11

Chloe va aparcar el cotxe al costat d’una boca d’incendis que hi havia a l’illa on vivia l’oncle Al.

—Ja vigilarem l’ostatge nosaltres —digué Artie.

—T’ho agraeixo molt, Artie. De debò.

—No siguis ruc. D’ençà que no venc droga, la vida és un fàstic.

—Si un poli ens fa circular —va dir Chloe—, faré la volta a l’illa.

—Esteu tots sonats —bramà la senyoreta Althea.

Havia intentat saltar del cotxe quan estàvem aturats en un semàfor a la cruïlla entre el carrer 72 i l’avinguda West End. Li vaig haver de ventar un mastegot perquè es calmés, i a partir de llavors s’havia comportat amb dignitat, com si fos un membre de la cort francesa camí de la guillotina. Si jo hagués estat Madame Defarge, hauria empal·lidit lleugerament en presència seva.

—Torno de seguida.

Després de sortir del cotxe em vaig dirigir a l’edifici de l’oncle Al.

No volia que ell sabés que venia fins que no fos ben bé davant els seus nassos, per això no vaig pitjar el botó del seu pis, sinó el 7 A. Em va respondre una veu d’home.

—Sóc Johnny —vaig dir.

—Quin Johnny?

—Johnny Brown.

—T’has equivocat de pis.

—Em sap greu.

Vaig tornar a provar sort trucant al 6 A. Em va contestar una veu femenina, una d’aquelles veus que et donen a entendre que la seva posseïdora, mentre esperava que truquessis i pugessis, ha estat bevent rom i cargolant-se sobre una catifa de pell d’ós per escalfar-se.

—Qui és? —les seves paraules, difícils de catalogar, eren realment suggestives.

—Sóc Johnny.

—Molt bé, puja —va dir, mentre m’obria la porta.

Sempre passa igual, oi? Quan tens l’avinentesa de conèixer una bomba sexual, resulta que estàs atrafegat amb una altra cosa. Suposo que aquí hi ha la diferència entre la ficció i la realitat. En el món de la ficció, la veu engrescadora diu «puja», i l’individu en concret ho fa, mentre que en la realitat l’individu només té set minuts, perquè l’amo li ha dit que si torna a fer tard l’acomiada, i aquesta persona no es pot permetre el luxe de perdre la feina perquè ha de pagar la subscripció del «Playboy». A la ficció, per si ho voleu saber, està molt bé que la veu doni les ordres, perquè l’home no té res a fer, i si no hagués estat per aquesta veu sexual inesperada, s’hauria mort d’avorriment al cap de dos o tres dies. Segur.

Prou de color filosofia. Un cop a dins, no vaig pujar al pis 6 A, sinó que vaig fer cap al 3 B. Recordava el codi que havien fet servir aquells dos elements: un truc, seguit de tres més, i en acabat un altre. Ara vaig trucar així. Després vaig posar-me la mà a la jaqueta d’Artie, on tenia la pistola que havíem pres a Tim. Era més petita que l’automàtica de la senyoreta Althea, per això havíem fet un intercanvi, Artie i jo.

Va trigar tant a obrir la porta que ja em començava a creure que l’oncle Al i la tieta Florence eren de debò a Florida. Finalment, la porta es va obrir i vaig veure la cara sorpresa de l’oncle. Va adonar-se de qui era i d’allò que tenia a la mà, i va fer el gest de tancar la porta.

—No, oncle —vaig dir-li, i vaig empènyer la porta, mentre traspassava el llindar.

Si s’hagués posat ferm, si m’hagués dit que toqués el dos, si m’hagués preguntat què em creia que feia, no sé pas com hauria reaccionat. Com que no havia tingut pare, l’oncle havia estat per a mi com un símbol de força masculina, de confidència. Estava avesat que l’oncle m’ordenés coses, que sempre em digués el que havia de fer, i que em digués cridant que no em volia veure més. Hi estava tan avesat que si ara m’hagués fet el mateix, és possible que fins i tot l’hagués obeït. Potser només per un segon, però tanmateix suficient per a tancar-me la porta pels nassos i per a tornar a controlar la situació.

Però havia après una cosa sobre l’oncle Al. Respectava el poder per damunt de tot, un respecte que sorgia de la por, i una por que sorgia de la covardia infinita. Anit s’havia espantat de mala manera dels dos homes que l’havien anat a veure. Estava tan acoquinat d’Agrícola i de l’organització que ni tan sols m’havia volgut parlar, i encara menys ajudar. Ara tenia por de la pistoleta que traginava la meva mà amateur, i com que jo ja feia el gest d’entrar al rebedor, ell va recular fins al fons. En aquell mateix moment, l’antiga relació entre l’oncle i jo es va fondre per sempre més.