10

En el peatge a l’entrada del pont George Washington, la senyoreta Althea va treure el cap per la finestra i va cridar:

—Auxili! Estic segrestada!

L’home de la cabina, vestit d’uniforme, la va mirar com si sentís ploure.

—Estic segrestada! —insistí.

L’home va fer cara de tres déus per indicar el que pensava del jovent d’avui dia: uns marrecs sense cap mena de valor moral, que es dediquen a fer bromes poca-soltes i, a més, cridant. Va agafar el mig dòlar de Chloe, i vam poder continuar endavant.

—També hi està embolicat —li vaig dir.

—Oh, calla —féu la noia.

Es va repapar al seient, va plegar els braços i fità tota enfurismada el clatell de Chloe.

Vam tornar a Nova York donant moltes voltes. Havíem sortit de Staten Island per Outerbridge Crossing, i vam enfilar cap als túnels de Holland i de Lincoln per dirigir-nos al pont George Washington. Era una manera de protegir-nos d’aquells que ens podien veure i dir-ho a l’organització. Ara per ara ens estarien cercant desesperadament, a nosaltres i la nostra ostatge.

La noia encara la teníem perquè ens sentíem més segurs amb ella que no pas sols. Era molt improbable que algú de l’organització disparés a la filla del Granger Agrícola per atrapar un nebot tan poc important com jo.

Mentre ens acostàvem a la costa de Jersey, i després d’haver informat detalladament Artie i Chloe del que m’havia passat des de l’última nit —i la cosa més sorprenent era que tot s’havia esdevingut en menys de setze hores, incloent-hi la dormida al terra de l’habitació d’Artie—, vaig intentar llargament i infructuosa d’explicar a la senyoreta Althea qui i què havia estat el seu pare, i per què havia anat a la granja a veure’l. La noia no em va voler creure ni mitja paraula, i jo ja podia dir missa, que res no faria trontollar la seva ignorància fermament assentada.

Semblava impossible que no sabés res dels negocis del seu pare, però en el curs de les seves denegacions van anar sorgint uns quants detalls de la seva vida que ens van ajudar a comprendre-la millor.

En primer lloc, la mare havia mort quan ella encara era una criatura; per tant, dels pares només va quedar el Granger Agrícola. En segon lloc, s’havia passat mitja vida en internats, i gairebé mai no anava a la granja de Staten Island. Els estius els passava amb altres parents escampats arreu del món. Ara estava a casa per dues setmanes perquè tenia un parèntesi de temps entre l’estada amb uns oncles del sud de Califòrnia, i el començament del curs en una escola de Connecticut. Seria el seu penúltim any d’estudis.

Per això, si el pare li deia que era granger, per què no s’ho havia de creure? I si li deia que invertia diners a la borsa i en immobiliàries, i que d’això en treia un bon profit, quin mal hi havia, en això? I si li deia que Clarence no era un guardaespatlles, sinó un capatàs per tirar endavant la granja, ella s’ho bevia a galet. I si, quan homes com els del cotxe negre venien a parlar amb el pare de tant en tant, ell li deia que eren amics o socis del negoci, per què no s’ho havia de creure?

Ja sé que no és ben bé el mateix, però jo no vaig saber d’on treia el sou l’oncle Al fins que no vaig tenir vint-i-dos anys, i ho vaig esbrinar per la feina del bar que em va aconseguir. Per cert, ara hauria d’estar obrint el bar de Canarsie, i no travessant el George Washington amb una pistola a la mà, una ostatge i, pel que m’imaginava, amb una recompensa pel meu cap.

Quan ens acostàvem a Nova York, pel pont, Chloe va enraonar gairebé per primera vegada.

—Cap a on?

Cap a on? No ho sabia.

—El senyor Gross —vaig dir—. Suposo que haig de trobar el senyor Gross.

—Però on anem? —em preguntà Chloe.

—No ho sé pas. No sé on trobar-lo.

—Guaita —va dir Chloe—, el pont ja s’acaba. Trenco per Henry Hudson Parkway o vaig per carrers normals? Veus els senyals?

Els veia, però no sabia què dir-li. Artie va prendre la decisió per mi.

—Anem cap al sud. Trenca per Parkway.

—Entesos —féu Chloe, i va començar a canviar de carril, tot espantant un Volkswagen de color taronja. Al final vam sortir del pont.

Artie es va girar i em va dir:

—No et puc dir res del senyor Gross. Pel que tu dius i pel que he sentit d’aquells paios, és un dels peixos més grossos, més que el senyor Agrícola, i ell era el de més amunt que coneixia.

—Per què no us ho traieu del cap? —va suggerir la senyoreta Althea—. No aconseguireu res de bo. No us crec, ni us creuré mai. Per què no ho deixeu córrer?

—Calla —li vaig dir—. Haig de rumiar.

—I l’oncle Al? —suggerí Artie.

—L’oncle Al? Em creia que m’ajudaria i em va trair.

—Però llavors no tenies una pistola —remarcà Artie.

—Hummmm.

—Esteu sonats —féu la senyoreta Althea—. Ben sonats.

—No en parlem més —vaig dir—. Anem a fer una visita a l’oncle Al.