16

Es va escaure que tant el senyor Gross com jo vam perdre en el mateix moment en taules diferents. Quan ell va entrar, jo estava assegut a la taula, amb els braços plegats, i mirava com el meu company, el cuiner —que no es deia Aramís, sinó Luke— tenia una bona jugada amb quatre cors i tot seguit l’espifiava tan tranquil com si res. Sempre havia pensat que jo era un dels jugadors de bridge més dolents del món, però ara n’acabava de conèixer tres de pitjors.

Quan el senyor Gross entrà, em vaig aixecar.

—Si em volies veure, per què no trucaves al timbre de la porta?

Era curiós que reprengués la nostra conversa en el mateix lloc on l’havia deixada la darrera vegada. La tornaria a interrompre de la mateixa manera o serien els crits de Chloe en ser descoberta? Feia deu minuts que l’havia vista per la finestra, i encara no havia sentit res d’anormal.

Igual que m’havia esforçat per concentrar-me en la partida de cartes, ara m’esforçava per concentrar-me en la conversa amb el senyor Gross.

—Em creia que no em voldria parlar. És una qüestió de vida o mort.

—De vida o mort?

Amb la boca va fer una ganyota; sens dubte, una refinada aversió al melodrama. Però, com dimonis podia una cara així expressar refinament per alguna cosa? I l’anell de casat, quina mena de dona monstruosa el devia esperar a baix?

Amb la seva veu tan peculiar va preguntar:

—La vida i la mort de qui? La meva?

—No, la meva.

—La teva? Però si has vingut amb una pistola!

—Per defensar-me.

—Explica’t més i no et defensis tant —digué amb una altra ganyota.

Va fer un somriure per la gracieta que acabava de dir. Les dents les tenia toves com el pa.

—Em dic Poole. Charles Robert Poole. Van venir dos homes…

Ja el coneixia, el meu nom. Va fer un pas enrere, els ulls se li van esbatanar i la cara va tornar-se més pàl·lida que la panxa d’un peix. Era com un glop de llet.

—T’has carregat el Granger!

—No! No, jo no ho he fet. Vull explicar-me…

—I ara has vingut aquí a pelar-me.

—Senyor Gross…

—Maleït siga —féu Luke. Ara ja no era el company de joc de cartes.

—Quina possible explicació tenen aquests assassinats? Et creus que et pots carregar tota l’organització?

—Senyor Gross, jo no he matat ningú. Li ho prometo.

—Her-bert! —va repetir la veu de baix.

Ara no li va fer cas.

—Has estat tu. Qui més pot haver-se carregat el Granger? Qui més hauria gosat? Qui més ho hauria pogut fer?

—Jo no ho volia. Per què l’havia de matar, jo? Si ni tan sols el coneixia!

Luke barrejava les cartes fent més soroll del compte. Els Tres Mosqueters, asseguts, m’observaven amb impaciència. Com en tots els jocs, els pitjors jugadors són aquells que sempre tenen pressa i volen fer una altra ronda.

—Has esbrinat que ell va donar a Trask i Slade l’ordre d’enviar-te al clot —va continuar—. Vas perdre la xaveta i et vas pensar que podries salvar la teva vida si posaves punt final a la seva.

—No, no. Li volia enraonar i prou. Això ho sé molt bé, senyor Gross, no n’hauria tret res de matar-lo, ni a ell ni els altres dos.

—Trask i Slade.

—Sí, senyor, Trask i Slade. Sabia que em perseguiria algú altre, que n’enviarien més. N’estava segur.

Gross va arrufar les celles, i en el seu rostre es van formar unes arrugues que semblava que s’hi quedarien per sempre més. Em donava la raó, però si jo deia la veritat, alguna altra cosa no encaixava.

—I si m’haguessis eliminat, creus que aleshores ja estaries a estalvi?

—No, senyor. Encara ho estaria menys. Tota l’organització es mobilitzaria a l’encalç de l’home que l’hagués liquidat.

Això era un afalac com una catedral. Es va estarrufar.

—Això és…

—Herbert! —va cridar algú aquesta vegada de la porta estant.

Tots dos ens vam girar per mirar-la. Aquella dona devia fer un metre vuitanta-cinc, sense tenir en compte els talons, d’uns deu centímetres. Devia estar a la ratlla dels trenta anys, i era una rossa escultural, amb les cames molt llargues i el cos d’una Anita Ekberg una mica més prima: ben bé una corista de Copacabana, si és que mai n’ha existit cap. La cara era d’una bellesa freda, escandinava: ulls blaus, glaçats, galtes enfonsades, boca grossa i complexió regular.

De la mateixa manera que la lletjor de Gross feia vergonya i li havies de girar la cara, la bellesa d’aquesta dona feia el mateix efecte. Era massa bonica, d’una bellesa sobrenatural que et deixava aclaparat.

Un home hauria d’estar molt segur del que fa per a ficar-se al llit amb ella.

Més que estar-ne segur, potser hauria de tenir un bon grapat de calés. Perquè això és el que indicava el seu casament amb el senyor Gross.

El mateix senyor Gross semblava estar impressionat per ella. Li va fer gestos amb les flàccides mans, tot dient:

—Problemes d’última hora, reina.

—Ho dubto —va dir amb menyspreu.

Estic segur que Gross s’hauria tornat vermell si hagués tingut sang a les venes. Com que no en tenia, la cara se li va tornar una mica verda. Formaldehid?

—Continueu sense mi —va afegir—, això no pot esperar.

—El bridge el juguen quatre jugadors —li va dir la seva dona.

El senyor Gross va mirar al seu voltant desesperadament. Luke i els altres encara eren a la taula i aprovaven en silenci les paraules de la dona.

—Joseph, vés a baix i ocupa el meu lloc una estona. Tornaré tan aviat com podré.

Joseph era el majordom, que jo havia batejat al començament amb el nom d’Athos. I el xofer no es deia Porthos, sinó Harvey.

La ràpida mirada que vaig captar entre Joseph i la senyora em va fer creure que aquesta no era la primera vegada que Joseph havia substituït una estona el senyor Gross. De fet, també em va semblar veure que Harvey i la dona es miraven. Luke continuà remenant les cartes com aquell qui res.

Estava a punt de pensar que era invisible, un observador que ho veu tot però que passa desapercebut. Així que mirava tranquil·lament de fit a fit els ulls blaus i glaçats de la senyora quan, de cop i volta, es van girar i es van clavar en mi.

Va ser com si m’haguessin colpejat al front amb un tub fred. Els seus ulls em van veure, em van catalogar, em van pesar, em van estudiar i van decidir que, de moment, jo era inofensiu i no crearia cap problema. Es va tornar a girar. Us he explicat que tenia el vestit arran de terra i d’un groc tan brillant com el sol? Va sortir de l’habitació seguida de Joseph.

Ara el senyor Gross s’assegué a la taula on havíem jugat a cartes.

—Vosaltres dos —va ordenar a Luke i a Harvey— quedeu-vos al costat de la porta. Si aquest jove intenta alguna cosa, li pareu els peus.

—Sí, senyor.

—No faré res —vaig dir.

—Vine aquí i seu.

Em vaig asseure davant seu.

Va alçar un dit blanc, en forma de salsitxa.

—Tu ets un traïdor, i per això hem enviat Trask i Slade a eliminar-te. T’has escapat, has anat a casa del Granger, i ara aquest ja l’ha dinyada. I en acabat has vingut aquí, amb una pistola a la butxaca. Em sembla que la conclusió és òbvia: t’has carregat el Granger Agrícola i vols pelar-me a mi.

Vaig fer que no amb el cap enèrgicament.

—No, jo no ho he fet…

—Espera —cinc salsitxes blanques es van alçar per aturar-me, com si Gross fos un guàrdia urbà—. T’he dit que tot té una explicació. Tanmateix, el teu comportament no té cap ni peus. Sabies que l’assassinat del Granger i de mi mateix no et salvaria. Així, doncs, l’òbvia marxa dels esdeveniments no és necessàriament la veritable marxa dels esdeveniments. Cal alguna altra explicació.

—Això és el que he intentat…

—No, no.

Va tornar a bellugar les salsitxes, i jo passava ànsia perquè em creia que es desenganxarien de la mà. No ho van fer, però.

—Deixa-m’ho portar a la meva manera. Vejam si en trec l’entrellat. Si no t’has carregat el Granger Agrícola, ho ha d’haver fet algú altre, i tu has d’haver tingut un altre motiu per anar-lo a veure. De la mateixa manera, has vingut aquí amb un motiu diferent, i no pas per matar-me. La qüestió és, quin és aquest motiu? I qui més voldria carregar-se el Granger Agrícola?

Sempre havia cregut que els caps grossos de les organitzacions tenen enemics a dojo, preparats per matar-los, que les morts sobtades són normals entre ells, i que tenir guardaespatlles és una pràctica corrent; el senyor Gross, però, no ho veia així. De fet, ell mateix era un peix gros de l’organització i, per tant, ho hauria de saber. Per tot plegat, vaig deixar estar la pregunta i li vaig dir:

—Volia veure’l.

Però encara no era el meu torn de paraula.

—Ah, ah, ah, un moment. Deixa’m veure si puc resoldre el problema únicament amb la informació que tinc.

Em vaig escarxofar a la cadira i el vaig deixar fer.

Primer s’ho va rumiar, mossegant-se els llavis, cosa realment repugnant. Al cap d’un minut va dir:

—És clar que també hi ha la filla, que et va ajudar a escapar. Com es diu?

—Que em va ajudar a…

L’home féu petar els dits, i el seu so em va fer recordar l’espetec que fan les costelles de porc quan les talles.

—El seu nom!

—Senyoreta Althea, però ella…

—Sí, senyoreta Althea. Ella és l’explicació de tot?

—No em va ajudar a escapar, senyor Gross. De fet, fins i tot va intentar matar-me. Es creia que jo m’havia carregat el seu pare, va venir a…

—Escolta, si has de dir mentides, fes-ho de manera intel·ligent. El guardaespatlles del Granger, el qual, per cert, també haurà de contestar a un parell de preguntes, et va tancar amb pany i clau per raons de seguretat. Aquesta Althea, la filla, et va deixar anar i et va regalar una pistola. És més, va fugir amb tu. En el meu vocabulari, l’única manera de dir-ho és «et va ajudar a escapar». Oi que sí?

—No. Va lluny d’osques. Ella…

—Segurament està per aquí, esperant que em liquidis i que tornis als seus braços.

—Però, per què? Per què ho hauria d’haver fet?

—Aquesta és la pregunta que jo també em faig. El que has fet és clar i obvi. El perquè és més enrevessat.

—Senyor Gross, li prometo…

—No, calla.

I vaig callar.

Ara em va fer esperar més. El senyor Gross romania assegut, amb els ulls clucs, com una granota blanca que espera que una bellesa li faci un petó i el converteixi en un príncep verd. Jo tremolava només de pensar en les correccions i esmenes que li hauria de fer.

—Em fa l’efecte que ho començo a entendre —va dir finalment—. El Granger sempre havia volgut amagar la veritat de la seva feina a la filla. I això és un disbarat. Si un home no pot confiar en la seva pròpia família perquè li doni un cop de mà en la feina, que Déu ens ajudi. Bé, anem al gra: el Granger volia que la filla es pensés que ell no era sinó un granger. És idiosincràtic.

Em va mirar per veure quin comentari hi feia, però com que fins aleshores no havia dit res important, jo no tenia res a dir. Em vaig reservar per a quan toqués els punts que m’interessaven.

Al cap d’uns segons va assentir amb el cap, com si acabéssim de signar un acord o alguna cosa per l’estil.

—No sé com, però al final la noia va saber la veritat i, com que la va saber d’un tercer, la notícia la va afectar terriblement. Hem de tenir en compte que es troba en una edat molt impressionable i que, a més, ha confiat molts anys en la innocència del seu pare. Un nou sentiment s’ha apoderat de la noia: vol expiar els pecats del pare destruint tota l’organització, ella sola, amb les seves pròpies mans.

Es va tornar a aturar, i ara sí que havia de dir-li alguna cosa.

—Això no és cert, senyor Gross. Ella encara no es creu la veritat. Jo li he intentat explicar tot, però no m’ha volgut escoltar.

Va fer un somriure de compassió. Era horrible.

—Encara ets molt jove, i no saps dir mentides. Però tant se val. Continuem. La filla, encara una nena, en sentir-se massa dèbil per a destruir tota sola una organització tan grossa i poderosa com la nostra, va buscar ajuda, i és aquí on tu entres en escena.

—Senyor Gross! Per…

—Calla! Quan acabaré, ja parlaràs i et defensaràs. Tindràs la teva oportunitat.

Entesos. Vaig arronsar les espatlles, mentre plegava els braços i em tornava a asseure a la cadira. Jo els volia fer entendre que estava escoltant ximpleries i que tard o d’hora provaria la meva innocència, si és que m’arribava el torn de parlar. No sabia si mai m’arribaria.

—No sé com, però us vau conèixer: l’agraciada filla del cap de l’organització i el baliga-balaga, un dropo de mena que no fot res, el nebot inútil que porta un negoci, també inútil. Tu, sense caràcter, dèbil i desitjós d’obeir; ella, amb caràcter, forta i bonica. Vau formar una aliança per minar l’organització i portar-la a la destrucció total.

Vaig fer que no amb el cap, però no vaig dir res.

El senyor Gross va continuar enredant la troca, sense fer cas dels moviments de negació del meu cap.

—Al principi t’agradava la feina d’informador, t’encantava passar informació a la bòfia, però després que…

—No! Jo mai no ho he fet, senyor Gross, jo no! Quina infor…

—Tanca el bec! Quan acabaré ja parlaràs.

Em vaig apaivagar.

—Em sap greu —vaig dir a poc a poc—. És que… em sap greu.

—Molt bé.

Ell mateix s’havia trasbalsat una mica. Es va espolsar la solapa. És curiós, però les mans no van deixar cap resta de ronya i de viscositat blanca sobre la tela negra.

—Al cap d’un temps —va prosseguir— us vau adonar que no n’hi havia prou. No sé què pensàveu fer fins abans d’ahir, però quan us vau adonar que us havíem descobert, vau intensificar el vostre programa d’atac. Vas intentar matar el teu propi oncle, però no et va sortir bé —em va mirar severament fins que vaig parar de barbotejar—. Després heu anat a Staten Island i us heu carregat el Granger. I ara heu vingut aquí a pelar-me. Vet aquí la recopilació i l’essència de les vostres activitats.

—Que puc enraonar?

Va fer un gest amb els seus dits de salsitxa.

—Ara et toca a tu.

—Doncs som-hi. Primer de tot, no l’he vingut a matar. He vingut… no, això no és la primera cosa que haig de dir.

—Pren-t’ho amb calma, ordena’t les idees.

—Em puc aixecar?

—És clar. Si vols, camina, però no intentis d’anar cap a la porta.

—Moltes gràcies.

Porthos i Aramís —vull dir, Harvey i Luke—, s’havien endormiscat lleugerament, però ara que m’havia posat dret, tornaven a estar en guàrdia, davant la porta. Tenien les pistoles ben agafades i em miraven fitament. Em sembla que si els arribo a dir «Booo», haurien girat cua i haurien arrencat a córrer escales avall. Però no m’interessava, perquè no em volia escapar, sinó defensar la meva causa. Ara bé, com fer-ho? Sí, com fer-ho? Em vaig posar a donar voltes per l’habitació, intentant pensar. Al cap d’un moment li vaig dir:

—Li puc fer una pregunta?

—Endavant.

—És per això que ha enviat aquells dos homes?

—Trask i Slade.

—Sí. Trask i Slade. Per això els ha enviat a matar-me? Es creu que he passat informació a la policia?

—És clar. Una raó de pes, no?

—Si vostè ho diu. Puc preguntar-li una altra cosa?

—Tantes com vulguis.

—Què el va fer creure que era jo qui donava informació a la policia?

Va tornar a fer que no amb el cap, amb aquell somriure de compassió tan horrorós.

—Mira, ho vam comprovar. No hi ha dubte que la policia rebia informació sobre la tramesa d’alguns papers. Dues vegades, com a mínim, certs documents havien passat per les teves mans i en acabat la policia els havia localitzats.

—Vol dir els paquets que guardava a la caixa?

—Justa la fusta.

—I per què havia de ser jo?

—Com he dit abans, ho vam comprovar. Jo mateix li vaig parlar, a Mahoney, i li vaig encarregar que ho esbrinés. El mosso del bar era el culpable. És a dir, tu.

—Qui és, aquest Mahoney? No en conec cap, de Mahoney.

—És el nostre contacte amb la policia.

Mahoney. M’interessava recordar aquest nom, per a alguna futura referència, però en volia saber més coses.

—Que es diu Michael?

—No, es diu Patrick —va arrufar les celles, com si es preguntés per què ho havia dit.

Abans que no s’adonés que l’havia enganyat, li vaig preguntar:

—I està segur que pot confiar en aquest Mahoney?

—És clar que hi podem confiar. Fa anys i panys que treballa per a nosaltres.

—Doncs pot estar segur que menteix. Miri, senyor Gross, abans de tenir la feina del bar, era un manta, un esquenadret, i vivia de la meva mare. L’oncle Al em va trobar el bar. És una feina que fa per a mi, de debò. No volia sinó fer rutllar el bar. Mai no vaig obrir cap dels paquets i dels sobres que em deien que guardés, com tampoc no feia preguntes, perquè no ho volia saber. Mai no he desitjat gaires calés, mai no m’he volgut venjar de res. L’únic que vull és continuar amb el bar.

—Fins que la senyoreta Althea Agrícola va entrar a la teva vida.

—No, senyor, això no és veritat.

Arronsà les espatlles i féu que no amb el cap.

—Continua —va dir.

—Deixi’m fer, li ho vull explicar tot en ordre cronològic.

—No cal que corris.

Vaig anar a la finestra i vaig donar una llambregada a fora. I vet aquí que arribava el cotxe negre, el mateix i conegut cotxe negre. Em vaig quedar mirant-lo de fit a fit, i vaig veure com el cotxe s’aturava i en sortien aquells dos ximpanzés. Es van estirar els pantalons, van moure les espatlles dins els abrics, es van ajustar el barret a la closca, es van mirar ells dos, van mirar a la meva finestra i es van aviar cap a la porta principal.

Trask i Slade.

Ara em calia córrer. El senyor Gross els havia trucat abans de tornar a pujar a dalt, i els havia manat que vinguessin.

Em vaig girar i li vaig dir:

—Trask i Slade. Acaben d’arribar.

Amb la mà grassa em va donar a entendre que no importava.

—S’esperaran a baix fins que els cridi. Continua amb la teva història en ordre cronològic, com has dit abans.

—Sí, senyor.

Vaig tornar a la taula i m’hi vaig asseure.

—Com he dit abans, mai no he passat informació a la policia perquè mai no n’he tinguda, d’informació, i també perquè no ho hauria fet. Per això, anit, quan aquells dos galifardeus —Trask i Slade— em van ensenyar la targeta amb la taca negra al mig, em pensava que em prenien el número. Em vaig escapar de miracle. Vaig anar a veure l’oncle Al per demanar-li que m’ajudés, perquè l’organització em volia matar i no en sabia el perquè. Jo no he fet res de dolent, però de tanta por que tenia no em va voler ni parlar.

—Perdona’m —em va interrompre, mentre m’ensenyava una mena de massa de pa tova, en forma de mà—. Si no sabies res de res, com és que has localitzat la granja d’Agrícola? Que potser t’ha ajudat la seva filla?

—No, senyor. Trask i Slade van mencionar el seu nom quan enraonaven amb l’oncle Al. Els vaig sentir perquè estava amagat al replà de l’escala. Després vaig anar a casa d’un amic meu que abans venia droga per al senyor Agrícola. Ell sabia que el Granger vivia a Staten Island, i per això hi he anat. La seva adreça l’he trobada en una guia de telèfons.

—Una guia de telèfons? —estava destarotat.

—Sí, senyor.

—El Granger figurava a la llista de telèfons de Staten Island?

—Sí, senyor.

Va moure el cap.

—Mai no se sap. Molt bé, endavant.

—Sí, senyor. Quan hi vaig arribar, ja havia estirat la pota. Era el primer cop que el veia, a ell, la seva filla i la granja. Un tal Clarence em va tancar…

—El guardaespatlles —digué amb una entonació que indicava en certa mesura els problemes amb què s’hauria d’enfrontar Clarence.

—Sí, senyor. Em va tancar al paller, i després va aparèixer la senyoreta Althea amb una pistola davant meu i va intentar matar-me perquè es creia que m’havia carregat el seu pare. Em va disparar dos cops.

—I va fallar?

—Sí, senyor.

—Quina sort!

—Així és com va passar.

Tornà a fer el seu somriure compassiu.

—Endavant, endavant.

—Li vaig prendre la pistola i, a fora, vaig trobar el noi que m’havia dit on vivia el Granger. Havia vingut per veure si em passava alguna cosa, i vam fugir plegats. També vam agafar la senyoreta Althea d’ostatge, però no em va creure quan li vaig explicar la veritat sobre el seu pare. Per això, quan ja érem a Sunrise Highway, va escapar-se del cotxe, i el meu amic es va posar a empaitar-la. Des d’aleshores no n’he sabut res més, ni d’ell ni d’ella.

—Que trist! Mai, mai no he tingut el privilegi de conèixer la filla del Granger, i esperava que tu me la presentaries. Això és tot?

—He vingut a parlar-li, per esbrinar perquè ha donat l’ordre de liquidar-me i per intentar de convèncer-lo que jo no he fet el que vostè es pensa. Jo mai no he donat informació a ningú, no estic pas embolicat amb la senyoreta Althea Agrícola, no m’he carregat el seu pare ni ningú, i tampoc no he vingut a matar-lo. No sé res de Mahoney, si diu mentides expressament o si s’ha equivocat, però sigui el que sigui, no té raó.

—Ja. Has acabat?

Podia veure per la seva cara i la veu que no em creia.

—També li volia demanar que em deixés explicar-li-ho.

—Molt commovedor. És a dir, vols que et deixi anar.

—Sí senyor, perquè així podré demostrar la meva innocència.

—Però ja veus que…

—Molt bé, apa! —xisclà una veu de dona de la porta estant—. Tothom dret i amb les mans enlaire!

Tant jo com el senyor Gross vam creure, espantats, i vam alçar els braços. Vaig sentir dos cops; em feia l’efecte que Luke i Harvey havien tirat les pistoles a terra, una de les quals era la pistola de Tim.

—Tu no, talòs. És que no te’n recordes, que estàs al meu costat? Abaixa els braços —va dir la veu femenina.

Em vaig girar, i a la porta hi havia Chloe, tan salvatge i bella com un lleopard, i els apuntava amb una automàtica. Li vaig somriure, vaig abaixar els braços i vaig recollir les pistoles.

—Ah —féu el senyor Gross—. La preciosa senyoreta Althea. Com està?