22

En veure els trens que hi circulen, potser us pensàveu que el restaurant de l’estació Grand Central és un bon restaurant. Doncs no és veritat.

Potser era culpa meva i no del restaurant si tot el que em posava a la boca tenia gust de sorra. Ja sé que estava emocionalment trasbalsat, i no hi ha res com un cap espatllat per a espatllar l’estómac.

En el meu trasbals, hi estaven implicades dues persones ben diferents: Chloe Shapiro i Patrick Mahoney. Estava enfadat amb Chloe i, tanmateix, em fiblava alhora el desig de la nit passada. A més, m’era molt difícil de continuar l’aventura sense ella, i, per acabar-ho d’adobar, no entenia ben bé què volia. Pel que fa a Mahoney, volia trobar-lo i també volia evitar-lo, a parts iguals. Hi ha persones que, per una banda, t’atreuen i, per l’altra, et repel·leixen. Això era el que em passava amb el sots-inspector Mahoney.

El millor que podia fer era enfrontar-m’hi com quan algú va al dentista, amb decisió. Així, doncs, vaig pagar la sorra i em vaig aviar cap al mig de l’estació on, sota un anunci electrònic de la Kodak, hi havia tot de cabines telefòniques i, darrere, les guies que havia vingut a consultar. Això de tornar a esmorzar a l’estació havia estat una cosa marginal ja que, després d’anar pel metro, m’havia vingut gana.

Havia anat a Grand Central perquè era un lloc on devien tenir guies de tots els barris de Nova York, i les necessitava per a localitzar el meu Mahoney.

Guaiteu:

A Queens n’hi havia quatre, set a Brooklyn, tres a Manhattan i cinc al Bronx. Em vaig carregar de monedes a la caixa del restaurant i vaig començar a trucar. Cada cop que un home em contestava, jo preguntava: «Vostè és el sots-inspector Mahoney?»; i si em responia una dona, deia: «El sots-inspector Mahoney és a la comissaria, ara?». La gent em responia de moltes maneres, però en general no em deien res de nou, tret d’un parell que foren molt iròniques. Al final, una dona m’assegurà: «Sí, hi és. S’hi estarà tot el dia».

Per fi! Però, m’havia contestat des de casa seva o bé parlava amb un familiar que coneixia els horaris de Mahoney?

—Sap si tornarà a casa abans de les sis?

—Ho dubto. Per què no el truca a la comissaria?

—Entesos. Ja ho faré.

—Qui el demana…? —va dir. Vaig penjar l’auricular.

Ho veieu? Ben fàcil. Ara ja sabia on trobar-lo, havia garbellat el meu Patrick Mahoney de la resta dels Mahoneys. Segons la guia, vivia al número 169-88 de l’avinguda 83, a Queens.

L’èxit de l’estratègia em va fer recuperar la confiança i la fe que havia anat perdent. Em vaig donar ànsia ara que encara em durava aquest sentiment.

Vaig comprar un mapa de Queens en una llibreria que hi havia al fons del vestíbul de l’estació. La cruïlla entre el carrer 169 i l’avinguda 83 era en una gran zona que s’anomenava Jamaica, a quatre passes d’una estació de metro de la línia Independent. Així que vaig tornar a agafar el metro, cosa especialment ingrata després d’haver conduït el dia abans el suau i felí Packard.

A Queens vaig fer transbord a la línia Independent, la qual em va portar per l’avinguda Hillside cap al carrer 169, a Jamaica. Vaig sortir disparat cap a l’agradable llum solar, i vaig enfilar turó amunt pel carrer 169 fins a arribar a la cruïlla amb l’avinguda 83.

El barri era agradable, de caire residencial, de classe mitjana, tranquil. La majoria de les cases les havien construït abans de la Segona Guerra Mundial, i eren gairebé totes unifamiliars i molt grans. El número 169-88 era com els altres edificis, amb dos pisos i garatge. Davant la casa hi havia una filera de matolls una mica deixats; la gespa era una mica resseca, però l’havien segada feia poc. Un rètol indicava el nom del propietari: Mahoney.

Era el que buscava? Podia ser que el qui acceptava suborns de l’organització visqués en un lloc com aquest?

On li escauria de viure? Fins ara no hi havia pensat gaire, i no m’imaginava on podia viure un policia untat i podrit. Potser suposava que viuria en una mena de club nocturn, envoltat de meuques i de bombolles de xampany.

Vivia aquí, tanmateix, en una respectable i pulcra casa unifamiliar d’un carrer residencial de Jamaica, a Queens. Tot un misteri.

No m’hi vaig aturar, però tampoc no hi vaig passar corrent. Tot just eren les tres, i el sots-inspector Mahoney no l’esperaven fins després de les sis. Vaig decidir donar un tomb per aquella zona.

L’avinguda Hillside anava de mal en pitjor. Primer hi vaig trobar bancs i xarcuteries, i en acabat unes quantes oficines de finques, una rere l’altra. Algunes, perquè us en feu una idea, exhibien rètols com aquest: «Especialistes en cases de segona mà».

Després de les finques venien les botigues de cotxes d’ocasió. Vaig girar cua; no volia saber què vindria a continuació.

Em vaig encofurnar en un restaurant esquifit, darrere l’entrada del metro, per prendre cafè i formatge danès. Mentre mastegava, vaig intentar d’empescar-me un pla d’acció.

Encara no en tenia cap. Ara que ja coneixia on vivia Mahoney, no sabia què fer. Li volia parlar, això ho tenia clar, el volia forçar a dir-me el que volia saber, sense que ni Trask ni Slade m’enxampessin. Segurament un dels dos, o bé tots dos, estaven amb Mahoney nit i dia.

Així doncs, havia d’esperar-me en algun lloc des d’on veiés la casa del sots-inspector i, quan arribés, l’aniria a trobar per parlar-li. Suposava que era casat, i molt probablement la seva dona no sabia res dels seus afers il·legals. Potser també el podria amenaçar com ho havia fet amb l’oncle Al.

D’altra banda, potser hauria d’haver anat a casa seva, lligar tothom, i esperar-lo dins fins que arribés. Així Trask i Slade no sabrien que hi era, si no és que també l’acompanyessin a dins.

També podia esperar que fos a casa, aleshores li telefonaria i li donaria una bona raó perquè tornés a sortir. Jo m’amagaria al cotxe, i fins que no fóssim fora del barri no l’amenaçaria.

De fet, cap d’aquests plans no m’acabava de fer el pes. Ara bé, com que encara tenia més de tres hores per a escalfar-me el cap, em vaig dir que aviat m’empescaria alguna cosa millor.

Al restaurant hi havia una cabina telefònica. No sé per què, però m’hi vaig apropar per saber on era el Departament de Policia de Queens. L’adreça era el 168-09 de l’avinguda 91.

Òndia! Això era allà mateix, a quatre passes.

Vaig decidir d’anar a donar-hi un cop d’ull, només per matar el temps. Vaig sortir del restaurant i, després de baixar pel carrer 169, vaig trencar a mà dreta, cap a l’avinguda 91. A un costat hi havia un ample aparcament municipal i, a l’altre, uns magatzems.

La comissaria de policia era més petita que no m’havia imaginat: un edifici quadrat de cinc pisos que feia xamfrà. Les dues primeres plantes eren de pedra, i les tres de dalt, d’obra vista. Les finestres de baix eren altes i amples, lleugerament arquejades i protegides amb cortines verdes.

La porta, de dues fulles de fusta i amb finestres a la part alta, tenia a cada costat els tradicionals llums verds de les comissaries. A sobre hi havia un rètol que deia: «Districte 103».

És a dir, la seu de la policia de Queens no era res de l’altre món.

Vaig passar per davant, observant atentament l’edifici i les finestres del pis de dalt. En aquell mateix moment, el sots-inspector Patrick Mahoney devia ser darrere una d’aquelles finestres.

Vaig tombar a la cantonada i vaig anar fins al següent carrer, que era l’avinguda Jamaica. Vaig girar a l’esquerra i vaig donar la volta a l’illa de cases; ben aviat tornava a ser a la comissaria del districte.

Aquesta vegada, però, no vaig passar de llarg. Sense més ni més, empès per la impaciència, el nerviosisme i el desig fervent d’arranjar-ho tot, vaig girar bruscament a l’esquerra i vaig obrir la doble porta del Districte Cent Tres. No portava cap pla a la cantimplora ni m’havia empescat res.

Hi havia un guàrdia amb uniforme darrere la porta, en una peça ridículament esquifida entre l’entrada exterior i l’interior de la comissaria. Em va mirar amb uns ulls com unes taronges i em va dir:

—Què vol?

Estava ben sorprès pel fet que algú hagués entrat.

Un tou de papers enganxats a la porta de dins indicaven que els policies havien d’ensenyar al guàrdia la identificació, i que els civils havien d’explicar el motiu de la visita abans de continuar.

Estava tot atabalat llegint els rètols i rumiant alguna cosa per a dir. El guàrdia em mirava amb desconfiança i va insistir:

—Digui’m. Què vol?

Havia de contestar alguna cosa. La peça entre les dues portes era com el puny, per això estàvem frec a frec. Vaig obrir la boca, vaig quequejar una mica i al final vaig deixar anar el nom de Mahoney.

Aquell tros de policia va arrufar unes celles desconfiades.

—Què? —va fer.

M’havia equivocat de ple. Hauria estat millor fer-li una visita a casa seva, envoltats de silenci i intimitat, i no pas allà, en una atrafegada comissaria de policia.

Però ja havia ficat la pota i ara no em podia fer enrere.

—Mahoney —vaig repetir amb fatalisme—. El sots-inspector Patrick J. Mahoney —la inicial del mig l’havia treta de la guia telefònica.

—El vol veure?

No, no el volia veure ni de lluny. Tanmateix, el que vaig dir va ser:

—Sí, el vull veure.

—Com es diu, vostè?

Com em deia? Quin nom m’havia de donar?

Perfecte. Ara que ja ho havia fet, havia de portar-ho tot fins a les últimes conseqüències. Sense dubtar-ho gens, vaig deixar anar:

—Sóc Charles Poole.

—Charles Poole. —Féu que sí amb el cap, la qual cosa demostrava que el meu nom li sonava força—. Esperi aquí, un moment.

I, empenyent la porta de dins, va sortir de cop. Jo em vaig quedar sol, amb els meus pensaments i els avisos de les parets.

Tot d’un plegat vaig voler fugir corrent. Ho podia fer sense entrebancs. Obriria la porta i correria cap als magatzems. A les pel·lícules que projecten a la nit, els bons s’escapen dels seus perseguidors pels grans magatzems i, com que darrerament d’aquestes pel·lícules n’havia vistes moltes, ja m’ho sabia fil per randa.

Malgrat tot, no em vaig moure. Recordava que havia tingut la mateixa sensació quan havia anat a veure el senyor Agrícola i el senyor Gross. Les dues vegades havia superat la por i havia sobreviscut. Per què ara no em podia passar el mateix?

—A la tercera, fora —vaig mormolar la frase que mai no s’hauria d’haver inventat. A beisbol, a la tercera pilota fallada t’eliminen, per exemple. Els tres sempre porten mala sort.

—Ara baixarà algú —em va dir el policia.

—Gràcies.

A partir de llavors em va ignorar i es dedicà a fitar el carrer amb aires de perdonavides. Això d’estar encauat amb algú que t’ignora, en un lloc de les mides d’una capsa de mistos, no és gens agradable. Em vaig sentir alleujat quan un altre policia va treure el cap i va dir:

—Senyor Poole? Vol venir amb mi, si us plau?

Era una persona molt agradable, que et feia agafar confiança, amb uns cabells suaus, un front brillant, ulleres clares i bones maneres. El vaig seguir, sense pensar-m’ho dues vegades, cap al tercer pis.

Què em podia passar, en una comissaria de la bòfia?