19

Vaig trobar el policia Ziccatta patrullant pel carrer 10 Est i jugant amb la porra. Com que no ho feia tan bé com d’altres vegades, abans que no em veiés el vaig sentir a dir «Maleït siga!».

Vam estar un quart d’hora donant voltes pel barri. Anàvem xino-xano i amb les finestres ben obertes. Era gairebé mitjanit i Canarsie, com de costum, ja dormia. La competència, és a dir, els altres dos bars de la zona, encara eren oberts, amb les finestres ben il·luminades amb els llums de neó vermell. Així i tot, si no estaven comatosos, com a mínim estaven somnolents. El meu propi establiment, el Rock Grill, també dormia. En passar per davant em va fer una sensació molt estranya, veure’l tancat i buit. Em delia per saltar del cotxe i obrir les portes del bar, encendre els llums, engegar la televisió, posar-me el davantal, i potser fins i tot fer petar la xerrada amb un parell de clients, si és que venien.

La penúltima sessió, em va venir al cap tot d’una, era Kiss of Death, on Victor Mature vol continuar endavant i Richard Widmarck no el deixa i empeny la velleta amb la cadira de rodes escales avall. A l’última sessió farien It’s a gift, la vella comèdia de W. C. Fields, on Fields compra el taronger de Califòrnia.

I tot això m’ho perdia perquè algú s’havia equivocat en algun lloc.

El cas és que vam estar cosa d’un quart donant voltes tot xino-xano pel barri fins que vam sentir la maledicció que ens indicava on era Ziccatta. Vaig treure el cap per la finestra i el vaig cridar en veu baixa.

El vaig veure a la vorera, en el bassal de foscor entre dos fanals, acotat per collir la porra que li havia caigut. Sense redreçar-se, va mirar cap on era jo per veure qui l’havia cridat. Semblava que estigués fent moviments de gimnàstica.

—Ep! Sóc jo, Charlie Poole.

Mentrestant, vaig conduir el cotxe cap a l’esquerra, a prop seu. Ziccatta va mirar cap on era jo, i finalment em va veure i em va reconèixer.

—Oh! Ets tu, Charlie —va collir la porra, es redreçà i s’atansà cap al cotxe—. Ho has comprat, això?

—Què? Ah, el cotxe. No, me l’han deixat.

—Ja he vist que tens la barraca tancada. No sabia si estaves malalt o alguna cosa per l’estil.

—Havia de fer unes quantes coses. Ara no les hi puc explicar. No s’ho prengui malament.

—És clar que no, per què m’hauria de posar on no em demanen? —En veure Chloe, s’hi va acostar una mica somrient i, amb el barret de policia alçat, la va saludar—. Bona nit!

La noia li va tornar el somriure i també el va saludar.

—Senyor Ziccatta —encara que no estava per formalitats, bé ho havia de fer—, li presento Chloe…

—Shapiro —féu ella.

—Això mateix —vaig dir-li—. Chloe Shapiro. Chloe, et presento el senyor Ziccatta.

Tots dos van dir alhora:

—Com està?

Començava a perdre els estreps. Si no m’afanyava, no trigaríem gaire a prendre te i galetes de xocolata.

—Senyor Ziccatta, li voldria demanar una cosa.

—És clar que sí, Charlie, digues.

—És molt confidencial i no li podré dir per què vull saber-la.

Va assenyalar la seva insígnia amb la mà esquerra, tot i que jo em creia que es posava la mà al cor.

—Mira, noi, jo no tafanejo res. No fico el nas on no em demanen.

—Molt bé. Hi ha un policia que es diu Patrick Mahoney i que…

—Si no n’hi hagués cap, amb aquest nom, em sorprendria —es va tornar a acotar i li va fer l’ullet a Chloe—. Oi que també se sorprendria, vostè, si no n’hi hagués cap?

Aquesta vegada, m’alegro d’explicar-ho, la noia va somriure d’esma.

—De debò que això és seriós, senyor Ziccatta —vaig insistir.

Va posar seny a l’acte i es redreçà atent com si fos tot orelles.

—Em sap greu, Charlie. M’ha sorprès una mica, ja ho veus.

—Anem per feina. Vull trobar aquest Mahoney. Suposo que deu estar a Centre Street, però no ho sé del cert.

—Què és, un peix gros?

—Em fa l’efecte que sí, però no n’estic segur.

—I què vols que hi faci, jo?

—Podria esbrinar d’alguna manera si hi ha un Patrick Mahoney a Centre Street, o en algun altre lloc? Ho hauria de fer discretament perquè ell no s’adoni que el busquem.

—Charlie, que potser maquines alguna cosa que no hauries de fer? —em preguntà tot arrufant les celles—. Ara no voldria parlar com un policia, sinó com un amic, ja ho saps. Si t’has ficat en algun lloc on no hauries de ser, serà millor que te’n surtis com més aviat millor, abans que no sigui massa tard.

—No m’he ficat enlloc —no li deia ben bé la veritat però, d’altra banda, tampoc no li mentia obertament, tenint en compte la seva pregunta—. Li agrairia molt que no em preguntés res més sobre això.

Va arronsar les espatlles.

—Entesos, Charlie. No m’agrada tafanejar. El teu assumpte és ben teu.

—Gràcies.

—Faré el que pugui. Et quedes aquí?

—Sí.

—Jo passaré per comissaria a veure què hi puc fer.

—No faci mullader —li vaig advertir.

—No passis ànsia.

—Ei el porto amb cotxe, anirem més de pressa.

—Haig d’anar-hi caminant —em va recordar—, però podem quedar allà, a Glenwood Road. Saps on és, oi?

—Sí, aparcaré per allà.

—Perfecte.

—Moltes gràcies —li vaig dir.

—Encara no he trobat res.

Ens vam fer adéu amb la mà, i l’home va continuar carrer avall, jugant amb la porra. Al cap d’una estona vaig tornar a engegar el Packard i vam enfilar cap a la comissaria de Glenwood Road.

—És trempat, oi? Per ser un policia —va dir Chloe.

—És una bona persona.

—Em sembla que el teu cercle d’amics és millor que no pas, per exemple, el d’Artie.

—Què vols dir? Artie és amic meu.

—Sí, ja ho sé, però tu ets una de les millors persones que coneix, i en canvi és una de les pitjors persones que tu coneixes.

—Artie? Què li trobes de dolent, a Artie?

—Deixem-ho córrer —em va dir, mentre em donava un copet a la mà, com si fos un marrec de guarderia—. Tu no canviïs.

Una de les coses que no suporto és fer de pare pedaç. Però, com que no sabia què dir-li, em vaig limitar a continuar conduint i a controlar-me el mal humor.

Cap dels dos no va dir res fins que no vaig haver aparcat el cotxe a prop de la comissaria, una antiga casa unifamiliar que també podria haver estat un coet lunar.

—On deu ser Artie, ara? —em va preguntar Chloe.

—M’imagino que a casa —li vaig respondre—. Però qui em preocupa més és la senyoreta Althea.

—Estem millor sense ella. Només ens ha donat maldecaps i no ens ha servit de res.

—Escolta, parlem sobre el que has dit d’Artie.

—Charlie, tu el coneixes tan bé com jo. Per què n’hem de parlar?

—Mira, ets la seva xicota. Què ho fa, que en parles d’aquesta manera?

Em va fer un somriure forçat.

—No es tracta d’això. Si dic aquestes coses, que són veritat, com és que sóc la seva xicota? De fet, no ho sóc ben bé. Com a màxim en sóc una de tantes, alhora que ell n’és un de tants. Sóc la seva noia del matí següent, ja t’ho vaig dir.

—Per què?

Va decantar el cap i va començar a rumiar la resposta, amb un posat d’allò més consirós. Va passar un minut i tot seguit va dir:

—Tinc vint-i-tres anys. La pubertat em va arribar quan en tenia dotze. Ara fa onze anys. Em vaig casar als disset amb un noi que en tenia divuit. Creu-me que va ser una gran equivocació. Al cap de dos anys em vaig divorciar perquè ell se’n va anar de cop i volta. Vivíem a Jersey, i Maury treballava en una refineria d’Esso quan es va fer fonedís. Oi que ja comença a semblar una confessió de debò?

—Si no me’n vols parlar, no cal. Vull dir que és cosa teva, no tinc cap dret a…

—Deixa’m fer. Ara que he començat, deixa’m continuar. Fins ara has tingut una idea molt simple de mi, Charlie, i vull que vegis que no sóc així. Per exemple, tinc una filla de cinc anys que es diu Linda. Viu amb els meus pares, al Bronx.

—Oh! —vaig fer.

—Ja pots engegar exclamacions, ja! Això sí, una de les coses de què estic contenta és que no em vaig deixar convèncer per Maury de parar d’estudiar a l’institut. Vaig acabar els estudis i ara tinc un títol. Els darrers quatre anys he treballat pertot arreu i he anat a classes nocturnes a la Universitat de Nova York. A vegades m’encarrego de Linda, i d’altres ho fan els meus pares. Em comences a conèixer una mica millor, ara?

—Així, així.

—Continuem, doncs. Després de Maury, després d’haver-me casat massa d’hora, una de les coses que no tinc cap pressa a adquirir és la responsabilitat d’un adult, m’entens? Per això deixo Linda a casa els pares de tant en tant i m’acosto a gent com Artie, ja que al seu voltant ningú no és responsable. Entens el que vull dir?

—No m’he casat als disset anys, però suposo que la feina del bar hi té molt a veure. Rebutjo la responsabilitat.

—Si més no, entens això. Hi ha una altra cosa que espero que no et farà tornar vermell. Recorda, pubertat als dotze anys. Casament als disset. Mare als divuit. Ja fa temps que no sóc verge, Charlie i, com tothom, també tinc desigs i necessitats. Per això sóc la noia del matí següent d’Artie. M’entens?

—No calia que…

—Calla, Charlie. Només vull que sàpigues què significa Artie per a mi i què sóc jo per a ell. El conec prou bé, i suposo que la seva debilitat és el que ens ha unit.

—I què me’n dius, de la consciència social del documental de la televisió i del fet que ja no vengui droga?

—Sí, ja ho sé, he vist uns quants canvis, darrerament. Potser està creixent, aviat hauré de ser la noia del matí següent d’algú altre.

—Però que no pots…?

—No diguis bajanades, Charlie. Guaita, ara ve el teu amic policia.

Tenia raó, Ziccatta entrava a la comissaria.

—Tornant al que deia —va continuar—. Puc proposar una cosa?

—Endavant.

—Després d’això, hauríem de descansar. Ja es fa tard, i el senyor Gross segurament deu tenir gent buscant-nos per tot arreu. Faríem bé d’encauar-nos en algun lloc fins al matí. Estic la mar de cansada, i tu també ho deus estar.

—Suposo que ho estic, però…

—No pots trobar aquest Mahoney a mitjanit.

—I on m’amago?

—En algun lloc, com ahir a la nit. A casa d’Artie, per exemple. Tinc una clau. Allà hi estarem segurs fins demà.

—Nosaltres?

Va fer cara d’empipada.

—No tornem a discutir inútilment. Em quedo amb tu. Conduiré el cotxe i faré tot el que calgui. Ja t’he ajudat una vegada, te’n recordes?

—Sí.

No treia cap a res, discutir amb ella. Tenia tota la raó, amb això que havia d’esperar que es fes de dia i que, mentrestant, m’amagués al cau d’Artie. Si el xicot ja hi havia arribat, o si s’hi presentava l’endemà al matí, ens explicaríem tot el que ens havia passat des de l’última vegada que ens havíem vist. Si no apareixia, al matí tindria temps de sobres per a explicar-li a Chloe que ja m’ho faria tot sol, que no m’acompanyés més.

No era ben bé el que volia, però em semblava que era el que li havia de dir.

Al cap d’una estona, el policia Ziccatta sortí de la comissaria i ens començà a buscar a tort i a dret. Érem a la vorera contrària, a la seva esquerra i sota la claror d’un fanal. Vaig abaixar la finestra de la meva porta i li vaig fer senyals amb els braços, però no ens va veure. Va continuar anant d’un cantó a l’altre, sense veure’ns.

Ben mirat, Ziccatta no era pas un model de policia. No sabia manejar la porra, no li agradava de ficar el nas on no el demanaven i ni tan sols sabia trobar un Packard del 1938 aparcat sota un fanal a l’altra banda del carrer.

Al final el vaig haver de cridar:

—Ep!

Va mirar amunt, va mirar al voltant, i ens veié. De fet, ens va assenyalar amb el dit, com si ell mateix s’indiqués on érem. Va somriure, content d’haver-nos localitzat, i traspassà el carrer.

—Ha trobat alguna cosa?

—Que si he trobat alguna cosa? Pots pujar-hi de peus!

Es repenjà amb el braç sobre el Packard, a l’alçada de la meva finestra, i acotà el cap per mirar-nos. Tornà a somriure a Chloe.

—Hola, què tal?

La noia li tornà un somriure més afectuós del compte, em va fer l’efecte.

—Hola, hola —li vaig dir una mica esquerpament—. Què ha trobat?

—Potser no és el vostre Patrick Mahoney. Hi ha més Patricks Mahoneys al cos que no us penseu.

—No vull ni pensar-ho. Digui’ns alguna cosa del nostre home.

—És un cap, un sots-inspector en cap, a un pas de ser inspector.

—Alça! —vaig exclamar sarcàsticament—. I què inspecciona, aquest sots-inspector?

—Està al Departament de Vigilància i Narcòtics, per sota l’inspector Fink.

—Què és, això del Departament de Vigilància i Narcòtics?

—És una secció que van crear arran de l’escàndol de la Cosa Nostra que va sortir a la televisió. Aquest departament lluita contra el crim organitzat de Nova York.

—Em sembla que no treballen pas gaire —vaig comentar-li.

—No sé si és el Mahoney que busques.

—Em sorprendria que no ho fos. On està, a Centre Street?

—No, a Queens.

—Queens —vaig repetir.

—Deu ser a la guia telefònica —digué Ziccatta—, en algun lloc de Queens.

—Queens.

—Sí, sí, Queens —m’assegurà amb el cap.

—El Departament de Vigilància i Narcòtics de Queens —vaig repetir pensativament.

—Ja ho veus, Charlie, burocràcia.

—Entesos. Moltes gràcies. Li ho agraeixo de debò.

—Quan vulguis, Charlie. Si puc fer res, si tens cap problema, no és que m’hi vulgui posar, però ja saps que faré tot el que pugui.

—Ho sé —Ziccatta era una persona excepcional. No sé com va entrar al cos de policia—. Una vegada més, moltes gràcies —li vaig repetir.

L’home tornà a acotar el cap per fer-li un somriure a Chloe.

—Bona nit, senyoreta.

—Fins aviat —contestà amb un somriure.

Vaig engegar el motor ostentosament.

—No vull entretenir-lo més, fora de la seva ruta.

—Va, home, que no sóc un carter —però se’n va anar i donà per acabada la nostra conversa.

Mentre ens n’allunyàvem, Chloe va dir:

—És una bona persona.

Jo no vaig dir res. Un garbuix d’emocions bullia dintre meu.