1

Era una nit ensopida, com tots els dimarts. A la darrera sessió feien High Sierra, i sempre s’hi deixaven caure un parell d’admiradors de Bogart. De fet, jo també ho sóc, i per això vaig suposar que no havia de plegar fins que no s’acabés la pel·lícula; llavors tancaria i me n’aniria a dalt, a dormir. Cap a dos quarts de dues només hi tenia dos clients, dels que vénen sempre, asseguts davant la barra i mirant la televisió. Eren dels que beuen cervesa. Jo estava dret al final de la barra, amb el davantal posat i els braços plegats. També mirava la televisió. Anuncis. No sé si un d’ells, o bé tots dos, va fer una altra ronda. Jo, quan treballo, no bec, així que no vaig prendre res.

Em dic Charles Robert Poole, i tothom em diu Charlie. Charlie Poole. Ara ja ho sabeu.

High Sierra es va acabar quan el policia va engegar un tret a l’esquena de Bogart, i la feliç societat d’Ida Lupino ja no el podia maltractar més.

—Va, senyors, que tanco. Necessito fer una bona clapada.

És un bar de barri, amb una clientela regular, i m’agrada de crear un ambient informal.

Aquests dos eren dels bons, no com d’altres que vénen sobretot els caps de setmana i no volen que la nit s’acabi de cap manera. Aquests dos, en canvi, van buidar els gots i em van dir:

—… na nit, Charlie —i van sortir, fent-me adéu amb el braç.

Jo també els vaig dir adéu, vaig esbaldir els gots i els vaig posar a l’escorredora. La porta es va tornar a obrir i van entrar dos homes, amb americana i abric llarg. Duien els abrics descordats i ensenyaven la corbata i la camisa blanca. No eren dels que entren en un bar de Canarsie a dos quarts de tres de la matinada d’un dimarts.

—Em sap greu, senyors —vaig dir—. És hora de tancar.

—Sí, d’acord, nebot —va contestar un d’ells. Tanmateix, van continuar amb la seva, com si sentissin ploure, i es van enfilar als tamborets de la barra.

Me’ls vaig mirar. M’observaven amb una ganyota i amb cara de pocs amics. Els vaig reconèixer, eren goril·les de la trepa del meu oncle Al; ja havien estat aquí per deixar-hi paquets o missatges o bé recollir-ne algun.

—Oh, quan heu entrat no us he reconegut.

El que havia enraonat va dir:

—Però ens coneixes, oi, nebot? Vull dir que ens tens vistos, no és cert?

Que em diguessin nebot d’aquella manera era com un insult jovial. Tots els que treballaven per a l’oncle Al m’anomenaven així. Volia dir que, de fet, no formava part de l’organització, que aquesta feina la tenia gràcies a l’oncle Al, i que si no fos per ell segurament m’estaria morint de gana. Sabia que era això el que l’oncle volia dir quan em deia nebot, i jo no m’ho prenia pas malament. En primer lloc, aquell parell, com tots els membres de l’organització, eren uns elements molt desagradables, sorruts i fatxendes. En segon lloc, les coses pel seu nom, allò era veritat; vaig néixer dropo i fa vint-i-quatre anys que ho sóc, i si no fos per l’oncle Al i per aquesta feina del bar em moriria de gana en un no res. Per això no val la pena de posar-se a discutir només perquè et vingui un goril·la i et digui nebot.

Per tot plegat, em vaig limitar a respondre:

—I tant, que us conec. Ara us reconec. Ja heu estat aquí abans.

—Ens coneix —va fer l’altre.

—Prou —va dir el seu company—. No és pas el primer cop que venim.

La vida imita l’art. Així i tot, m’hi jugaria el coll que cap d’ells mai no havia llegit res de Hemingway.

—Puc fes res per vosaltres? —vaig preguntar.

Esperava que se n’anessin ben aviat, que deixessin un paquet i sortissin. Estava cansat: si no hagués estat per High Sierra hauria tancat a la una.

—Sí, nebot —va contestar el primer—. Sí que pots fer alguna cosa per nosaltres. Digues-nos si això està bé. —Es va ficar la mà a la butxaca de l’abric i en va treure una targeta blanca, petita, com de visita. La va posar sobre la barra, entre ell i jo, amb un cop fort, i després va enretirar la mà—. Què te’n sembla?

Hi havia el meu nom, i una cosa com una taca de tinta. Si fa no fa era així:

—Què se suposa que és, això? —vaig preguntar.

Es van mirar l’un a l’altre.

—Que està de broma? —va dir el segon.

—No ho sé —respongué l’altre. Em va mirar amb malfiança—. No saps què és, això?

Vaig arronsar les espatlles i vaig fer que no amb el cap. I vinga mirar la targeta, les seves cares, un altre cop la targeta, un altre cop les seves cares… Jo feia un somriure sorneguer, perquè em creia que es tractava d’una broma o alguna cosa per l’estil. De tant en tant, algun dels camàlics de l’oncle Al es diverteix fent-me bromes i aixecant-me la camisa, a mi, al dropo del nebot. I ho haig d’aguantar per la deliciosa feina que tinc.

Un minut després, el primer féu que no amb el cap i va dir:

—No ho sap, per Déu que no ho sap.

—Quin nebot! —va afegir l’altre—. Nebot, ets el nebot més pistonut que mai hagi viscut. En tu hi ha tots els nebots del món, ho sabies?

—On és l’acudit? —vaig preguntar—. Em dono, on és la gràcia?

—Acudit —va dir el segon en veu baixa, com si fos impossible de creure.

El primer va donar uns quants copets a la targeta. Tenia els dits gruixuts i les ungles brutes.

—Aquesta és la taca, m’entens? És la taca, la taca negra, i tu hi ets a sobre.

—Encara no ho entén —va dir el segon—. És tan enze que encara no ho entén.

—Ja ho entendrà —féu el primer.

Amb una esgarrapada va ficar l’urpa dreta a l’infern de l’abric i en va treure una pistola enorme, negra, brillant, amb un forat que amagava un fons de verí i que apuntava de dret cap a mi.

—Ep! —vaig exclamar. Vaig estirar els braços davant el meu tòrax o, si més no, vaig fer una cosa semblant. En algun racó de la meva closca encara mantenia l’esperança que es tractava d’una broma, que només volien espantar el nebot—. Ep! Que voleu fer mal a algú?

—Obre la caixa —m’ordenà el primer. Encara m’apuntava—. Fes que sembli un robatori. Saps el que vull dir, nebot?

—No ho sap —va dir l’altre—. Aquest noi no sap res de res.

—És veritat —vaig saltar, donant-los l’oportunitat que m’expliquessin de què anava la cosa—. No sé res.

—La taca vol dir que estàs acabat —va dir el primer—. No tens res a fer. Vés allà i obre la caixa.

—Belluga’t —ordenà l’altre—. Els nebots han de fer tot el que se’ls mana.

Encara no ho entenia. Ben mirat, però, era millor seguir el seu joc, tard o d’hora es cansarien de fer broma i m’explicarien de què es tractava. Per això em vaig acostar a la caixa i vaig pitjar la tecla de NO VENDA. El calaix es va obrir d’una revolada.

—Ja el teniu obert.

—Treu els bitllets —va dir el primer. Encara brandava la pistola—. Posa’ls aquí, sobre la barra.

No n’hi havia gaires, de bitllets. El Rockaway Grill tot just en treu prou a la setmana per a pagar-me el sou. Ningú no vigilava ni la mercaderia ni els guanys d’un sis per cent, ni res de res. Però ja està bé, ningú no vol que el Rockaway Grill faci calés, no em pregunteu el perquè. Ho vaig preguntar a l’oncle Al tres, quatre cops, i m’ho va intentar explicar les dues primeres vegades. Alguna cosa dels impostos; segons els llibres, el Rockaway Grill treu ingressos que, de fet, l’organització els ha fet en un altre lloc. Però cada vegada que l’oncle Al m’explica alguna cosa sembla com si el martiritzés, i ja no li pregunto res més.

Sigui com sigui, tenia un petit feix de bitllets, la majoria d’un dòlar. Els vaig posar a la barra, i el segon s’hi va acostar, els va agafar, i se’ls entaforà en una butxaca de l’abric.

—Ep! —vaig fer—. Espera un moment. Això no té gens de gràcia.

—Tens tota la raó —em va dir el primer. El seu aspecte era repulsiu i encara m’apuntava amb la pistola.

Per primera vegada vaig començar a agafar-m’ho seriosament.

—No em voleu pas matar, oi?

—Ara ho has entès —va comentar l’altre.

—Ja t’ha arribat l’hora —sentencià el seu company.

El policia de ronda, Ziccatta, va entrar.

—Hola, Charlie! Tens obert fins tard, avui.

Què havia de fer? Hauria d’haver dit: «Senyor Ziccatta, aquests dos homes han vingut a robar i a matar-me; aquest d’aquí em té els guanys de la nit en una butxaca de l’abric, i l’altre, quan vostè ha entrat, en un tancar i obrir d’ulls s’ha amagat una pistola fastigosa a l’infern de l’abric».

Hauria d’haver dit això? Què en penseu, vosaltres? Volíeu que hagués delatat a la policia els pinxos del meu oncle? De debò?

Doncs això només indica que no coneixeu la situació.

L’oncle Al m’hauria pelat sense contemplacions si arribo a denunciar d’aquesta manera dos dels seus goril·les. Vull dir així, directament, de cara al gra, pam!

El que vull dir és que, de moment, estava molt bé que Ziccatta fos allà però, i l’endemà? I la setmana entrant? Com viuria? On viuria? Què faria?

I encara més important. Què em faria, l’oncle Al?

Aquells dos homes no estaven per romanços: havien vingut a pelar-me. Ara ho havia entès, però deixeu-me seure i pensar-m’ho un moment. L’organització no té cap raó per liquidar-me, així que algú ha d’haver comès un error en algun lloc, oi? Ara bé, quan algú comet un error, el que no s’ha de fer mai és deixar-ho córrer, sinó fer tots els possibles per aclarir el malentès. Tinc raó o no?

El que havia de fer era procurar conservar la vida d’alguna manera o d’una altra fins que pogués agafar el telèfon i trucar a l’oncle Al —cosa que li encantaria d’allò més, a dos quarts de tres de la matinada, però ara sí que tenia una excusa ben legítima. Li explicaria tot el que passava, i potser ell podria aclarir el malentès.

Per això no li vaig dir res al policia Ziccatta, excepte:

—Tanco de seguida.

Vaig mirar aquells dos homes tan dolents i els vaig dir:

—Em sap greu, senyors, però se n’han d’anar.

Em van mirar, a mi i el policia, en acabat es van mirar entre ells, i jo podia endevinar tot el que pensaven.

M’havien de pelar, però si ho volien fer ara abans s’havien de carregar aquell emprenyador de Ziccatta, i l’assassinat d’un policia uniformat quan està de servei és molt perillós, potser massa per a considerar-lo un incident accidental quan només es tracta d’eliminar el nebot. Segurament ho deixarien córrer, de moment. Potser ara sortirien, s’esperarien que se n’anés Ziccatta, tornarien i es carregarien el nebot en la intimitat de la seva pròpia casa.

Això era el que els passava pel cap i el que es comunicaven amb els ulls, on vaig poder llegir les intencions secretes que hi traspuntaven.

—Entesos. Fins ben aviat —va fer el primer.

—Això mateix. Fins ben aviat —va repetir l’altre.

Van sortir, i Ziccatta se’m va acostar i es repenjà a la barra.

—Allà fora hi bufa un vent de mil dimonis —em va dir.

Era l’onze de setembre, i a fora podia fer una mica de vent, però no vivíem pas al Pol Nord. Malgrat tot, jo ja sabia què volia el policia, i també sabia què havia de dir.

—Deixi’m donar-li alguna cosa per escalfar els ossos.

—Alça, Charlie! Moltes gràcies!

Sempre es feia el sorprès, i cada nit repetíem la mateixa comèdia.

Vaig agafar un got de sota la barra, el vaig omplir més de la meitat amb bourbon i l’hi vaig posar al davant. Es va com mig estirar sobre la barra, de manera que estava d’esquena a l’enorme finestra de vidre que donava al carrer. Es va acostar el got al pit, així ningú no el podia veure, i va començar a fer glops ràpids, un rere l’altre. Glop, glop, glop. Així mateix.

Darrere seu podia veure els dos pinxos a l’altra banda del carrer, drets davant una botiga de roba per a home. Enraonaven com si fossin gent normal i corrent.

—Ara mateix torno —vaig dir.

—Ja et vigilaré la barraca, Charlie —i continuà fent glopets.

Vaig anar cap al fons de la barra, vaig aixecar la tapa, vaig passar davant la màquina dels discos i la de jugar a bitlles, per davant el lavabo, i vaig obrir la porta del fons, on deia PRIVAT. Era l’habitació de darrere, plena de caixes de whisky i de cervesa. Això sí, sempre tinc bones provisions.

Vaig encendre el llum, i vaig comprovar si la porta de darrere tenia els panys ben tancats. També vaig mirar les tanques de les tres finestres. Tot estava en ordre. Vaig deixar el llum encès i vaig tornar al bar.

Ziccatta estava dret al costat de la porta d’entrada.

—T’has deixat la caixa oberta, Charlie —la va assenyalar amb la porra.

—Òndia! Moltes gràcies.

—Un d’aquests dies et robaran. Bona nit, Charlie.

—Bona nit.

Va sortir i tot seguit vaig tancar la barraca. Aquells dos elements encara eren a l’altra banda del carrer. Ziccatta anava cap avall, jugant amb la porra. Ara ja en sabia força, la podia fer giravoltar sense que li caigués a terra.

Vaig apagar els llums de neó que anunciaven cervesa a l’aparador, i vaig tornar al fons de l’estreta habitació. Vaig apagar el llum, i ara només quedaven encesos els rètols de la part de darrere, com cada nit. Vaig donar un cop d’ull al carrer a través de la finestra. Aquell parell ja no podia esperar més i venia per mi. Pel carrer no hi passava cap cotxe, no s’hi passejava ningú: només hi havia aquells dos galifardeus.

Vaig tornar a l’habitació de darrere, on el llum encara era encès, i vaig pujar al pis de dalt per les grinyoladores escales. De fet, podia sentir els batecs del cor. Sí, les orelles els podien sentir.

A dalt hi tenia un piset de tres habitacions molt bonic. Hi havia una sala d’estar al davant; al darrere, una cuina i, al mig, el dormitori. Només s’hi podia pujar per l’escala que venia del magatzem de baix i donava a la cuina. Per a anar a la sala, havies de passar pel dormitori, i això no ajudava pas a crear un ambient romàntic cada vegada que hi pujava una noia. De fet, no n’hi pujaven gaires, de noies, i tant se me’n donava, si feia bon efecte o no. Això sí, era un lloc ben bonic i pràctic, no pas res que s’assemblés al niu d’una calavera.

Vaig pujar a dalt i vaig encendre el llum de la cuina abans de pitjar l’interruptor que apagava el llum del magatzem. Vaig tancar la porta del capdamunt de l’escala, vaig fer girar la clau en el pany i la hi vaig deixar per tal d’entretenir-los una mica si volien obrir-lo. Sinó que, per quins set sous voldrien obrir el pany si el podien fer volar d’un sol tret?

Bé. Em vaig afanyar a anar a la sala, on hi havia el telèfon. Com sempre, allò era un poti-poti, ho tenia tot damunt davall: el llit sense fer, les revistes per terra, la porta que donava al lavabo mal tancada, la roba interior escampada pertot arreu. En fi, la samfaina que sempre em deia a mi mateix que havia d’endreçar un dia o altre, però que mai no endreçava. Aquesta vegada, però, ni tan sols m’hi vaig fixar, ni vaig pensar-hi. Vaig entrar corrents a la saleta i, després d’encendre tots els llums, vaig telefonar a l’oncle Al al seu pis del carrer 65 Est, a Manhattan.

Va trigar set trucs, els vaig comptar. Sabia que l’oncle trauria foc pels queixals, a aquestes hores de la nit, però fins i tot ell hauria d’admetre que la meva trucada tenia un bon motiu.

Al final s’hi va posar. Vaig reconèixer la seva veu, endormiscada i empipada.

—… sí? què? qui dimonis?

—Oncle Al, sóc jo, Charlie.

De cop i volta es va deixondir i em va dir formalment:

—Albert Gatling no hi és.

—Oncle Al? Que no m’ha sentit? Sóc jo, el seu nebot, Charlie Poole.

—Albert Gatling no hi és. És fora de la ciutat.

—Però què passa? De què parla? Reconec la seva veu, vostè és l’oncle Al.

—Albert Gatling ha anat a Florida i s’hi estarà com a mínim una setmana. Jo sóc el majordom.

—Deixi’m parlar amb la tieta Florence.

No sabia què volia l’oncle, però la tieta li ho faria deixar córrer. La tieta Florence és la dona de l’oncle Al, i la germana de la meva mare. Al és oncle meu només per casament.

—Tots dos, tant Albert com Florence Gatling, són a Florida.

—Oncle Al —vaig dir, i ell va penjar.

Ja m’ho temia, que penjaria. Quan vaig intentar de tornar-li a trucar, no se sentia el senyal de línia lliure ni res de res. Sabia el que això volia dir: que aquells dos galifardeus havien tallat els fils del telèfon per fora i ja no podria demanar ajuda.

Què havia de fer? Em venien al cap idees salvatges. Volia agafar una paella de la cuina, amagar-me darrere la porta del capdamunt de les escales i, quan entressin, els estomacaria de mala manera. Pum!, pum! Però era una ximpleria. Encara que no tenia por de fer una cosa així, i creieu-me que estava massa espantat per a amagar-me darrere la porta ni que hagués tingut una metralladora, no era una bona solució. Tot plegat no era sinó un error i, quan s’aclarís, tot tornaria a anar com una seda. Això sí, havia d’evitar tocar aquell parell, és a dir, matar-los o ferir-los greument, i haver-los de dur després a l’hospital, o alguna cosa així. M’explico: tot i que hauria estat defensa pròpia i conseqüència d’una confusió que no era culpa meva, encara tindria més maldecaps amb l’organització.

De la manera com anava tot, em podien disparar o fer-me qualsevol cosa, i jo no gosaria ni tan sols tocar-los. Per res del món. No, si volia continuar vivint com havia fet fins ara.

D’altra banda, tampoc no gosava quedar-me assegut allà; no, si volia continuar vivint.

Què havia de fer?

La pregunta va prendre un caire d’urgència quan vaig sentir un soroll de trencadissa al pis de sota: acabaven d’entrar per la porta de darrere. Dos, tres minuts, movent-se amb precaució, com era el seu estil, i ja serien aquí dalt, davant meu. I si el policia Ziccatta entrava de cop i volta al meu pis després de dos quarts de tres de la matinada, seria la primera vegada que passés una cosa així.

El que jo havia de fer era molt clar: havia de tocar el dos, i tot seguit. Havia d’anar a Manhattan, al pis de l’oncle Al, esbrinar què passava i fer que m’ajudés a esmenar aquest error, sens dubte honest, abans que no em pelessin per error.

Però només hi havia una sortida: l’escala, i el més probable era que aquells dos elements ja hi fossin i hi pugessin.

Vaig inspeccionar la desordenada habitació. Estava frenètic, hauria volgut que hi hagués un muntaplats, així hauria pogut baixar pel forat, o bé una xemeneia, per a poder pujar al terrat. Volia qualsevol cosa que em fes escapadís.

Doncs sí, hi havia una cosa.

La finestra.

La vaig mirar. Ho podia fer? Hi havia alguna possibilitat de sortir per la finestra i sobreviure?

D’altra banda, si em quedava, no tenia cap possibilitat de sobreviure. Això ja ho deia tot.

Em vaig alçar d’un bot, i vaig córrer cap a la porta del dormitori per tancar-la. No hi havia clau, però el sofà era ben bé al costat de la porta, i el vaig empènyer amb el desig que els retardaria un minut. Després vaig apagar els llums, i vaig anar cap a la finestra que donava al davant.

A fora, només hi havia la foscor i el carrer escombrat pel vent. Una pàgina del «Daily News» va passar volant. En obrir la finestra va entrar un aire fred. Aleshores em vaig adonar que només duia una camisa blanca i el davantal. Les jaquetes les tenia a l’armari del lavabo.

Ara ja era massa tard per a recular a buscar-les. Em vaig treure el davantal, em vaig asseure a l’ampit i quan estirava les cames vaig sentir que la porta de l’escala s’obria fent un gran terrabastall.

Sota la finestra, a mig metre, hi havia una mena de sortint, dissimulat amb unes lletres de metall que deien ROCKAWAY GRILL. Vaig passar un peu per sobre la W i només em faltaven uns quants centímetres per a apuntalar-lo al sortint. Em vaig acotar agafant-me a les lletres i, just quan hi passava l’altre peu per sobre, avall que fa baixada, l’AWAY se’n va anar a fer punyetes^[1] i jo al darrere.

La caiguda va ser d’uns tres metres, i vaig aterrar de mans i genolls. L’AWAY va continuar fent soroll i, al cap d’un segon o dos, hi vaig afegir els meus paiais.