ascensor corria molt més que no pas el dels edificis de West Side. Quan s’aturà, vaig pitjar el botó del setè pis i vaig sortir. L’ascensor va continuar cap amunt, cosa que els retardaria i potser fins i tot els confondria.

Davant meu, a la paret color crema del vestíbul, hi havia dues portes blanquinoses. La de la dreta tenia una placa de llautó, on hi havia la lletra B; era el pis del meu oncle. M’hi vaig acostar per la catifa, també blanca, i vaig trucar. Com que m’imaginava que no respondria de seguida, vaig continuar insistint. Fins i tot vaig clavar un parell de puntades de peu a la porta, on vaig deixar les inevitables taques negres de les sabates.

Darrere meu, tot grinyolant, l’ascensor tornava cap a la planta baixa.

Com era que no pujaven per l’escala? Per què havien d’esperar l’ascensor? Hi donava voltes mentre no parava de trucar i de clavar puntades de peu a la porta de l’oncle. Aleshores me’n vaig adonar. Les lleis per a protegir els habitatges en cas d’incendi obliguen a construir escales encara que hi hagi ascensors. El que passa és que la majoria de les opulentes cases d’East Side se senten avergonyides per les escales, com si fossin lavabos a l’exterior dels edificis. Per això dissimulen les escales amb parets i amb accessos, també amagats. Així esperen que ningú mai no les veurà i, de fet, mai ningú no les veu.

D’aquí a un minut serien a dalt, amb l’ascensor. S’aturarien al tercer pis, o bé pujarien fins al setè? Que potser sabien que l’oncle Al vivia aquí? Ho havien de saber, si no, no tindria cap explicació que fossin aquí. Estava segur que no m’havien seguit. Mentre jo era al metro, ells havien agafat el cotxe.

Per això sí que es pararien aquí, al tercer pis, per assegurar-se’n.

Brrr, estaven pujant.

D’ençà que era un marrec tot sovint em deixo caure pel pis de l’oncle Al, i les criatures sempre en saben molt més, de geografia, que no pas la gent gran. La quitxalla sempre coneix els pisos, els edificis i el veïnat millor que ningú. Per això sabia que la porta que hi havia a la dreta de l’ascensor donava a l’escala. Vaig deixar córrer les puntades de peu i els trucs, i hi vaig entrar. Vaig posar una capseta de mistos entre la porta i el marc perquè hi deixés una escletxa. Així podia veure la porta de l’oncle.

Tenia raó, van sortir de l’ascensor al tercer pis. Guipant per l’escletxa, podia veure les seves espatlles, amples i vestides de negre. Eren enormes.

Van caminar per la catifa blanca sense fer soroll i van trucar. La trucada responia a un codi especial, sense cap mena de dubte: un truc, després tres, i un altra vegada un.

La porta es va obrir tot seguit, i l’oncle va treure el cap.

—El teniu? —va preguntar.

L’oncle és una persona grossa i robusta, amb uns dos terços d’os i muscle, i un d’espaguetti. El seu cabell gruixut és tan negre i lluent que tothom es creu que és perruquí. A la cara, la boca, els ulls, les celles, les galtes, el mentó i les orelles envolten un nas de la mida i forma del bec pelat d’una àguila, com la que hi ha a les monedes de vint-i-cinc centaus. A l’estiu, quan llança la pilota de softball amb samarreta, pots veure que té els cepats braços plens de pèl negre, com també les cepades espatlles i el pit. No en sé res, del seu cepat estómac, però suposo que també té pèls negres pertot arreu. Quan s’asseu en una butaca massa encoixinada i encreua les cames, llueix una altra zona peluda entre els mitjons i la punta dels pantalons, també negres.

Generalment, la veu de l’oncle s’adiu amb els pèls i la força que té. Ara, però, quan va dir «el teniu»?, la veu li havia pujat ben bé dues octaves. Era el primer cop que veia l’oncle espantat.

—Encara no. És aquí dins? —va preguntar un dels dot tipus.

—Ho dius de broma, o què? —féu l’oncle.

—Suposo que no l’encobreixes, oi? —va dir l’altre—. A Agrícola no li agradaria pas.

—Jo em quedo al marge —digué l’oncle—. No en vull saber res, res de res. —Al vestíbul només hi deixava veure el cap. Estava acoquinat.

Allà, dret a l’escala groga, amb els peus sobre el ciment, el front encarat a la porta i els ulls clavats a la ratlla vertical del replà, vaig començar a entendre un parell de coses. A Canarsie, quan m’empaitaven aquells dos elements, la meva primera reacció va ser de trucar a l’oncle Al, l’única persona de l’organització que coneixia personalment. Tenia massa por, i estava massa excitat per a comprendre el sentit de la seva resposta per telèfon; llavors només creia que m’era difícil de parlar amb l’oncle. Més tard, mentre ventava puntades de peu a la porta, havia tingut la mateixa sensació. Mai no m’havia estat fàcil de comunicar-me amb l’oncle Al, i a l’inrevés, i aquest cop no havia de ser pas una excepció.

Ara, però, en veure al vestíbul el cap sense cos, en escoltar la seva veu, vaig comprendre que havia fet el viatge endebades. L’oncle no m’ajudava perquè no podia ajudar-me. Tenia massa por.

Mentre jo anava fent aquestes descobertes tan descoratjadores, ells no paraven de garlar.

—Ha pujat aquí dalt —va dir el primer, com si acusés l’oncle. Un cas obert i tancat.

—Us creieu que m’oposaria a Agrícola? —va retopar l’oncle. Va pronunciar A-gríc-o-la—. Que us penseu que tinc serradures al cap?

Aquesta era una de les seves expressions preferides. Quan era jove, havia fet de taxista, i ara, quan en parlava, deia: «Conduir un taxi? Que us penseu que tinc serradures al cap?». Se suposava que li havíem de dir que no.

Mentrestant, el primer anava repetint:

—Ha pujat aquí dalt i no ha baixat.

—I no pot ser al terrat? —va dir l’oncle.

Tots dos van fer que no amb el cap.

—No és gaire probable —hi va afegir el primer—. Ha vingut a veure’t.

—Deixa’ns passar —demanà l’altre.

—Mireu, ja tinc prou problemes. La meva dona no en sap res, d’això, m’enteneu? El noi és fill de la seva germana. Com voleu que us ho expliqui, a aquestes hores de la nit?

—El volem —va dir el segon.

El seu company, que encara donava voltes a la mateixa idea, va repetir:

—Ha pujat aquí dalt.

—Però potser ha baixat —indicà l’oncle.

—Com? —va dir el segon—. Hem agafat l’ascensor, és aquí —es va mig girar i l’assenyalà.

—L’escala, potser ha baixat per l’escala —contestà l’oncle.

—Quina escala? —van fer tots dos alhora.

Jo entenia que l’oncle no em pogués ajudar; ara tanmateix en feia un gra massa. Ara els ajudava a ells. Això ja em costava més de pair.

L’oncle va treure el braç dret a fora i em va assenyalar.

—L’escala és allà.

Tots dos es van girar i van mirar cap on era jo. S’acostaven.

Ja hi tornàvem a ser. Vaig començar a baixar esglaons, de dos en dos i de tres en tres. Havia, de sacrificar o bé el silenci o bé la velocitat. Suposo que així em podien sentir baixar tan bé com jo els sentia venir darrere meu.

Vinguen portes i més portes. Vaig passar com una bala pel pis de baix, pel vestíbul, i d’allà a l’entrada, i de l’entrada al carrer. El seu descomunal cotxe negre encara era aparcat a doble fila sense ningú a dintre. Vaig trencar a mà esquerra i vaig arrencar a córrer cap a Central Park.