2

Suposo que faig bé de dir que tota la vida he estat un dropo. Per començar, quan era un nen i estava creixent, vivia de baldraga de la meva mare. Ara fa uns quants anys que visc de l’oncle Al.

És ben bé igual que amb la mare, de petit. Ella treballava a la companyia telefònica. Era una d’aquelles veus que sents en els avisos enregistrats quan no has marcat el número correctament, i guanyava un munt de calés. Treballar a la companyia telefònica no està gens malament. Quan vaig créixer, la mare volia que també hi treballés, a la telefònica, però per una cosa o per l’altra mai no em va acabar de convèncer. Suposo que jo em creia que de seguida em farien fora per culpa de l’orella, i que seria com l’ovella negra, tenint en compte que ella encara hi treballava.

Les feines que vaig aconseguir després de l’institut no em duraven gens (l’exèrcit no em va agafar per algun problema de l’orella interna, que sempre havia desconegut i que mai no m’ha molestat). Treballava un o dos mesos, i en acabat me’n passava un o dos més a casa, matant l’aranya. La meva mare ja estava acostumada a suportar-me, ho havia fet tota la vida, i per això no es queixava que m’estigués a casa sense portar-hi diners. Havia estat el meu únic suport, ja que el pare va fer-se fonedís el dia després de saber que ella estava embarassada, i d’ençà d’aleshores no n’hem sabut res. La teoria de la meva mare és que està a la garjola o alguna cosa pitjor.

El cas és que vaig fer vint anys, vint-i-un, vint-i-dos, i encara era un dropo, i em passava tot el sant dia a casa sense fotre res, llegint revistes de ciència-ficció, sense madurar ni acceptar les responsabilitats, o sense fer qualsevol de les coses que a l’oncle Al li agradava de considerar com els atributs de la maduresa. En tres anys havia tingut onze feines diferents, i com a màxim m’hi havia estat nou mesos. La mare me’n va aconseguir un parell, l’oncle unes quantes més, i les altres les vaig treure del «New York Times».

I llavors un dia va venir l’oncle Al i ens va dir que per fi havia trobat la feina perfecta per a mi, la feina per a la qual havia nascut. Va resultar ser el Rockaway Grill de Canarsie, que és una zona al fons de Brooklyn, de la qual els comediants de vodevil feien bromes sense parar. Havia de tirar endavant el bar tot sol. Podia obrir a qualsevol hora abans de les quatre de la tarda, i tancar a partir de les dotze de la nit. El nombre d’hores depenia, doncs, de mi. Treballaria set dies a la setmana, però em pagarien cent vint dòlars setmanals. A més, també hi havia el pis de dalt, amb tres habitacions, per a mi sol.

Primer no em creia pas que fos una bona idea, ja que em pensava que la meva mare no voldria que toqués el dos de casa, em podia trobar a faltar o alguna cosa d’aquestes. Però de seguida es va fer a la idea, fins semblava massa contenta, i així vaig anar a raure en aquest bar de Canarsie.

No havia de pencar gaire. Ningú no venia a comprovar si obria abans de les quatre ni si posava la mà a la caixa de tant en tant. A la rodalia ja hi havia uns quants bars establerts de feia temps, i acaparaven una gran part de la clientela local. Per això mai no tenia el local ple de gom a gom, ni els caps de setmana. Hi tenia uns quants clients regulars, i a vegades un passavolant o dos. Això era tot. El negoci perdia calés i a ningú no li importava. Jo el portava negligentment, i a ningú no li importava.

L’oncle Al tenia raó, era la feina per a la qual jo havia nascut.

És clar que hi havia un detall en contrapartida. A vegades s’hi deixava caure algun amic de l’organització de l’oncle, i em donava un paquet, un sobre o alguna cosa semblant. Jo ho havia de posar a la caixa forta de sota la barra fins que vingués algú altre i em donés un codi especial, com a les pel·lícules d’espies. Aleshores li havia de lliurar el paquet o el que fos. Això ho feia un o dos cops al mes, i sempre ho consultava amb l’oncle Al per si tot estava en regla. No era precisament el que s’anomena una feina d’escarràs. Més aviat me les mamava dolces.

A vegades tancava la barraca el dilluns o el dimarts a la nit, i anava al cine o feia alguna cosa per l’estil. Encara coneixia un parell de noies a qui de tant en tant podia demanar per sortir, noies que coneixia de l’institut. En termes generals, era una vida molt còmoda. Només havia d’anar fent la viu-viu.

Fins que van entrar aquells dos elements i em van ensenyar la taca negra. Llavors, de cop i volta, tururut!, es van acabar els dies fàcils.